Etiqueta: Salaris

Publicat a

Teletreball a l’estiu

Quan ho he llegit, he pensat que era una broma, innocentada? no, avui no toca, he buscat a les xarxes i he vist que hi ha diversos mitjans que ho publiquen, així es veritat he pensat, i m’he posat a llegir una de les publicacions, ho podeu trobar per exemple a el Periódico no es l’únic, també ho trobareu a el País els dels govern diuen que no es una obligació, nomes faltaria, es una recomanació.

A veure la proposta es tenir “més temps per a la família i el descans” es tracta de “afavorir la conciliació i la corresponsabilitat en l’àmbit laboral” sembla ser que es proposen mesures com la flexibilització d’horaris, permetre el teletreball a l’estiu o encoratjar la desconnexió digital, tot això curiosament dies després que transcendís un pla laboral presumptament impulsat per la Generalitat en el que es proposava un augment de fins a 200 euros al mes als funcionaris que renunciessin al teletreball. A veure afavorir el teletreball per després pagar per renunciar-hi, si es veritat hi ha quelcom que grinyola.

Però centrem-nos amb el teletreball a l’estiu, treballar a casa amb els nens? es veu que els que ho han proposat mai han treballat a casa amb els nens fent vacances, si més no sense cangur. Ho imagino, una ma al teclat, una ma al biberó, una altra ma al … ah no que no tenim mes  mans, com s’ha de fer? però a més hi ha una altra qüestió, no totes les feines tenen opció de teletreball, no se, imaginem per exemple, mecànics, paletes, els mateixos professionals de la docència, la policia … imaginem custodiar un detingut via el teletreball?

Això significaria crear una nova discriminació en el món laboral, els que poden teletreballar i els que no ho poden fer; a més recordem que les vacances d’estiu de la quitxalla son de més dos mesos, les vacances laborals, quants dies son? 30 dies naturals o 25 de feiners? sembla que algun il·luminat s’ha oblidat de posar una variable a l’equació, no totes les feines es poden teletreballar, ni els pares tenen mans per cuidar dels fills en el decurs de totes les vacances estiuenques de l’escola.

A més ja es hora de que tothom accepti que totes les feines i tots els treballadors tenen, millor dit han de tenir els mateixos drets i deures, no pot ser que segons la feina que fan o l’empresa que els contracti, tinguin millor o pitjor horari, millor o pitjor salari, més o menys dies de vacances … es veu clar que massa gent esta interessada en mantenir als treballadors dividits, sigui pel seu horari, pel salari o per les vacances. Empresaris, polítics, sindicalistes … s’ha de lluitar per equilibrar les condicions laborals dels treballadors, no per ampliar les bretxes actuals sovint basades en unes promeses a futur, presumptament encaminades a perpetuar els privilegis d’uns quants. Teletreball? drets? deures? Imatge creada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

No sempre s’està encertat

Ja se que em fotre en un jardí ple d’espines, però en ocasions tots tindríem que valorar si les justificacions dels nostres actes son encertades o no.

Aquests darrers dies, no, siguem realistes, fa molt de temps, mesos, fins i tot anys, que el col·lectiu de la docència reclama millores, diverses reclamacions que fan un farcell força embolicat i complicat, ratis d’alumnes, colònies, suport insuficient per l’escola inclusiva i salaris, segur que em deixo quelcom al tinter, però no afecta a la legitimació de les reclamacions manifestades, al contrari si hi afegim més reivindicacions més dret a protestar.

Tinc amics docents, no els vull pas menystenir ni que s’enfadin, ells ja saben com penso, i es que sense cultura els ciutadans estem perduts, per això m’agradaria defensar-los també fent dues reflexions critiques; primera, vaig llegir fa uns dies en algun mitja de comunicació que algun representant sindical presumptament havia manifestat que cobrava més un mosso en practiques que un mestre, no se si es cert o no, es indiferent, perquè posats a comparar també podrien fer la comparativa amb algun professional dels que cobren el salari mínim, que son molts, i crec que tots mereixent el mateix respecte que els docents, per la qual cosa no feu comparatives, no toca.

La segona reflexió es referent al que llegia avui a la premsa, i es que els representants dels docents en aquesta consulta heu fet com els polítics que critiqueu, i això no pot ser, no caigueu en aquesta trampa, i es manipular les dades. A veure s’ha dit que un xic més de la meitat del professorat ha votat per tombar el preacord amb el govern; fem números, es diu que el cens es d‘uns 100.000 professors, hi van votar un 61%, primera dada l’abstenció va ser de quasi un 40%, similar a les convocatòries electorals en política, tornem a les dades que ara ens interessen, això vol dir que van votar uns 61.000 professors aproximadament, i dels votants el 65% van votar per tombar el preacord, o sigui uns 39.500 docents. I això ens porta veure que més de 60.000 professors no van votar, passotisme, frustració, demostració de que …?

Defensaré sempre als mestres, nomes els hi diré que tinguin raonaments de pes per a les seves reivindicacions, criticaré sempre als polítics, soc dels que opino que tard o d’hora ens fallaran i vull pensar que es per ineficiència i tossuderia, i tot i que els esdeveniments que succeeixen fa anys políticament parlant, ens puguin fer desviar el pensament i la suspicàcia cap a raonaments confusos i malintencionats, cal que tots plegats ens deixem de fer volar coloms, i assumim que es feina i responsabilitat de tots plegats el fet de que la primera cosa que ens hauria de preocupar, que es la formació dels nostres fills i nets, també sigui una de les més qüestionades per tots plegats, professors, govern i famílies. Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Que amaguen que ens vulguin tan distrets?

De fet en moltes coses ens queixem, i tenim raó, ara be recordo anys enrere que no teníem tantes opcions per escollir que fer en el nostre temps lliure, si es que en teníem, perquè la gran majoria treballava moltes i moltes hores, allò que la pagesia en deia treballar de sol a sol, que fins i tot es deia que les dues úniques alternatives que tenia el poble ras pel cap de setmana, era anar a resar o a veure futbol, no hi havia més opcions.

No es nostàlgia, es per centrar-nos, penseu que fins i tot algú per allà el segle XIX d’alguna d’aquestes opcions en deia que era “l’opi del poble”, es cert que qui ho deia era “una persona crítica amb el sistema capitalista, centrant-se en l’alienació del treballador, l’explotació econòmica i les desigualtats inherents al mode de producció capitalista”.

Com deia no hi havia opcions, la gent treballava un munt d’hores durant la setmana i el diumenge o resar o futbol, be tot, perquè una cosa era pel mati i l’altra a la tarda vespre. Però amb el temps ens vam anar espavilant i vam començar a veure que els dirigents feien coses que no ens acabaven d’agradar del tot i van començar les queixes, les critiques, les reivindicacions tan econòmiques com socials i es va fer un gran pas endavant, aconseguint diverses i variades conquestes laborals i socials.

Arribats a aquest punt, també hem d’entendre que els que remenaven les cireres no n’estaven pas gaire contents de les fites aconseguides per les bases socials, per la menudalla del populatxo, i havien de retornar-nos al punt on els hi era més còmode i més adient en benefici del sistema capitalista establert. Es van afluixar les brides que ens tenien quiets, prèviament ja havien prefixat noves baules, i es va avançar tan econòmicament com socialment, nous èxits assolint uns límits socials mai vistos, increment de salaris, reducció de jornades laborals, més dies de vacances, més serveis en sanitat i ensenyament, en fi més diners i més temps per gastar-los, això si tenim tantes i tantes opcions per fer-ho que actualment es possible que en Karl Marx acabes titllant l’oci com “l’opi del poble”.

Fixem-nos en que avui dia tenim “de tot” però anem pas a pas, per exemple en ensenyament tenim multitud de carreres, llicenciatures o graus com vulgueu dir-ho, tenim innumerables escoles, instituts, universitats … si, però els informes que surten periòdicament ens diuen que cada vegada anem pitjor, que cada any, cada dècada que passa els nostres infants i joves tenen menys comprensió lectora i menys coneixements de matemàtiques. A sanitat en diuen redistribució de recursos, menys personal tan a la primària com als hospitals, això si creix a velocitat de vertigen el nombre de persones que contracta pòlisses a la privada.

I tot i que es redueixen els beneficis i els drets socials aconseguits durant anys i anys de reivindicacions, cada vegada hi ha més gent al llindar de la pobresa, es dona l’oxímoron de que l’oferta d’oci, l’oferta de lleure creix exponencialment, tan les de pagament com les gratuïtes, be gratuïtes del tot no, les paguen les corresponents administracions publiques amb els nostres impostos. M’ha costat trobar una paraula que definís aquesta simbiosi de conceptes, aquesta paradoxa social, si perquè tenim que per un costat es redueixen sense aturador els drets socials via reducció dels recursos que hi aporta l’administració, i per l’altra s’aboquen els recursos per organitzar o subvencionar multitud d’actes, concerts, fires, firetes, en resum es destinen cada vegada mes recursos per a distreure’ns dels problemes reals que hi ha actualment, i no ens enganyem, cada vegada es notarà més perquè estem topant ja amb les noves baules establertes prèviament. La pregunta continua sent la del principi, que amaguen tots plegats que ens vulguin tan distrets? Imatge de garten-gg d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Salari mínim

Es una qüestió controvertida, es necessari augmentar el salari mínim? on es el topall? ja se que els estudiosos de la macro economia ens poden donar moltes explicacions i lliçons, sobretot a mi que no tinc molt clar per on navegar en aquest mar de dades, un enfurismat mar de dades que tothom utilitza i projecta de cara a la societat segons els hi convingui.

Llegint la premsa, n’hi ha que ho defensen a capa i espasa, fins i tot amb obstinació, per exemple la ministra de treball que deia que “per apujar els salari mini no hi ha hagut cap hecatombe» i que “en contra del que deia la teoria neoliberal pronosticant que destruiria ocupació i impactaria negativament en la capa més feble del teixit productiu patri, que són les petites empreses, els nivells d’ocupació avui són de rècord en tots els sectors».

Altres ho qüestionen, com per exemple alguns organismes com el Banc d’Espanya o l’OCDE dient que “l’escalada d’aquesta referència salarial ha perjudicat determinats col·lectius, com els joves o els majors de 45 anys, en termes d’oportunitats laborals”.

El que si que sembla ser, segons les dades d’afiliació a la seguretat social, es que mentre que a les microempreses no ha crescut l’ocupació sinó que s’han destruït llocs de treball, a les grans empreses l’afiliació ha crescut, i fins i tot en les de major grandària s’ha disparat.

Que hem de fer, apugem els salaris o no? apujar els salaris, dona més possibilitats als treballadors de poder gastar, o en la pitjor de les situacions tenen més possibilitats de poder sobreviure més dignament; apujar-los també significa més despeses per les empreses que les repercutiran en el preu final del seu producte o servei, amb la qual cosa els mateixos treballadors veuran, veurem, minvades les seves possibilitats de consum o subsistència, perquè no ens enganyem tot va lligat, ens volen fer consumir, i per consumir son necessaris diners, els que tenim o no tenim i els obtenim via endeutament que hem de retornar amb escreix.

Hi ha analistes que avisen de que algunes petites empreses “seran incapaces de suportar els aquests creixents costos laborals que significa l’augment del salari mínim, moltes acabaran desapareixent, cosa que deixarà el camí lliure a les grans companyies per augmentar la seva quota de mercat i mantenir els seus marges de benefici amb pujades de preus”.

Oi que us sona tot allò de la “globalització” de la que anys enrere ens parlaven i de la que ens deien que seria una millora pel conjunt de la societat?, oi que també us sona allò de que les empreses millorarien els seus ratis i la seva salut financera reubicant centres productius a països amb costos salarials més baixos?, i ara ens diuen que aquí si volem treballar hem d’acceptar salaris mes baixos, perquè en cas contrari les petites empreses desapareixeran i tot quedarà en mans de les grans multinacionals, que buscaran noves ubicacions per a les unitats automatitzades de producció i també buscaran nous mercats, globalització.

Les empreses es creen per intentar guanyar diners, no sempre es possible, hi ha molts factors que condicionen la seva viabilitat, i més quan sovint s’han creat amb precarietat financera, i sobre uns pilars insuficients, com son bones intencions, il·lusió i esperança d’encertar-la. No es una critica als emprenedors i emprenedores, a la meva família també ho hem intentat, es allò que es diu un bany de realitat i hem d’assimilar que la globalització ens ha portat a tenir uns llocs de treball no sempre remunerats d’acord amb les nostres expectatives, i massa sovint lluny de permetre’ns una vida relaxada, amb les necessitats mínimes cobertes i amb tot tipus de capricis que ens entren pels ulls, per un ulls enlluernats pel consumisme, encara que sovint nomes ens podem permetre sobreviure sense grans dispendis. Quan volem estirar gaire els nostres ingressos, tard o d’hora notarem que no arriben per a tot, i com més aviat ho albirem, menys problemes en el futur tindrem. Imatge de harrypham2000 de pixabay.

Publicat a

Manca de ma d’obra

Avui llegia que al sector de l’hostaleria no troben suficients treballadors i el motiu diuen que es per les llargues jornades laborals i per la poca conciliació. El que passa es que això no es nomes una problemàtica d’aquest sector, en molts altres passa el mateix. O sigui que no es tracta de fer una critica a l’hostaleria, es tracta de fer una critica a l’actual sistema laboral.

A veure per un costat tenim que un problema, que son les llargues jornades laborals, llargues jornades laborals? no hi ha un horari limitat? per una altre costat en ocasions llegim que a algunes empreses hi ha multitud d’hores extres no remunerades, en que quedem? no hi ha jornades laborals limitades a 38/40 hores setmanals?

Diu l’article de Javier Fernández Rubio al diario.es, que el sector acostuma a tenir un alt índex de litigiositat, i que les denuncies més habituals son l’excés d’hores treballades i la manca de compliment del conveni col·lectiu en relació als dies lliures de descans, i si a tot això hi afegim la manca de conciliació familiar i en molts casos la precarització dels salaris, tenim el còctel perfecte per tenir obert un conflicte a qualsevol sector.

Continuo llegint, i textualment diu que “seria important que la patronal s’agafés seriosament la professionalització del sector, amb pujades salarials importants, i jornades de treball que garanteixin la conciliació familiar i formació professional” i que també caldria valorar com es paguen els excessos de jornada, i si això podria comportar algun tipus de manca de cotització.

No es poden vendre serveis i/o productes a qualsevol preu, el preu final ha de garantir una compensació real per sobre les despeses de les matèries primeres, ha de garantir uns salaris dignes en tota la cadena de producció i de comercialització final, i el possible sobre cost s’ha de traslladar sempre al consumidor final, no pot continuar passant que allò que es va anomenar com a “cafè per a tothom”  ho paguin els treballadors. Els treballadors han de fer la jornada laboral prevista, han de percebre els salaris justos i han de poder realitzar realment conciliació familiar, tal i com esta establert legalment, i el que toca es llogar més gent, més professionals per oferir un servei tal com Deu mana, que en ocasions no es així, i si els que esporàdicament fem de turistes tenim que pagar-ho més car, ho paguem, i sense oblidar que paral·lelament tenim una altra opció, i es valorar la possibilitat de gaudir de menys sortides d’esbarjo.

Pensem si volem continuar seguin els mandats del consumisme caníbal, i pensem si aixo continua sent en  detriment d’un salari i una vida digna d’una part de la societat, llegim treballadors del sector, que farem quan aquesta situació ens agafi de ple a nosaltres o als nostres fills o als nostres nets? valorem quin creiem que es el llinda de jornades laborals, valorem quin creiem que es el llinda dels salaris raonables i valorem si realment es o no es important la tan cloquejada conciliació familiar. Imatge de Alterfines a Pixabay.

Publicat a

Vacances barates

Avui llegia que la fugida de treballadors en el turisme obliga a retallar l’oferta en ple agost. Ens trobem davant d’una situació rocambolesca, i es que les empreses turístiques, com es el cas dels negocis d’hostaleria, tenen escassetat de treballadors; els motius son diversos, guerra de sous, rotacions, salaris, horaris …

Les dades dels sector ens presenten situacions contradictòries, mentre els empresaris lamenten de que no troben treballadors per la temporada turística, l’atur el passat juliol va créixer respecte al juny. Els experts fan les seves valoracions, mobilitat geogràfica, condicions de treball, horari laboral, caiguda demogràfica … la realitat es que alguns establiment han tingut que reduir taules, horaris o dies d’obertura per manca de treballadors.

Molt possiblement no hi ha una única causa, possiblement es una barreja de diversos factors el que ha portat al sector a una manca de treballadors, i no parlem pas de personal qualificat, es a dir personal amb experiència, fins i tot costa de trobar ajudants de cambrer. Responsables d’establiments es queixen de que ofereixen sous prou atractius i ni així troben personal, encara que per la seva banda els representants d’alguns sindicats afegeixen que potser no tindrien tants problemes per captar mà d’obra si oferissin contractes en línia a l’horari setmanal estàndard, i no amb horaris sobradament per sobre els normals i habituals en altres sectors, aquí, en aquest sector els horaris, diuen els sindicats, son llarguíssims.

I els clients també hi hem de dir la nostra, no es tracta de furgar en la problemàtica que pateix el sector, i ara, però si que no podem ni hem d’acceptar que aquesta manca de personal, repercuteixi en la qualitat del servei; no pot ser que vulguin tenir moltes taules plenes i en major quantitat, si després no tenen professionals per atendre-les. En el primer cas, no s’atrapen la feina i es possible que et facin esperar mes del que es adient i del que estàs disposat a suportar, i en el segon cas, i d’això me n’he queixat moltes vegades, que al incrementar el nombre de taules en el mateix espai, fa que mengis enganxat a la taula del costat, i quasi compartint taula amb desconeguts als que no he convidat, i que mereixent tot el meu respecte.

Diu l’article en qüestió, que la majoria dels responsables de negocis del sector, coincideixen en dir que “es hora de dignificar el sector, si es vol un turisme de qualitat”, això implica més bona formació, horaris i sous. I sobretot, també la presa de consciencia entre els clients que el fet de que t’atenguin be un diumenge al migdia, té un preu … potser es que l’època de les vacances barates ha acabat. Imatge de dpung en Pixabay

Publicat a

Vaga

Aquests darrers dies han estat un xic tristos, si tristos, amb motiu dels aconteixaments ocorreguts per la vaga dels transports; i dic tristos pels greus fets que s’han produit, amb un resultat final que inclou morts, si algu ha perdut la vida, ha deixat de respirar, i molt possiblement tambe ha deixat a una familia destrosada.
En cap moment voldria que els que puguin llegir aquestes quatre ratlles, tinguin la sensacio de que la meva intencio es la de voler discutir o be questionar els drets dels treballadors del sector, per aixo més que prendre part per un o altra bandol, el que m’agradaria es reflexionar envers el que hi ha dintre el complex nucli que neix i es reprodueix a l’entorn de una vaga.
Que provoca una vaga? crec que el motiu que fa endegar una vaga es el fet de rebre una trompada injusta, economicament parlant, de part de una societat que es del tot injusta amb un ampli segment del seus components més febles.
Qui promou una vaga? hem de suposar i de creure que una vaga esta promoguda per responsables del colectiu afectat, aixi com dels dirigents sindicals dels mateixos, i entenc que sempre es recolzada pels treballadors, per tal de poder aconseguir millorar una situacio deteriorada per agents aliens al sector afectat. En el decurs de les vagues, sempre sorgeixent els anomenats “piquets informatius” que curiosament massa sovint el que fan no es informar, sino que coaccionen a pendre part en les accions que es desenvolupen per aconseguir unes fites justes, pero que massa sovint van més enlla del que seria desitjable, ja que es recolzen amb accions violentes, i amics meus, si no som capaços d’erradicar la violencia del dia a dia, realment pensem que serem capaços de construir una societat més honesta, i més justa. Per cert algu ha verificat que les persones més violentes son realment uns treballadors del colectiu afectat?.
Que es demana en una vaga? es demanen millores economiques i socials, ja que arribar a aquesta situacio, no agrada a ningu, i es el resultat de un deteriorament laboral i economic dels afectats. I es adient, com per exemple en aquest cas, demanar unes tarifes minimes per un servei? crec que es tindria que valorar amb molta profunditat, ja que per un costat hi ha altres colectius que tambe tindrien aquest dret i que fins ara sempre s’els hi ha dit que lliure mercat vol dir aixo, preus lliures, parlem de botiguers, pagesos …. per un altra costat tenim a tots els assalariats, per compte aliena els quals ja tenen reconegut un salari minim al que anomenen interprofessional, i per enguany, si no vaig errat, es de 600 euros mensuals o be 20 euros diaris; el dubte es molt clar, realment el que volen es un minim que, com a molts assalariats, no els permet viure amb la tranquilitat de que el seu sou no cobreixi en molts casos les necessitats basiques de la familia.
Gent propera em deia que tenia que tenir molt tacte per parlar ara d’aquest tema, i es cert, pero a no ser que sigui per la mala intencio d’algu, en aquestes quatre ratlles, no hi ha cap tipus de intencio ni per questionar ni menysprear cap persona ni cap posicionament, el que voldria aconseguir es el fer reflexionar a tots plegats envers el que realment vol i necessita el col.lectiu de treballadors, singui per compte propi o alie; suposo que el que es preten aconseguir no es sencillament un pegat, sino que es necessari un pas endevant,
que sigui un gras pas, i que doni peu a poder obtenir un cami que permeti construir entre tots un mon més just, i aixo requereix un esforç molt important per part de tots plegats, els treballadors, els empresaris, els politics …….. fem aquest gran pas, sentem-nos tots i comencem a construir un nou mon més just amb cabuda per a tothom.