Celebracions que cremen, il·lusions cremades

Malauradament aquests darrers dies s’ha parlat molt de l’incendi que a les terres suïsses va acabar amb la vida de moltes persones, molt jovent, que celebrava la nit de cap d’any. La premsa parla de uns quaranta morts i més d’un centenar de ferits, alguns de molt greus.

Problemes en surten a tot arreu i de tot tipus, cap societat, cap país es lliura de tenir-ne, però un cop succeeixen algú se’n ha de fer responsable, els primers els que dirigeixen els locals que estan oberts al públic on si poden celebrar esdeveniments multitudinaris, però en segon lloc o ex aequo amb el primer qui concedeix llicencies per la seva obertura, remodelació o autoritzacio d’activitats, siguin del caire que siguin.

Es parla de que possiblement, ho podeu llegir a qualsevol diari, jo per escriure això he mirat l’Ara, el Punt Avui, el Periodico, la Vanguardia, l’InfoLibre … entre altres, possiblement l’incendi va ser provocat per unes bengales festives, si d’aquelles que utilitzem tots plegats, sovint amb la quitxalla al costat, en determinades celebracions, cosa que no se com esta regulat a Suïssa, però per aquí no esta permès encendre-les en locals d’oci, i alguns coneguts espais lúdics barcelonins ja les van substituir per llums led.

Ningú vol que passin aquestes coses, ja ho se, però tampoc cal temptar la sort, no? i això es el que fan els gerents d’alguns locals i també algunes autoritats; com a responsable d’un local d’oci has de preveure el que pot passar i que millor que no passi mai, encendre bengales, focs en espais tancats i amb afluència altíssima de persones es un risc molt elevat, com també ho es mantenir decoració amb un alt risc de cremar-se, això ho saben els que dirigeixen un local públic, però també ho saben aquells tècnics i polítics que autoritzen l’obertura dels locals i fer-hi activitats de risc.

Parlem de les autoritzacions legals, possiblement quan es van obrir molts dels locals existents avui dia, les normatives eren unes altres, eren més laxes entre altres coses perquè els locals no estaven tan plens de gent com ara, ni la gent teníem la dèria de sortir si o si a celebrar qualsevol cosa, però els temps han canviat i jo demano perquè no l’aplicació de normes? quan hi ha normes noves, tothom les ha de complir, tothom s’ha d’adaptar, es pot donar un temps de marge per fer les modificacions necessàries, però no pot ser que un cop obert un negoci tothom s’oblidi ja de si aquest s’adapta a les noves normatives o no.

Ja se que això son diners en inversions, però l’establiment el van obrir per fer negoci, no? per la qual cosa se’ls hi ha d’exigir que estiguin sempre complint la legalitat vigent, i més quan pel su incompliment en poden esdevenir conseqüències mortals, com ha passat ara a Suïssa o com va passar fa pocs anys a l’estat espanyol. Diu la noticia que els gerents actuals van agafar el local fa uns deu anys, i van fer-hi unes obres que ara veiem que possiblement no es va verificar si el local complia amb la normativa vigent del moment o com sembla que passa sovint arreu, no se si en terres suïsses també, quan hi ha un canvi de titularitat, una subrogació de llicencia, qui ho ha de ser presumptament no es tan estricta com convindria; però a més, tot i que aquest canvi de titularitat s’hagués fet correctament, vetllant per la integritat dels usuaris, aixo voldria dir que en el decurs d’aquests deu anys ningú ha vetllat per si el local esdevenia segur i si l’aforament permès també ho era.

Hi ha masses situacions en que si l’autorització es dones pensant en els usuaris i no en el teòric benefici de l’empresa adjudicatària, es podrien minimitzar els riscos i lògicament es podrien minimitzar les nefastes conseqüències que sovint esclaten per un us inadequat d’espais d’oci. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Urbanitzar zones inundables

Llegia avui a ElPuntAvuia+ un articles de X.A. amb el titular “Demanen aturar els plans d’urbanització d’una vintena de zones inundables” en el que parla d’aquesta problemàtica que en el decurs dels anys ha estat obviada, personalment crec que penalment obviada en el moment en que aquest oblit o aquesta deixadesa, comporta víctimes mortals.

S’han aliat una colla d’entitats ecologistes i plataformes veïnals i demanen una moratòria dels plans urbanístics que es vulguin desenvolupar en zones amb risc d’inundabilitat, i de moment encara no parlem de les que ja estan urbanitzades. Es demana que s’ha de fer una avaluació i els corresponents mapes actualitzats de perillositat de Catalunya, ja que amb les dades actuals, un 15% del territori urbanitzat està en risc d’inundació, en risc de que hi puguin haber víctimes mortals.

Es fa èmfasi en el fet de que, i així ho denuncien, les eines de càlcul de risc d’inundació son obsoletes, oferint dades que no estan actualitzades ni coincideixen amb la realitat, un exemple, la zona aeroportuària del Prat de Llobregat, que no consta com a àrea amb risc d’inundació però fa poques setmanes va quedar plena d’aigua. Diuen que, tot i que els mateixos plans urbanístics reconeixen l’existència dels riscos d’inundabilitat, l’ACA n’acaba informant favorablement amb unes mesures de gestió del risc que “només són pegats i afegitons superficials per passar el tràmit”.

Arribats a aquest punt, reflexionem, pensem, es cert que tenim un 15% del territori urbanitzat en risc d’inundació? i encara que sigui una mica menys, tots els responsables tan els actuals com els anteriors dels diferents organismes i ens públics que han de vetllar per la seguretat i el benestar de la ciutadania que hi diuen? quina responsabilitat assumeixen envers el cost de la desfeta social, financera i sobretot de possibles pèrdues de vides humanes? si la seva inacció ens porta a viure alguna d’aquestes catàstrofes, ja que ara mateix, amb els mitjans tecnològics actuals, es poden preveure alguns fenòmens, que no evitar, però si que es pot legislar i preveure que no s’ha de fer per reduir-ne les desastroses conseqüències.

No hi ha gran cosa a afegir, tenim zones amb risc elevat d’inundació, i no es fa res; tenim nous projectes per continuar construint en zones perilloses, i no es fa res per evitar-ho; tenim una colla de gent que nomes es preocupen del seu benestar i el seu lluïment, i entre tots ho continuem tolerant; de fet hem der ser exigents i auto exigents en qüestions mediambientals i de salut, i hem de demanar mesures que minimitzin al màxim aquestes catàstrofes naturals, en les que si més no, es podrien evitar o reduir immensament el cost de l’impacte en les vides de les persones, sigui per morts o per perdre tot allò material que van aconseguir amb l’esforç personal al llarg de la seva vida.

I si comencem a exigir que quan es vulguin desenvolupar projectes empresarials, a més de contemplar únicament el benefici empresarial, s’inclogui també el cost de unes possibles catàstrofes no previstes, amb criteris totalment racionals envers el fet de preservar la vida de les persones? si més no serviria per reduir el nombre de projectes a desenvolupar en zones d’alt risc conegudes, i si els polítics i tècnics hi veuen massa feina, senzillament que no deixin edificar en zones d’alta probabilitat de riscos naturals. Imatge de JeanetteAtherton a pixabay.