Etiqueta: Riquesa

Publicat a

Avui gairebé ploro

Després de fer les meves cosetes de cada dia, obro l’ordinador i nomes veure les noticies que surten al principi quasi m’ennuego, el titular era trist, per no dir aterridor “el president del govern asfixia la casa reial: la manca de pressupostos els obliga per primera vegada a recórrer als estalvis per pagar nòmines” collo! quin daltabaix.

I he anat llegint la noticia, es de l’OKDIARIO podeu llegir la editorial, pero que voleu que us digui, m’ha picat la curiositat, quants diners destina el govern a la casa reial? es que d’entrada he pensat que pobre gent igual han de viure amb un trist salari mínim interprofessional (17.000 euros bruts anuals) i tot llegint he vist que tenen les aportacions de l’estat “congelades” des de fa un parell d’anys i els pobrets tenen la partida pressupostaria ancorada en els 8,43 milions d’euros, collons!

El mateix editorial diu que les despeses del personal assalariat a la casa reial pugen a 4,9 milions d’euros, he fet un càlcul ràpid i a raó del SMI em surt que podrien tenir quasi 300 treballadors, no se si els tenen, com tampoc se si cobren el SMI o un xic més. I l’article el tanquen amb una frase colpidora “aquest govern, que gasta a mans plenes com si no hi hagués demà, ha decidit expressament congelar la casa del rei”. No entraré a valorar si el personal d’aquest “departament” es poc o molt necessari, ara mateix es el que tenim, no se si la seva tasca es molt o poc productiva, també es el que tenim, encara que ara que esta de moda parlar de productivitat potser seria interessant avaluar la productivitat d’aquesta àrea de negoci.

Torno al principi, al títol, avui gairebé ploro, no se si de riure, no això no, d’angoixa per si no arriben a cap de mes, no això tampoc, o d’emprenyada, si això potser si, perquè mentre les estadístiques oficials diuen que hi ha molta gent que viu al llindar de la pobresa, n’hi ha alguns que tot i no tenir aquests problemes, diuen que han de gastar part dels estalvis, com si fossin els únics, encara que el que més emprenya no es nomes aquesta família, el que més emprenya es que darrera de tot aquest muntatge hi ha una colla, molts, de malandrins que viuen pero que molt be a costa dels contribuents i alguns no han fotut res mes en tota la seva vida que fer de polítics. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

De qui son les coses?

Darrerament hi ha un bon enrenou amb unes pintures murals que hi ha al MNAC, de qui son?, qui te el dret a tenir-les i exhibir-les? quan busques informació i llegeixes una mica, trobes justificacions de tot tipus, comencem, sembla ser que les famoses pintures procedents del Monestir de Santa Maria de Sixena, van arribar al MNAC com a dipòsit de la comunitat de religioses santjoanistes de l’esmentat monestir, i es consideren una de les mostres més rellevants de pintura romànica de tota la península. Any 1936, en el decurs de la guerra civil espanyola el monestir en qüestió, va patir un incendi, i com a conseqüència del foc hi hagué importants pèrdues pictòriques i alteració dels colors.

El govern aragonès va interposar una demanda per reclamar el retorn dels murals a l’Aragó, i una sentencia judicial obliga a retornar les obres a Sixena. Entre els informes sol·licitats i presentats, diuen que hi destaca el realitzat per la Dra. Simona Sajeva, en el que deia que era impossible traslladar aquestes pintures murals sense danyar-les irremeiablement. I ara tothom esta a l’espera de veure com acaba aquest desgavell polític, vestit o disfressat com vulgueu dir-li, de litigi cultural entre veïns.

No valorare pas qui te la raó, al cap i a la fi hi ha gran quantitat de material aliè exposat a museus d’arreu del món que s’hauria de retornar físicament i geogràficament als seus orígens, que aquests museus es quedarien buits d’allò que els ha fet coneguts, famosos i que els hi ha proporcionat notorietat i llargues cues de visitants.

Per això una reflexió seriosa envers de qui son realment les coses terrenals i materials. No fa pas gaire que algun dels dirigents de les comunitats autònomes, de fet més d’un, deia a l’hora de plantejar una revisió del finançament autonòmic, tot referint-se a la major recaptació d’impostos catalans, que la riquesa de Catalunya no era pas dels catalans, en realitat era de tots els espanyols. Això ho podríem aplicar a les famoses pintures murals, en realitat no son dels aragonesos, son de tots els espanyols, catalans inclosos; per això si els impostos s’han de repartir entre tots, la cultura i les obres d’art també, no?

Potser el primer que tindrien que investigar, si es que encara no ho saben, es qui va calar foc al monestir de Sixena l’any 1936 en el decurs de la malaurada i maleïda guerra civil, he llegit que les flames van devorar la major part de l’extraordinari artesonat mudèjar de la sala capitular, i les pintures murals van anar desapareixent o van quedar danyades de manera irreversible. Sembla ser que les pintures es van extreure per un equip d’especialistes de Barcelona, que posteriorment les van traslladar i restaurar, i tot plegat sembla ser que pagat amb diners provinents de l’Ajuntament de Barcelona. Si realment es així, qui ha de pagar aquella restauració? el Ministerio, la comunitat aragonesa, l’ajuntament de Sixena, qui?

I nomes una pregunta senzilla, he llegit que en algun dels museus aragonesos hi ha obres d’artistes espanyols no nadius d’aquesta comunitat autònoma, el govern de l’Aragó tornarà totes aquestes obres als llocs d’on eren els seus autors, entre els que possiblement també n’hi ha de catalans? Imatge de falco d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Distribució fiscal

Em sembla que ja ho he dit altres vegades, normalment al mati m’agrada fullejar la premsa en paper, buscant titulars que em cridin l’atenció i aprofundint en allò que com a mínim encén la meva curiositat, després passo a la premsa digital i faig el mateix, encara que ben pensat no sempre mantinc aquestes prioritats, a vegades es a l’inrevés. La veritat es que a mesura que vaig engolint les línies de les pagines dels noticiaris, vaig saltant entre titulars per tal de poder escollir de que parlar en les meves humils quatre ratlles d’un ciutadà emprenyat pels anomenats salvadors polítics que trobem a cada revolt del camí, i sovint hi ha tanta cosa a criticar que em col·lapso i acabo no dient res.

Aquests darrers dies llegia i escoltava a les noticies les paraules que pronunciava en García-Page, si el president de Castillla-La Manxa, «la riquesa de Castella-la Manxa no és dels castellanomanxecs, la riquesa de Catalunya no és dels catalans, és de tots. No es tracta de tenir tots més, sinó que cap tingui més que els altres”.

Ara mateix no se si la seva comunitat autònoma esta entre les que reben més o menys diners de l’estat espanyol, encara que si no recordo malament no estava precisament entre els perjudicats, si no es així agrairé que em rectifiquin; si esta en el grup dels que reben menys diners per habitant, es lògic que defensi que en vol més, ell i la resta de ciutadans de la comunitat, si esta en el grupet dels que reben més, no se que coi reclama si no esta disposat a fer una distribució equitativa.

El que si que trobo que li manca al senyor Garcia-Page, es la critica a la comunitat autònoma que entre els diners que reben com a comunitat més les inversions estatals que es fan amb l’excusa de la capitalitat del país, es qui acaba rebent més diners de la resta dels espanyols. I això a que be ara, us preguntareu, es per la darrera noticia que he llegit, i es que a la Vanguardia podem llegir que Renault trasllada la filiar comercial de Valladolid a Madrid, i nega rotundament que la causa sigui fiscal, i això tot i que va passar al juny, o sigui ara fa quatre mesos, s’ha sabut ara perquè un diputat de les corts de Castella i Lleó ho va denunciar al·ludint al “paradís fiscal” que presumptament es Madrid.

No se com funciona tot això, però entenc segons les seves paraules, que en Garcia-Page també ens be a dir que “la riquesa de Madrid, no és dels madrilenys, és de tots”, per això el que toca fer es que si la comunitat de Madrid vol deixar de recaptar impostos, ok endavant que ho faci, però aquests impostos als que renuncien ells, o els seus dirigents, no tenim perquè renunciar-hi la resta d’espanyols, pues això, que els reparteixin entre la resta de comunitats autònomes, i així tots tan feliços, uns tindran “el privilegi” de continuar sent els que redueixen els impostos a una part de la ciutadania, però la resta d’espanyols ens beneficiarem de les aportacions empresarials a les arques publiques. Benvolgut senyor, que espera a posar una mica més de salsa a la política espanyola també amb això? I els hi recordo a tots, sembla que ja ho han oblidat, que les persones no som com ens pensem, som com ens veuen els altres. Imatge de Ralphs_Fotos a Pixabay.

Publicat a

Low cost

Es curiós, aquests darrers dies hem assistit a un estira i arronsa referent al català, que si havia de ser exigit als nous professors de la Universitat o no; però amb massa assiduïtat ens expressem tots plegats amb mots que res tenen a veure amb la llengua de casa nostra, dels nostres pares, els avis …., precisament una de les expressions que també hem escoltat molt sovint aquests dies es la de “low cost”, traduïda normalment com a “baix cost”. Normalment quan parlem de la tarifa low cost, tots assimilem aquesta expressió amb l’aviació, però també trobem low cost en hotels, en pisos …, be low cost ho pot ser tot, i es de conya que tots plegats puguem tenir molts serveis a preus reduïts; ara be, amb el que no estic d’acord es amb que ens venguin la “moto” de que tenim els mateixos serveis a preus més barats; i no, no es cert, ens donen uns preus més reduïts, perquè els serveis també son inferiors. Observem la balança de preus i serveis; en el cas de l’aviació, que es el més representatiu, ara podem volar per menys diners, es cert, però a canvi de que l’avio es transformi en un metro o en un autobús, i us puc assegurar que he anat en busos on hi ha amb més serveis que a molts avions; ara be si en el moment de comprar el bitllet tenim clar el servei rebut pel preu pagat, no hi tinc res a dir; la meva emprenyamenta be quan perquè aquests serveis es puguin vendre a preus reduïts entrem en subvencions, aquí si que hi ha queixes a presentar, es més, el Síndic de Greuges, o be el Defensor del Pueblo, hem de recordar que aquest darrer va presentar un recurs contra l’Estatut, ja tindrien que haver actuat fa temps, perquè el que no pot ser es que perquè uns quants puguin viatjar més barat, ho tinguem que pagar entre tots, voldria recordar als nostres politics que es fa difícil explicar als ciutadans el perquè això de volar es una primera necessitat. Desprès ens diuen que això dels avions porta benefici a la zona d’influència de l’aeroport, per la gent que ve, es veu; i per norma voleu dir que no seria millor que no subvencionéssim aquests serveis? Jo em pregunto si a Catalunya actualment, no hi tenim persones que necessiten molt més els diners destinats a aquest tipus de subvencions? Si les tenim, perquè malgastem en aquest tipus d’invents? ah, si, es veritat, ens diuen que això dona riquesa, riquesa, si, al propietari de la low cost, que actualment es de les poques companyies que tenen beneficis, “chapeau” per tots els propietaris de “low cost”. Que consti que no critico a les empreses, al cap i a la fi, ells, els propietaris, fan el que tenen que fer, buscar i trobar els beneficis per la empresa, qui jo critico es a les persones que fan possible aquestes subvencions, i que no crec que sempre siguin capaços de prioritzar amb total correcció; com que no he estat capaç d’esbrinar-ho, la veritat, m’agradaria conèixer el total de les inversions i subvencions que en alguns aeroports d’aquest país s’han fet; a algú li sona el nom de Ciudad Real? recordo que es deia que portaria molta riquesa a la regió, i la realitat es que les darreres noticies que han sortit a la premsa, parlen de fallida, ERE que afectarà a tota la plantilla …. ah! això es el que en deien riquesa per a tots, no? espero i desitjo que no sorgeixi cap nom d’aeroports de casa nostra en noticies similars; ara be tampoc m’agradaria veure ni una frase escrita referent a unes possibles subvencions, difícils de justificar, en inversions que, no ens enganyem, també poden ser molt difícils d’explicar. Nomes em queda una pregunta per fer, si el “low cost” es tan bo, quan tindrem politics “low cost”?.

Publicat a

Globalització

Temps enrera feia referència a la problemàtica de les pensions, ara hi he tornat a pensar a raó de l’article publicat a la Vanguardia (07.04.2007) amb el titular: “El FMI admet per primer cop que la globalització perjudica als sous”; i que es pensaven?, que el fet de fer treballar a les persones dels països pobres, a uns preus irrisoris, portaria més riquesa? La oferta de treball global, es va quadruplicar entre el 1980 i el 2005, el mateix article diu que segons les Nacions Unides, la població en edat de treballar augmentarà entre el 40% i el 100% de cara al 2050; la realitat es que fins ara i en el futur la oferta de treball ha crescut i creixerà molt més ràpidament que la demanda, o sigui que cada vegada hi ha més gent per treballar i menys llocs per ocupar.
I quina relació te tot això de la globalització del treball amb les pensions? pensem una mica, la globalització del treball ha portat que les empreses buscant una reducció molt important de les despeses de ma d’obra, ha traslladat les seves plantes de producció i cada cop amb més, també els serveis a països amb sous més baixos, molt més baixos, això fa que els costos de producció s’han reduït fortament, però no s’han reduït amb la mateixa proporció els preus dels productes quan es venen als països industrialitzats, actualment tenim uns costos de producció a raó de preu/hora en funció dels mercats tercermundistes, però els preus de venda dels productes son en funció dels mercats dels països de l’anomenat primer mon.
El salaris en aquests països anomenats en vies de desenvolupament, pels que tenen feina, son tan baixos, que tots plegats tan els que tenen feina com els que no en tenen, es veuen abocats a immigrar als nostres preuats països industrialitzats, encara que fent les feines que nosaltres no volem fer i amb tota la lògica del nostre mon, a uns preus molt més baixos dels que nosaltres estaríem disposats a percebe.
No ens enganyem si aquí hi ha un munt de gent que fa feina a uns preus més reduïts, en moments de vaques magres, l’atur augmentarà i lògicament començarà pels salaris més elevats, i això ens portarà a que uns, per estar a l’atur i els altres per tenir uns salaris excessivament reduïts, no podrem preparar un pla de pensions privat, i no ens enganyem amb un mon cada vegada més poblat, i amb la poca imaginació dels nostres governants, la pensions publiques faran tremolar.
Som conscients de que la única cosa que actualment fa bellugar el món, es la possibilitat de fer negoci? precisament aquests darrers dies, s’ha posat en dubte la veracitat de les actuacions de una determinada ONG, i ens trobem en un punt en el que lamentablement queda reflectit el popular refrany de que: “el que no son pessetes, son punyetes”; però de moment intentem aclarir a quins preus fabriquen determinades multinacionals en els països del tercer mon, la premsa diu que amb ma d’obra molt i molt joveneta, amb nens baja, i a quins preus venen els seus productes a les botigues dels països rics, i tindrem dues sorpreses, una que serem incapaços d’esbrinar aquestes xifres, l’altra que dels beneficis obtinguts al primer mon, no s’en beneficien en el tercer mon; i que vol dir tot això? clarissim, els treballadors son un engranatge més de la maquinaria posada al servei dels que només busquen beneficis al preu que sigui, i com tota peça industrial, quan no serveix, es llença. Pobres treballadors, els sous que tenen i quins els esperen.