Imaginem un país sense corrupció

Si, ja se que sembla una utopia, ja se que sembla quelcom imaginari que no existeix en la realitat, però es el que desprèn l’entrevista d’en Pere Bosch i Cuenca a la Itziar González Virós Presidenta de l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció, amb un titular engrescador “Veig com un repte possible imaginar un país sense corrupció” , i en base a aquestes quatre línies, podem parlar de tot allò que fa temps que sabem i malauradament fa temps que no sabem que fer-hi per a solucionar-ho, corrupció, reptes, imaginació utopia, engrescar …

Imaginar, segons el diccionari.cat vindria a ser el fet de “formar-se la imatge mental o la noció d’alguna cosa, concebre, suposar, pensar” … i això es el que transmet aquesta entrevista, en la que la Itziar diu que “la nostra democràcia és un edifici mal dissenyat, cal codissenyar-lo de nou” i emet una sentencia per reflexionar “la ciutadania som la solució, de fet som l’única solució, perquè som els que ho movem tot” o sigui que oblidem-nos d’allò que sovint fem servir d’excusa de que individualment no podem fer-hi res, cal posar-nos a treballar.

Utopia, avui he tibat del diccionari.cat, defineix la utopia, en aquest context, com una “concepció imaginària d’un govern ideal, un ideal irrealitzable” i aixo es el que tenim perquè com sempre dic, tot i que es diu que la democràcia es la intervenció del poble per governar-nos, la realitat més crua i dura es que deixem que els polítics als que votem cada quatre anys o menys, decideixin com volen fer anar el nostre, encara que massa sovint  sense el nostre permís, el converteixen en el seu, particular tauler de joc.

Engrescar, segons el diccionari.cat es “desvetllar quelcom, l’entusiasme, el desig …” o sigui moure’ns per fer-hi alguna cosa, activem-nos, desvetllem-nos, motivem-nos com a individus i com a societat i fem que aquests representants nostres, altrament dits politiquets de joguina, es posin les piles i realment vetllin pel benestar de la societat, que tot i recordar-los-hi sovint, ells ho oblidem amb facilitat, som els que els votem i som els que els paguem.

Observatori Ciutadà contra la Corrupció, O3C, va ser un compromís contret per les més de 70 organitzacions (entitats, partits, sindicats, col·legis professionals…) que van signar del Pacte Social contra la Corrupció al Parlament de Catalunya el 9 de desembre de 2015 i es va constituir el 30 de juny de 2021, i quina missió te? segons la seva web es la de “desplegar de manera efectiva i organitzada els acords del Pacte Social contra la corrupció”. I nosaltres que hi podem fer? d’entrada el que ens diu aquesta Oficina, utilitzem-la si tenim constància d’algun cas de corrupció o de mala praxi al sector públic català, si hi ha coneixement d’infraccions del Dret de la Unió Europea o d’infraccions penals o administratives greus o molt greus del nostre ordenament jurídic. I posats a recordar, no oblidem l’anomenat moviment 15-M altrament conegut també com el moviment dels indignats, moviment que amb la primera manifestació ja va provocar reaccions en els partits polítics, perquè recordem que per allà “el 2008 es produí una crisi econòmica al país, que s’acaba estenent a altres àmbits, donant lloc a una crisi política, social, institucional i territorial” i això no desitgem pas que torni a passar, oi? penseu que el moviment va focalitzar l’actuació en la denúncia de les «retallades» que afectaven, d’una manera especial, el sistema educatiu i sanitari i va fer extensiva la solidaritat a diversos col·lectius —com els joves aturats o els desnonats— que patien directament les conseqüències de la crisi. us sona tot això? Imatge pròpia generada per IA de Canva

La despesa sanitària

He llegit a la Vanguardia la Vanguardia d’avui un article de l’Antoni López Tovar que parla dels pressupostos que les autonomies destinen a sanitat, i la veritat es que ja n’hi ha prou de que el nostre petit país, si aquest del que tothom se’n omple la boca com si en fossin els salvadors o els guies espirituals, estigui al grup de la cua en aquesta matèria social.

L’autor ens parla d’un anàlisi que ha fet la federació d’associacions per a la defensa de la sanitat publica, en el que es diu que la mitjana de despesa sanitària a Espanya prevista pel 2025 serà de 1.944,47 euros per habitant, en aquest context pensem que a Catalunya serà de 1.515,99 euros per habitant, però a Astúries assoliran la xifra de 2.422,28 euros per habitant. Es curiós que tanqui aquesta llista la comunitat de Madrid, tot i que no esta pas gaire pitjor que nosaltres.

No entraré pas a valorar si es molt o poc el que els governs de cada autonomia destinen a la sanitat publica del seu territori, per no oblidar on estem i de que parlem, l’estudi ens diu que amb aquestes xifres la mitjana espanyola continua estan per sota dels països de la UE i molt per sota dels països de la zona euro. Ho notem això o no?

Ara podríem ficar-hi múltiples variants per intentar justificar aquesta disfunció en aquesta matèria, i segur que en podríem trobar diverses, però no es tracta d’ajudar a justificar amb dubtosos condicionats, que un servei basic com es la sanitat no funcioni correctament. Tots plegats hem pogut notar com el servei ha anat minvant al llarg dels darrers anys, i si, en aquesta ocasió la pandèmia va marca un abans i un després en la sanitat publica catalana, com en tantes altres coses i serveis, i dic la catalana perquè es la que m’afecta a mi a la meva família, i estic segur que en altres autonomies tenen les seves queixes i les seves raons per justificar-ho.

Com en tantes coses, no es un problema d’ara, o sigui no es pas nomes un problema de l’actual govern, la malifeta, les decisions mal preses, així com l’errònia i presumptament interessada visió del futur sanitari del país ja arranca en legislatures anteriors, entre tots han anat i hem anat permeten retallades que a hores d’ara ja son difícils de recuperar, però pensem una mica, tot plegat a qui ha beneficiat? perquè no ens enganyem, com sempre passa en qualsevol moviment polític, empresarial i social que porti incorporat finançament públic, quan hi ha retallades, quan hi ha pèrdua de drets, quan hi ha restriccions pel usuaris, sempre hi ha un munt de gent que hi surt perdent i uns quants que hi surten guanyant, que esperem per canviar-ho? Imatge de DarkoStojanovic a pixabay.

Sentit del deure

Avui llegia a la premsa que el Rei d’Espanya, ha fet una crida al sentit del deure dels líders polítics espanyols; suposo que sa “majestat” el que en realitat volia dir, i no quedaria be que ell ho digues en públic, es que tota aquesta colla de personatges que s’autodenominen polítics de carrera, de classe o de vocació, es deixin estar d’històries, deixin de ser, en la millor de les consideracions, una colla de ineptes i de fracassats. Primer, perquè tot el que ja fa algunes dècades que passa al país, no te nom, es una vergonya; si ja se que uns donen la culpa els altres, i a l’inrevés; que la crisi va esclatar ara fa una dècada, però la llavor de tot el que ha passat aquests darrers anys, la van sembrar fa mes temps, no oblidem les modificacions de la llei del sol, i cap dels polítics d’aquella època ha donat la cara. Però un cop tot això ha esclatat i no s’han buscat culpables polítics, i als ciutadans ens han castigat amb retallades i impostos, es vergonyós que ells, els politiquets de joguina, encara ara estiguin parlant de si toca fer pactes de partits, entre els que hi ha, o hi ha hagut personatges sospitosos de corrupció, per poder formar govern; recordem que ja portem quasi 10 mesos amb un govern en funcions, que a mes es nega a donar explicacions del que fa, precisament per estar en funcions, o sigui per tenir un interinatge, que crec que son els únics als que es veu que una feina interina, no els obliga a donar explicacions als seus caps, o sigui nosaltres, els que els vàrem elegir, i els que els paguem ….. i be, per cert, molt be. Aquesta colla de noietes i noiets, polítics ben pagats, ens han fet anar a votar dues vegades, o sigui que han fracassat en la seva feina en dues ocasions, i ara anem camí de la tercera; que mes necessitem els ciutadans per obrir els ulls i fotre´ls fora?, quin dret es creuen que tenen, que tot i no fer la feina encarregada, no pleguen, i el mes penós, no els podem privar de que es tornin a presentar, tot i haver demostrat que son una colla de ineptes; que esperem a deixar de votar a persones nefastes pel nostre país i pel nostre futur i el dels nostres fills. “Majestat” si vol fer un favor al poble, demani a aquests polítics que pleguin, que se´n vagin a casa seva, que Deu agafi confessats als seus familiars, i que deixin pas a nous personatges, a veure si son capaços de fer les coses mes ben fetes; tots hi sortiríem guanyant. Montpeita-1335 (23/09/2016)

1 de maig

Dos titulars de la mateixa diada: “Milers de persones es manifesten aquest dimecres al centre de Barcelona contra les polítiques d’austeritat del govern espanyol i la Generalitat» i “Milers de manifestants denuncien les condicions laborals del sector de la confecció a Bangla Desh una setmana després de l’ensorrament d’uns tallers tèxtils que van fer 405 morts”. Dos motius ben diferents per reivindicar-se en aquesta diada; son coincidents en la primera paraula: “milers”, recordem que sempre el nombre de manifestants varia en funció de qui els conta, poden ser quatre gats segons fonts “oficials” i una xifra enorme pels organitzadors. Com deia dos motius diferents per fer una reivindicació, però amb la mateixa finalitat, ambdós expressen el malestar dels treballadors, aquí per les retallades, allà pels morts. Es important que els treballadors manifestin els seu rebuig a situacions injustes, es important que reivindiquin millores de l’entorn laboral, es del tot necessari que es faci arribar el crit de “prou” als que remenen les cireres, i perjudiquen a la base que suporta tot aquest sistema. No se que podran fer i que aconseguiran els treballadors de Bangla Desh, però i si els d’aquí féssim un pas més, i a més de reivindicar una millora de la nostra situació malmesa, miréssim també qui utilitza els serveis de la ma d’obra en aquell país? Com he dit en altres ocasions, estan molt be totes aquestes expressions publiques que dia rere dia es manifesten arreu del país i del mon, però sempre son de forma individualitzada i d’acord amb les reivindicacions que afecten a cada grup manifestant; i voleu dir que no es arribada ja l’hora de que el crit del poble sigui nomes un?, de tots aquest grups han de sortir persones que estiguin disposades a fer un gran esforç i una gran feina pel be de de tots, substituint a les que ens han portat al camí sense sortida en el que ara ens trobem. No se que s’aconseguirà aquí, però si s’aconsegueix que a Bangla Desh deixin de morir tantes persones treballadores, crec que serà el principi d’un gran triomf.