De qui son les coses?

Darrerament hi ha un bon enrenou amb unes pintures murals que hi ha al MNAC, de qui son?, qui te el dret a tenir-les i exhibir-les? quan busques informació i llegeixes una mica, trobes justificacions de tot tipus, comencem, sembla ser que les famoses pintures procedents del Monestir de Santa Maria de Sixena, van arribar al MNAC com a dipòsit de la comunitat de religioses santjoanistes de l’esmentat monestir, i es consideren una de les mostres més rellevants de pintura romànica de tota la península. Any 1936, en el decurs de la guerra civil espanyola el monestir en qüestió, va patir un incendi, i com a conseqüència del foc hi hagué importants pèrdues pictòriques i alteració dels colors.

El govern aragonès va interposar una demanda per reclamar el retorn dels murals a l’Aragó, i una sentencia judicial obliga a retornar les obres a Sixena. Entre els informes sol·licitats i presentats, diuen que hi destaca el realitzat per la Dra. Simona Sajeva, en el que deia que era impossible traslladar aquestes pintures murals sense danyar-les irremeiablement. I ara tothom esta a l’espera de veure com acaba aquest desgavell polític, vestit o disfressat com vulgueu dir-li, de litigi cultural entre veïns.

No valorare pas qui te la raó, al cap i a la fi hi ha gran quantitat de material aliè exposat a museus d’arreu del món que s’hauria de retornar físicament i geogràficament als seus orígens, que aquests museus es quedarien buits d’allò que els ha fet coneguts, famosos i que els hi ha proporcionat notorietat i llargues cues de visitants.

Per això una reflexió seriosa envers de qui son realment les coses terrenals i materials. No fa pas gaire que algun dels dirigents de les comunitats autònomes, de fet més d’un, deia a l’hora de plantejar una revisió del finançament autonòmic, tot referint-se a la major recaptació d’impostos catalans, que la riquesa de Catalunya no era pas dels catalans, en realitat era de tots els espanyols. Això ho podríem aplicar a les famoses pintures murals, en realitat no son dels aragonesos, son de tots els espanyols, catalans inclosos; per això si els impostos s’han de repartir entre tots, la cultura i les obres d’art també, no?

Potser el primer que tindrien que investigar, si es que encara no ho saben, es qui va calar foc al monestir de Sixena l’any 1936 en el decurs de la malaurada i maleïda guerra civil, he llegit que les flames van devorar la major part de l’extraordinari artesonat mudèjar de la sala capitular, i les pintures murals van anar desapareixent o van quedar danyades de manera irreversible. Sembla ser que les pintures es van extreure per un equip d’especialistes de Barcelona, que posteriorment les van traslladar i restaurar, i tot plegat sembla ser que pagat amb diners provinents de l’Ajuntament de Barcelona. Si realment es així, qui ha de pagar aquella restauració? el Ministerio, la comunitat aragonesa, l’ajuntament de Sixena, qui?

I nomes una pregunta senzilla, he llegit que en algun dels museus aragonesos hi ha obres d’artistes espanyols no nadius d’aquesta comunitat autònoma, el govern de l’Aragó tornarà totes aquestes obres als llocs d’on eren els seus autors, entre els que possiblement també n’hi ha de catalans? Imatge de falco d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

De qui són les dades sanitàries

Creiem que es un tema actual, perquè darrerament n’han parlat mes?, no, ja fa quasi una dècada, segons la premsa, que es parla d’això; les primeres mencions a les oportunitats que ofereix la informació mèdica dels ciutadans, les trobem a diversos documents publicats per allà l’any 2006. Ens diu la premsa que el 4 de juny de 2013, la Generalitat va aprovar el Projecte VISC+. Segons la nota de premsa publicada al seu web, l’objectiu del VISC+ és “posar la informació sanitària a disposició dels ciutadans, les empreses i la recerca” per “millorar els serveis de salut”, “millorar la recerca” i “posar en valor el coneixement”. L’enllaç on podeu trobar informació de VISC+, es: http://aquas.gencat.cat/ca/projectes/visc/. Tot això em sembla molt be, però si fins avui en dia jo encara no puc tenir accés a les meves dades mediques, perquè hi ha de poder tenir accés, per exemple un laboratori, o no es així?. Fa poc temps, vaig poder participar en unes jornades de l’ICS, referents a la previsió de futur de la relació entre la sanitat i els pacients; i en algun dels debats, van sorgir referencies al tractament de les dades mediques dels pacients. Jo continuo manifestant la meva postura, i es que jo vull tenir accés a les meves dades mediques, pel que necessiti, però no estic pas posant cap tipus de impediment a que es puguin utilitzar també per a la recerca medica. Ara be, el que no estic disposat a acceptar, es que es venguin les dades mediques dels ciutadans catalans, a uns investigadors que la única cosa que busquen es el benefici propi, amb total legitimitat vist des del punt de vista empresarial; però qüestionable des del punt de vista d’un organisme que ha de vetllar pel benestar dels ciutadans. En el cas de que es cedeixin dades mediques a investigadors, primer ha de ser amb la total garantia d’anonimat del pacient, i segon i també molt important, que un alt percentatge dels beneficis que generi la recerca en qüestió, retornin al sistema de salut publica, per tal de poder reduir la despesa sanitària actual; no val fer una venda de dades a canvi de quatre rals i deixar que el gruix important de beneficis els obtingui el sector privat. Dues darreres reflexions, la primera, es que com ja he manifestat en diverses ocasions, dona la sensació de que el mes important, es que les persones visquin molts anys, però sense acabar de creure’s allò de la qualitat de vida; i la segona i que no agrada escoltar, manifestada per la premsa, es si la recerca medica, va cap a la cura de malalties, o cap a un senzill manteniment dels pacients per assegurar-se clients de cara el futur? Que cada persona reflexioni com cregui adient. (Montpeita 1324 – octubre 2015)