Etiqueta: Preus

Publicat a

Crisi d’habitatge

Llegia avui que els “experts” demanen que una de les mesures, entre altres, per resoldre la crisi de disponibilitat d’habitatge, seria la de reduir l’IVA d’adquisició a la meitat. Potser es una opció, una mesura més, però aquesta mesura sense cap més acció no serviria de vareta màgica perquè es comencessin a vendre habitatges a tort i a dret.

A veure al nostre poble, pel que diu la gent, entesos o no, experts o no, es venen alguns habitatges, pel que diu la gent tinc referencies de dues opcions, una d’un import de 350.000 euros i una altra de 400.000; amb l’iva actual del 10% cal afegir-hi 35.000 i 40.000 euros respectivament, si es reduís l’IVA a la meitat, l’import a pagar es cert que seria inferior, pero no ens enganyem en el primer cas s’acabaria pagant 367.000 euros i en el segon 420.000 euros.

Si pensem una mica veurem que el problema no es nomes l’IVA, que posats a demanar jo el situaria en el ZERO, el problema es que l’habitatge realment no es considera una necessitat bàsica, si més no per part dels grans promotors, a qui respecto si es mouen en un context de model de negoci respectable, com deia l’habitatge ja en un principi es una via de fer diners pels que executen i comercialitzen l’obra, perquè no ens enganyem, quantes persones tenen un problema de 20.000 euros, que es la diferencia de l’IVA a l’hora de comprar un habitatge? el que realment fa mal es el 4 que hi ha davant.

Ara be, com diu el mateix article que he llegit, un problema afegit i greu, son els impostos que es van pagant des de l’inici del projecte i en el transcurs de la tota la construcció, tot plegat previ a la transmissió patrimonial final. Diu l’article que al llarg del procediment d’execució d’una obra “la pressió fiscal suportada pot arribar a superar el 62%” si això es veritat, potser el primer culpable de que els habitatges tinguin un preu tan elevat es el mateix estat que diu que vol solucionar-ho. De fet el mateix passa per exemple amb la gasolina.

Ja se que s’han de recaptar impostos, soc dels que te clar que per rebre tots els serveis que demanem cal que entre tots assumim prèviament la necessària pressió fiscal o no tindrem serveis. Ara be, una cosa es pagar i l’altra es fer una bona gestió d’aquests impostos. Nosaltres per la nostra part complim, paguem, els que massa sovint no compleixen, son els gestors “oficials” que si volem ser una mica benvolents, direm que son uns pèssims gestors, podríem dir que tenen la ineptitud com a embolcall del càrrec, com quan anem a comprar a una botiga, que amb els anys hem passat de rebre un paquetet ben fet amb llacet i tot, a rebre en el millors dels cassos un bossa publicitària, que l’hem de pagar prèviament per l’impacte ambiental.

Ja se que sempre acabo criticant als polítics i alts funcionaris, als de rang inferior nomes els hi demanaré que mai s’assemblin a alguns dels seus superiors jeràrquics, pero es que tinc la sensació de que una de les seves inquietuds es precisament aquesta, la de anar a contracorrent de les necessitats dels ciutadans. I no entrem a valorar la variable de les possibles activitats fraudulentes, perquè es per plorar i engegar-ho tot a pastar fang. Imatge generada amb ChatGPT.

Publicat a

Llars menys endeutades

Això es el que sembla al llegir l’article de l’Iñaki de las Heras en el que ja ens fa una entrada prou eloqüent “Les llars arriben al nivell d’endeutament més baix en 25 anys” i això sempre es bo, però es real?

A veure com sempre tot depèn de la lectura que se’n vulgui fer, la primera dada ens fa pensar que la situació actual pot ser bona, ja que sembla que les llars tenen una situació més sanejada que temps enrere. D’entrada he llegit que l’augment dels estalvis amb motiu de la covid es va acabar destinant a amortitzar hipoteques, cosa que va reduir l’endeutament de les famílies, però que paral·lelament va fer encarir l’habitatge de les transaccions noves.

Una altra dada ens diu que en termes absoluts, el deute dels particulars ha augmentat, ep!! no dèiem al principi que havíem reduït l’endeutament? hi ha un informe, crec que del Banc d’Espanya, on es diu que el patrimoni de les llars ha augmentat, la seva riquesa també així com la concessió de crèdits per part de les entitats financeres.

Així com ho hem d’entendre tot això? la realitat es que es compren més habitatges, i el seu valor s’ha re valoritzat, es a dir ha augmentat, allò que es diu sempre “el mercat ha fet pujar el preus” i ho han fet amb força, el que ha fet que tot i continuar endeutant-nos, al ser superior la re valorització dels habitatges, tenim un patrimoni més elevat, la riquesa, que es mesura amb la diferencia entre actius i passius, entre patrimoni i deute, s’ha re valoritzat, ha augmentat, som mes rics.

Encara que això ens fot una “hostia” de realitat, i la realitat es que el govern estatal vol regular els “préstecs al consum” per uns interessos elevats, principalment aquells sistemes dels que ja en vaig parlar fa un temps i son els anomenats revolving i que s’utilitzen per a compres d’imports no molt elevats, sigui per oci, sigui per a la llar.

Per això quan es parla de que les llars estan menys endeutades, es nomes un part de la realitat, tenim habitatges més cars, amb el mateix endeutament, aparença de més riquesa, però paral·lelament la realitat ens diu que viure el dia a dia es més difícil, es més difícil per a moltes famílies, i no diguem com ho es de difícil per a la gent que o no te feina, o no te ingressos, o ha de viure amb el salari mínim. No cal que ens il·lusionem amb miratges de falsa realitat, no cal que fem ulls clucs a la realitat social, la societat del postureig i el consumisme desmesurat ens oprimexen cada vegada més. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Pagar un preu just

Avui m’ha cridat l’atenció un article a l’Ara escrit per la Núria Sala Ventura amb el titular “Les ajudes a l’agricultura no haurien ni d’existir; als pagesos ens haurien de pagar el preu just” on ens explica els entrebancs que pateix la pagesia, en aquesta ocasió la opinió i la vida d’en Santi Olivé, de Can Jornet de Gallecs, és un dels quatre agricultors a Catalunya que fa farina amb blats antics en un molí de pedra tradicional.

Plegats ens expliquen de que Can Jornet es un pulmó verd encaixonat entre l’encreuament de la C-59 amb l’AP-7 i la C-155, un dels últims espais sense urbanitzar del Baix Vallès, i com pot sobreviure un pagès que es dedica a fer farina amb blats antics en un molí de pedra tradicional. Varietats com la xeixa, l’espelta o el kamut, s’han anat deixant de fer servir perquè eren la meitat de productives que el blat convencional, però tenen un valor nutricional molt més elevat.

Sobta trobar-te amb gent que han de treballar a contracorrent, defensant una agricultura ecològica, però que això s’està acabant, entre altres coses per la poca valoració que la societat fa del sector de la pagesia, i perquè com es diu a l’article, els que hi guanyen son els grans distribuïdors i els intermediaris, que segons en Santi, podrien ser més petits en benefici de la resta de la cadena, encara que reconeix que la comoditat d’un supermercat on ho trobes tot, fa difícil aquest necessari equilibri entre agricultors i consumidors.

Jo vinc d’una família de pagesos, com molta gent, al cap i a la fi fa dues o tres generacions als pobles, tothom vivia o malvivia de la pagesia; petites explotacions agrícoles, els camps, les vinyes, els horts … i ramaderes, els quatre porquets, gallines, conills i vaques … ja que tampoc tenies gaires opcions per a cobrir els mínims necessaris per viure, molt allunyats dels estàndards actuals.

Les coses van anar canviant, ens van industrialitzar a tots, per després poder-nos globalitzar, deslocalitzant centres de producció, no amb la vista posada en una millora social, sinó amb la vista posada en un increment de marges d’explotació comercials, abaratint costos per poder fer més beneficis venent més productes a més clients, cosa que ha acabat fent-nos esclaus d’un consumisme que s’ha transformat fins a ser purament caníbalistic, o consumeixes o no ets ningú.

Malauradament per assolir aquest tipus de consum ens acabem endeutant excessivament, encara que sigui amb petites quotes acumulades, i en general qui no ho fa es perquè possiblement i motivat per uns salaris que no ens permeten viure com un rei, com diuen alguns eslògans comercials, ha acabat sent expulsat d’un sistema que no persegueix el benestar social, l’únic que persegueix es el benefici d’un quants, no de la majoria.

Actualment, i jo també segueixo la corrent, nomes importa l’oci, hem de sortir per relaxar-nos, per esbargir-nos, per recuperar-nos de l’estrès imposat per la continuïtat de les tasques laborals, familiars i socials, si aquelles que els nostres avantpassats o no tenien o sabien “torejar-les” millor; i si féssim una comparativa entre les necessitats nostres i per exemple les dels nostres pares, tampoc cal anar gaire més enrere, us sembla que podríem obtenir-ne un resultat que ens permetés descobrir unes necessitats més realistes, i que amb aquesta descoberta poguéssim arribar a veure quina part del consumisme actual no te cap sentit, possiblement necessitaríem menys recursos i molt possiblement aconseguiríem una millor qualitat de vida. Imatge de pixifant d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Subvencions

Ja feia un quants mesos que no escrivia, patia sequera narrativa, que no pas temàtica, ja que els politics d’arreu no han parat pas de dir i fer burrades, no tots, sort en tenim que alguns encara son gent de seny.
Aquestes darreres setmanes, be llegides o be escoltades, diverses opinions exposades per diferents persones, i referents a situacions ben variades, han germinat i han creat la necessitat d’escriure de nou. La primera va ser llegida en aquest mateix espai, es referia al preu de les piscines publiques del nostre poble, no vull entrar en polèmiques pel fet en qüestió, nomes m’ha de servir per parlar d’una realitat; la segona la vaig escoltar pel televisor, un polític d’un poble del nostre país, deia que si els ajuntaments no tenen diners per pagar les despeses que s’han autogenerat ells solets en aquests darrers anys, no sabia pas com se’n sortirien. La tercera llegida a la premsa, m’ha irritat encara molt més, ja que segons “el Periódico” de diumenge un conseller de la Generalitat ha dit que es possible que tinguin que incentivar mitjançant encara més subvencions la presencia de Ryanair als aeroports secundaris. Hem de pensar tots plegats que la situació que tenim avui en dia es la que es; atur elevat, reducció o pèrdua d’ingressos … tantes i tantes situacions amb problemes diaris de subsistència. Crec que es hora de tocar de peus a terra, ja fa temps que demanava que exigíssim als nostres politics més propers que es comprometessin en millorar, en aconseguir que la vida fos millor per a tots i que ells ho demanessin així als companys tan de la Generalitat en el cas de casa nostra, com als del govern central i també als de la UE.
Algú segur que pensarà referint-se a mi, que llest que es aquest tio criticant als politics, també ho podria fer ell si es tan llest; i es veritat, però precisament això es el que jo demano als politics de la oposició, i es que massa sovint es limiten a criticar i poques son les ocasions que aporten solucions als problemes comuns, l’excusa es que els que manen o be no els escolten, o be els hi prenen les idees; escoltin senyors politics si tots vostès treballen pel be del poble, no hi ha ni nosaltres ni ells, no hi ha bons ni dolents, recordin que tots vostès s’han compromès voluntàriament a treballar en benefici del poble, que es qui els ha votat, i com sempre dic, es qui els paga. Amb tot això, vull manifestar que els serveis que ofereixen tots els ajuntaments i no son de primera necessitat, s’han de pagar al seu preu real, no val a subvencionar despeses no necessàries. No val que un polític manifesti un mea culpa per les despeses que ells mateixos han autogenerat, i que la seva preocupació nomes sigui la de trobar diners per pagar-ho. Dic que no val, perquè encara ara hi ha politics que no han entonat el mea culpa, i es veu que encara no han compres que toca fer les retallades necessàries de tots els serveis que no son de primera necessitat, encara que això sigui impopular, i encara que això els hi signifiqui perdre les properes eleccions. El que no val es que per continuar pagant els extres generats aquests darrers anys, el polític de torn ens vulgui apujar els impostos, oblidant que si ara te aquestes carregues es perquè precisament ell ha estat qui les ha assumit, sense pensar com les pagaria en el futur; crec que el que es necessari, es començar a fer el que fem la gent, retallar les despeses, reduir el consum d’allò que no podem pagar; prioritzin les necessitats del poble pensant en el poble, no pensant en el que vostès creuen que es millor, al cap i a la fi, ja han vist que no l’han pas encertat; rectifiquin. I de les subvencions a empreses aerees, si volen en parlem, no es ni just ni correcte fer aquestes subvencions, perquè el rere fons es encara més criticable, ja que si no hi ha subvencions, alguns dels aeroports no son viables, i si no son viables, escoltin, perquè els han construït?

Publicat a

Globalització

Temps enrera feia referència a la problemàtica de les pensions, ara hi he tornat a pensar a raó de l’article publicat a la Vanguardia (07.04.2007) amb el titular: “El FMI admet per primer cop que la globalització perjudica als sous”; i que es pensaven?, que el fet de fer treballar a les persones dels països pobres, a uns preus irrisoris, portaria més riquesa? La oferta de treball global, es va quadruplicar entre el 1980 i el 2005, el mateix article diu que segons les Nacions Unides, la població en edat de treballar augmentarà entre el 40% i el 100% de cara al 2050; la realitat es que fins ara i en el futur la oferta de treball ha crescut i creixerà molt més ràpidament que la demanda, o sigui que cada vegada hi ha més gent per treballar i menys llocs per ocupar.
I quina relació te tot això de la globalització del treball amb les pensions? pensem una mica, la globalització del treball ha portat que les empreses buscant una reducció molt important de les despeses de ma d’obra, ha traslladat les seves plantes de producció i cada cop amb més, també els serveis a països amb sous més baixos, molt més baixos, això fa que els costos de producció s’han reduït fortament, però no s’han reduït amb la mateixa proporció els preus dels productes quan es venen als països industrialitzats, actualment tenim uns costos de producció a raó de preu/hora en funció dels mercats tercermundistes, però els preus de venda dels productes son en funció dels mercats dels països de l’anomenat primer mon.
El salaris en aquests països anomenats en vies de desenvolupament, pels que tenen feina, son tan baixos, que tots plegats tan els que tenen feina com els que no en tenen, es veuen abocats a immigrar als nostres preuats països industrialitzats, encara que fent les feines que nosaltres no volem fer i amb tota la lògica del nostre mon, a uns preus molt més baixos dels que nosaltres estaríem disposats a percebe.
No ens enganyem si aquí hi ha un munt de gent que fa feina a uns preus més reduïts, en moments de vaques magres, l’atur augmentarà i lògicament començarà pels salaris més elevats, i això ens portarà a que uns, per estar a l’atur i els altres per tenir uns salaris excessivament reduïts, no podrem preparar un pla de pensions privat, i no ens enganyem amb un mon cada vegada més poblat, i amb la poca imaginació dels nostres governants, la pensions publiques faran tremolar.
Som conscients de que la única cosa que actualment fa bellugar el món, es la possibilitat de fer negoci? precisament aquests darrers dies, s’ha posat en dubte la veracitat de les actuacions de una determinada ONG, i ens trobem en un punt en el que lamentablement queda reflectit el popular refrany de que: “el que no son pessetes, son punyetes”; però de moment intentem aclarir a quins preus fabriquen determinades multinacionals en els països del tercer mon, la premsa diu que amb ma d’obra molt i molt joveneta, amb nens baja, i a quins preus venen els seus productes a les botigues dels països rics, i tindrem dues sorpreses, una que serem incapaços d’esbrinar aquestes xifres, l’altra que dels beneficis obtinguts al primer mon, no s’en beneficien en el tercer mon; i que vol dir tot això? clarissim, els treballadors son un engranatge més de la maquinaria posada al servei dels que només busquen beneficis al preu que sigui, i com tota peça industrial, quan no serveix, es llença. Pobres treballadors, els sous que tenen i quins els esperen.