Conflictivitat a les escoles

Llegia a la premsa que en algunes escoles de determinades zones del nostre petit país, esta augmentant la conflictivitat tan a dintre com a fora dels centres, amb situacions violentes entre alumnes, entre alumnes i professors, entre famílies i docents, tan presencial com virtualment.

Aquesta situació ha portat al govern a dissenyar un pla pilot en tretze centres de secundaria, incorporant policies de paisà, concretament un mosso no armat, i això ha estat criticat per una part de la comunitat educativa, segons el rotatiu, l’Affac creu que el projecte presentat es desencertat i allunyat de les necessitats reals del centre.

A veure si soc capaç de centrar-me en el que ens diu realment la noticia, al país tenim escoles on hi ha conflictes, hi ha situacions violentes entre alumnes, professors i famílies, i com sempre es vol trobar una solució a un problema sense incidir en el perquè es produeixen aquests conflictes, com sempre es vol posar portes al camp.

No dic que si ara mateix la situació es extrema i perillosa, no s’hi posi policia, endavant, però no ens deixem al tinter indagar i resoldre els motius que porten a les parts a aquests enfrontaments. Pensem-hi una mica, centres escolars per educar als nostres fills i nets, jovent que hi assisteix per formar-se com a persones, funcionaris encarregats d’aquesta tasca de formació i famílies que suposadament volem el millor per a la quitxalla … perquè no ens entenem? perquè hi ha conflictes? perquè hi ha situacions violentes?

Dues dades esfereïdores, segons la darrera enquesta sobre convivència escolar que s’ha publicat, es del 2023, el 70% dels alumnes diuen que han estat víctimes d’una situació violenta i que el 75% dels alumnes d’ESO han patit alguna mena d’agressió sexual, i una dada més: des de principi de curs, educació ha rebut més de 5.000 denúncies de violència en centres escolars. No se si son dades reals o inflades per provocar ansietat, però es indiferent perquè ni que fossin una mica més baixes es més que suficient perquè professorat funcionarial i famílies s’ho agafin seriosament i procurin revertir ràpidament aquesta situació, cada part amb la seva pròpia responsabilitat, recordem la noticia situacions violentes entre alumnes, entre alumnes i professors, entre famílies i docents …

I quina es l’incògnit que manca a l’equació? els responsables de que el sistema educatiu funcioni correctament o mal funcioni com sembla ser. Que els responsables han optat per posar un policia, un mosso d’esquadra de paisa? d’acord, em ve a la memòria una pel·lícula que vaig veure fa anys, quan molt més jove, es titulava “rebel·lió a les aules” i curiosament esta basada en una novel·la semi autobiogràfica publicada l’any 1959, fa quasi 70 anys, res ha canviat?

La pel·lícula es una pel·lícula, i el guio va per on l’escriptor i el guionista volen, però el rerefons es el que realment importa, actuem amb repressió o intentem revertir l’avergonyidor rumb que entre tots hem estat marcant a la quitxalla?

L’article del diari ens diu que totes les parts implicades, si més no els seus representants, tan de les famílies com dels sindicats laborals,  veuen desencertat i allunyat de les necessitats reals dels centres aplicar aquest pla, possiblement, però jo els hi demano a tots: en que heu pensat per evitar que aquesta conflictivitat arreli encara més a les escoles, recordem que segons el titular del diari la conflictivitat es entre alumnes, entre alumnes i professors i entre famílies i docents … res a dir, res a fer? Imatge generada amb IA de Gemini.

I després de l’atracament, que?

Ara fa quasi un any, publicava la primera part de les meves vivències i les meves experiències dels atracaments que vaig patir (veure Montpeità 1641). Explicava com vaig viure aquells atracaments i aquelles estressants situacions, perquè van ser diverses, en les que cada persona, cada individu, les viu i les pateix a la seva manera, al cap i a la fi no tots som iguals, ni amb el mateix caràcter, ni amb la mateixa resistència als entrebancs que ens presenta la vida, ni amb les mateixes pautes de recuperació post traumàtiques.

Sorpresa, desagradable però sorpresa, inquietant però sorpresa, pistoles, amenaces, ganivets, agressions, patiment, angoixa … això i més es el que significa un atracament amb violència.

Després, ara fa aproximadament mig any, posava en un paper el segon capítol, l’anomenava post-atracament amb trucades a tot arreu, a la direcció de l’empresa, a la policia, a la companyia d’assegurances, amb declaracions, identificacions … i deixava per a un tercer lliurament una part del recorregut per explicar: rodes de reconeixement, judicis …

No sempre es fàcil, el temps hi ajuda però també les desdibuixa, transmetre els moments, les vivències agredolces, les situacions amb una tensió negativa aclaparadora, aquelles coses que ens van fer mal i que al recorda-ho ens en tornen a fer. Després de tenir que patir també algun cap de l’empresa, diguem-ne un xic estúpid, després de tots els tràmits burocràtics amb l’asseguradora, després de fer les corresponents declaracions a la policia o a la guàrdia civil, després de reviure i visualitzar una vegada i una altra el forat del canó de la pistola davant dels meus ulls, comença un rosari de visites a les dependències o policials o judicials, per tal d’assistir a rodes de reconeixement de delinqüents o possible delinqüents.

Cal dir que en fer les declaracions et demanaven una descripció de l’atracador o atracadors, i tu deies el que creies recordar, i dic creies perquè no oblidem que nervis, acolloniment, estres, neguit, angoixa, no ajudaven gens a fer memòria, tot ho recordaves negatiu i fosc, Les rodes de reconeixement, ara no se com son, però en aquella època un cop havien “pillat” al possible atracador, es tractava d’anar on et manaven, policia, guàrdia civil o jutjats, i en una habitació, rere un vidre, o mirall, o això deien, et posaven quatre o cinc individus i a veure si reconeixies a algú; podia ser que si o que no, també podia ser que no ho tinguessis clar del tot. A les rodes de reconeixement hi podien haver també gent del carrer o fins i tot policies, per tal de que no hi hagués nomes el possible atracador.

En aquest punt del procediment, em vaig trobar en alguna situació diguem que curiosa, i es que per tal de preservar el nostre anonimat, en ocasions ens podien fer entrar al lloc on estàvem citats per portes discretes o laterals per no topar-nos amb el possible atracador, o sigui que anàvem mig d’amagatotis per evitar ser reconeguts. També m’havia trobat que en arribar el detingut, si era l’hora del piscolabis de mig mati, ajornaven una estona la citació, i en aquest temps t’havies de buscar la vida, o t’estaves a la sala d’espera, o anaves a fer un tomb, en funció del temps que es preveia que podia durar el refrigeri.

De fet, quan et poses a recordar, encara que la primera intenció sigui no “enrotllar-te” gaire, els record van sorgint, i apareixent anècdotes que semblaven oblidades, per aquest motiu i com que m’he estes una mica més del previst, deixaré el tema dels judicis per una propera ocasió, procuraré que no passin tants mesos. Imatge de fotorabe a pixabay.

Post atracament

Fa un cert temps, uns quatre o cinc mesos, parlava de la meva experiència en alguns atracaments que havia patit. També manifestava que l’atracament no s’acabava quan els atracadors marxaven, i ara, aleshores començaven les trucades a tot arreu, a la direcció de l’empresa, a la policia, a l’asseguradora … i així començava el següent capítol, declaracions, identificacions, judicis … i crec que avui en podem començar a parlar.

D’entrada us diré que no es fàcil oblidar un atracament, i si son varis encara menys, no es fàcil deixar de veure el canó de l’arma de foc que t’apunta al cap a l’alçada dels ulls. No es fàcil deixar de preguntar-te el perquè de tot plegat. No es fàcil, perquè a més de recordar que la teva vida estava a les mans de l’atracador, i possiblement per a ell no valia res, el sistema social no et deixa oblidar, i no podies oblidar en una època en que les víctimes no teníem cap tipus de suport, ni moral, ni anímic, ni psicològic … res de res.

Com deia primer de tot trucar a la direcció de l’empresa, a Barcelona, teníem caps que eren persones, i en teníem alguns que eren … diguem que no qualificables, recordo en un dels atracaments que un d’aquest darrer tipus de cap, el primer que em va dir es si no em feia vergonya que un tipus de la meva alçada i corpulència, tingues por d’un trist atracador … aquesta opinió suposo que la va canviar quan ell es va veure immers en un atracament a Barcelona … quan va veure que entraven uns possibles atracadors, es va anar a amagar directament als lavabos.

Després trucada a la companyia d’assegurances, i aquí també et trobaves gent de tot tipus, els que entenien el que estaves passant, t’havien atracat amb una arma de foc, i algun que es creia més intel·ligent, o es considerava més bon professional que els altres, i et deixava anar un “com es que tinguessis tants diners” … “com es que t’hagin atracat avui” … en fi, notaves ben be que et tractaven com a un possible companyó, un possible col·laborador de l’atracador.

A continuació les declaracions a la policia, a la Guardia Civil, que es qui s’ocupava d’aquests delictes fora de les ciutats. a quina hora era? quants eren? com van entrar? que va passar? com va evolucionar l’atracament? característiques físiques i lingüístiques dels atracadors, cap a on havien fugit?

Al final sempre els acabaven trobant i els detenien … en alguna ocasió, quan l’atracador ja s’havia professionalitzat, i atracava sovint a tot tipus d’oficines i en tot tipus de poblacions, entre elles Barcelona, en el cas també hi entrevenia la policia nacional, i això va significar alguna que altra visita, com a testimoni, a la famosa comissaria de la Via Laietana de Barcelona.

Encara queda recorregut per explicar: rodes de reconeixement, judicis … però ho deixaré per més endavant. Imatge de 4711018 a pixabay

Els mossos

Tot mirant la pantalla en blanc de l’ordinador, no sabia escollir un tema per escriure aquesta setmana; el tifó de les Filipines, la famosa doctrina Parot, els plens de l’Ajuntament de Sant Fruitós, la sentencia del Prestige, el cas Raval ……, finalment he decidit posposar el dels plens, i aprofundir una mica en la percepció que tenim de les actuacions dels mossos. Els mossos, la nostra policia, un col•lectiu més o menys nombrós, que dedica el seu temps laboral a oferir un servei a la resta dels ciutadans, amb la finalitat de que la vida de tots plegats sigui més tranquil.la i més segura. El primer a dir, es que com a persones ens tindria que fer vergonya el fet de necessitar policia, no diu gaire a favor nostre com a humans; però un cop hem assumit que necessitem aquest servei, i si ens centrem a casa nostra, en que, com deien aquests darrers dies els mitjans de comunicació, hem creat una societat nova, a partir de la destrucció viscuda en els anys del franquisme, amb tot d’organismes nous, nascuts pràcticament de zero, volem i hem d’exigir la màxima perfecció possible en tots els àmbits, i en el de la policia també. Els mossos, en conec alguns, se que fan la seva feina, i que la fan be; es cert que el que no hem de permetre es que uns fets aïllats, i mes sense saber si son certs o no, en el cas del Raval encara no s’ha tancat la investigació, criminalitzin a tot el col•lectiu. Ara be, el que també hem d’exigir, es que quan es demostrin els fets ocorreguts, en el cas de que siguin certs, els que manen, han d’actuar amb contundència, el que sempre dic dels polítics, també es aplicable en aquest cas, si hi ha algun personatge que no sap utilitzar la responsabilitat que li cedim, no hi ha més remei que apartar-lo del col•lectiu al qual pertany, precisament per mantenir la total integritat de la resta, en aquest cas la resta de policies assenyats, responsables i que tenen molt clara la finalitat de la seva tasca al servei del poble. Dit això, no m’agrada veure unes imatges per la televisió i que el discurs polític s’entossudeixi en dir el contrari del que veiem, perquè veiem que li donaven cops, no se si mortals o no, però el pegaven; no m’agrada que es canvií de versió a posteriori, quan no hi ha més remei que reconèixer el que la vista ens ha permès observar, senyors polítics, quan facin manifestacions verbals, acostumin a tenir la informació verídica, i si els hi donen malament aquesta informació potser necessiten canviar el seu equip de confiança. No m’agrada veure, per exemple, com en un desplegament de mossos a Barcelona, desconec els motius, entre els 30 o 40 policies que baixen dels furgons, en veus un parell en posat de pistoler de les pel•lícules de “cowboys”, la resta sortosament els veies que anaven per feina; per acabar no m’agrada tampoc , que quan els imputats van al jutjat, hi vagin envoltats de uns quants companys, aquesta imatge de clan no es la que nosaltres, els ciutadans de Catalunya, volem en el nostre país; i qui no entengui que es el que volem els catalans de les diferents administracions, possiblement es que esta desubicat i ha de fer una reflexió profunda de les seves idees i dels seus valors. Els catalans volem que els nostres col•lectius que treballen pel benestar del poble català, estiguin integrats per persones, series, responsables i que siguin precisament els mateixos col•lectius, els que no han de permetre que en el seu entorn mes immediat, sorgeixin personatges que no encaixin plenament en el que esperem d’ells. Se que els mossos son un cos seriós, responsable i molt respectat pels catalans; nomes els hi demanaria que a més de la seva important tasca diària de vetllar pels ciutadans, tinguessin la seguretat de que sempre que pugui sorgir qui es desviï de la integritat que els caracteritza, el facin fora; i també voldria demanar a la societat, que en el suposat cas que es demostri que algú va actuar malament, tan el cas Raval com en algun altre, no hem de criminalitzar a tot el col•lectiu, perquè senzillament no ho mereixent.

Prou privilegis

Portada a la premsa escrita: “La líder del PP renuncia a ser escortada pels mossos”; no penso pas parlar de la senyora en qüestió, ni de la seva renuncia en particular. La líder del PP, te les seves idees i jo les meves, possiblement no coincidim en molts punts de com s’ha de treballar pel poble, pels ciutadans, però tampoc hem tingut mai l’oportunitat d’intercanviar opinions. Ha manifestat el seu rebuig a ser escortada pels mossos, segons ella, perquè en desconfia, i te tot el dret a fer-ho; i es d’això del que voldria parlar, no tan de l’actitud d’aquesta persona en concret, sinó dels privilegis dels polítics en general. Alguns, no tots, tenen escorta, perquè?, alguns, no tots, quan viatgen en avio, ho fan en classe business, perquè?, alguns, no tots, quan estan en el punt de mira de causes de corrupció, ens diuen que no els poden jutjar perquè estan aforats, perquè?, alguns, no tots, prenen decisions que perjudiquen i molt als ciutadans, i es queden tan tranquils, perquè?, alguns, no tots, es pensen que son el melic del mon, i que tots hem de creure i callar, perquè? Perquè es pensen tots aquests polítics que cada vegada hi ha més gent que demana regenerar la democràcia?, però que es pensen aquests polítics, que els hi hem de continuar permeten aquesta disbauxa? El poble, els ciutadans, hem de ser capaços d’aturar-ho; hem de fer que la classe política tingui la mateixa quota d’atur que els treballadors; o que tingui la mateixa retallada de sou que han tingut els funcionaris; no pot ser que quan hi ha tanta gent perjudicada per la seva ineficàcia, ells, els polítics, encara tinguin els mateixos privilegis. Que han de fer els polítics?, primer, ser honestos, molts ho son, però per ser-ho del tot, i tots, han de fer fora als que es desvien d’aquesta honestedat; segon, els casos de corrupció, s’han de jutjar i de castigar amb rapidesa i amb duresa, per escarmentar a possibles corruptes futurs; tercer, presentar llistes obertes a les eleccions, perquè puguem votar als que creguem millors i més ben preparats per defensar els nostres interessos; quart, treballar pels ciutadans, amb la finalitat d’aconseguir en cada cas, la millor opció pel benestar del poble, anticipant aquesta prioritat a la dels beneficis materials; cinquè, no acceptar pels ciutadans tot allò que no volen ni per ells ni per les seves famílies; podria anar enumerant més pautes pels polítics, però crec que de moment ja en tenen suficients, i a més, al cap i a la fi, son ells els que han de trobar els motius que els han de portar a fer una bona feina pels conciutadans.