Implicació o compromís

Implicar-se, d’entrada es una paraula coneguda per tots i que ràpidament ens porta a entendre, suposadament, el que significa; però si aprofundim una miqueta, no es ben be així, al diccionari sovint hi trobem un doble significat. Per una part diríem que implicar es el fet de comprometre’s en alguna cosa, però per una altra part llegim que també pot ser comprometre a algú en un afer.

Com veieu apareix una segona paraula com es compromís, o algun sinònim com escaient, col·laboració, implicació, participació … i em pregunto que es el que necessitem a casa nostra implicació o compromís?

De fet si ho pensem i ho analitzem en profunditat podríem dir que no és el mateix implicar-se que comprometre’s. El fet de que una persona es comprometi a realitzar una acció, hi ha una alta probabilitat que la dugui a terme, però implicar-se va més enllà, es quelcom més que un compromís, es tracta de tenir la voluntat i motivació necessària per dur a terme l’acció compromesa.

Fa un anys, molts, un cap de l’empresa on treballava, en algunes reunions li agradava fer-nos extensiva una dita que, no se d’on la va treure, aproximadament venia a dir: si per esmorzar mengem un ou ferrat amb cansalada, hem d’assumir que la gallina s’implica donant-nos un ou per fer la truita, però es el porc el que es compromet profundament per poder-nos oferir la seva cansalada. Ja se que això no es pas un compromís romàntic, gens, però aquí no volem romanticisme, volem avançar com a societat, volem avançar com a poble.

Dit tot això, i llegint i opinant també de tota aquesta historia a l’entorn d’un taller fet a la festa major d’una població catalana, amb els seus defensors i detractors, lògicament, i llegint també una de les darreres entrevistes del VilaWeb que parla de les inversions o manca d’inversions estatals a Catalunya, em pregunto, el nostre país que necessita de nosaltres, implicació o compromís?

Esta molt be criticar-ho tot, jo ho faig, no serveix per res però em dona la sensació de que faig quelcom positiu, encara que després tot continuï igual o pitjor. Això em fa venir al cap que a la veïna ciutat i capital de la comarca, l’ajuntament i els organitzadors de l’alternativa, tenen una discrepància de cinc decibels, ho diuen seriosament que a cap cap hi cap, que el que cal no es nomes una implicació en l’afer, si no un compromís real de totes les parts?

I això també ho podem referenciar al fet de que com diuen alguns, els actes reivindicatius de les festes majors son necessaris, sovint per la seva necessitat de donar visibilitat a la trista realitat del dia a dia, amb el to irreverent necessari per tal de a qui li correspongui, faci cas de les reclamacions ciutadanes. I es cert, però no n’hi ha prou a la implicació de dir-ho, d’esbombar el que es podria millorar i no es fa, es necessari que els ciutadans agafem el compromís de treballar pel be comú, el nostre inclòs, i demanem mitjançant les entitats, les associacions, i altres col·lectius existents, a tots aquells i aquelles que ens representen, que al cap i a la fi son personetes igual que nosaltres, que no els hi hem posat per fer bonic, els hi hem posat perquè es van comprometre a millorar la nostra societat, i no en benefici d’uns quants, això seria implicar-se, si no en benefici de tots, encara que perdin les següents eleccions, això si que seria compromet ‘es. Imatge de Hreisho a Pixabay.

Quina Catalunya volem …

Avui llegia a la premsa un article referent a un llibre publicat per l’economista Miquel Puig, que sota el títol de: “Transicions, algunes mutacions de l’economia catalana en l’horitzó 2050”, ens diu que ara mateix la comunitat, es a dir el nostre petit país, ha de decidir si manté el model que la porta cap als deu milions d’habitants en aquest futur no tan llunya, amb el que implica per a la sostenibilitat dels recursos, i que potser no hi ha alternativa; o potser si, però l’alternativa diu que passa per completar diverses transicions: demogràfica, energètica, aeroportuària, ferroviària , hidràulica, turística i industrial.

Primer de tot, em pregunto si cal visualitzar o pensar en un futur amb aquest increment de població? no es tracta nomes de si ho volem o no, perquè al cap i a la fi el que ens fa posicionar-nos en aquest atzucac es senzillament l’aspecte econòmic, que es prou important, però sovint ens posicionem sense tenir en compte la gran disjuntiva actual, es sostenible?

Aigua, energia, mida de les poblacions, infraestructures … tot això i més es el que ens cal preveure abans de decidir quin país volem. Tenim un sistema econòmic amb un fort impacte de l’oci, sobretot del turisme, turisme que per cobrir la ocupació necessària, absorbeix bona part de la immigració actual, amb oferta de baix valor afegit i amb salari mínim, que tindria que augmentar i això també significaria que eliminaria els negocis poc rendibles. I el més important de tot, aquests nou vinguts s’han d’integrar, cosa que no sempre es fa correctament.

Un creixement desmesurat del turisme, com ha passat fins ara, no es sostenible, no te futur, no ens ho podem permetre. Si, ja se que tots volem viure com ens han explicat que podem fer i que tenim dret a fer-ho, però el que no ens han explicat, o be ho han fet veladament, es que aquest tipus de vida té un preu, un preu que paguem amb la nostra esclavitud, sotmetent-nos a un esclavatge que gira a l’entorn de la cultura de l’oci i el turisme, això la part de la societat que esta en aquesta lliga, perquè hi ha una bona part dels integrants d’aquesta anomenada societat del benestar que no pot jugar a aquest joc que ens han imposat, despertem-nos d’una vegada.

Per exemple viatjar amb avio a preus relativament assequibles, si es cert que els avions contaminen tant, perquè no es fa pagar als que l’utilitzen, la taxa o el cost d’aquesta gran contaminació prou coneguda? potser els bitllets d’avió tindrien que deixar de promocionar-se a 40 euros i amb impostos per contaminació passar a costar 150 o 200 euros … volem un món habitable, o volem un mon apocalíptic com el de les pel·lícules de ciència ficció, ciència ficció?

I això es aplicable a tots els nínxols de prestació de serveis, pensem … es sostenible l’actual densitat de transit a les carreteres? es sostenible mantenir negocis amb contractació de ma d’obra a baix preu? es sostenible continuar construint habitatges quan hi ha milers i milers d’espais buits? es sostenible continuar facilitant l’increment de la quantitat de persones sense feina i sense llar? va, pensem-hi si us plau, i tot i que no estiguem disposats a fer res pel nostre mon actual, per la nostra societat d’ara, tenim fills, tenim nets, i ells no son culpables d’aquesta estupidesa nostra d’ara, imatge de javaistan a pixaba

Qui decideix

Aquests darrers temps tothom parla d’independència, d’autogovern, de dret a decidir, uns ho recolzen i altres ho rebutjent; a qui correspon decidir-ho? Aquí a Catalunya una bona part de la població s’ha manifestat a favor, altres, la majoria, no s’han manifestat; però això no vol dir que no hi estiguin a favor o en contra, senzillament no ho han manifestat públicament. A la resta de l’estat espanyol, la majoria critiquen ja nomes el fet de parlar-ne. Hem sentit a parlar al president del govern espanyol de que valora molt el que ell en diu una majoria silenciosa, o sigui hem d’entendre que valora als que callen i paguen, valora als que no critiquen i valora als que assumeixen que les coses no poden ser diferents, als que creuen que no cal exigir més professionalitat i serietat als mandataris actuals. També hem sentit al secretari general dels socialistes espanyols, dir que no esta d’acord amb el dret a decidir que demanen els catalans, i parla de federalisme, tot afegint que no hi pot haver una comunitat que tingui privilegis; si es així, perquè quan governaven Espanya, mai van plantejar aquest federalisme que ara defensen? I si continuem llegint les frases que diuen altres representants del poble arreu del territori espanyol, trobem de tot; hi ha qui diu: “Catalunya demana, i altres comunitats paguen”, això ho va dir el president d’una comunitat, però es que el expresident també es va lluir quan va manifestar que “si Catalunya s’independitza, que torni les 150.000 persones de que es va apropiar”; una altra diu que la independència l’únic que faria seria empobrir a Catalunya, que reduiria dràsticament la qualitat de vida dels catalans i perjudicaria el benestar dels Catalans. I així podríem seguir buscant i trobant frases i més frases que reflecteixen el pensament de tots els que volen opinar del dret dels catalans a decidir el seu futur. Però com diu el títol, qui decideix?; crec que per demanar alguna modificació legislativa, es necessari recollir un mínim de 500.000 signatures; si es així, quan per recolzar alguna nova iniciativa es reuneixen a l’entorn de 1.500.000 persones, que vol dir?, no s’ha de fer cas al que demanen?, senyors governants espanyols, passats, presents i futurs, per a vostès que significa que una població superior als 7.500.000 d’habitants, com es el cas de Catalunya, debati el seu dret a l’autogovern?, no oblidin que quan parlem d’aquest nombre de població, estem parlant d’una xifra superior a les 6.973.000 persones que van votar socialistes a les darreres eleccions espanyoles, això no vol dir res per a vostès? El que es més greu, es que determinades persones manifesten que col•laborar en la fractura d’Espanya, es alta traïció; altres anaven dient que si això continua així, hi tindria que intervenir la Guardia Civil, i la replica no es va fer esperar, afirmant que els mossos farien el que digues la Generalitat; a veure, a veure, es que algun personatge d’aquest es creu que aquestes terres son el seu regne?, encara no han entès que ells son els operaris i el poble es qui mana?; be, el poble es qui ha de manar, i es veu que alguns sembla que ens vulguin negar aquest dret. Senyors polítics, facin allò que els hi hem encarregat, que no sempre es el que vostès volen, però que sempre ha de ser el que vol i necessita el poble que els ha donat la seva confiança amb els vots; i quan preguntem qui decideix, la resposta es senzilla, decideix el poble.