Etiqueta: Pistola

Publicat a

Post atracament

Fa un cert temps, uns quatre o cinc mesos, parlava de la meva experiència en alguns atracaments que havia patit. També manifestava que l’atracament no s’acabava quan els atracadors marxaven, i ara, aleshores començaven les trucades a tot arreu, a la direcció de l’empresa, a la policia, a l’asseguradora … i així començava el següent capítol, declaracions, identificacions, judicis … i crec que avui en podem començar a parlar.

D’entrada us diré que no es fàcil oblidar un atracament, i si son varis encara menys, no es fàcil deixar de veure el canó de l’arma de foc que t’apunta al cap a l’alçada dels ulls. No es fàcil deixar de preguntar-te el perquè de tot plegat. No es fàcil, perquè a més de recordar que la teva vida estava a les mans de l’atracador, i possiblement per a ell no valia res, el sistema social no et deixa oblidar, i no podies oblidar en una època en que les víctimes no teníem cap tipus de suport, ni moral, ni anímic, ni psicològic … res de res.

Com deia primer de tot trucar a la direcció de l’empresa, a Barcelona, teníem caps que eren persones, i en teníem alguns que eren … diguem que no qualificables, recordo en un dels atracaments que un d’aquest darrer tipus de cap, el primer que em va dir es si no em feia vergonya que un tipus de la meva alçada i corpulència, tingues por d’un trist atracador … aquesta opinió suposo que la va canviar quan ell es va veure immers en un atracament a Barcelona … quan va veure que entraven uns possibles atracadors, es va anar a amagar directament als lavabos.

Després trucada a la companyia d’assegurances, i aquí també et trobaves gent de tot tipus, els que entenien el que estaves passant, t’havien atracat amb una arma de foc, i algun que es creia més intel·ligent, o es considerava més bon professional que els altres, i et deixava anar un “com es que tinguessis tants diners” … “com es que t’hagin atracat avui” … en fi, notaves ben be que et tractaven com a un possible companyó, un possible col·laborador de l’atracador.

A continuació les declaracions a la policia, a la Guardia Civil, que es qui s’ocupava d’aquests delictes fora de les ciutats. a quina hora era? quants eren? com van entrar? que va passar? com va evolucionar l’atracament? característiques físiques i lingüístiques dels atracadors, cap a on havien fugit?

Al final sempre els acabaven trobant i els detenien … en alguna ocasió, quan l’atracador ja s’havia professionalitzat, i atracava sovint a tot tipus d’oficines i en tot tipus de poblacions, entre elles Barcelona, en el cas també hi entrevenia la policia nacional, i això va significar alguna que altra visita, com a testimoni, a la famosa comissaria de la Via Laietana de Barcelona.

Encara queda recorregut per explicar: rodes de reconeixement, judicis … però ho deixaré per més endavant. Imatge de 4711018 a pixabay

Publicat a

Atracament

Aquesta setmana al programa Crims de TV3 ens van parlar d’un atracament de l’any 1985 al Banc de Sabadell de Valls. Em vaig mirar el reportatge, no per morbo, es que em va fer reviure vells temps, la dècada dels 80, temps en que els atracaments eren una cosa que sovintejava, malauradament pels que treballàvem en oficines bancaries.

Si em permeteu explicaré una mica la meva experiència, per sort per a mi no va acabar amb sang, aquells moments, eterns, moments que com sempre dic, bons i dolents, son els que configuren la nostra vida, la nostra historia, la nostra existència.

Efectivament, em trasllado a la mateixa dècada, en un local a la sortida del poble direcció Manresa, en aquella època hi treballava jo tot sol, sense cap més companya ni company. No jutjaré ni la persona que em va atracar, ni les seves motivacions, ni el sistema social que vivíem en aquell moment. Nomes explicar en primera persona la meva experiència.

Era el mati d’un dia qualsevol, com sempre havia començat a treballar amb normalitat, i de sobte, al migdia, entra un individu amb el cabell grisos i ulleres, es treu una pistola, em posa el canó a l’alçada dels ulls i em deixa anar el típic “això es un atracament” no recordo si en català o en castellà, però ho vaig entendre perfectament, nomes tenia ulls pel forat del canó de la pistola. Tot seguit em deixa anar una frase complementaria dient, més o menys: “estem vigilant la teva família, fes el que et dic i no passarà res”, com podeu comprendre aquesta sentencia va fer que em tremolessin les cames i se’m regiressin totes les vísceres del meu cos.

Volia els diners de la caixa forta, li vaig dir que disposava d’obertura retardada, crec que eren 10 minuts, i em va dir que molt be, que s’esperava. Després de tancar amb clau la porta de la carretera, ens vam amagar a l’arxiu, fora de la visió d’algun client que pugues venir a fer gestions a l’oficina; i en aquell període de temps van trucar al timbre i nosaltres, l’atracador i jo, quiets, immòbils, silenciosos .. i jo pensant, aquest ximplet et fotra un tret, era qüestió de nervis i era qüestió d’un trist segon.

Quan qui trucava veia que no hi havia resposta, marxava, estaven acostumats que al estar sol, si tenia que fer alguna gestió a correus o a l’ajuntament, tancava la porta i sortia a fer-la.  Tot i que ara pugui semblar grotesc o xulesc, el que us diré ara era pura intuïció de supervivència, el retard d’obertura de la caixa forta portava incorporat un avisador acústic, i li vaig dir a l’atracador perquè vaig pensar que quan sones l’avisador es pensaria que era una alarma i em fotria un tret al cap.

Finalment vam escoltar l’avisador de la caixa forta, la vaig obrir, va ficar els diners en una bossa, i em va fer anar al lavabo dient-me que m’estes allà quiet i que no sortir fins passat 10 o 15 minuts, i així ho vaig fer.

Després trucades a tot arreu, a la direcció de la meva empresa, a la Guardia Civil, en aquella època no hi havia Mossos, l’asseguradora, i va començar el segon capítol de l’atracament, declaracions, identificacions, judicis … però d’això ja en parlarem en un altre moment.

Que hi queda en el record? passar-ho malament, molt malament, nervis, molts nervis, por, molta por, la que vaig passar jo personalment pensant que podria ser el final de la meva vida, i la que vaig passar patint per la meva família ens mans d’un ximplet, que finalment vaig saber que no era veritat, l’individu en qüestió “treballava” tot sol.

El que si recordo, es que en el moment que vaig veure la pistola i vaig sentir la fatídica frase, la meva vista i el meu cap es van ennuvolar, com si mi m’hagués pujat de cop la sang al cap, als ulls, al cervell, tot un garbuix de pensaments, idees, imaginacions, que no em deixaven pensar fredament i amb claredat. Sortosament en vaig sortir il·lès. Imatge de Thomas Breher en Pixabay