Etiqueta: Periodistes

Publicat a

Prou, prou, prou …

Expressió que va fer popular en Josep Cuní ara deu fer quasi dues dècades, però aquests mots encadenats, crec que actualment tornen a tenir sentit, unificant la seva verbalització pel conjunt de la ciutadania.

Avui a la Vanguardia digital, noticies publicades a la seva portada: article de Carlota Guindal i de Joaquín Vera , primer titular “Elèctriques, bancs i tabaqueres van pagar a l’ex-despatx de Montoro” , segon titular “Hisenda va pressionar fiscalment el joc en línia per afavorir un client de l’ex-despatx de Montoro” i un tercer titular “Equipo Econòmico va cobrar 2 milions de la major tabaquera després d’interessar-se en pujar impostos a les marques low cost” hem de suposar que ambdós periodistes tenen unes bones fonts d’informació per poder publicar tan material referent a suposades activitats il·lícites, presumptes modificacions legislatives via una xarxa d’influències amb tractes de favor, i parlen de pagaments milionaris de moltes empreses de diferents sectors.

Si continuem, trobem l’opinió d’en Jordi Juan director de la Vanguardia, que sota el titular “Un cop a la credibilitat” ens parla de que en Montoro a priori te tota la presumpció d’innocència, però que si es confirma tot el que ha trobat en set anys un jutge de Tarragona i una fiscal, sembla ser que expedientada per fer la seva feina, diu que “és una vergonya per a tots aquells ciutadans patidors que intentem complir sempre amb Hisenda”.

I ara deixeu-me fer referencia a un darrer titular “A els aliats d’en Sánchez no els importa empassar-se la corrupció” article de Silvia Angulo segons el qual posa el titular en boca de la portaveu dels populars al Congres.

Dit tot això, teniu lectura expandida si voleu per veure com esta el panorama actual al nostre país, estem ben arreglats, encara que no ens enganyem si obrim la finestra perceptora a nivell mundial, la situació no es que millori pas; per això es fa necessari entonar conjuntament aquests mots de l’encapçalament, encara que no en la línia del que s’anomena extrema dreta, o posicions i proclames extremistes, que tot ho sostenen amb tenir “ma dura” però nomes amb aquells que a ells els interessa, i donar “facilitats” també nomes a aquells que a ells els interessa. Com diu la mateixa periodista en un altre apartat “El problema no és de finançament, és de gestió” i es cert, sovint ens rodegem i votem a uns personatges que, en el suposat cas de que tots comencin amb bones intencions, alguns, masses, acaben torçant-se i això perjudica a la societat, a tots nosaltres, com una carga de profunditat devastadora al sistema polític, econòmic i social del país. Quins mecanismes legals podem activar, per tal de donar sentit a aquests mots encadenats? … prou, prou, prou … Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Mentides polítiques

Aquests dies ens omplen de propaganda política per tots costats, començant pels anuncis gratuïts en alguns mitjans de comunicació, passant per la publicitat contractada directament pels partits, per acabar amb les noticies a la premsa, radio i televiso així com les tertúlies i debats a les xarxes.

O una de dues, o els polítics i els seus assessors tenen un “morro” impressionant que se’l trepitgen, encara que també pot ser que els ciutadans tinguem una poca memòria i una facilitat per combregar amb rodes de carro que no es estrany que els polítics ens vulguin enredar, es que ens ho creiem tot.

Una de les mes comentades darrerament, es una entrevista a la 1, anys enrere la única, on després de que el polític en qüestió va expressar verbalment i en veu alta, que tots ho vam poder sentir, referencies errònies a les pensions, i després de que la periodista, de bones maneres, li recrimines el seu error, lapsus, mentida, poseu-hi l’adjectiu que preferiu, el noi en qüestió encara es permetia a reiterar-se en les seves dades com a mínim errònies.

Hi ha qui s’ha posat al costat de la periodista, alguns encara l’han criticat dient que això no es fa, carai amb alguns/algunes periodistes, si un polític menteix els ciutadans l’hem de criticar i exigir que plegui, i els periodistes al capdavant, si no fan això no es mereixen ser anomenats ni pagats com a periodistes, si son afins a un partit, es molt senzill, que els pagui el partit, així no hi haurà dubtes de quina es la professionalitat informativa de cada persona. Imatge de Mohamed_hassan a Pixabay.

Publicat a

Altres opinions

Avui he anat a Construmat, fira de la construcció, a Barcelona, i com es habitual he tornat amb papers de propaganda, fulletons, catàlegs …… i un diari; si quan he entrat a la Fira, una noia m’ha obsequiat amb un exemplar de “El Mundo”. No es un diari que acostumi a llegir gaire, normalment llegeixo el Regió 7, El Periodico, La Vanguardia i l’Expansion; però avui ja que me l’han regalat, l’he llegit. No em pronunciaré pas per les tendències que jo cregui que poden tenir alguns dels periodistes de l’esmentat diari, em centraré en un escrit de “La Tronera” que entenc amb tota sinceritat, que es fruit de la meravellosa ploma del Sr. Antonio Gala.
“Dues bones decisions de la Fiscalia” amb aquest títol ens parla de dos afers, recents i prou coneguts per tots; la primera es la de que el Ministeri Fiscal ha recorregut el fet de que s’arxives la causa contra l’actor Pepe Rubianes per les declaracions envers la “puta España” (paraules textuals). He assistit a alguna actuació d’aquest artista, i la veritat es que la impressió que vaig tenir la primera vegada que el vaig escoltar, es la de que es una persona mal parlada, mal educada i grollera; però quan estàs atent als seus monòlegs pots obviar la seva manca de educació, i comprendre que en el fons de la seva xerrameca sempre hi ha una critica a elements no sempre venerables del nostre entorn immediat. El que amb tota la meva humilitat entenc, es que si les paraules del Sr. Rubianes son ofensives per a determinades persones, igualment d’ofensives son les de determinats periodistes i polítics, que amb la única pretensió, en un cas, d’aconseguir més oients, entenguem més publicitat, o sigui més peles, i a l’altra més vots, entenguem més representació política, o sigui també més peles, son capaços de dir veritables animalades i provocar enfrontaments entre les persones, que no oblidem, som els que els paguem amb els nostres donatius i els nostres impostos.
La segona referència es la de que la Fiscalia ha recorregut la decisió de un Jutge que volia processar a tres soldats nord-americans que van participar en un atac a un hotel a Bagdad, en el que va morir un periodista espanyol; la Fiscalia argumenta que el tret va ser una errada en temps de guerra i no es pot considerar un assassinat. Aquí jo quasi li donaria la raó, la responsabilitat i la culpabilitat d’aquest fet molt possiblement no es tindria que imputar als tres soldats, crec que els vertaders responsables son totes les persones, que provoquen, alimenten i ordenen les guerres; perquè no ens enganyem, realment algú creu que els tres soldats son els que van decidir endegar la guerra que afecta a Bagdad?, i les armes utilitzades, les van fabricar també ells?, apa, va, ja es hora de que no ens deixem manipular més, no tenim perquè seguir veient fotografies, i sentir arguments de polítics que volen justificar a qualsevol preu els seus somnis de convertir-se en monarques de imperis forjats amb la sang i el patiment dels pobles del mon.

Publicat a

Llibertat d’expressió

Aquest dies un ja no sap que pensar, ja no sap com ens mirem la nostra societat i cap a on la volem fer anar; hi ha molts motius per escriure aquestes paraules, però en concret el d’avui es per la anomenada “llibertat d’expressió”.
Per la premsa hem pogut seguir els estires i arronses que s’han produït amb la retirada per part de TVE del programa de Jesús Quintero en el que va entrevistar al periodista José Maria Garcia. El motiu, segons tinc entès, es perquè la cadena televisiva considera que aquesta, no pot ser una plataforma pels insults, que l’entrevistat va proferir contra determinades persones conegudes del país.
Ha sorgit una polèmica envers si en aquest cas, TVE te el dret a “censurar”, diuen, les imatges i continguts dels programes emesos per la televisió, ja que les opinions de les persones entrevistades son personals i lliures; i si algú les considera ofensives o fins i tot lesives per a les persones afectades, que per això hi ha la justícia.
Abans de continuar, he mirat el diccionari i he pogut llegir la següent definició:
Llibertat.- Estat o condició del qui no es esclau .-. Estat dels ciutadans, els drets dels quals són protegits per una comunitat civil organitzada.
A partir d’aquí ja ens podem centrar en la qüestió: on comença i on acaba la llibertat de cada persona, i la de cada col·lectiu. Jo crec que la llibertat de cada persona, que ha de ser total, acaba precisament on comença la llibertat d’una altra; i amb això que vull dir? es molt senzill, vull que pensem, que utilitzem el nostre coco i reflexionem envers si tenim el dret de dir el que vulguem sense que sempre en tinguem proves, tots sabem que en masses ocasions algunes qüestions estan fonamentades en rumors, o en el cas de que no tinguem proves, no tindríem que fer públics els nostres pensaments.
Anem una mica més enllà, si som coneixedors, amb proves lògicament, de fets que podríem qualificar com antisocials, o com a perjudicials per a una persona en concret o be pel conjunt de la societat, tenim que denunciar-ho o be per no ferir susceptibilitats ni deixar a ningú malament tenim que callar; estem legitimats a dir-ho? estem legitimats a callar-ho?
En aquest cas en concret, l’entrevistat, sembla ser que va fer afirmacions referents a determinades persones, que en el cas de ser certes, podrien considerar-se com a possibles delictes per part d’aquestes, si això es així, te dret un periodista callar-les tan de temps i no posar-les en coneixement de la justícia? tot plegat que vol dir? que les persones, quan assoleixen cert poder, ja no poden ser mereixedors de la nostra confiança perquè poden trair allò per la qual cosa precisament els hi vàrem dipositar en el seu moment la nostra confiança?
Crec que ja es hora de començar a informar, a ensenyar a tothom que vol dir i com ha de ser la llibertat, des de el més gran (inclosos polítics) fins el més petit (inclosos els infants) hem de conèixer que significa ser lliure i hem de conèixer també totes les limitacions de poder ser lliures. Com sempre crec que el millor es l’ensenyament, enfront de totes les demandes que puguem presentar per resoldre les confusions de una llibertat mal entesa.