Llegia un article de Helena Resano a infoLibre amb el titular de “Jubilarse a los 71” I m’he posat a pensar una mica en el que diu, i la meva intenció no es pas ni qüestionar-ho, ni criticar-ho, al contrari, però si que m’ha fet pensar i recapacitar una miqueta.
Parla de que a un noi o noia de 25 anys que vol començar a treballar, li dibuixem un futur decebedor, li albirem una vida precària, tindrà que treballar a disgust perquè no trobarà feina en el sector pel que ha estudiat, el sou prou feines li arribarà per independitzar-se, per la qual cosa tindrà que compartir habitatge amb altres persones.
Els de la meva quinta, abans es deia així, la majoria començàvem a treballar als 16 anys, això si continuàvem estudiant, si que es cert que els descendents de famílies amb més possibles, podien anar a estudiar fins més enllà d’aquesta edat sense necessitat de treballar, però eren la minoria. No tots els jovenets aconseguien treballar en allò que volien, al contrari, la majoria possiblement entraven, laboralment parlant, en un cercle de petites empreses de coneguts o parents de la família, o be en alguna gran empresa com que les que teníem a la comarca, en alguna de les seves cadenes de producció.
Independitzar-te, això no era una paraula habitual, la gent vivia a casa amb els pares i els avis fins que es casava, als vint i tants anys o cap als trenta, en el meu cas concret la nostra independització va arribar per aquesta via quan jo anava camí dels vint i cinc, i gràcies al suport de la família, pares i mares, vam aconseguir aquesta fita d’independitzar-nos, això si, amb la condició de que érem dues persones que compartíem habitatge i despeses, un de sol tampoc ho hauria pogut fer.
Parlem de la vida laboral, en el supòsit d’aquest noi o noia que comenci a treballar amb 25 anys, per arribar a cobrar una pensió de jubilació, haurà de treballar fins als 71 anys, i això es depriment. Es cert, però fem quatre números: si aquest noi o noia comença a treballar als 25 i ho fa fins els 71, haurà treballat 46 anys; jo vaig començar a treballar als 16 anys, quan l’edat de jubilació era als 65 anys, previsió de durada de la vida laboral, 49 anys treballant. Encara son més anys de treballar per part de la nostra generació, oi?
Parlem de salaris, l’article diu que el sou no es pot estirar com un xiclet i que l’habitatge, viure, el dia a dia, es menja gran part del teu salari, es cert, el que també hem de valorar es que les necessitats tan de l’habitatge, com del cost de viure el dia a dia ha evolucionat, i hem anat afegint necessitats que en èpoques anteriors eren impensables o be no es consideraven indispensables, en el meu cas quan jo era jovenet el primer i únic electrodomèstic que va entrar a casa va ser una nevera; després va arribar la calefacció, la tele i les vacances encara van trigar uns anys mes.
No vull pas dir que els joves no tinguin dret a tot això, al contrari, tenen dret a una vida digna, el que passava sempre i ara no els hi hem ensenyat, es que un havia de fer la llista de prioritats, i possiblement fer quelcom que desitjaves, equivalia a assumir que s’havia de posposar per una altra moment algun altra desig, il·lusió o somni.
Entenc que es prou fotut llegir que els que han de decidir i planificar sobre el seu futur, els polítics, segons l’article, s’han dedicat més aviat a ficar la mà a la caixa i a robar, a enriquir-se. No ens enganyem, no us enganyeu, els polítics son polítics, sempre n’hi ha, en èpoques passades també, que han fotut la ma a la caixa, però el futur ni us el planificaran, ni us el deixaran planer, mai ho han fet, el tindreu que planificar i construir vosaltres nois i noies, i com més aviat comenceu, més temps tindreu per planificar-ho be i aconseguir-ho. Imatge de WikiImages d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.
