Etiqueta: Normes

Publicat a

Xarxes socials i menors

Una de les qüestions que darrerament també omple informatius, es la possible prohibició de que menors de 15 anys puguin accedir lliurament a les xarxes. Tot plegat per millorar la salut mental i anímica del jovent.

Exigències mes restrictives als chatbots d’IA, jocs en línia, autoritzacions dels pares per obrir comptes a les xarxes socials, es parla de normatives que estructuraran l’accés dels menors a les xarxes segmentant-los per franges d’edat fins els 15 anys; un grup serà el de la quitxalla de 13 i 14 anys, un segon grup pels de 3 a 12 anys i finalment els menors de 3 anys no podran accedir a les xarxes.

Mirem-nos be això de les edats, comencem per la darrera, suposem que es del tot lògic que els menors de 3 anys no puguin accedir a les xarxes, ho tenim tots clar? aleshores com pot ser que avui dia puguem veure infantons en un cotxet enganxats al telèfon? perquè no molestin? seria interessant que recordéssim que ningú ens obliga a tenir fills.

Segona franja d’edat, de 3 a 12 anys, quina diferencia hi ha entre els menors de 3 anys i per exemple, per posar una edat, els menors de 6, de 8 o de 10 anys? quina es l’edat optima perquè deixem enganxar als infants al mòbil o la tablet? si als menors de 3 anys els hi endollem el mòbil perquè estiguin quietons, lògicament a mesura que es van fent grans, aquest accés es va fent mes necessari, ja que tampoc han après cap altra modalitat d’entreteniment.

I els de 13 i 14 son jovenets pero volen ser grans, nomes volen allò que veuen diàriament que tenen els seus pares i avis, que de fet ja fa temps que tenen i que ha estat dissenyat per entretenir-los xuclant-los la potestat de pensar lliurement, els punyeteros chatbots i algoritmes de l’IA.

Esta be que els governs i la UE plantegin normes per reconduir la disbauxa actual en aquest camp, ja van tard, pero estaria be que les famílies no esperéssim que tot ens ho regules el papa estat, de fet sovint ens queixem de que tenim massa regulacions i massa prohibicions, si ens aturem un moment a pensar, si, sense el mòbil a la ma, potser veurem i entendrem que també hi podem fer quelcom a nivell individual per, si no aturar, com a mínim si afeblir aquesta xacra, engrandir i maximitzar les relacions humanes i sobretot les familiars.

Llegint comentaris fets a noticies relacionades amb aquesta qüestió, hi trobem de tot, els que no hi estan d’acord, els que aplaudeixen la mesura, els que diuen que aquestes normes s’havien d’haver activat abans, pero en general trobo molt afeblida la crida, millor auto crida, que es pugui fer als adults, pares i avis principalment, perquè a les seves i a les nostres mans hi ha la veritable solució per resoldre aquest atzucac, les tecnològiques no ho faran, recentment n’hem tingut la proba amb una multa milionària a una de les grans empreses, pero res més, com sempre pagant Sant Pere canta, segur que ho volem deixar en mans de les empreses i dels polítics? segur que no volem ser part de la solució? deixem de criticar i queixar-nos i posem-nos a treballar fermament, per aconseguir allò que els dirigents son incapaços i incompetents de fer, deixem un món millor als que ens substituiran en un temps més curt del que pensem, valorem el que tenim, el que podem fer i el que volem deixar. Tan difícil ho veiem? si no fem res, si, dificilíssim. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Silencis legítims i conclusius

Quan més llegim de tota aquesta historia de la senyora del president espanyol, més podem veure com del no res s’intenta treure’n justificacions per a tots els gustos i segons les metes que es vulguin assolir, tot i que el més inversemblant son les darreres referencies que han sortit de les presumptes declaracions, o no declaracions, que com a testimoni ha fet, o no ha fet, el president del govern espanyol.

Primer tot l’enrenou de si podia declarar per escrit o no, la llei ho permet, després de si podia decidir no declarar perquè la imputada era la seva dona, la llei ho permet, i tot això en un context en que, com deia, tot i estar previst per la llei i les normes vigents, el responsable del cas, decideix tirar pel dret i actuar en contra de les opinions de la majoria de l’advocacia i judicatura de l’estat.

I ara finalment, quan s’ha complert allò previst i emparat per la llei, ens vol il·lustrar dient que al no fer, el president, cap tipus de declaració, a la qual cosa hi te tot el dret, d’aquests silencis sen poden treure conclusions. I es cert, però això es vàlid per a tothom: m’explico … hi ha una frase feta, un company que ja ens va deixar la solia utilitzar sovint, senzilla: “millor ser amo dels teus silencis que esclau de les teves paraules” a bon entenedor no calen més explicacions. A veure, d’un silenci en podem treure moltes conclusions, possiblement la majoria falses o errònies, comencem: callar vol dir assentir o acceptar? no necessàriament, callar vol dir que creus que les preguntes que et fan son errònies per no dir estupides? no necessàriament, callar vol dir que no entens que coi t’estan demanant? no necessàriament, callar vol dir que no tens ni idea del que et demanen? no necessàriament … no cal que continuï, ja que com podem veure un silenci te moltes conclusions, nomes depèn de l’interès que en tingui qui pregunta i conseqüentment de l’interès que en tingui qui escolta.

Un silenci per llarg i angoixant que pugui ser i semblar, no es res mes que una fracció de temps que el que el fa ell sabrà el motiu, i el que escolta pensarà el que cregui convenient; per això dir que un silenci «permet donar lloc a la formació d’inferències que poden portar a conclusions de caràcter objectiu, amb propòsit de valorar possibles indicis, bé en sentit inculpatori cap a algun investigat o, pel contrari, en sentit excloent de responsabilitat penal» es assumir que qui ha d’aplicar el criteri d’interpretar un silenci concret, es un super il·lustrat que esta en possessió de la veritat absoluta, i això ni que alguns s’ho creguin en primera persona, es totalment fals, no hi ha ningú tan llest ni tan Intel·ligent que sigui capaç d’interpretar els silencis dels altres. I per acabar, nomes recordar que el fet de parlar molt i aixecar la veu, no pressuposa tenir la raó, sovint es ben be al contrari. Imatge de ernie114 a Pixabay.

Publicat a

Assistència a la tercera edat

El tema del dia a el Periódico, hi ha un procés d’acreditació dels serveis socials iniciat per la Generalitat, que afecta a geriàtrics, residencies de discapacitat i centres de menors, que s’han de sotmetre a aquest procés per poder continuar prestant serveis públics a Catalunya.

No ens perdem, es tracta de complir una normativa regulada per un decret del 2015, que en principi deixava exempts als centres ja existents. En el decurs d’aquest temps els que han volgut presentar-se a adjudicacions publiques ja han tingut que adaptar-se a aquesta norma, i la resta  mai van pensar que també els hi tocaria complir aquesta normativa, però ara ho han de fer i es queixen que nomes han tingut tres setmanes per fer els tràmits corresponents, recordin tots que parlem d’un decret del 2015 … tres setmanes diuen?

Arribats aquí, sorgeixen molts dubtes, el primer local, en quina situació es troba la residencia del nostre poble? esta totalment adaptada al que diu aquest Decret, compleix totes les normatives?

Segon dubte, genèric, perquè han deixat passar 10 anys per exigir l’aplicació d’aquest decret? ara tot son atacs creuats, a veure de qui es culpa que les coses no estiguin be del tot, recordem que entremig hi va haver una pandèmia que segons el periodista Joan Guix al seu article de la mateixa capçalera, va posar de manifest que possiblement, la infraestructura dirigida a l’atenció de la dependència a Catalunya patia de problemes estructurals i d’altra mena força importants, i que cal que les autoritats controlin que aquests centres complexin amb els criteris establerts.

El més preocupant es que, segons el rotatiu, el mateix Conseller digui que tinguem milers de places residencials que no saben si compleixen la normativa. Encara que també es molt preocupant el que es reflecteix al diari que presumptament diu algun representant de les petites i mitjanes residencies, i es que el govern nomes vol macrocentres en mans de fons d’inversió.

Jo no se qui te la raó, possiblement com sempre passa, la raó o no la te ningú o la tenen totes les parts, però jo com a un dels possibles futurs usuaris d’aquests establiments, no les tinc totes, no em convencen i per molt que tots hi diguin la seva, la pregunta que fa la intervenció de la Sindicatura de Greuges, de moment queda sense resposta: que passarà amb aquelles persones que esperaven entrar en una residencia i no podran?

El que si sabem es que amb motiu de la covid a les residencies geriàtriques hi van haver molts morts, el que si saben es que d’algunes residencies els usuaris i/o els seus familiars n’estan queixosos, el que si sabem es que algunes residencies les han sancionat per no complir correctament amb la normativa establerta i el que si sabem es que les direccions de les residencies es queixen de la Generalitat, i el que si sabem es que els perjudicats son els avis i les avies, o els menors, tots els usuaris d’aquests establiments.

Tots plegats hem d’exigir als responsables de cada un dels nivells, dels departaments, de les empreses que desenvolupen la seva activitat en aquest sector, que compleixin la normativa que toca complir, com hem de fer tots els mortals, i que si no ho fan, que actuï qui li toqui per preservar i garantir un servei decent, correcte i just a tots els usuaris. Si no fan això, no ens serveixen per res als ciutadans. Si no fan el que han de fer, pleguin. Imatge de Daniel_Nebreda a Pixabay.