La mobilitat nostra de cada dia

Es curiós, es una anècdota, es inusual … els polítics no s’han posat d’acord per aprovar allò que anomenen un “decret òmnibus” … res més lluny de la realitat, els polítics continuen demostrant que el que menys els preocupa es posar-se d’acord en benefici dels ciutadans; si no hi ha redit polític, cada un va a la seva.

No entraré pas a valorar qui te la raó o qui no la te, la veritat es que qualsevol excusa els hi es versemblant per seguir el seu camí, la seva creuada particular i en ocasions fins i tot personal, amb la finalitat de procurar que l’adversari polític no acumuli cap o poques accions positives, que puguin fer millorar la seva percepció per part dels ciutadans. Sembla allò d’aquella cançó que venia a dir, abans mort que donar peixet a l’altra bàndol.

Però avui toca parlar de la mobilitat, i una de les coses que l’afecta al no aprovar-se aquest famós decret, es la reducció o finalització de les ajudes al transport públic, cosa que feia que el cost per l’usuari fos més reduït i amb determinades condicions fins i tot gratuït.

El titular a InfoLibre es: “Els viatges en transport públic han augmentat un 21% després de les ajudes, però no redueixen l’ús del cotxe» i això ens tindria que fer reflexionar, que fa que tot i les ajudes publiques continuem utilitzant tan el cotxe? al mateix article de Daniel Lara, hi podem llegir que Juan Ortiz, director de Ecodes, manifesta que l’explicació, és que l’activitat econòmica a les ciutats ha crescut tant després de la pandèmia que el transport públic no ha pogut d’absorbir tota la nova demanda de mobilitat. El 2024 es va assolir un rècord d’ús de transport públic, i la demanda de gasolina es va disparar un 21% per sobre del 2019, abans de la pandèmia.

I com ens ho hem d’agafar això? sabem que el transport en cotxe te molts desavantatges i molts inconvenients, temps, cost, contaminació, nervis … però tot i així el continuem utilitzant molt, perquè? en quin moment la sensació de llibertat i de suposada comoditat ennuvola el nostre criteri? fem quatre comparatives, agafo el cotxe, vaig on vull i a l’hora que em dona la real gana … no, no es ben be així, si que es cert que agafo el cotxe i surto de casa quan vull, si no hi ha ningú aparcat davant la porta, i enfilo la carretera cap on calgui, però ai, no se pas a quina hora arribaré, tot depèn del que faci la resta de mortals, en sortiran molts de casa a la mateixa hora? aniran molts a la mateixa destinació? trobaré embussos, algun accident, faré tard, comencen els nervis … es igual cap on vagis, a la capital del Bages, a les capitals del Vallès, més d’hora que tard en trobes parat i no saps quan podràs continuar; motors engegats amb calefacció o aire condicionat a tot drap, contaminació, nervis, estrès, no se quan arribaré, més nervis, accions ja no diré il·legals, però si arriscades d’alguns conductors, cotxe o moto, que en ocasions acaben en alguna topada, potser sense conseqüències greus, però si amb paperassa, més nervis, discussions …

I l’alternativa, ai l’alternativa del transport públic, amb el bus a més de que en alguns horaris es va com les sardines, pots tenir les mateixes incidències que amb el cotxe, i amb el tren ja sabem com funciona rodalies … i com sempre tots els responsables miren i donen la culpa als altres, mani qui mani, imperdonable.

Exigim un transport públic coherent, un transport públic eficient, un transport públic que permeti deixar el cotxe a casa, encara que no sigui del tot gratuït, després ja arribarà el moment de comparar els costos entre ambdues opcions. Imatge de aled7 a pixabay.

Atracament

Aquesta setmana al programa Crims de TV3 ens van parlar d’un atracament de l’any 1985 al Banc de Sabadell de Valls. Em vaig mirar el reportatge, no per morbo, es que em va fer reviure vells temps, la dècada dels 80, temps en que els atracaments eren una cosa que sovintejava, malauradament pels que treballàvem en oficines bancaries.

Si em permeteu explicaré una mica la meva experiència, per sort per a mi no va acabar amb sang, aquells moments, eterns, moments que com sempre dic, bons i dolents, son els que configuren la nostra vida, la nostra historia, la nostra existència.

Efectivament, em trasllado a la mateixa dècada, en un local a la sortida del poble direcció Manresa, en aquella època hi treballava jo tot sol, sense cap més companya ni company. No jutjaré ni la persona que em va atracar, ni les seves motivacions, ni el sistema social que vivíem en aquell moment. Nomes explicar en primera persona la meva experiència.

Era el mati d’un dia qualsevol, com sempre havia començat a treballar amb normalitat, i de sobte, al migdia, entra un individu amb el cabell grisos i ulleres, es treu una pistola, em posa el canó a l’alçada dels ulls i em deixa anar el típic “això es un atracament” no recordo si en català o en castellà, però ho vaig entendre perfectament, nomes tenia ulls pel forat del canó de la pistola. Tot seguit em deixa anar una frase complementaria dient, més o menys: “estem vigilant la teva família, fes el que et dic i no passarà res”, com podeu comprendre aquesta sentencia va fer que em tremolessin les cames i se’m regiressin totes les vísceres del meu cos.

Volia els diners de la caixa forta, li vaig dir que disposava d’obertura retardada, crec que eren 10 minuts, i em va dir que molt be, que s’esperava. Després de tancar amb clau la porta de la carretera, ens vam amagar a l’arxiu, fora de la visió d’algun client que pugues venir a fer gestions a l’oficina; i en aquell període de temps van trucar al timbre i nosaltres, l’atracador i jo, quiets, immòbils, silenciosos .. i jo pensant, aquest ximplet et fotra un tret, era qüestió de nervis i era qüestió d’un trist segon.

Quan qui trucava veia que no hi havia resposta, marxava, estaven acostumats que al estar sol, si tenia que fer alguna gestió a correus o a l’ajuntament, tancava la porta i sortia a fer-la.  Tot i que ara pugui semblar grotesc o xulesc, el que us diré ara era pura intuïció de supervivència, el retard d’obertura de la caixa forta portava incorporat un avisador acústic, i li vaig dir a l’atracador perquè vaig pensar que quan sones l’avisador es pensaria que era una alarma i em fotria un tret al cap.

Finalment vam escoltar l’avisador de la caixa forta, la vaig obrir, va ficar els diners en una bossa, i em va fer anar al lavabo dient-me que m’estes allà quiet i que no sortir fins passat 10 o 15 minuts, i així ho vaig fer.

Després trucades a tot arreu, a la direcció de la meva empresa, a la Guardia Civil, en aquella època no hi havia Mossos, l’asseguradora, i va començar el segon capítol de l’atracament, declaracions, identificacions, judicis … però d’això ja en parlarem en un altre moment.

Que hi queda en el record? passar-ho malament, molt malament, nervis, molts nervis, por, molta por, la que vaig passar jo personalment pensant que podria ser el final de la meva vida, i la que vaig passar patint per la meva família ens mans d’un ximplet, que finalment vaig saber que no era veritat, l’individu en qüestió “treballava” tot sol.

El que si recordo, es que en el moment que vaig veure la pistola i vaig sentir la fatídica frase, la meva vista i el meu cap es van ennuvolar, com si mi m’hagués pujat de cop la sang al cap, als ulls, al cervell, tot un garbuix de pensaments, idees, imaginacions, que no em deixaven pensar fredament i amb claredat. Sortosament en vaig sortir il·lès. Imatge de Thomas Breher en Pixabay