Avui tenia neguit per escriure, obro el Word, i a partir de la darrera actualització veig que em surten uns imputs per ajudar a escriure i un d’ells diu textualment: “descriure el que li agradaria escriure” i he pensat i perquè no? i li he demanat: “Perquè no hi ha notícies positives a la premsa, tot són males notícies, guerres, atemptats, no hi ha res de bo? En català” i el resultat es aquest escrit que publico avui. En el mateix context li he demanat a Copilot la creació d’una imatge de noticies positives a la premsa, i el Designer m’ha generat aquesta imatge. Per la meva part, avui res a dir, els fets son els fets i el resultats son els resultats. Imatge i crònica generades amb IA (Word-Copilot-Designer).

Una reflexió sobre el predomini de les males notícies i la presència d’informació positiva

Vivim immersos en una era d’informació immediata on, a través de la televisió, la ràdio, la premsa escrita i especialment internet, rebem constantment notícies d’arreu del món. Però, moltes persones es fan la mateixa pregunta: per què la premsa sembla prioritzar les males notícies? Per què, des de l’any 2000, el relat informatiu sembla dominat per guerres, atemptats, crisis i desastres, mentre que les bones notícies passen desapercebudes? Aquesta inquietud és compartida per moltes persones i té arrels diverses, tant socials com psicològiques.

L’atracció pel negatiu: una qüestió humana

Diversos estudis en psicologia han demostrat que els éssers humans tenim una tendència natural a prestar més atenció a les informacions negatives que a les positives. Aquest fenomen, conegut com a “negativity bias” o “esbiaixament negatiu”, té un origen evolutiu: al llarg de la història, detectar els perills i els esdeveniments adversos era essencial per a la supervivència. Aquesta inclinació fa que, quan llegim titulars, tendim a fixar-nos més en aquells que anuncien conflictes, desastres o tragèdies.

La competència mediàtica i la recerca de l’impacte

Des de l’any 2000, la irrupció d’internet i les xarxes socials ha accelerat el ritme de consum de notícies i ha incrementat la competència entre mitjans. Les empreses periodístiques, per captar l’atenció d’una audiència cada cop més dispersa, han prioritzat sovint els titulars que generen emoció, sorpresa o alarma. Això ha portat a una cobertura més intensa d’esdeveniments negatius, ja que aquests tendeixen a provocar una resposta emocional immediata i una major vitalització.

Les notícies de guerres, atemptats o catàstrofes generen més clics i comparteixen més ràpidament a les xarxes socials.
Els mitjans depenen sovint del trànsit web per subsistir, i les males notícies, malauradament, “venen” més.

El context històric: del 2000 ençà

Els primers anys del segle XXI han estat especialment convulsos: els atemptats de l’11 de setembre de 2001, les guerres d’Afganistan i l’Iraq, la crisi econòmica de 2008, les onades de terrorisme a Europa, la crisi dels refugiats, pandèmies com la grip A o la COVID-19… Tots aquests esdeveniments han marcat la cobertura mediàtica global, contribuint a la sensació de que només passen coses dolentes.

A més, la globalització informativa fa que ens arribin notícies negatives d’arreu del món, magnificant la percepció de desastre continu.

No tot és negatiu: la presència de bones notícies

Tot i aquesta tendència, és fals afirmar que no hi ha notícies positives. El món també està ple d’avenços, de gestes solidàries, de descobriments científics, d’històries d’esperança i superació. Sovint, aquestes bones notícies passen més desapercebudes, però existeixen i en molts casos tenen un gran impacte.

Progrés mèdic: avenços en el tractament de malalties, vacunes i teràpies innovadores.
Solidaritat: moviments socials, accions solidàries, ajuda humanitària i iniciatives locals que canvien vides.
Avenços tecnològics: solucions sostenibles, energies renovables, projectes per protegir el planeta.
Històries inspiradores: persones que superen dificultats i contribueixen a una societat millor.

Molts mitjans han creat seccions específiques de bones notícies (“good news”, “notícies amb esperança”, etc.), i existeixen portals dedicats exclusivament a compartir històries positives. Això demostra que, si bé les males notícies predominen, la informació positiva té el seu espai i és apreciada per una part important del públic.

Cap a un consum crític i equilibrat de la informació

Per no quedar atrapats en la negativitat, és important adoptar una actitud crítica i activa envers el consum informatiu:

Buscar fonts diverses i fiables.
Reservar temps per a llegir seccions de ciència, cultura, societat o bones notícies.
Compartir històries positives i contribuir així a equilibrar el relat col·lectiu.
Recordar que la realitat és complexa: tot i els reptes, el món també avança a molts nivells.

Conclusió

La premsa, des de l’any 2000, reflecteix una realitat global plena de desafiaments, però també d’esperança i avenços. La tendència a destacar les males notícies respon a factors humans, econòmics i tecnològics, però això no significa que no hi hagi motius per a l’optimisme. Les bones notícies existeixen, i depèn de nosaltres buscar-les, donar-los veu i contribuir a construir una visió més equilibrada de la realitat.

Aquesta serà la darrera part d’aquesta tetralogia parlant dels atracaments, atracaments que vaig patir anys enrere, però que ara fa un any, amb la primera reflexió, vaig decidir fer-ho públic, crec que es un sistema per deixar enrere els dimonis del passat. No es que actualment m’angoixi, però si que penso que compartir idees, vivències i experiències, es una acció que no ens afecta negativament, tot el contrari.

Si voleu conèixer l’inici de tota aquesta madeixa, podeu estirar el fil començant per atracaments va ser el començament, el segon va ser post-atracament per continuar amb el I després de l’atracament, que? i ara voldria parlar de tot això que sovint veiem a les pel·lícules, que son els judicis, però que son reals i no sempre son de bon gust.

Crec que ja ho he dit o escrit en alguna altra ocasió, el meu primer contacte amb aquest món va ser tot just agafar el relleu de la direcció de l’oficina, amb motiu de l’atracament que havia patit l’anterior company responsable de l’entitat al poble, a l’època de l’assalt a la caserna de Berga, i us puc dir que tot i no ser divertit, no es el mateix quan un ho pateix en primera persona.

La primera vegada que vaig anar a un d’aquest judicis, va ser a l’Audiència Provincial a Barcelona, un gran edifici, un edifici imponent, una situació que imposava, i com a testimoni no t’acompanyava cap lletrat a declarar, nomes us diré que mentre em dirigia al palau de justícia tot caminat pel passeig de Lluis Companys, dubtava de si presentar-me o no, finalment coneixedor de que si no m’hi presentava podria tenir repercussions legals, vaig decidir entrar-hi, quin remei.

Com que l’atracador havia fet forces atracaments, allà hi érem una colla de gent, ens anaven cridant d’un a un per entrar a la sala a declarar, jo nerviós per quan em toques, fins que va arribar un moment, suposo que ja tenien prou testimonis, als que encara estàvem esperant ens van dir que ja podíem marxar, que no entraríem pas a declarar, ufff … quin descans.

Posteriorment, hi van haver més atracaments, i això va comportar més judicis, a Barcelona i a Manresa, de fet encara vaig estar de sort, em vaig estalviar anar a altres poblacions com van tenir que fer altres companys. Cada judici era diferent, però en el fons tot era igual, gent que ens atracava perquè volia diners, segons les autoritats majoritàriament per motius de drogues. El judici podia ser relativament ràpid o fins i tot al cap de dos, tres o més anys, tocava tornar a reviure les angoixes patides, tocava tornar-te a enfrontar visualment amb els atracadors, veure i compartir sala amb els seus amics i familiars, cal dir que mai hi va haver cap problema, però la situació no era fàcil de portar.

Alguns atracadors deien que no recordaven res, ja que en aquella època es drogaven molt i no recordaven tot el que feien, altres deien que en aquella època estaven en algun centre de recuperació i no podien pas haver atracat a ningú. No entraré pas a fer cap valoració, la justícia feia el seu camí. Finalment en acabar el judici, el jutge dictava sentencia i alguns anaven a la presó i altres possiblement no. Nomes dir que les noticies de l’època ens deien que moltes d’aquestes persones, sovint acabaven sent víctimes per sobredosi, no ho tenien fàcil, no eren guanyadors de res.

I he deixat pel final una situació que no sempre s’entén, i que no sempre es valora el que realment significa. Tot i el patiment de les declaracions, de les rodes de reconeixement i l’angoixa dels judicis, després d’un atracament, s’ha de tornar a treballar, i al mateix lloc, ningú es pot imaginar, si no ho ha patit, que significa això. L’endemà mateix del dia que et van atracar, et van posar una pistola al cap, has de tornar a trepitjar l’espai on va succeir tot; es igual si l’atracador va ser correcte, o si con en algun cas va succeir, van emprar violència física, es igual si algun cap de la companyia es riu de tu, es igual si no tenies recolzament psicològic, es igual si estaves “acollonit”, l’endemà o llançaves la tovallola o tornaves al lloc dels fets, com si no hagués passat res.

La vida esta plena de situacions, esta plena de vivències, algunes son agradables i dolces i ens agrada recordar-les i reviure-les amb el pensament, amb fotografies, amb vídeos o pel·lícules de super 8. Altres vivencies son negatives, fins i tot angoixants, quan les recordes hi ha quelcom que et rosega per tot el teu interior, si no s’han viscut es difícil entendre que passa pel cap dels que les pateixen, i us puc assegurar que entenc perfectament que hi ha qui s’ensorra, no ho pot pair i decideix posar-hi fi per sempre. Imatge de Josep Sanfeliu.

Etiqueta: Negatives

Per què sembla que no hi ha notícies positives a la premsa des del 2000?