Etiqueta: Montpeità

Publicat a

Com ha canviat la vida

Avui llegia les experiències viscudes per una avia quan era jove i les viscudes per la seva neta actualment. La neta té 24 anys, i la vida de l’avia quan tenia la mateixa edat era molt i molt diferent. Al marge del que sovint es parla més, l’emancipació, de si abans ho feien més joves, de si ara no ho poden fer, crec que podríem dedicar una estoneta de la nostra vida quotidiana, no gaire no, nomes una miqueta, nomes una estoneta un dia, a pensar com ha canviat la vida en els darrers 70 anys, es el temps que separa aquesta avia de la seva neta, va atrevim-nos a pensar plegats perquè hem deixat que ens canviïn el modus vivendi, i el que abans ni existia ara es una necessitat.

A més de l’emancipació, hi ha dues paraules més amb les que hem de fer un paquet, benestar i consum. I es que no les podem separar, perquè les tres van lligades, abans i ara, i tot i que continuen significant el mateix ara que abans, el que ha canviat es el concepte i com les entenem separadament i en el seu conjunt.

La gent abans començava a treballar molt jove, era la necessitat de la majoria de famílies, el que en aquella època tocava, com més fills venien més possible sous pel nucli familiar, després ja veurien com els anaven casant per poder-los emancipar, tot i que sempre hi havia l’hereu o la pubilla que tindria que continuar amb la tradició familiar.

Avui en dia hi ha menys famílies diguem-ne tradicionals, tenen menys fills que abans, algunes ni en tenen perquè entre la feina i el lleure no hi ha temps per tenir-ne cura, han sorgit les anomenades famílies monoparentals, les parelles de fet, reestructuració de noves parelles després de separacions, abans per diversos motius els aparellaments sobre el paper eren per a tota la vida, fins que la mort els separava, o així ho deia el capella del poble.

Pero tot i que la vida en aquests termes ha canviat, el problema no es nomes això, que també, el problema es fer encaixar les tres paraules, emancipació, benestar i consum; abans i ara ens volíem emancipar per viure la nostra vida no la dels nostres pares, volíem aconseguir sols o amb parella un nivell de benestar més elevat que el dels nostres pares, si més no diferent, i al llarg dels anys ens han fet creure que per aconseguir-ho hem de consumir, consumir i consumir cada vegada més.

Llegia que aquella avia que fa 70 anys en tenia 24, va començar a treballar als 13 anys, el sou anava directament als pares per ajudar a sostenir l’economia familiar i als 24 anys ja estava casada i va deixar de treballar com una transició natural de la vida. La neta que ara te 24 anys, estudia i fa feines a temps parcial, diu que es paga els capricis pero continua necessitant als pares per tenir un sostre i menjar.

La diferencia es que en la joventut de l’avia el lleure no implicava consumir, i en la joventut de la neta avui dia tot esta pensat per a consumir, socialitzar, sortir, viatjar, ens ho han convertit en una necessitat que s’ha de pagar, i aquest es el gran problema de com ha canviat la vida, de com ens han canviat en aquests 70 anys, segur que no hi ha lleure sense pagar, i si el busquem? I si el reinventem? Imatge generada amb IA de Gemini. Montpeità 1793

Publicat a

La epidèmia del suïcidi dels joves

Tot i que es un tema prou recurrent, jo mateix n’he parlat en diverses ocasions, la darrera crec que va ser ara fa mig any “No pensem fer-hi res?” encara que el llegir una La Contra a la Vanguardia m’ha tornat a despertar certs sentiments gens positius envers la nostra societat, millor dit la societat que estem transformant i que sempre presumim de que la deixarem als nostres fills i nets com una fita memorable, memorable si, però en sentit negatiu, perquè cada dia que passa l’espatllem més, o deixem que l’espatllin els que remenen les cireres.

Com deia, una de les darreres publicacions a La Contra de la Vanguardia amb el títol “Els joves demanen ajuda a la IA per no suïcidar-se” es una entrevista de l’Ima Sanchis a l’Agustín Bonifacio, treballador social especialitzat en salut mental infantil i juvenil, entrevista que si la llegim ens ha de despertar moltes preguntes i molts dubtes del que com a societat estem fent amb els joves.

Es diu que ho tenen més fàcil que les generacions anteriors, però que es el que tenen més fàcil? els hem abocat a un món cada dia més deshumanitzat, amb molts reptes materials però la majoria sense cap sentit i ben rumiat sense cap finalitat enriquidora ni anímicament ni emocionalment, i no ens enganyem materialment molt limitada, perquè nomes son quatre els que assoleixen el somni liberal del triomf.

L’Agustín ens diu que a Espanya, un de cada cinc adolescents pateix un trastorn de salut mental, i que malauradament també lidera el suïcidi infantil i juvenil a Europa. Que fem malament, ja fa dècades, perquè ara mateix algun jove estigui demanant ajuda a la IA per no suïcidar-se? com es que els joves no posen sobre la taula de l’entorn familiar els seus dubtes, els seus problemes, els seus fracassos, els seus èxits que també en tenen, encara que no sempre els valorem com pertoca? som tan egoistes? som tan limitats? som tan inconscients del que es realment important tan per a nosaltres com pels joves?

A l’entrevista es parla d’autoestima, d’esperança, de felicitat, però de quina felicitat es pot parlar en un món amb unes enormes mancances, amb una precarietat tan laboral com social que cada dia crea fissures més grans en una societat totalment materialitzada i altament consumista, sense cap sentit ni cap brúixola emocional que permeti albirar un futur, i no un futur excepcional, senzillament un futur, que permeti gaudir de una vida que ara mateix els hi estem negant.

Per finalitzar dues coses que aquest expert social ens diu, la primera no dir “no et queixis, hi ha gent pitjor que tu, tens tota la vida per davant” i la segona que desterrem alguns mites que es diuen sobre el suïcidi, com allò de que «si ho diu, no ho farà». Deixeu-me afegir-hi una darrera dada, entre el 25 i el 30 % dels joves utilitzen les autolesions com a eina de regulació emocional. Segur que no ens volem parar a pensar fins on arriba la nostra responsabilitat? Segur que volem continuar creient-nos perfectes i amb tots els drets però sense cap obligació? Imatge pròpia generada amb IA de Canva. Montpeità 1762

Publicat a

Perquè acceptem aquesta colla de enganyabadocs?

He buscat adjectius i sinònims d’alguna paraula que reflectís amb claredat el que volia exposar, m’ha costat força i encara no se si ho he aconseguit, al cap i a la fi hi ha tanta varietat de mots que es difícil escollir i encertar … desinformació, falsejament, intoxicació, manipulació, enganyifa, sopars de duro … podeu escollir.

I ara a que be aquesta historieta que veureu que sembla sortida de la ploma del nostre estimat Galdric, col·laborador del Montpeità i de Regió7 , es tota aquesta historia del fiscal general de l’estat i del presumpte defraudador a hisenda, no m’atreveixo a posar-hi cap més adjectiu tot i que a la premsa i a les xarxes es diu de tot; de fet ja en vaig parlar ara fa quatre mesos amb l’article “Ha de dimitir el fiscal general de l’estat?” i transcorregut el temps ens trobem en que hi ha una condemna però no hi ha sentencia, o aixo es el que he entès, si no es això corretgiu-me, no ho acabo d’entendre, es condemna a una persona però no es raona el perquè.

Com passa sempre i més en política, surten tots esverats com a braus, encara que alguns defensen que això dels braus es cultura, i podem trobar declaracions, algunes fan riure i altres fan plorar i altres fan emprenyar, amb un biaix prou clar segons les tendències polítiques de qui obre la boca. He trobat una frase publicada per infoLibre que diu “això és un èxit sense precedents de la democràcia: un espanyol ha vençut l’aparell de l’Estat que ha anat contra ell simplement per la seva relació personal amb ella, ella es l’Ayuso, ja que s’han revelat secrets d’un ciutadà i la justícia ha imperat a Espanya”.

A veure, no vull pas entrar en el joc brut polític, no entraré pas a posicionar-me si el senyor en qüestió es culpable o no, anem per això que diuen de revelació de secrets. Estem parlant d’un possible frau a hisenda i a més d’una certa importància, oi? tot i que ara no s’utilitza tan sovint, si que es va fer famosa la dita de que “hisenda som tots” i en base a això, soc de l’opinió de que aquesta martingala financera me l’estan fent a mi, i a tots els súbdits, si son certs aquests falsejaments denunciats, ens estan estafant a tots i si es així, si nosaltres som víctimes, qui es el que es creu amb la potestat de decidir que això es una revelació de secrets? o sigui que aquesta colla d’enganyabadocs pretenen que ens empassem una enganyifa descarada de que presumptament ens estan foten els quartos i a més a més volen tenir el dret a amagar-ho.

Si hi ha una colla de galifardeus, no es un insult ja que segons el diccionari de la llengua catalana, un galifardeu es aquella persona capaç de fer-ne de totes, que no vol dir que les hagi fet, ja que quan es demostra que ho ha fet passa a ser un delinqüent, com deia si n’hi ha una colla d’impostors oportunistes que ens volen tractar com un cul de got, tenim primer el dret a ser-ne informats, o sigui que res de revelació de secrets, es el nostre dret laminat i retallat a conèixer qui ens pot estar enganyant, cosa que ja tindria que estar jutjada i sentenciada, però no, el que sembla es que s’han volgut engrunar les poques garanties que teníem de que els que ho han de fer, defensin els nostres interessos, els interessos del poble, unificats en aquesta ocasió sota el paraigües d’una hisenda que ha de defensar-nos a tots plegats dels aprofitats vividors que sorgeixen al caliu del poder. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

35 anys de Montpeità.

Aquesta historia començà, no ara fa tres o quatre dies, no, ens anem d’anar per allà l’any 1.989, quan després d’uns primers passos a mitjans de la dècada dels ’70, una colla de gent que creien en Sant Fruitós, engeguen un projecte, engeguen aquesta etapa que es la que ara ens permet celebrar aquests trenta cinc anys de Montpeità.

Les coses no es fan soles, hi ha d’haver gent que hi cregui, si no es així segur que no es fa res, s’ha de tenir il·lusió, empenta i creure en el projecte; recordo que en una trobada, a l’inici del darrer relleu  d’aquest setmanari, un periodista de les nostres contrades ens deixava anar, un setmanari? I en paper? esteu bojos … i ben pensat, si, es cert, hi ha gent que esta boja per Sant Fruitós, gent amb il·lusió, gent amb empenta, gent que creu en un projecte de poble, i s’esforça en crear elements que permetin que el dia a dia del nostre poble es conegui, i no caigui en l’oblit, que sovint es el més probable que pot succeir.

Al llarg d’aquestes dècades, han passat diversitat de persones pel Montpeità, persones de totes les edats, dones i homes, que després de la seva tasca laboral de cada dia, possiblement sacrificant també part de la seva vida familiar, dedicaven i dediquen unes hores a que setmana rere setmana el puguem tenir a les nostres mans, i puguem conèixer el que passa al poble, les botigues i empreses que hi han, les opinions de tots tipus dels col·laboradors habituals i esporàdics, fets rellevant ocorreguts al poble …

He agafat alguns d’aquells primers números … historia del poble, Festa de l’arròs, esports, nou pavelló poliesportiu, caramelles, la Creu Roja, l’autopista … col·laboradors, un munt, no hem posaré a anomenar-los perquè segur que me’n deixaria algun, tots han estat i son molt importants, sense elles i ells el Montpeità no tindria contingut i la historia del poble, la nostra historia, no seria recordada. Qui oblida la seva historia, oblida les seves arrels, i posa en perill el seu futur. Endavant Montpeità.

Publicat a

Metges, medicina i historia

Diuen que no n’hi ha dos sense tres, i en aquest cas també es va complir, després de gaudir de la companyia de la Mireia i de l’Esteve en les anteriors gravacions, ara era el moment de tenir nous convidats, i pas a pas es va construir una nova conversa, en aquesta ocasió amb l’Armand Rotllan, doctor en Medicina i Cirugia per la UB 1993, especialista en medicina del treball, familiar i comunitària. Membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Escriptor de diversos llibres relacionats amb la història de la medicina catalana, amb publicacions a la revista Dovella i Gimbernat, amb el President del COMB, el Dr. Jordi Aligué i la Dra. Àngels Puigdollers, parlem de com es va viure la pandèmia, tractament dels pacients i de la recerca històrica de la medicina del Dr. Rotllan. Tot en un context de màxima humanitat. Amb la col·laboració d’en Joan Barbé, periodista, guionista i autor teatral. Actualment també treballa a la Fundació AMPANS. Curiosament en aquesta trobada vam descobrir que amb el doctor Rotllan tenim unes arrels comunes, llunyanes, però que ens emparenta un parell de generacions enrere.

Entre tot el que va dir l’Armand, deixeu-me fer esment d’una frase seva … la vida es un viatge que esta ple d’emocions … be de frases remarcables n’hi podem escoltar de tots tres, es va parlar de la dimensió més humana de la medicina, una professió amb dedicació absoluta, com deia l’Àngels, o com deia en Jordi al sistema sanitari actual, no sempre es pot dedicar el temps que voldríem als pacients, a les persones …

En aquesta ocasió, també ens van acompanyar la Gisela Baraldes, llicenciada en educació física, encara que jo realment penso que es llicenciada en el benestar de les persones, també ens va acompanyar la Laia Feliu regidora de l’ajuntament i la Rosa Camprubí presidenta de Brogit.

Si voleu veure i escoltar aquestes magnifiques persones, aquestes magnifiques professionals, no deixeu de veure la conversa sencera al youtube.

Publicat a

Converses

Ara fa un parell de setmanes, amb motiu del relleu que es va fer de l’equip que fa la gravació dels plens de l’ajuntament, conseqüència del resultat del concurs públic realitzat, parlava de com va començar aquest projecte en format audiovisual per emetre continguts per les xarxes socials.

Inicialment, la idea es va plantejar dintre l’àmbit de Brogit editora del setmanari Montpeità on jo mateix hi col·laborava, i junt amb un amic, el Joan Oliveras, no diré pas que érem un parell d’eixelebrats però si un parell de romàntics i apassionats per desenvolupar nous projectes, vam començar a pensar com podíem aportar noves propostes a l’entorn social i cultural de Sant Fruitós.

I va sorgir la idea de fer algun tipus de producte audiovisual, val a dir que el Joan, a part de ser una magnifica persona, es un excel·lent professional en aquest camp, i plegats vam fer un disseny inicial del que acabarien sent les “converses”. No tothom ho veia fàcil, perquè si que es cert que tot projecte nou i desconegut fa por, però sempre he sigut del parer de que tot allò que sigui fàcil de fer, es a l’abast de tothom, i que el que realment es engrescador i “divertit” es quan el projecte pot presentar, a priori, certes dificultats.

Els companys de l’entorn de l’associació ens van fer confiança i ens van donar llibertat per tirar endavant el projecte, que portava implícit buscar un equilibri financer a final d’any, i així va ser. Aquell any, el 2021 a més dels plens de l’ajuntament i amb la incorporació d’en Dani Casas, es van començar a gravar alguns programes d’entrevistes, i m’agradaria recordar-los, de fet els recordo tots, però especialment el primer, que va suposar l’estrena del projecte, aquella proba de foc de començar quelcom del no res, i sobretot aquell saber fer i estar de la nostra convidada, la Mireia Pintó.

Aquesta entrevista es va enregistrar a les instal·lacions del Museu de la Vinya i el Vi de Sant Fruitós de Bages, un espai encisador, i com deia abans el primer agraïment per la Mireia, sense ella no hauria estat possible la conversa. Però no va ser la única, hi havia altres còmplices a l’estrena, el Pep Garcia, promotor cultural, i com diu ell mateix, relator i escriptor de les coses que passen, i les que no passen les crea. El Toni Castaño, un crack en aquest mon audiovisual, ambos amb un llarg historial professional. I amb motiu de que aquest programa es va enregistrar al Museu municipal, també ens acompanyava la Laia Feliu regidora de l’ajuntament, la Pilar Purti del Col·lectiu de Recerca Històrica i la Rosa Camprubí presidenta i tot un puntal a Brogit.

I per finalitzar aquest primer lliurament nomes una petita transcripció de les moltes coses que va dir la Mireia … gràcies per aquesta fantàstica acollida, perquè m’he sentit a casa, i molt especialment també les gràcies al poble, un poble que m’estimo molt … que com sempre deixa pales la seva humilitat, la seva humanitat i com no la seva gran professionalitat.

Em  podria estendre molt mes, però jo crec que el més interessant i el més important es que pugueu gaudir-ne personalment, i com ho podeu fer? … trobareu l’entrevista a youtube.

Publicat a

Aniversari

En aquesta ocasió vull oblidar la línia que acostumo a seguir en els meus escrits, el moment es prou especial com per fer-ho. No es que no tingui arguments per seguir fent alguna critica als que continuen maltractant als ciutadans, però entenc que el moment especial que viu aquest setmanari, 25 anys son 25 anys, es prou important com perquè m’agafi la llibertat de dedicar-hi unes ratlles. La setmana passada es va fer un acte commemoratiu, i es va inaugurar una exposició d’aquests 25 anys; records, moments, vivències i noticies impreses en paper, fotografies …, del poble i de la gent del poble, tot això i més es el que significa aquests 25 anys de Montpeita. Darrera aquesta efemèride, hi ha persones, persones que amb el seu esforç i la seva dedicació, no sempre reconeguda, han aconseguit fer d’aquest setmanari un dels pocs que hi ha vius al nostre país, hem de reconèixer aquest esforç i els hi hem de donar tot el nostre suport. No sabem en un futur com serà, en paper, digital …., sigui com sigui, continuarà sent un fidel expositor del nostre poble i de la nostra gent; hi continuarem buscant tots els actes que les diferents entitats fan, hi continuarem buscant els aniversaris dels subscriptors, hi trobarem també els diferents punts de vista dels ciutadans, podrem continuar seguint els esports del nostre jovent, i dels no tan joves, en definitiva, podrem continuar estan informats de tot tallo que fa que Sant Fruitós sigui viu. Com es deia l’altra dia a la inauguració de la exposició commemorativa, si continuem unint les noticies, amb la empenta dels que fan possible el setmanari i amb els lectors i subscriptors, segur que tenim Montpeita per molts anys mes. PER MOLTS ANYS I BONES FESTES PER TOTHOM. (Montpeita 1293 de 19/12/2014)

Publicat a

Ara toca

Ara ens toca a nosaltres; ja fa temps que tothom en parla, tothom hi diu la seva, tothom ha buscat o ha escoltat arguments per tenir una opinió; be, potser molts nomes han volgut escoltar els arguments que mes li convenen d’acord amb les seves conviccions, com passa a tot arreu, no ho se, la qüestió es que tenim arguments, si més no per pensar, que es molt necessari. Ara ja sabem els resultats d’Escòcia, hi ha més gent que ha votat que no (55%) que no pas que si (45%), encara que el més important es el fet de que han votat quasi el 85% dels electors, aquesta xifra de participació es a anys llum del que aquí estem acostumats, a les darreres eleccions espanyoles i catalanes, la abstenció va ser aproximadament del 30% ; i el que no podem obviar, es que el jovent ha votat majoritàriament que si; que cada persona en tregui les seves pròpies conclusions. Ara també, ha sortit la noticia de que el Parlament de Catalunya ha aprovat la llei de consultes, hi ha la convicció de que el govern espanyol ho impugnarà, perquè ens diuen que d’acord amb la constitució espanyola, no es pot fer el referèndum a Catalunya. A veure si entenc el que diuen, ens estan dient que si els ciutadans espanyols, catalans inclosos, creuen que els polítics que estan dirigint la nació ho fan malament, no tenen dret a manifestar públicament la seva disconformitat?, que no tenen dret a fer-los fora del govern?; dubto molt de que la constitució espanyola sigui així d’explícita, més que res, perquè si fos així, crec que ho tindríem que denunciar a les autoritats europees, ja que això significaria que la constitució espanyola retalla i escapça descaradament els drets dels ciutadans. Si la constitució espanyola no diu explícitament que els ciutadans espanyols no tenen dret a fer públic el seu rebuig envers els governants que tenim, la consulta entenc que no es pot prohibir; i en el cas de que ho digui, la mateixa constitució es tindria que considerar il•legal, ja que aniria en contra dels drets dels ciutadans, que es qui, segons la normativa europea, te el dret a decidir amb els seus vots. El més trist, no es si els catalans votarem o no, si no ho fem, els polítics espanyols quedaran ben retrats del tipus de democràcia que volen, el més trist es que els polítics no els hi dona la gana d’entendre, que els catalans, i els espanyols si els fan partícips de la realitat sense enganys, segur que estan a favor de qualsevol acció que permeti fotre fora als polítics que han portat la disbauxa, han permès la corrupció i s’han enganxat a la poltrona sense tenir el mínim mirament pel poble que com sempre dic, es qui els ha votat i es qui els manté amb els impostos. Crec que ara toca, ara ha arribat el moment de que el poble, els ciutadans, fem una revolució, pacifica, però revolució al cap i a la fi, aquests personatges que s’han instal•lat als governs del país, els hem de fer fora, i el mitja es votar; després de totes les corrupteles que empastifen el país, perquè creieu que els polítics tenen por del nostre vot?, no creieu que ara toca expressar la nostra opinió, ara toca manifestar el dret a decidir el nostre futur? El més important ja no es nomes si Catalunya serà o no independent; el més important es poder utilitzar el mecanisme legal i conegut per fer fora als polítics que no defensen els nostres drets, o sigui votar, diguem-li referèndum, diguem-li com vulguem, o es que em direu que hi ha algun ciutadà de qualsevol país que no li agrada tenir el dret a decidir? (Montpeita 1.281 de 26/09/2014)

Publicat a

Legal, il.legal …

…, Catalunya, Crimea, ERO’s andalusos, el Palau, Couso …, la llista es llarguíssima, que diferencia una legalitat d’una il•legalitat?, res, la línia de separació, la trobem en les normes dictades per uns personatges que, en principi, es van presentar a unes eleccions, amb la promesa de que posarien tot el seu esforç i el seu coratge, en defensar els interessos i una vida digna per qui els va votar, els ciutadans. El problema sorgeix quan la percepció que tenen els ciutadans del que alguns volen defensar com a legal o il•legal, no sempre s’ajusta a aquesta pretesa coherència que van prometre; es el que passa amb això que s’anomena justícia universal, el govern sembla ser que ha reformat la llei orgànica del poder judicial, i això limitaria la possibilitat de que els tribunals espanyols investiguessin crims de guerra, desaparicions i tortures comesos fora del territori. Si això es així, diuen que es tancarien expedients com el del periodista Couso, i el mes proper a casa nostra, el de la Flors Cirera; legal, il•legal …., que es legal?, que es il•legal?, ens volen convèncer de que fer un a referèndum a Catalunya es il•legal, com també sembla ser que ho serà investigar determinades morts; estem vivint una època complicada, amb una crisi desbocada que ningú sap ni com ni quan acabarà, i ens volen convèncer de que guanyar-se la vida sense pagar impostos es il•legal, però tenir un sou escandalos i que paral•lelament hi hagin un munt de corrupteles no ho es. Per a les persones, els ciutadans, la línia que separa la legalitat de la il•legalitat es molt clara, sembla que no tothom ho te tan clar, tan difícil es donar més importància al benefici general que al particular?, tan difícil es treballar i lluitar per aconseguir una vida digna per a tothom?, si, ja se que hi ha qui diu que això es una utopia que no es pot aconseguir, però el que no es pot fer es ni intentar-ho; perquè no ens hi posem?, com més temps esperem, més costarà reequilibrar aquesta societat; perquè no ens oblidem dels somnis materials utòpics que mai podrem aconseguir, i dediquem els esforços en benefici del conjunt de la societat?, pensem-hi, es gratis. (Montpeità 1257, 21/03/2014)