Etiqueta: Mentides

Publicat a

Poques opcions legals, però cal utilitzar-les

Com més hi pensa un, més creu que tot plegat es una enganyifa, si, si, tota aquesta historia dels partits polítics, de les eleccions, de que el poder esta en mans del poble, no es res més que una matussera mentida, el poder mai ha estat en mans del poble, perquè no cal que ens enganyem pas més, anar a votar cada quatre anys no es tenir el poder de res, al cap i a la fi en el millor dels cassos ells, els polítics elegits, en el decurs d’aquest quatre anys que tenen de coll, fan el que volen i si poden a esquenes del poble, o com a mínim una mica d’amagatotis, i si no penseu en aquelles coses que nomes ens n’assabentem quan ens afecta directament.

I a que be tot plegat? a les darreres noticies que han sortit als mitjans de comunicació arreu del país, a infoLibre amb el titular “el PP s’abona al rumor com a estratègia política sense rectificar ni demanar perdó” o a la Vanguardia amb el titular “el Senat rebutja definir com a genocidi els atacs d’Israel a Gaza” i fins i tot a el Mundo amb un titular com aquest “Gènova recolza la mesura de Vox aprovada per Almeida per informar sobre el síndrome post avortament tot i que Sanitat indica que no existeix com a diagnòstic» i que totes tenen un fil comú i es el de posar en boca de determinats polítics, o dels seus gestors, paraules o manifestacions que en alguns cassos podrien ser l’argument d’alguna pel·lícula de ciència ficció, o com a mínim el resultat d’una inventiva recargolada.

A veure, voler confondre les paraules que va dir en Pradales “Ayuso entzun, Euskadi euskaldun (Ayuso, escolta, Euskadi parla basc)” amb les d’amenaça que diu que va escoltar la presidenta madrilenya “Ayuso entzun, pim pam pum” es posar-hi com a mínim molta imaginació, per no buscar un altra adjectiu, i per acabar-ho de rematar, després surt un col·laborador seu dient que va ser el lendakari qui va provocar “en atacar Ayuso en un míting del PNV per aconseguir sortir en un telenotícies perquè si no, no li fan cas ni a casa seva” i es queden tan amples.

I alguns quan parlen del que passa a Gaza, es resisteixen a dir-ne “genocidi” tot i que al nostre país ja deuen ser els únics als que no els hi surt aquesta paraula, entenc que la vegin com una paraula maleïda, ho es, no per res, no, nomes pel que significa, nomes cal mirar el Diccionari de la llengua espanyola, de la Real Academia espanyola i ho defineix amb claredat “extermini o eliminació sistemàtica d’ un grup humà per motiu de raça, ètnia, religió, política o nacionalitat” i es queno es pot ser tan cruel, tan inhuma, tan pervers com per voler disfressar o tergiversar una realitat que veu tothom, quasi tothom, per intentar transmetre que no te res de sanguinària, el que no entenc es quin benefici en treuen, si es que n’aconsegueixen algun.

I una darrera per acabar “l’ajuntament madrileny, amb majoria popular, vol que sigui obligatori informar a totes les dones que volen avortar de les suposades conseqüències de fer-ho” ho sol·licitin o no; no em manifestaré pas envers aquesta qüestió, la puc compartir o no, però jo mai puc ni podré decidir per les altres persones, mai podré decidir en nom de les dones.

Tan els hi fa, el que ells i elles pensen ho volen convertir en obligatori pels altres, els hi es igual si no es just, els hi es igual si es inhumà, els hi es igual si fan mal a moltes persones , es tracta de continuar imposant els seus criteris, la seva voluntat, el seu poder i sobretot la seva mala fe. S’ha de buscar i trobar la formula legal per fer-los fora. Quan tindrem llistes obertes? Imatge de sipa d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Aniversari de mentides

Avui, un dilluns com qualsevol dilluns, un dia feiner com qualsevol altra, un aniversari, vint anys dels atemptats de Madrid, vint anys de mentides.

Tot plegat possiblement va començar un any abans, el març del 2003, amb una imatge del que es va anomenar “el trio de les Açores” que a més del representant espanyol, hi havia l’americà, i l’anglès. Es curiós que vist en perspectiva, de tots tres l’únic que actualment es de la UE era el representant d’aquí, fet que empastifa el conglomerat del que significa aquesta anomenada Unió Europea i que no aporta res positiu a la nostra nació, al contrari.

Les mentides van començar un any abans, be les mentides sempre han existit, amb més o menys profunditat i amb més o menys conseqüències greus pels ciutadans; però reprenem el fil d’aquestes, el 2003 sembla ser, segons l’article de la Ser, que l’americà i els seus dos aliats l’anglès i l’europeu portaven mesos preparant l’opinió pública per a una invasió d’Irak, i ens van dir sense rubor que allà s’ocultava un arsenal d’armes químiques i biològiques. I ho van dir a la seu de l’ONU, on van sostenir amb proves falses una mentida, la de les armes de destrucció massiva.

I així arribem a l’any 2004, any de l’atemptat a Madrid, van morir quasi 200 persones, persones grans, joves, petites, quitxalla i el govern d’aquí tot i que es diu que a poc més de les 9 del mati ja hi havia fonaments per vincular l’autoria a grups amb components àrabs, continuaven dient que havien estat els etarres. De fet el més important no es qui ho va fer, no oblidem que es van assassinar a quasi 200 persones, i anímicament en van quedar milers de ferides, el més important es que tinguem la sensació de que en cap moment es va pensar en les víctimes, nomes es va pensar en com treure’n profit polític.

Més tard, a principis d’aquesta dècada, sentencies condemnatòries pel mateix partit, no per la mateixa gent, tot i que encara avui dia hi ha algun dels noms que sortia als famosos papers, que oficialment es desconeix qui carai era. Més mentides.

I ens hem de creure que en tota aquesta historia anomenada del procés, tota aquesta gent amb afinitats clares cap a aquestes formacions polítiques diuen la veritat? No podem acceptar que alguns continuen en la seva línia de mentides i manifestacions falses?

Tot i que vaig començar a escriure ahir, continuo avui dimarts perquè volia veure que en deia la premsa. Primer titular que llegeixo: L’11-M encara divideix els partits 20 anys després, nomes per això els partits implicats no poden continuar sent mereixedors de la nostra confiança, plegueu, marxeu, deixeu-nos d’enganyar i viure be a la nostra esquena.

La màxima autoritat del país va apel·lar a la veritat com a garant de la dignitat de les víctimes, i una dona que va perdre el seu marit, i va parlar en nom de les víctimes, deia a aquests polítics poca vergonyes que “Un govern ha de saber a qui fa costat, sense falsedats” tot lamentant també que en aquesta onomàstica no es pot oblidar que aquests fets, aquests crims han prescrit per sempre … es cert? vergonyós. Imatge de thedigitalartist a pixabay.

Publicat a

El nostre pa de cada dia

M’agrada fer una ullada, tan a la premsa escrita com a l’audiovisual, de les diferents tendències polítiques que sovintegen en aquest nostre mar sociopolític; de fet fa anys que ens han anat creant una base expositiva per portar-nos en una direcció opinativa, única i exclusivament amb la finalitat de tenir-nos controlats i en posició de defensar el que, en ocasions de claredat mental, seria indefensable.

I amb les noves tecnologies es molt més fàcil crear i dir bestieses, amb la finalitat de que semblin correctes, concretes i certes, quan moltes vegades el que diuen esta del tot allunyat de ser correcte, concret i cert. Es indiferent de que es diu, es indiferent a qui s’escarneix, es indiferent si es fa mal a algú, avui dia les mentides i les falsedats sembla que estiguin no nomes permeses, si no fins i tot alimentades i magnificades en benefici de no se que ni se qui.

I aquí es on ens hem de plantar les persones del carrer, els ciutadans i ciutadanes, el problema no es que hi hagi personatges que s’inventin relats, al cap i a la fi, fa segles que hi ha gent que amb les seves novel·les s’inventen realitats paral·leles o alternatives a la vida dels mortals, el gran problema es que ens ho vulguem creure, el gran problema es que ni ens qüestionem si el que ens diuen te la més mínima semblança amb la realitat, de fet hem arribat a un punt en el que “prima” es a veure qui la diu més grossa i més falsa possible.

De fet, sempre que veig les animalades i falsedats que s’inventen i escriuen alguns, em va a la memòria un dels  monòlegs que feia en Pepe Rubianes, concretament el de “el trabajo dignifica” on expressava molt be això del funcionament social.

Voleu dir que no tenim suficient lliure albir per aturar-nos un moment, i davant dels imputs enviats per les divinitats polítiques i socials, pensar en el que diuen, pensar en el que vivim, pensar en el nostre entorn, pensar en les necessitats i possibilitats reals i ser conseqüents amb el benestar general, es l’únic camí per garantir un futur mínimament viable i que en realitat hi hagi un futur mínimament digne per les nostres filles i nets.

I si en teniu ganes, feu una ullada, si voleu amb un ull cluc i tot, a les noticies d’avui mateix, l’energia fòssil, les darreres guerres conegudes Ucraïna i Gaza, la sequera, pactes i crispació política … això si, han aconseguit que les nostres preocupacions com a societat siguin en general només materials, ens han anat empenyent a valorar nomes el consumisme, ja se que em repeteixo amb això del consumisme, però i si provéssim de raonar a l’hora de consumir, i si valoréssim que hi ha altres i diverses necessitats més urgents, creieu que podríem aconseguir un mon, una societat més justa i més equitativa? Imatge de thedigitalartist a pixabay.