Turisme, oci, drets, convivència …

De tan en tan surten articles, notes de premsa, noticies a les xarxes i als mitjans audiovisuals que parlen de les mil i una situacions que provoca el turisme, com es normal en qualsevol activitat humana, el dret que tenim tots a l’oci, al turisme, a la diversió, però sempre buscant un encaix amb la convivència social.

Una cosa queda ben palesa, i es que avui en dia el turisme ha arribat a ser excessiu per als nadius i per a la població resident en qualsevol indret turístic. On s’ha de posar el llinda de la xifra, de la quantitat de turistes que pot absorbir un indret, un poble o un racó natural en concret?

Personalment fa anys que recrimino el fet de subvencionar, de facilitar financerament els moviments turístics massius, m’explico, no trobo just que ningú rebi una punyetera subvenció per portar turistes a cap indret, si aquests no es paguen el sobre cost que puguin generar tan en despeses d’aigua, de llum, de brossa, de metges i com no, de contaminació. No pot ser que per quatre euros mal contats, es moguin unes grans riuades de gent que poden generar unes despeses més elevades que els ingressos que s’obtenen, a costa de la butxaca dels ciutadans. I abans de que algú pregunti, com llegia a la premsa, es que tu no fas turisme? li diré que si que n’he fet, ara mateix per diferents motius no m’és possible, però si que he sortit de vacances, i reclamo que s’apliqui també aquesta premissa, mínim has de pagar el cost que generes i que no pot anar nomes a càrrec dels pressupostos ciutadans.

Diuen que hem arribat a un punt, en el que l’única manera de reduir el turisme seria viatjar menys, però la societat tendeix a viatjar més, per la qual cosa nomes podria tenir solució si es prenen decisions globals. Estic d’acord, comencem per repercutir la totalitat dels sobre costos generats pel turisme als mateixos turistes, i no ens deixem enganyar, quan ens presenten xifres del que es gasten els turistes, sovint son els diners que paguen pel paquet contractat, que cada vegada més es fa online, per això tenim clar on esta ubicada l’empresa amb la que es contracta?

Una altra casuística es la dels establiments d’oci i restauració, hi ha de tot com sempre, avui llegia que algunes guinguetes de platja s’han queixat per les sancions que els hi han posat per incomplir reiteradament les normes que regeixen segons el municipi, principalment les d’excessos d’ocupació de la concessió, que en algun cas havia arribat a ocupar quasi 100 metres més de l’autoritzat. En serio que es queixen perquè els sancionen per incomplir les normes? i si les complissin? i no oblidem que en ocasions, en masses opino jo, a molts “xiringuitos” les taules estan tan juntetes, que lògicament també els comensals estan tan apilotats que tens la sensació de que no dines sol o en parella o en família, no i ara, dines amb els ocupants de les taules veïnes, que més que veïnes ja podem dir que en realitat son taules compartides.

Turisme si, massificat no, ni aquí ni enlloc. El turisme ha de significar esbarjo, diversió, passar-s’ho be, gaudir de la família, dels amics, dels espais que visitem, no pot ser que nomes busquem aquella fotografia, sovint retocada, per fer dentetes a una colla de desconeguts via xarxes socials. Turisme vol dir deixar-ho tot tal i com ho hem trobat, turisme també vol dir pagar per les despeses de tot tipus que generem en aquell entorn que hi anem perquè ens han dit que era un lloc idíl·lic. Imatge de pexels a pixabay.

Vacances barates

Avui llegia que la fugida de treballadors en el turisme obliga a retallar l’oferta en ple agost. Ens trobem davant d’una situació rocambolesca, i es que les empreses turístiques, com es el cas dels negocis d’hostaleria, tenen escassetat de treballadors; els motius son diversos, guerra de sous, rotacions, salaris, horaris …

Les dades dels sector ens presenten situacions contradictòries, mentre els empresaris lamenten de que no troben treballadors per la temporada turística, l’atur el passat juliol va créixer respecte al juny. Els experts fan les seves valoracions, mobilitat geogràfica, condicions de treball, horari laboral, caiguda demogràfica … la realitat es que alguns establiment han tingut que reduir taules, horaris o dies d’obertura per manca de treballadors.

Molt possiblement no hi ha una única causa, possiblement es una barreja de diversos factors el que ha portat al sector a una manca de treballadors, i no parlem pas de personal qualificat, es a dir personal amb experiència, fins i tot costa de trobar ajudants de cambrer. Responsables d’establiments es queixen de que ofereixen sous prou atractius i ni així troben personal, encara que per la seva banda els representants d’alguns sindicats afegeixen que potser no tindrien tants problemes per captar mà d’obra si oferissin contractes en línia a l’horari setmanal estàndard, i no amb horaris sobradament per sobre els normals i habituals en altres sectors, aquí, en aquest sector els horaris, diuen els sindicats, son llarguíssims.

I els clients també hi hem de dir la nostra, no es tracta de furgar en la problemàtica que pateix el sector, i ara, però si que no podem ni hem d’acceptar que aquesta manca de personal, repercuteixi en la qualitat del servei; no pot ser que vulguin tenir moltes taules plenes i en major quantitat, si després no tenen professionals per atendre-les. En el primer cas, no s’atrapen la feina i es possible que et facin esperar mes del que es adient i del que estàs disposat a suportar, i en el segon cas, i d’això me n’he queixat moltes vegades, que al incrementar el nombre de taules en el mateix espai, fa que mengis enganxat a la taula del costat, i quasi compartint taula amb desconeguts als que no he convidat, i que mereixent tot el meu respecte.

Diu l’article en qüestió, que la majoria dels responsables de negocis del sector, coincideixen en dir que “es hora de dignificar el sector, si es vol un turisme de qualitat”, això implica més bona formació, horaris i sous. I sobretot, també la presa de consciencia entre els clients que el fet de que t’atenguin be un diumenge al migdia, té un preu … potser es que l’època de les vacances barates ha acabat. Imatge de dpung en Pixabay

Mont-rebei

Feia temps que en sentíem parlar i teníem ganes d’anar a veure si era tan bonic i espectacular com deien; un dia de festa, al mati, a primera hora, varem agafar el cotxe i carretera cap a la Noguera i el Pallars Jussà; desprès de fer una bona tirada de carretera, no sempre còmoda i tranqui-la, ens trobàvem ja a les portes del congost de Mont-rebei, que es el que forma el riu Noguera Ribagorçana en travessar la serra del Montsec, diuen que es l`únic gran congost de Catalunya que no el travessa cap carretera, cap ferrocarril ni cap línia elèctrica. En un principi ens varem apropar al congost pel poblet de Corçà, va ser fotut veure que desprès del llarg trajecte que havíem fet, no teníem lloc per deixar el cotxe, l’espai per aparcar era minso, no varem dubtar gaire i tot fent una bona volta anàrem al congost pel Pont de Muntanyana, situat ben be al costat oposat; allà si varem poder aparcar, perquè l’espai era més gran, però també estava ple de cotxes, i el tenies que deixar el que en diem “tirat”. Desprès de caminar una bona mica varem arribar al pont penjat de ferro, que ens permet travessar el ba-rranc, i que quan hi passes, notes ben be com es belluga, a més te el terra enreixat, i veus els 40 metres de barranc sota els teus peus. Desprès comença la part més espectacular de l’itinerari, un camí excavat a la roca, a 50 metres del nivell de l’aigua del riu Noguera Ribagorçana, amb unes parets verticals de roca d’uns 500 metres d’alçada, impressionant. També era impressionant la gran quantitat de gent que havia fet el mateix pensament que nosaltres, ben be semblava que ens trobàvem a les rambles de Barcelona, inclús hi havia gent amb cotxets de canalla, complicat, en podeu estar ben convençuts.
Com deia més amunt, el congost únicament és travessat per un camí de ferradura parcialment excavat a la roca, i que permet gaudir d’una manera molt espec-tacular d’aquest indret. Les parets del congost, en el seu punt més àlgid de caiguda vertical te punts on l’amplada del congost és de només 20 metres, sembla ben be que puguis tocar l’altra banda, on diuen que a l’època de l’aparellament, hi pots veure aus rapinyaires com voltors, àguiles i falcons; diuen que també es pot trobar a la zona, escurçons, llú-drigues i ratpenats.
La veritat es que es una excursió espectacular, el recorregut diuen que tot i estar en la seva totalitat en terres catalanes, es fronterer amb l’Aragó; a la part final del re-corregut, hi trobem la cova Colomera, a la que hi podem arribar pujant per una paret amb un bon desnivell, i encara que hi ha cadenes i altres estris on agafar-se, un ha de tenir clar que acabarà pujant a quatre grapes.
La excursió em va encantar, una mica cansat al acabar, però valia la pena l’esforç, això si, la sensació de que estava a les rambles de Barcelona, per la quantitat de gent, encara ara no l’he oblidat.