Etiqueta: Llibertat

Publicat a

Demanar perdó per ser lliures

Això es el que voldrien alguns i algunes, les persones hem de ser lliures, no tenim que demanar ni permís ni perdo per ser-ho, però si que hem d’assumir la responsabilitat del que significa ser lliures, ni tot es vàlid ni hem d’esperar que els altres ens treguin contínuament les castanyes del foc.

Avui llegia a la premsa que la presidenta madrilenya, en un viatge per Mèxic ha fet referencia a la llibertat de les persones dient: “que la llibertat mai ha demanat perdó» tot defensant als conqueridors espanyols, en aquest cas concret a l’Hernan Cortés i com diu la premsa fins i tot la presidenta mexicana li ha recriminat tot dient: «qui reivindiqui Cortés i les seves atrocitats està destinat a la derrota».

Sabem que al darrera de la xerrameca i les gestions de polítics i polítiques sovint hi ha interessos divergents amb les necessitats dels ciutadans, ara mateix hi ha opinions de tot tipus del motiu d’aquest viatge de la madrilenya a terres mexicanes, algun dirigent socialista es demana si fa turisme, o be ha anat a promocionar un musical en concret, o fins i tot si esta fent contactes pel seu futur? com sempre, uns fan i els altres critiquen.

Però centrem-nos en això de la llibertat, segons la RAE es “la facultat natural que té una persona d’actuar d’una manera o d’una altra, i de no actuar, per la qual cosa és responsable dels seus actes” i si busquem una definició més filosòfica, el diccionari.cat ens diu que es la “possibilitat de decidir per si mateix sobre la pròpia conducta i sobre el sentit o la configuració del propi ésser, la qual comporta una capacitat d’elecció entre diverses alternatives”, en resum es pot dir que es “la capacitat de la voluntat humana per a dirigir-se al bé”.

Aleshores jo em pregunto, si la llibertat es poder escollir com es vol actuar, “és la facultat o capacitat de l’ésser humà d’actuar segons els seus valors, criteris, raó i voluntat, sense més limitacions que el respecte a la llibertat dels altres”, com encaixen aquí els conqueridors? com encaixen aquí els colonitzadors? com encaixen aquí tots aquells que amb l’excusa de descobrir nous mons i d’expandir la fe, van perpetrar múltiples genocidis que ens han d’avergonyir com a societat? i com encaixen aquí tots aquells i aquelles que encara avui dia ho defensen i els hi volen fer homenatges?

Llibertat si, amb un límit que es la llibertat dels altres, i la regla es valida per a tothom. Quan un, o uns, o unes exigeixen una llibertat que aixafa als altres, no nomes la seva llibertat, els aixafa literalment, aniquilant-los, no tenen dret a liderar res, no han de tenir cabuda a la nostra societat, els hem d’expulsar com sigui, no pot ser que el poble ras tinguem que demanar permís per viure, no pot ser que tinguem que demanar permís per ser lliures, no podem tolerar que quatre energúmens ens marquin un camí que ens portarà a l’autodestrucció, com deia la presidenta mexicana “els que busquen reivindicar als colonitzadors, als conqueridors, als explotadors i les seves atrocitats estan destinats a la derrota”. No deixem que aquests tipus de personatges ens condueixin a un suïcidi col·lectiu, a una autodestrucció anunciada, no demanem perdo per ser lliures, actuem amb total responsabilitat dels nostres actes, tan personalment com socialment, i si no som capaços de ser responsables, tampoc tenim cabuda en aquesta societat. Imatge creada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Diferents criteris o diferent legislació

Si, no se exactament quin es el motiu, però avui llegia a l’Ara un article amb el titular “Jair Bolsonaro, condemnat a 27 anys de presó per l’intent de cop d’estat” on explica que li imputen cinc delictes, entre els quals hi ha el d’intent de cop d’estat, liderar un complot amb l’objectiu d’impedir que Lula da Silva fos investit president, i amb l’assalt d’edificis governamentals per part dels seus partidaris, segons han determinat els jutges.

L’article afegeix que Bolsonaro que actualment es troba sota arrest domiciliari, s’enfronta a una pena màxima potencial de 40 anys, però esta obert el camí de les impugnacions que podria durar fins a la campanya de les eleccions presidencials previstes per al 2026, en les que te la intenció d’optar a la presidència, tot i que en aquests moments té prohibit presentar-se com a candidat.

Jo no soc pas qui per jutjar si aquest home ha fet tot el que han dit els jutges, tampoc se si la sentencia es idonea o no, el que si que m’ha cridat l’atenció es precisament que l’home acusat esta en arrest domiciliari, tot i que l’acusaven de intent de cop d’estat.

Aquí, al nostre país les coses son diferents, per això començava aquest article tot dient si es tracta d’una qüestió de diferents criteris o es una qüestió de legislació diferent, al cap i a la fi aquí hem vist que segons quins delictes i segons quins acusats, els posen en presó preventiva el temps que calgui, màxim dos anys segons la legislació vigent, i després els condemnaran o no, lògicament tot depèn de les proves i els criteris que s’acceptin com a vàlids. No ha de ser acceptable per ningú que un cas com el d’en Rosell el tinguin dos anys en presó preventiva i després no tenen probes per jutjar-lo i sentenciar-lo, això es deplorable; però es que el mateix va passar amb els anomenats imputats del procés.

Diuen que la presó preventiva descompta dies per a una possible condemna, si hi ha condemna, així ho estableix l’article 58.1 del codi penal, però i si no hi ha condemna? ah! això son figues d’un altra paner, pots recórrer o reclamar o denunciar, no se com funciona, i llavors l’estat, si ho veuen be i just, et podrà abonar una indemnització, però i el o la responsable d’haver-lo fotut dos anys a la presó, que li passa? res? això no pot ser, no pot ser que algú decideixi privar de la llibertat, que es un dret fonamental, a un individu i després d’haver passat fins a dos anys en presó preventiva, no aconsegueixi probes pes imputar-lo, jutjar-lo i sentenciar-lo i es quedi tan ample, potser tocaria aplicar-li el mateix xarop. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

El limit de la llibertat d’expressió

Llegit al VilaWeb un article de Clara Ardévol Mallol amb el titular “De Toni Albà al cartell de la Mercè: la banalització de l’odi i l’ofensa” ens deixa una pregunta per reflexionar “s’han acabat banalitzant i instrumentalitzant políticament” els anomenats delictes d’odi en el context de la llibertat d’expressió?.

I al mateix rotatiu hi trobem una columna de la Txell Partal que entrevista a Toni Albà, amb el titular “aquesta vegada no callaré” referent a una piulada que va fer en conèixer la mort de Javier Lambán, ex-president aragonès, i alguns consideren que l’Albà ha comès els delictes d’injúries i incitació a l’odi.

Avui he vist aquests dos casos, n’hi ha altres, molts mes, el fet es que uns fan o diuen una cosa i uns altres consideren que aquest fet o aquest pronunciament es un delicte, qui te raó? Comencem pel cartell de la Mercè de Barcelona, fent una incursió rapida a les xarxes he trobat que aquest cartell, clip o tot plegat o com li vulgueu dir, “l’ha concebut un escenògraf i realitzador, el cartell es presenta com un retaule barroc de mida humana, un carruatge de fira amb rodes que barreja la iconografia religiosa, l’imaginari circense i la teatralitat pròpia de la Mercè”, i a partir d’aquí comencen les critiques per escarni o vexació contra els sentiments religiosos.

A veure per un costat podríem dir que el delicte d’opinió no existeix perquè suposaria perseguir una opinió, i això estaria en contra de la llibertat d’expressió; per altra banda no s’han d’emparar certes conductes si poden topar amb determinats drets, es tan senzill, o no, com posar en una balança un dret fonamental i a l’altra els interessos amb què topa. Per la qual cosa d’aquest cartell en qüestió, ens hem de preguntar que es el que simbolitza i representa i també a quin sentiment religiós ofèn, i per acabar-ho de rematar no ens perdem en el batibull d’unes lleis que sovint no son pensades amb el cap clar. Perquè no ens enganyem, les ofenses religioses son tan diverses com diversitat de religions hi ha al món, el que es menyspreable per a uns no ho es per als altres, i després hi ha els que fins i tot defensen les barbaritats que avui mateix succeeixen arreu del planeta.

I en el cas del Toni Albà, no se exactament quin sentit volia donar ell a la seva piulada, jo ni el defensaré ni l’atacaré, perquè al cap i a la fi un pot estar en contra de les posicions i accions polítiques d’un altre, pot manifestar la seva opinió, però no per això ha de caure en el parany de situar-se al mateix nivell que els que critica. Per altra banda cal recordar que molt sovint tot aquest tipus de gent, em refereixo al difunt i similars, no deixarien de ser considerats mediocres i ignorats a nivell general, si no fessin manifestacions lingüístiques o visuals for de to, ja que no els escoltaria ningú ni sortirien enlloc. Per aquest motiu penso que un cop s’han fet conèixer les mancances, limitacions i posicionament d’aquest tipus de gent, la millor opció a continuació es ignorar-los, es el que més mal els hi fa. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Nacionalismes perifèrics o radials

Nova manifestació a la capital espanyola contra la corrupció, tot demanant al president del govern central que es rendeixi davant «la revolució de la decència i la llibertat» considerant que suposava l’inici d’una rebel·lió cívica, la qual ell, el president popular, es troba preparat per encapçalar.

Un dels crits del dia era demanar la dimissió d’en Sánchez i que convoqui eleccions, proposant alguns dels convocants una alternativa, la seva, que es la d’un partit polític amb gent honrada i decent. Lògicament amb el recolzament dels anteriors presidents estatals populars i d’una bona colla dels seus dirigents territorials.

Com sempre ha sortit el ball de xifres dels assistents, no cal esmentar-les, la xifres que es donen varien el doble segons ho diguin els convocants, fins a la meitat segons diuen alguns representants de la delegació del govern de la capital.

Em venen esgarrifances quan després d’uns anys de l’anomenada “democràcia” i recordant alguns “polítics” que han passat, es parli de “decència i llibertat” amb la lleugeresa que ho fan alguns, que no recorden o no volen recordar que al llarg d’aquestes dècades hem tingut casos, diguem-ne foscos, de tot tipus, promeses incomplertes, promeses que han resultat falsedats, actuacions que han perjudicat clarament a la ciutadania i beneficiant descaradament a quatre aprofitats, amics o parents de no se qui.

Tot això, mentre intenten que oblidem els darrers casos de presumpta corrupció que afecta a personatges de bona part de l’espectre polític actual, i no deixen de repetir que els únics que vetllaran amb serietat i bona fe, per la salut democràtica del país, pel benestar dels ciutadans, en definitiva per un futur millor i pròsper pels espanyols, son ells, únicament ells son els únics benefactors que trobarem, ja que com diu alguna dirigent seva «quan la democràcia popular suplanta a la liberal s’entra en dictadura», uff !!! crec que tindríem que fer tots plegats un exercici de reflexió, pensar intensa i profundament amb el que volia dir aquesta política i el que en realitat vol dir aquesta frase.

Nomes un parell d’apunts envers ambdues opcions, la democràcia liberal pretén garantir la igualtat i protecció dels drets ciutadans i els drets humans. Per la seva banda la democràcia popular parla de la sobirania del poble, igualtat, respecte per les llibertats individuals, pels drets humans, i la limitació del poder. I això de la limitació de poder, pensem si actualment ho tenim garantit. Imatge de stevepb d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Demomafia

Voler inventar noves paraules, sovint ens porta a construccions gramaticals impossibles de pair, i aquesta d’avui n’és un exemple; que coi significa això de “demomafia”? una ocurrència com qualsevol altra tot llegint llegir un article de Antonio Ruiz Valdivia a infoLibre que amb el títol de “Així pretén el PP instal·lar la imatge de Govern “mafiós” mentre calla sobre Ayuso”. De fet l’article en qüestió redunda en el que darrerament els politiquets nacionals ens volen fer empassar, allò que es diu que ens volen fer combregar amb rodes de carro, ja que ens consideren uns babaus, i que jo mateix en parlava en el meu darrer article «Fang o femta», be tornem a la qüestió, el periodista en el seu article ens diu que el lema que no deixa de repetir en les últimes hores el Partit Popular contra el Govern és “mafia o democràcia” i d’aqui neix aquest titular: demomafia.

Però m’agradaria revisar les definicions d’ambdues paraules, màfia: gent que s’organitza per intentar defensar els seus interessos sense massa escrúpols; democràcia: quan es diu que es reconeix i respecta com a valors essencials la llibertat i la igualtat de tots els ciutadans, encara que això comenci a trontollar quan s’assumeix que la democràcia s’enfronta a reptes com la corrupció i la necessitat d’assegurar la inclusió i representativitat de tots els ciutadans.

D’entrada dir que els polítics han assumit un lèxic, una línia d’expressió oral, que ja diu molt poc a favor seu, es allò de que un quan no sap que dir o es conscient de que no te raó, aixeca la veu afegint-hi insults per fer-se notar una mica més, i amb això pretén transmetre que esta en possessió de la raó, la seva raó i que esta en possessió de la veritat total, la veritat divina; que falsos que son, perquè una cosa es la màfia, i l’altra una colla de pringats corruptes que s’aprofiten del poble, i no ens enganyem això be de lluny, fins on us voleu submergir en la historia per buscar i trobar culpables, Aleshores quan es fa l’infame pas de la democràcia a la màfia? perquè a veure si ho entenem, si un dels problemes de la democràcia es la corrupció, i una de les fites de la màfia es defensar els seus interessos sense escrúpols, es aquí quan pot sorgir una “demomafia”? que al cap i a la fi vindrien a ser una quadrilla, una fauna d’energúmens sense escrúpols, que s’abracen voluntària o involuntàriament a unes corrupteles en benefici propi i dels seus amiguets de l’anima.

No se si fan més coses criticables, ni se si trobaríem més corrupteles en la penya actual o en les etapes de governs anteriors, no cal anar gaire lluny nomes el període de la democràcia actual, de fet en tots els períodes i mani qui mani, si ho revisem amb rigor ens trobarem amb fets més que qüestionables, fets que sovint acaben als tribunals, fets que de tan en tan aparten algun fanàtic o posseït privant-lo d’un futur polític ben remunerat, el problema que tenim com a societat es que o be veiem amb bons ulls aquells pels que ens deixem entabanar, ensarronar, ni acceptem el que se’ns vulguin rifar, o be tenim una excessiva facilitat d’oblit. No pot ser, no podem oblidar, no podem combregar a ulls clucs amb tot els que ens diuen, enfortim la democràcia, exigim responsabilitats quan hi ha corrupció, quan hi ha frau, i no ens enganyem frau es enganyar als ciutadans, frau es prometre una cosa i fer-ne una altra, frau es mentir als electors. Imatge de nattanan23 d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Una mort digna

Complicat saber o entendre que es una mort digna, tot depèn de si ens afecta directament a nosaltres, o els afectats son els altres. Si, perquè davant un fet dolorós o un patiment elevat, el nivell suportable es diferent en cada un de nosaltres, hi ha qui potser es allò que es diu “més sofert” i també hi ha qui no esta disposat a patir gratuïtament. Jo soc dels que pensa que no cal viure a qualsevol preu, i no ho penso ara que m’he fet gran, ja pensava així fa més de vint anys, quan vaig partir la insuficiència cardíaca, i que m’ha acompanyat al llarg d’aquestes dècades.

Tot plegat ve al cas per un escrit que llegia avui, referent a un fet del que darrerament s’han omplert forces pagines i minuts de noticies, i es el dret a morir dignament, de qui es aquest dret? qui ho pot decidir? qui hi pot interferir? la persona que pateix un enorme dolor, i que possiblement se li presenta un futur incert, un futur a nivell mèdic sense solució actual per a la seva malaltia o per la seva mancança física i sense garanties de poder controlar ni el dolor ni poder tenir una vida mínimament digna i vital? o pensem que tothom te dret a ficar-se per entremig i decidir pels altres?

Hi ha persones que decideixen que la seva vida no te cap sentit en les condicions en que viuen, i sobretot que pateixen, per culpa d’una malaltia ara mateix incurable, i complint les normes previstes legalment, demanen posar fi a aquest patiment amb els termes i condicions que estableix la llei. Però quan sembla que tot esta ben legislat, ben encarrilat i amb tots els tràmits fets, hi ha dos casos en els que apareix la figura d’un pare salvador, i decideix que els seu fill tot i ser major d’edat, tot i estar en plenes facultats per prendre decisions personals lliurament, decideix presentar una demanda per prendre-li, per robar-li aquest dret, i ja tenim un “cristo” muntat.

Aquí es on hi ha qui comença a barrejar conceptes, mort digna, mort indigna, que es una mort digna? personalment crec que una mort digna es aquella que et permet “traspassar” com diuen alguns, en pau amb tu mateix, amb el teu entorn, amb els essers que han estat importants a la teva vida i per descomptat passant dels envejosos, dels hipòcrites i de tots aquells que nomes tenen la vista posada en fer-te la traveta sempre que poden.

I una mort indigna? que podríem entendre per una mort indigna? en el context del que estem parlant, seria privar a les persones precisament de tot el que significa tenir una mort digna, seria obligar a les persones a viure amb patiment, a viure amb dolor, a viure martiritzat contínuament en nom de la ciència medica futura i dels capricis tan dels legisladors com de familiars egoistes. I es aquí quan es comença a qüestionar si una persona malalta, molt malalta, amb un patiment dolorós molt important, amb una degradació física elevadíssima, realment conserva les seves facultats mentals intactes per decidir si vol morir amb dignitat o no, però mai ens qüestionem si els demandants, en aquests cassos els pares, en base al seu egoisme per mantenir el fill patint en un llit, realment tenen les facultats mentals adients per prendre aquesta decisió? ja que possiblement les poden tenir alterades pel patiment psicològic propi, al veure que possiblement perdran aquell fill del qual se’n creuen propietaris; hi ha qui pot creure que aquesta situació pot ser un comportament que es podria considerar natural i lògicament no censurable, ja que per aquests pares en qüestió, no deixa de ser una reivindicació de la seva dignitat i que en cap cas es pot considerar nomes com un acte d’egoisme paternal.

Sovint es diu que la llibertat d’un mateix acaba on comença la llibertat dels altres … i viceversa, per aquest motiu cal preguntar-se quin dret tinc jo a constrènyer, a restringir, en fi quin dret tinc jo a condicionar el dret a decidir que te una persona que voluntàriament vol exercir el seu dret a tenir una mort digna? Imatge generada amb AI per FalcoZen d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Obrim els ulls

No es nomes al nostre país, arreu passa el mateix, la majoria de dirigents no actuen en benefici dels ciutadans, el dubte, el neguit es saber si ho fan conscientment o be la seva ineptitud es tan gran que encara no ho han vist, si no ho han vist es greu, però si ho han vist i continuen encara ho es més.

A França han votat la mateixa opció la gent de l’extrema dreta i els de l’esquerra per fer caure el govern actual; a Espanya ja fa anys que les picabaralles entre els dos grans partits ens porten a un carreró pel que no es fàcil evolucionar, agreujat a més per la postura dels d’extrema dreta; i al nostre petit país, el partit que governava fins fa quatre dies es mostra més dividit que mai.

Així no podem continuar, però tampoc cal que ens llancem als braços del primer qu’ens promet solucionar-ho tot, quan sabem que hi ha coses que sense esforç no son fàcils de retornar-les al seu recorregut natural i funcional, que es d’on no hauríem d’haver permès que en sortís mai.

A la vida quan sorgeix un problema, mai es soluciona sol, mai hi ha formules màgiques que del no res en fan sortir una joia, mai trobem grans oradors que fan miracles gratuïts per beneficiar a la població en general, més enllà del benefici per a quatre privilegiats. No fem cas dels que prometen solucionar-ho tot amb una vareta màgica que no sabem qui els hi ha donat o en quina tómbola l’han comprat; malfiem-nos dels que ens prometen solucions magnifiques, això si, a canvi de retallar benestar i drets generals.

Podem llegir l’article d’en Rafaeal Ruiz a infoLibre que amb el titular de “Quinze anys de desafecció ciutadana cap a la política: com va començar tot i qui és el gran beneficiat” si més no es interessant veure com analitza l’efervescencia política que naixia a Espanya ara fa poc més d’una dècada.

S’ha polaritzat la política, s’ha potenciat el bipartidisme, i també hi podríem afegir el sentiment popular envers el creixement del frau i la corrupció. Això no ens porta enlloc, anem a votar quan ells, els dirigents, ens ho diuen, recordem que no ho demanen, ho imposen. Votem el que creiem més adient d’acord amb el nostre pensament personal, i dels vots en surt el que en surt, però ells, els elegits no fan cas del nostre desig, no fan cas de les nostres instruccions, no fan pinya, no fan un nucli comú per beneficiar a la societat en general, els importa més el redit polític del partit o dels candidats.

Tinc com altra gent accés a les xarxes socials, i cada vegada més les plataformes ens inclouen publicitat, perfils suggerits o patrocinats als nostres perfils, i de tan en tan me’n surt un, suposo que es l’oficial, amb el nom de “casareal.es” i que avui mateix han penjat una imatge amb la primera pagina de la “Constitución Española” i el primer article diu que “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític” i ho remata amb que “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del qual emanen els poders de l’Estat” i això es el que van jurar o prometre els polítics, tots, o es que alguns no se’n recorden? Imatge de la casareal.es a instagram.

Publicat a

El nivell parlamentari europeu

Entre molts altres, han penjat un vídeo del País i una noticia del HuffPost a les xarxes, en el que es veu una diputada del pp nacional que vol muntar el seu xou particular en contra del govern i d’una ministra del seu país, lògicament ella estava al parlament europeu per debatre altres temes, però no, no l’importava el que es tenia que parlar, ella nomes volia furgar, intentar fer mal a la gent del govern espanyol, es curiós perquè en un moment de la seva verborrea al·lega a que l’han de deixar parlar, i cito textualment, la senyora en qüestió diu que “perquè no deixar-me parlar conculca el dret a la llibertat d’expressió” i fins i tot altres parlamentaries li diuen clarament que “calli” i qui presideix la comissió o el plenari o com es digui, li diu amb molta correcció que si no vol parlar dels temes previstos, si nomes vol parlar del que ella vol imposar, la traurà de la cambra, patètica la senyora.

“No deixar-me parlar conculca el dret a la llibertat d’expressió” segur que vol anar per aquest camí? segur que seria molt adient que, abans de manifestar-se amb aquests arguments, fes una revisió tan personal com grupal del seu partit i entorn més proper, de si aquests drets i tots els relacionats amb la llibertat d’expressió i la llibertat de les persones, son i sobretot han estat objecte de recolzament o de restricció al seu estimat país, no creu benvolguda senyora?.

Es curiós com el que diuen defensar allà, en ocasions se n’obliden aquí. El President de la comissió de drets de la dona i igualtat de gènere, no nomes va fer callar a la diputada del pp, si no que diuen que va expulsar un diputat de vox, tot i que aquest senyor no era membre de la comissió en qüestió, ell volia ser-hi i fer el seu numeret. De fet aquest parell encara son de l’època carca en que la premissa era de que encara que fos malament, el més important era que parlessin de tu … ai senyor, així anem a aquest país, encara permetem que hi hagi massa gent que tot i pregonar als quatre vents que ells i elles defensen al poble, als ciutadans , les llibertats …. en el fons sembla ser que el que volen es la defensa i imposició totalitària dels drets de quatre privilegiats, be qui diu quatre diu quatre mil o més.

De fet jo li aconsellaria a aquesta senyora que es miri el video del diari el País, no es pot fer més el ridícul, i també li repeteixo que no cal que continuï sent de l’època que encara que fos malament el més important es que es parles d’un, be en aquesta ocasió d’una. Em faig creus del tipus d’ensenyament que tenim en aquest país, perquè surtin representants del poble amb aquest nivell, ens mereixem molt més. Imatge de ogimenezs a pixabay.

Publicat a

Resposta del món lliure

Frase espectacular, que fa rumiar, que fa somiar …, fa somiar, si, perquè la llegeixes i si no et pares a pensar una mica més, fins i tot ho creus ….., que ingenus que som a vegades; com deia es una frase que fa rumiar, i més si la situes en el titular publicat per la premsa: “països, catalogats com a dictadures, estan observant atentament com respon el mon lliure a l’ús de les armes químiques que sembla ser que s’han utilitzat contra el poble sirià”. Deia que fa rumiar, perquè primer, quan es parla de món lliure, a qui s’estan referint?, si avui en dia, uns més que altres, però llibertat, el que es diu llibertat, poca en tenim; perquè al cap i a la fi, sempre son els altres els que decideixen per nosaltres; volem fer una consulta, no ens la deixen fer, volem que pleguin els “xoriços”, no pleguen, volem que s’acabi per sempre amb la corrupció i totes les seves conseqüències, cada dia en tenim més; món lliure? El que més em preocupa, es quina resposta s’està esperant del “món lliure”, i perquè servirà aquesta resposta; la resposta quina es?, si el “món lliure” esta a favor de les armes químiques? si la resposta es afirmativa, això que vol dir?, que ja es podrà utilitzar a tort i a dret?; i si aquest “món lliure” respon negativament?, com s’ha de castigar als infractors?. Es curiós, que ara mateix, actualment, en aquest afer sirià, es torna a parlar del mateix que en el cas de l’Irak, guerra legal o il•legal. Guerra legal, si altres dirigents ho recolçent; il•legal, si no es troba aquest suport. Recordem que en el cas de l’Irak, finalment va ser considerada una guerra il•legal, però els responsables estan tots vivint com a burgesos, lliures i sense que ningú els hi exigeixi n i responsabilitats ni càstigs; i ara volen que ens tornem a creure tot el que diuen; guerra legal o il•legal, on s’ha vist que matar persones sigui legal?. Em pregunto, si tots els dirigents estan disposats a fer una consulta al “món lliure”, entenen com a mon lliure totes les persones de tots els racons del món; en la que es pugui decidir si volem continuar vivint amb les regles de joc actuals i conseqüentment els dirigents actuals, o pel contrari volem un canvi; la resposta del “món lliure” quina creieu que serà?

Publicat a

Llibertat d’expressió

Aquest dies un ja no sap que pensar, ja no sap com ens mirem la nostra societat i cap a on la volem fer anar; hi ha molts motius per escriure aquestes paraules, però en concret el d’avui es per la anomenada “llibertat d’expressió”.
Per la premsa hem pogut seguir els estires i arronses que s’han produït amb la retirada per part de TVE del programa de Jesús Quintero en el que va entrevistar al periodista José Maria Garcia. El motiu, segons tinc entès, es perquè la cadena televisiva considera que aquesta, no pot ser una plataforma pels insults, que l’entrevistat va proferir contra determinades persones conegudes del país.
Ha sorgit una polèmica envers si en aquest cas, TVE te el dret a “censurar”, diuen, les imatges i continguts dels programes emesos per la televisió, ja que les opinions de les persones entrevistades son personals i lliures; i si algú les considera ofensives o fins i tot lesives per a les persones afectades, que per això hi ha la justícia.
Abans de continuar, he mirat el diccionari i he pogut llegir la següent definició:
Llibertat.- Estat o condició del qui no es esclau .-. Estat dels ciutadans, els drets dels quals són protegits per una comunitat civil organitzada.
A partir d’aquí ja ens podem centrar en la qüestió: on comença i on acaba la llibertat de cada persona, i la de cada col·lectiu. Jo crec que la llibertat de cada persona, que ha de ser total, acaba precisament on comença la llibertat d’una altra; i amb això que vull dir? es molt senzill, vull que pensem, que utilitzem el nostre coco i reflexionem envers si tenim el dret de dir el que vulguem sense que sempre en tinguem proves, tots sabem que en masses ocasions algunes qüestions estan fonamentades en rumors, o en el cas de que no tinguem proves, no tindríem que fer públics els nostres pensaments.
Anem una mica més enllà, si som coneixedors, amb proves lògicament, de fets que podríem qualificar com antisocials, o com a perjudicials per a una persona en concret o be pel conjunt de la societat, tenim que denunciar-ho o be per no ferir susceptibilitats ni deixar a ningú malament tenim que callar; estem legitimats a dir-ho? estem legitimats a callar-ho?
En aquest cas en concret, l’entrevistat, sembla ser que va fer afirmacions referents a determinades persones, que en el cas de ser certes, podrien considerar-se com a possibles delictes per part d’aquestes, si això es així, te dret un periodista callar-les tan de temps i no posar-les en coneixement de la justícia? tot plegat que vol dir? que les persones, quan assoleixen cert poder, ja no poden ser mereixedors de la nostra confiança perquè poden trair allò per la qual cosa precisament els hi vàrem dipositar en el seu moment la nostra confiança?
Crec que ja es hora de començar a informar, a ensenyar a tothom que vol dir i com ha de ser la llibertat, des de el més gran (inclosos polítics) fins el més petit (inclosos els infants) hem de conèixer que significa ser lliure i hem de conèixer també totes les limitacions de poder ser lliures. Com sempre crec que el millor es l’ensenyament, enfront de totes les demandes que puguem presentar per resoldre les confusions de una llibertat mal entesa.