Podridura política

No ho dic jo, segons la Vanguardia en un article signat per Cristina Sen amb el titular “Tellado veu Junts, ERC i PNB tan “podrits” com l’Executiu” es diu que es aquest dirigent del PP qui va manifestar que les formacions polítiques nacionalistes, esmentat expressament a Junts, ERC i PNB, “estan tan podrides com el Govern de Pedro Sánchez”.

De fet es un tema recurrent, potser no tan explícitament, sovint n’he parlat, si més no he parlat per exemple del “Tràfic d’influències o lobbisme” o també entre altres dels “Polítics, o com desprestigiar la política” la qüestió es que son un col·lectiu que a la resta de mortals i sofridors ciutadans, ens dona molt material per parlar d’ells.

Seguim amb el que diu la noticia referent al congres del PP català, en Tellado a part de considerar als opositors dels populars una podridura que cal erradicar, segons el diari va dir que cal continuar amb el camí de creixement, que un bon resultat a Catalunya significarà una importat victòria del PP a Espanya, construint un canvi polític amb l’arribada de Feijoo a la Moncloa.

Com veieu enlloc diu que es tracta de beneficiar als ciutadans, no, el que realment importa es que el seu partit guanyi les eleccions, infligint una derrota descomunal als socialistes, el que es tracta es d’aconseguir el canvi polític a Espanya, sigui bo o no per la ciutadania. No queda molt clar quin es el preu que tindrem que pagar els espanyols, els catalans jo ho estem veiem actualment quin preu paguem per intentar tenir veu pròpia.

Sembla ser que tots ens oblidem, principalment els polítics, de qüestions com aquella que s’esmentava fa uns anys de “la cal viva” que no ho dic jo, segons la Sexta ho deia per exemple en Puigdemont: «quan parlen, fan pujar el preu de la calç viva”, més tard allò del “trio de les Açores” que es referia a aquells “líders dels Estats Units, el Regne Unit i Espanya que van coordinar la invasió de l’Iraq” considerada una guerra il·legal, quina ironia, com si matar gent fos legal.

Posteriorment l’article de El Periodico “Què va ser de M. Rajoy i per què mai es va saber qui era?” parla de la sentència dictada per l’Audiència Nacional que condemna al PP com a responsable civil pel pagament de més d’un milió d’euros en “B” de les obres en la seva seu central a Madrid.

No cal que continuem, quan algun polític parla de “podridura política” de que parla? de qui parla? que entenen ells com a polítics podrits? que entenem les persones del carrer com a polítics podrits? Imatge creada amb IA de ChatGPT.

Estem molt decebuts

M’agafo la llibertat de utilitzar frases de polítics i polítiques de casa nostra, no els hi he demanat permís però es el que ha publicat el diari Ara a l’article signat per Andrea Zamorano i per Mireia Esteve amb el titular “Junts tomba el consorci d’inversions i el decret de lloguers” i l’encapçalament d’avui el rotatiu l’atribueix a la consellera Romero, encara que el seu era una mica més llarg i feia referencia a Junts, en el context del recent doble no de Junts al Congrés.

Es refereixent, una a la tramitació de la proposició de llei que planteja constituir un nou organisme mixt entre l’Estat i la Generalitat, i dues el decret d’habitatge. No entraré pas a valorar qui te la raó, ni si el que més ens convé als catalans es el pacte del PSC amb ERC o la negativa de Junts. Només utilitzaré part de la frase de referencia per dir senzillament que els catalans estem farts de les posturetes dels polítics, que massa sovint no estan recolzades per les necessitats reals de la ciutadania, si no pel joc polític dels partits.

Tots plegats tindrien que explicar-nos molt acuradament les seves postures, els seus postulats, fer-nos partícips amb transparència, beneïda paraula que ara la utilitzen tots, del que fan i del que prometen que volen fer, així del que entorpeixen de que es pugui fer. Ja se que per ells tot son batalletes polítiques per veure qui pot manar més, per veure si l’oponent cau en picat, el resultat pel poble sembla ser que els hi es indiferent.

Utilitzaré una altra frase, publicada en el mateix article, en aquest cas de la diputada Madrenas que ha ratificat la seva oposició a un decret que ha titllat “d’operació de propaganda jurídicament molt defectuosa”, no diré pas que no te raó, es possible, però el que s’ha oblidat d’explicar-nos es l’alternativa viable; si, sovint veiem als polítics que quan pugen al faristol utilitzen un parloteig agre, una xerrameca quasi bèl·lica o aquell bla-bla-bla que nomes busca enfrontament en un espai on hi tindria que haver entesa.

Politiquets de joguina, surtin al carrer, trepitgin les rajoles que trepitgem la resta de mortals, escoltin el que els hi demanem, ja se que no tot es viable i no tot es pot fer, però escoltin les necessitats que tenim, escoltin els patiments de la part de la societat que ho passa més malament, no tot s’acaba amb grans discursos, no tot s’acaba amb paraules solemnes, pomposes i aparatosament dramàtiques quan es tracta de parlar d’idees alienes, les paraules es el començament, i els fets son les necessitats reals del poble, i aixo es el que sovint es perd pel camí, i es que cada vegada que hi ha eleccions podríem utilitzar aquella dita que diu que “a cada bugada es perd un llençol” i saben que? la gent ja hem de dormir nomes amb el cobrellits que després de múltiples bugades ja comença a gratar-nos la pell. O es deixa de fer bugades o tindrem que canviar de detergent. Imatge creada amb IA Gemini.

Em costa d’entendre

Si, a vegades em costa d’entendre com pensem la gent, ja se que tots pensem segons el tarannà o les preferències, no se si intel·lectuals o atractives físicament, potser platòniques, però atracció al cap i a la fi, envers determinades persones, principalment quan es tracta de coneguts influencers, artistes i fins i tot polítics; els més preocupants són aquests darrers, i perquè, us preguntareu.

Molt senzill, per mentides que diguin, per animalades que diguin, sempre hi ha qui se’ls creu, sempre hi ha qui dona com a bones les argumentacions que fan, tot i que sovint facin allò que es diu de pixar fora del test.

La darrera es per un article que ha publicat el Mundo, amb un títol que un ja pot imaginar cap on carrega “Puigdemont li ha agafat el truc: per treure-li alguna cosa a Sánchez ja només valen les garrotades” i un remarcat o segon títol per rematar “ha forçat els socialistes a empassar-se com a anyells aquella llei que castigarà fins amb pena de presó els que fan carrera professional del robatori”.

No entraré pas a valorar l’article, si algú en te ganes, el pot buscar i llegir; tot i que val a dir que suposo que es refereixen a la llei de multi reincidència, que al marge del seu redactat i contingut, es va aprovar al Congrés dels Diputats, amb els vots favorables del PSOE, PP, Vox, Junts i PNB, recordem que Puigdemont com anomena el diari al líder de Junts, te 7 diputats, la resta de partits que hi van votar a favor en tenen PSOE (121), el PP (137), Vox (33) i PNB (5), o sigui que sense el suport de Junts, la llei de multi reincidència també s’hauria aprovat per una amplia majoria de 296 diputats, amb o sense els de Junts.

El que se’m fa complicat d’entendre, es la reacció dels comentaris que fa la gent a les xarxes quan llegeix esbiaixadament determinats articles, a partir del titular referenciat, trobem un primer comentari que diu: “es l’únic que enteneu”, el segon es una resposta i diu: “se’n diu xantatge” i aquí hi ha posat cullerada jo dient: “i a no executar les inversions de l’estat, promeses fa dècades, com passa per exemple amb Andalusia, la Comunitat Valenciana i Catalunya, entre d’altres, com se’n diu?” resposta de la mateixa persona: “deixadesa, despreocupació, mentida, però no xantatge” i aquí li respon: “quan es promet, no hi ha lloc per la deixadesa, es compleix, perquè entre mentida i xantatge no hi ha tanta diferència” i la rematada final de la mateixa persona: “Catalunya s’ha enfonsat, ja no és la ciutat cosmopolita que era i això amb governs nacionalistes, que cadascú aguanti el que li pertoqui i que en Pujol torni el 3% de més de 40 anys, si és possible” i ja hi som, una vegada més ja hi som, sigui per la qüestió que sigui, al final sempre acaba sent culpa de Catalunya, ostres no se’n atipen de utilitzar sempre la mateixa excusa? que te a veure la llei de multi reincidència amb si Catalunya s’enfonsa o no? Imatge creada amb ChatGPT.

El veïnatge desprotegit

A vegades ens costa de veure-ho, quan ho veiem ens costa d’acceptar-ho, i tan si ho acceptem com no, ens costa d’entendre-ho, perquè no assumim que aquells que han de treballar pel nostre benestar, aquells que han de treballar per emparar els nostres drets, facin figa amb les seves obligacions.

Llegiu l’article de la Martina Alcobendas que amb el titular “col·lapse a Mollerussa: per què l’alcalde demana al Govern que intervingui l’ajuntament?” al diari Ara, on explica que “un problema amb la interventora municipal paralitza processos burocràtics com factures, contractes i iniciatives locals” que segons l’alcalde, es degut al bloqueig al qual s’ha arribat dins del consistori degut a la inacció de la funcionària.

Paral·lelament també podrieu veure el ple d’aquesta setmana del meu poble en el qual en un moment determinat l’alcalde qüestiona la tasca de tres tècnics de l’ajuntament, afegint que “quan algú els hi diu prou, marxen tots i desfilen” i continua dient “el fet de que aquest personatges marxessin ens ha sortit barat a tots els ciutadans.”

Son dues situacions que en principi no tenen cap relació directa, són poblacions distanciades per uns quants quilòmetres, més diferencies, Mollerussa té uns 15.000 habitants amb un equip de govern format, crec, per persones de Mollerussa Primer, Junts i PSC, Sant Fruitós amb poc més de 9.000 habitants i amb un govern amb majoria de Gent Fent Poble.

Però si, tenen quelcom en comú, i es el fet de les desavinences o discrepàncies entre les persones que governen i alguns tècnics de l’ajuntament; i aquí es on voldria aprofundir, no tan en si tots plegats ho fan millor o pitjor, o si la gestió dels responsables podria ser millor, segur que si perquè al cap i a la fi no hi ha ningú perfecte, però m’agradaria conèixer el parer dels alcaldes d’ambdós pobles, el parer dels tècnics afectats i perquè no, el parer de la Generalitat davant d’uns fets que poden perjudicar als ciutadans.

Hi ha dues qüestions a plantejar, si la culpa fos dels polítics que ho fan malament, que impedeix als tècnics locals, diguem als d’intervenció i/o als de secretaria denunciar-ho? i si les errades les fan els tècnics, que impedeix als governs locals denunciar-ho? i si ambdós no se’n surten que impedeix que la generalitat hi posi cullerada?

No pot ser que per la inacció d’alguna persona responsable del bon funcionament d’un ajuntament, es tinguin que retirar punts de l’ordre del dia davant la impossibilitat de poder-los votar per falta de tràmits administratius, després de diversos amonestaments, els informes reclamats no arriben, i “l’alcalde demana ajuda perquè el bloqueig és total i absolut». Tampoc hem d’acceptar que tenint tècnics suposadament ben formats, es tingui que requerir informes a lletrats externs.

No se si en ambdós cassos la culpa es dels polítics o dels tècnics, no hi entenc, no se que coi ha passat perquè en ambdós cassos unes relacions teòricament correctes, professionalment parlant, es torcin amb tanta intensitat que arribin a fer perillar la bona governanta dels pobles, amb el perjudici que això pot significat pels veïns i veïnes afectats. Escoltin tots tenen un sou més que correcte, mirin-se el full de nomina o de compensacions econòmiques i intentin esbrinar quina es la finalitat d’aquestes remuneracions, intentin esbrinar que es el que toca fer i no fer com a contraprestació pel que cobren. Imatge de skyliner222222 d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.