Etiqueta: Jubilats

Publicat a

Les boles dels participants

Dos jugadors o jugadores, tres boles cada un, tres jugadors per equip dues boles cada un, l’equip en total n’ha de tenir sis, tiren el “cochonnet” i comença la partida, i qui guanya? l’equip que tingui la bola més propera al “bitxo” o “cochonnet” que es una petita bola de fusta d’uns 3 centímetres de diàmetre i que es la referencia pels jugadors; les boles dels jugadors acostumen a ser de metall o acer, amb un diàmetre d’uns 8 centímetres i un pes proper als tres quarts de quilo, compte si et cauen al peu o al cap.

Sembla que podria ser un joc tranquil, hi ha forces avis i no tan avis aficionats, es juga en festes majors i en camps específics que els ajuntaments acostumen a situar en llocs propers a llars d’avis i/o d’infants, tot i que la quitxalla cada vegada hi juga menys, ai quin mal que fan les pantalles!!!

Tot ens fa pensar que això de la petanca es per passar-s’ho be, per passar un mati o una tarda jugant amb els amics, en principi suposadament no hi ha musica estrident, suposadament no hi ha consum de productes químics que alterin el bon comportament dels jugadors, continuem suposant que es un joc entre amics, hi pot haver alguna petita picabaralla per si la meva bola ha quedat mig centímetre més a prop del “cochonnet” que la teva, pero al cap i a la fi no es de preveure cap motiu per un enfrontament que esdevingui al final en aldarulls socials.

Ep!!! la teoria es una cosa i la realitat una altra; resulta que a Calafell, segons un article de l’Esteve Giralt Torras a la Vanguardia hi ha hagut baralles per la petanca i amb Intercanvi d’acusacions entre un club d’aficionats ja jubilats i els veïns de la pista, farts del “soroll” de les partides.

A veure, petanca, jubilats, un parc públic al costat d’uns habitatges, ho visualitzeu? resulta que segons els veïns, els que practiquen la petanca son massa sorollosos amb la seva xerrameca prèvia i en el decurs de la partida, els jugadors per la seva part diuen que no molesten a ningú, que s’ajunten deu o dotze persones de manera amistosa, per jugar de sis a vuit del vespre i que no juguen de nit.

A partir d’aquí es barregen les culpes amb els culpables, que si uns els hi posen silicona als armaris, que si els altres els hi llencen bosses d’excrements a l’entrada de l’edifici, pancartes, tots fan peticions a l’ajuntament, uns que volen seguir amb el seu ritual de jugar a la petanca a partir de les sis de la tarda, i els veïns que continuen exigint el trasllat de les pistes de la polèmica.

No se el soroll que fan els de la petanca, a no ser que posin musica amb molts decibels, o que cridin molt quan guanyen o perden, això podria molestar, tampoc crec que el clic o clac de les boles faci molt terrabastall, a no ser que el final de la partida s’ompli de crits d’alegria i relaxació, reforçant l’ambient festiu, amb motiu de la “Fanny”, tampoc no se la poca paciència dels veïns, no se si tenen les finestres obertes o si tenen aire condicionat, o si els seus pisos estan prou insonoritzats, pero nomes una pregunta a tots plegats, jugadors, veïns i ajuntament, poden parlar? serà necessària una conciliació o una mediació? les mateixes ganes que hi posen per jugar o descansar, uns i altres, les podrien posar per entendres, no creuen? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Treballadors responsables

En una regió espanyola, tan es en quina, estic convençut de que podria ser qualsevol “convoquen a dues persones mortes i nou jubilades per a triar la seva plaça com a funcionaris”, no se si riure o plorar, crec que em pot explotar la poca matèria grisa que encara tinc al cervell, després s’intenta presentar una justificació “ho atribueixen a la lentitud a culminar els processos selectius de personal des de fa quasi una dècada”, i com no, en part també es culpa de la pandèmia.

A veure, reconec que sempre dono la culpa als polítics, pero en situacions com aquesta crec que la responsabilitat va més enllà. Es cert que hi ha un primer cap visible, el president de la comunitat autònoma, darrera seu hi ha també un conseller, no se si el de treball o el de noves tecnologies, pero es que si continuem amb la llista suposo que trobarem algun secretari de govern, algun cap de departament, fins arribar encara que sàpiga greu a algun funcionari.

En el decurs de tot aquest temps, i concretament “a finals del 2022 el Tribunal Constitucional va establir que el personal que adquireix la condició de funcionari ha d’obtenir un destí definitiu i no provisional, com succeïa fins aquell moment”. Cap problema, devien pensar els responsables de personal d’aquesta comunitat autònoma, recordem que això afectava a un munt de persones sense que tinguessin assignat encara un destí definitiu, les quals reclamaven feia temps per les demores existents, total que van posar fil a l’agulla i van convocar a unes quantes persones entre les quals hi havia les mortes i les jubilades, ole tu!!

De fet el titular d’avui es una excusa, podia ser qualsevol altre, per parlar de la ineficàcia del sistema polític/funcionarial establert al nostre país i que si comencem a rascar una mica, estic convençut que pot afectar a molts organismes públics i fins i tot possiblement també alguns de privats.

Encara que el que es més greu, no es tan la indolència d’un sistema creat, si volem ser benèvols sense solta ni volta, no cal entrar com fan alguns a valorar si es una estratègia per aconseguir vots captius, no, com deia el més greu es que aquest desinterès també el podem trobar en altres departaments amb riscos mes elevats, per exemple per dir-ne un, sanitat, i es que en ocasions han convocat per a una operació a una persona que ja havia mort.

I no es un problema, com alguns volen fer-nos creure, de dretes o d’esquerres, no se si uns o altres diguem que son més actius, o passius, en aquests afers, pero sempre que es detecta un mal funcionament del sistema que diuen que esta al servei de la població, recordo aquella sèrie anglesa emesa per TV3 ara fa quatre dècades, de fet molts no la coneixeu, si, no, ja veig que tinc una edat, uff!!

Us faré cinc cèntims del seu argument: a un bon senyor el van nomenar nou Ministre d’Assumptes Administratius, quin títol, oi? però als seus intents de fer canvis en el departament sempre hi trobava l’oposició dels funcionaris i del seu secretari permanent, que es el que es quedava quan el ministre de torn dimitia o el feien plegar. Quasi tots els capítols finalitzaven amb el mític «Sí, Ministre» que intentava remarcar la victòria o la derrota del secretari, que es qui realment prenia les decisions, davant el seu superior jeràrquic.

Les places laborals han de deixar de ser interines, provisionals, els treballadors han de poder anar a treballar sense la por de que al cap de un munt d’anys, com ha passat en ocasions, la seva plaça s’amortitzi, no es cobreixi i “al carrer”, i paral·lelament també els que siguin un negats, els que no serveixin s’han de poder substituir, tinguin el grau social o professional que tinguin, i els que fan be la seva feina, no cal que es sentin assenyalats. Si ens ho agafem seriosament entre tots ho aconseguirem. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Jubilar-se com i quan

Llegia un article de Helena Resano a infoLibre amb el titular de “Jubilarse a los 71” I m’he posat a pensar una mica en el que diu, i la meva intenció no es pas ni qüestionar-ho, ni criticar-ho, al contrari, però si que m’ha fet pensar i recapacitar una miqueta.

Parla de que a un noi o noia de 25 anys que vol començar a treballar, li dibuixem un futur decebedor, li albirem una vida precària, tindrà que treballar a disgust perquè no trobarà feina en el sector pel que ha estudiat, el sou prou feines li arribarà per independitzar-se, per la qual cosa tindrà que compartir habitatge amb altres persones.

Els de la meva quinta, abans es deia així, la majoria començàvem a treballar als 16 anys, això si continuàvem estudiant, si que es cert que els descendents de famílies amb més possibles, podien anar a estudiar fins més enllà d’aquesta edat sense necessitat de treballar, però eren la minoria. No tots els jovenets aconseguien treballar en allò que volien, al contrari, la majoria possiblement entraven, laboralment parlant, en un cercle de petites empreses de coneguts o parents de la família, o be en alguna gran empresa com que les que teníem a la comarca, en alguna de les seves cadenes de producció.

Independitzar-te, això no era una paraula habitual, la gent vivia a casa amb els pares i els avis fins que es casava, als vint i tants anys o cap als trenta, en el meu cas concret la nostra independització va arribar per aquesta via quan jo anava camí dels vint i cinc, i gràcies al suport de la família, pares i mares, vam aconseguir aquesta fita d’independitzar-nos, això si, amb la condició de que érem dues persones que compartíem habitatge i despeses, un de sol tampoc ho hauria pogut fer.

Parlem de la vida laboral, en el supòsit d’aquest noi o noia que comenci a treballar amb 25 anys, per arribar a cobrar una pensió de jubilació, haurà de treballar fins als 71 anys, i això es depriment. Es cert, però fem quatre números: si aquest noi o noia comença a treballar als 25 i ho fa fins els 71, haurà treballat 46 anys; jo vaig començar a treballar als 16 anys, quan l’edat de jubilació era als 65 anys, previsió de durada de la vida laboral, 49 anys treballant. Encara son més anys de treballar per part de la nostra generació, oi?

Parlem de salaris, l’article diu que el sou no es pot estirar com un xiclet i que l’habitatge, viure, el dia a dia, es menja gran part del teu salari, es cert, el que també hem de valorar es que les necessitats tan de l’habitatge, com del cost de viure el dia a dia ha evolucionat, i hem anat afegint necessitats que en èpoques anteriors eren impensables o be no es consideraven indispensables, en el meu cas quan jo era jovenet el primer i únic electrodomèstic que va entrar a casa va ser una nevera; després va arribar la calefacció, la tele i les vacances encara van trigar uns anys mes.

No vull pas dir que els joves no tinguin dret a tot això, al contrari, tenen dret a una vida digna, el que passava sempre i ara no els hi hem ensenyat, es que un havia de fer la llista de prioritats, i possiblement fer quelcom que desitjaves, equivalia a assumir que s’havia de posposar per una altra moment algun altra desig, il·lusió o somni.

Entenc que es prou fotut llegir que els que han de decidir i planificar sobre el seu futur, els polítics, segons l’article, s’han dedicat més aviat a ficar la mà a la caixa i a robar, a enriquir-se. No ens enganyem, no us enganyeu, els polítics son polítics, sempre n’hi ha, en èpoques passades també, que han fotut la ma a la caixa, però el futur ni us el planificaran, ni us el deixaran planer, mai ho han fet, el tindreu que planificar i construir vosaltres nois i noies, i com més aviat comenceu, més temps tindreu per planificar-ho be i aconseguir-ho. Imatge de WikiImages d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Reforma de les pensions

Fa pocs dies, a la premsa vaig llegir un article, on es parlava de que França prepara la reforma del sistema de pensions; el fet es que es vol endarrerir l’edat de jubilació.
Desprès de la disposició adoptada a la reforma del 2003, que va permetre les jubilacions abans dels 60 anys per als assalariats que van començar a treballar als 14 i compleixen el període de cotització, que actualment es de 40 anys.
Els experts prediuen el col.lapse del sistema actual de pensions, i per tal d’evitar-lo es proposa, entre altres, que augmenti la taxa d’ocupació dels treballadors mes grans de 55 anys. Ara ens diuen que les propostes endegades fa un cert temps i que van permetre assolir determinats nivells de qualitat de vida, ja no son valides, que s’ha de tornar a augmentar la edat de jubilació, i a mi em venen al cap diverses preguntes:
Desprès de que els experts ara ens diuen que les propostes fetes anteriorment no son valides, perquè els hem de creure si ja es van equivocar abans?
Si el sistema actual es dirigeix cap al col.lapse, a qui hem de demanar responsabilitats, al cap i a la fi es el que ens van proposar fa pocs anys com la millor opció?
Per tal d’aconseguir que augmenti la taxa d’ocupació dels treballadors del segment esmentat, que tindríem que sacrificar, la ocupació dels joves?
Perquè no ens enganyem, immersos com estem en un mon globalitzat, el nivell d’ocupació serà el mateix tan si treballen els joves com els més grans, i el que realment passarà, es que si no hi ha jubilacions, no es produirà la contractació de gent jove, que si no vaig errat, ja te un índex d’atur prou elevat.
Que es el que volen els experts, que els joves s’emancipin encara més tard, que no tinguin cap tipus d’estímul, ni personal ni professional?
S’ens ha de respectar com a persones i s’ha de deixar de jugar amb la nostra vida i amb la nostra felicitat. No podem continuar pagant els errors dels experts de cada època, si aquests no encerten les seves prediccions.
Es possible que l’actual sistema de pensions no sigui viable en un futur, per la qual cosa s’han de buscar solucions, que siguin viables, que no siguin invents d’algun il·luminat. S’ha de trobar un punt d’equilibri que permeti mantenir un alt nivell d’ocupació de tots els segments d’edat, una excel·lent qualitat de vida i una jubilació adient, sigui total o parcial.
Per començar que es busquin els canals adients per tal de que tothom hi pugui dir la seva, ja que els experts dels darrers anys ens han acabat demostrant que no l’han pas encertat. També es necessari que s’aconsegueixin llibertats individuals a l’hora de poder escollir la edat de jubilació; es molt possible que determinades persones es vulguin jubilar abans que altres, i en el cas de complir determinats requisits, que es jubilin. En canvi n’hi ha altres que possiblement estaran disposats a endarrerir la seva jubilació, i en el cas de que les seves condicions, tan físiques com psíquiques, els hi permetin, que treballin.
S’ha de demanar serietat, actitud positiva i valentia als experts, i que de una vegada per totes proposin una reforma real de les pensions, tot tenint present la diversitat tan de pensaments com de cultures, tan individual com col·lectiva. Imatge de pasja1000 a pixabay.