On ens portaran les corrupteles.

Cal recordar noms associats a casos de corrupteles polítiques, destapades per acusacions populars i gràcies a la tasca de determinats mitjans de comunicació. Recordem, l’escàndol Filesa, amb 39 persones imputades, això passava a finals dels 80 i principi de la dècada dels 90. No oblidem l’anomenada trama Gürtel, corria l’any 2007 quan va començar la investigació, no se quants però també un munt de gent imputada o investigada o involucrada com vulgueu dir-ho; de fet, crec que n’han separat el que en diuen algunes peces, i crec que encara se n’estan investigant o jutjant algunes. També podem recordar l’anomenat cas Nóos, amb diversos imputats per irregularitats en la gestió de fons públics, amb condemnes significatives pels involucrats, i va deixar palesa la complexitat i profunditat de corruptela que sembla ser que al llarg dels anys s’ha anat instal·lant a la política del país.

Aquests casos, entre altres, demostren que, malgrat els intents de silenciar les acusacions, la veritat sovint surt a la llum gràcies a l’esforç conjunt dels mitjans de comunicació i la justícia. Tot fent consultes a les xarxes he trobat altres noms de cassos de corrupteles polítiques, el cas “Cooperació” amb 33 imputats lligats a ajudes a les ONG. L’operació “Campion” de frau en subvencions publiques i prop d’un centenar d’imputats. Operació “Pokemón”, una suposada trama per a l’obtenció de concessions i contractes públics amb més d’una trentena d’imputats. Els ERE fraudulents amb més de 60 imputats, un procediment per a concedir de manera arbitrària ajudes a empreses en crisis i pre jubilacions a treballadors burlant la llei de subvencions.

La llista d’aquest tipus d’esdeveniments, malauradament, es llarga i de molts colors polítics, també hi trobem l’anomenada “operació Malaya” de corrupció urbanística; el “cas ITV” de l’adjudicació de concessions d’ITV; el cas “Palau de la Musica” de comissions mitjançant aquesta preuada institució Cultural; o fins i tot el cas “Palma Arena”. Com deia n’hi ha hagut molts, masses, arreu del territori nacional i esquitxant a molts polítics, també masses.

Hem viscut èpoques més i menys prolífiques en corrupció, algunes èpoques amb esdeveniments ocorreguts encara molt més greus, polítics i altres personatges que han traspassat no nomes el que se’n podrien anomenar “línies vermelles”, han traspassat qualsevol llinda del que podríem anomenar el correcte comportament humà, personatges polítics o no, que s’han cregut que tenen el dret a decidir com han de viure els seus coetanis, els seus conciutadans, arribant en ocasions a malviure o fins i tot a no viure.

Soc d’una generació que no va viure la guerra civil, però si el final d’una postguerra que alguns per desgracia van fer durar masses anys, anys de penúries on es perseguien pocs reptes i que podríem resumir amb la finalitat de poder menjar, sobreviure i poca cosa més. Hem vist que al llarg dels anys, de les dècades, sempre hi ha qui procura viure be a costa dels altres, sempre hi ha cassos de corrupció, hi havia molta “mala llet”, molt “mala gent” i avui dia arran dels darrers fets coneguts, les coses no han canviat. Potser ja es hora d’aplicar la premissa que avui he llegit que deia un autor: “als escriptors ens tenen por perquè convidem a la gent a pensar” .. pensem i potser amb els granets de sorra que aportem en comú, podrem millorar la nostra societat. Imatge de stevepb d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Comissions, escàndol i juguesques.

Llegia a LV un article d’en Jaume V. Aroca, el seu titular “Les comissions del cas Koldo: quin escàndol, aquí es juga!” i em dona peu a posar el d’aquest escrit, perquè al cap i a la fi, els ciutadans continuem sense ser capaços de separar el gra de la palla, continuem acceptant que els polítics, tots i de tots colors, continuïn marejant la perdiu i ens continuïn prenen el pel.

Hi ha una frase del seu article, referent a les situacions que patien les residencies d’avis, i que en boca del director d’una d’aquestes residencies diu: no hi havia mitjans, però si molta paperassa i moltes instruccions tan oficials com contradictòries, i amb aquest sentiment la gent es moria i els treballadors emmalaltien.

La realitat es que gent propera als socialistes, als populars i a altres tendències polítiques, presumptament van fer allò que es diu “el seu agost” o sigui que van fer un calaix a sobreeixir, en moments d’urgències sanitàries, en moments de mortaldat pandèmica.

I ara els polítics s’han sorprès de tot allò i tot fent-se els angoixats volen fer comissions, pensem en el doble significat de la paraula, comissions econòmiques i comissions d’investigació. Les primeres son les que alguns es van embutxacar amb l’angoixa i el patiment alie, amb el sofriment de persones que van morir a milers, mentre ells i elles sense cap mena d’escrúpol, recollien el fruit de les seves “gestions” també amb quantitats dineràries xifrades centenars de milers d’euros.

Es curiós, de l’article de LV, es desprèn que sembla ser que la despesa d’emergència més recurrent per part de les institucions publiques de tots colors i a tots els nivells, central, regional i local, no va ser el material sanitari, no, resulta que va ser el material informàtic, perquè es clar havien de fer funcionar les oficines tancades al públic.

Exigim responsabilitats, no ho fem mai, el que queda clar es que en situacions com aquesta, no ens podem conformar en esclarir el que es va fer malament en el decurs de la pandèmia, que també, hem de saber que es feia i es fa malament, tan en la pre com en la post pandèmia. La primera cosa que podrien explicar els polítics, es perquè en aquests dos maleits anys de pandèmia, hi van haver més de 14.000 contractes d’emergència sense control de fiscalització, i perquè no quadren les xifres econòmiques, l’OIRSC (Oficina Independent de Regulació i Supervisió de la Contractació) espanyola diu que es van gastar 7.000 milions en dos anys, i l’administració central diu que va transferir a les comunitats autònomes per la via d’emergència 20.000 milions d’euros.

L’article fa un retret, i cap administració se’n salva, encara que s’assumeix que no tots els cassos van ser corrupció, si que ens queda un molt mal regust del perquè tenim unes administracions tan matusseres. Es cert, es un escàndol, però que es el que hem de titllar d’escàndol? el que alguns cobressin comissions  milionàries? que forma part del joc empresarial, o que els nostres representants polítics que conseqüentment son, o han de ser, els nostres defensors, ho permetessin? De fet tot plegat ha estat un joc, un joc que com sempre hi ha uns pocs  guanyadors i molts perdedors, encara que no se si tots han i hem assumit que, en aquesta ocasió, el joc anava de vides humanes, anava de morts. Imatge de erikawittlieb a pixabay.

El cor

Aquesta setmana vaig tenir molta sort, vaig assistir a la conferencia que el doctor Valentí Fuster feia a Barcelona. D’entrada dir que si volgués exposar el currículum de la seva dilatada vida professional, possiblement amb una pagina no seria suficient, però com que soc del parer de que hem de fer els honors a una persona tan brillant com es ell, nomes una pinzellada de tot el que es i de tot el que ha aconseguit: es un metge català bagenc, de Cardona, reconegut arreu del mon pels coneixements i les investigacions que ha fet de les malalties cardiovasculars. Ha estat nomenat “doctor honoris causa” de vint-i-sis universitats d’arreu del mon, es el director de la unitat de cardiologia del Mont Sinai, l’hospital més prestigiós de Nova York; va ser elegit científic distingit de l’associació america-na del cor (reconeixement que nomes s’ha concedit a 15 perso-nes pels seus treballs d’investigació cardiovascular) president de l’associació mundial de cardiologia i també president del centre nacional d’investigacions cardio-vasculars de Madrid. Podríem fer una llista molt més llarga, però el que voldria es parlar també de la conferencia a la que vaig assistir; l’espai era immens, hi havia molta gent i tots estàvem molt impacients per escoltar un home de la categoria de Valentí Fuster. El títol de la conferencia era prou clarificador: Repte del segle XXI, promoure la salut cardiovascular, i la veritat es que la conferencia d’aquest home il•lustre va ser clara i del tot entenedora fins i tot pels que no tenim ni una mica de coneixements de medicina; va durar més de dues hores, però a mi em va semblar molt més curt. El cardiòleg va iniciar la xerrada fent una explicació clara de com es l’inici d’un infart i les causes que el provoquen, fent especial menció al munt de motius, que nosaltres mateixos, li donem al nostre cos, perquè esdevingui la fatalitat. Ell deia que al llarg dels anys, si una cosa ha après, es la estupidesa de les persones, que tot i ser avisats, no fem res per prevenir aquesta fatal malaltia, actualment la primera causa de mortalitat als països avançats. Si be es cert que la medecina ha fet passos gegantins, no es menys cert que aquests han estat en la fase en que ja s’ha descobert la malaltia, allargant la vida de les persones amb medicació; ara be això que es tan bonic, te una cara amarga, i es que com que cada vegada hi ha més persones que estan en tractament i aquestes viuen més anys, aquesta despesa es del tot insostenible els propers anys, per la qual cosa nomes ens queda un camí, i es el de fer una gran tasca de prevenció, però no als adults, que en ocasions ja es massa tard, sinó a la joventut, als més petits, als que encara estan a temps de modificar els seus hàbits, que al cap i a la fi seran els que marcaran el seu futur. El cost econòmic d’un futur ple de malats cardiovasculars es del tot inassumible, i aquest es el motiu pel qual es tan important poder aconseguir involucrar a un gran nombre de persones en aquesta tasca de futur, del nostre futur. Va parlar del sedentarisme, del tabac, de la hipertensió, també de l’alcohol, de l’estrès ….. tans i tans factors que ajuden a que en qualsevol moment, un de nosaltres pot ser “l’afortunat” de patir alguna de tantes malalties cardiovasculars existents, tots en tenim alguna papereta, i ens pot tocar, i toca. El que sap més greu, es que com en tantes coses, cada un de nosaltres hi te quelcom a dir, hi tenim quelcom a fer, i no hi fem res, ens pensem, com deia el doctor, que les coses sempre els hi passa als altres, a nosaltres no ens passarà mai, i anem tan errats, tenim tantes paperetes del premi “gordo” cardiovascular, que som incapaços de veure que en aquesta ocasió el “gordo” no es el de Nadal, senzillament pot ser el principi de la fi de la nostra vida, i si no som capaços de fer res per nosaltres, si que tenim la obligació de fer-ho pels nostres fills, cambiem, millorem, a tots ens beneficiarà.