Etiqueta: Ingressos

Publicat a

Impacte econòmic positiu

Això es una d’aquelles ressenyes que llegim en el context de determinades manifestacions o en el decurs de determinades activitats lúdiques i/o esportives, tots els organitzadors volen remarcar l’impacte econòmic positiu de l’esdeveniment per a la ciutat i el país.

Es curiós, estic col·laborant modestament en un d’aquests esdeveniments, en el meu cas es el de la Copa Amèrica de Vela, he llegit i alguns coneguts m’han transmès tot tipus de critiques envers l’esdeveniment, jo creia i crec que per fer-me una opinió personal, millor estar present en el context de l’activitat en qüestió, i així ho vaig fer.

S’ha dit que es elitista, segons el diccionari es tot aquell que es comporta o manifesta gustos i preferències que s’aparten dels del comú. Be aleshores a qui podem considerar elitista, als que organitzen l’esdeveniment o els que assisteixen als actes i activitats programades? es diu que el públic pot assistir-hi gratuïtament, i es cert, tan cert com que des de les platges de Barcelona es fa difícil veure be les regates, per aquest motiu sempre ens queda les Fan Zones o els Race Village amb pantalles gegants d’accés gratuït, o perquè no, la tele de casa.

No ens desviem, activitat d’elit, no vull desviar-me ni incomodar a ningú, però si que voldria fer comparacions, tot i que sempre es diu que son odioses, comencem, per exemple els salts d’hípica celebrats recentment a Barcelona o els organitzats a Madrid, la formula 1 celebrada també al nostre país ara fa un trimestre, o les diferents competicions futbolístiques al nostre continent, o els concerts i esdeveniments musicals que els darrers anys han crescut com bolets, encara que els bolets hi ha anys que fallen, no en surten. En tots aquestes esdeveniments es remenen milions de recursos.

Com volem valorar això anomenat elit? els diners gastats pels diferents organismes públics? els diners gastats per les marques comercials? o els diners pagats pels assistents? el nombre de visitants? l’impacte de les televisions tradicionals i de les digitals? i aquí arribem al tan festejat retorn social o beneficis municipals i de país, com es calcula això?

Una de les dades que s’utilitzen tan a favor com en contra, es l’assistència de públic, qui el calcula, qui el controla, qui el gestiona? ens hem de creure les dades que ens volen donar?  l’exemple més representatiu es el de les assistències a manifestacions, mai son coincidents, divergeixen i força segons qui les publiqui. Però el fet d’assistir a un esdeveniment, fa que aquest sigui rendible? no, a les hores com podem valorar aquesta tan festejada rendibilitat? no podem, ni a curt ni a llarg termini ho podrem valorar mai, i es que hi han condicionants que no es coneixen o no volen que els coneguem, quin es el sobre cost de despeses sobrevingudes amb motiu de l’esdeveniment? neteja, consum subministraments basics … i quins son els ingressos que es generen? restauració, comerç … encara que la doble pregunta que sempre es queda sense resposta es qui paga les despeses i qui obté els beneficis? imatge de CharlVera a pixabay.

Publicat a

El llinda econòmic de la felicitat

Ara estava llegint un article a les xarxes, que parla de quina quantitat ha de guanyar una persona per ser feliç. Sembla ser que es un estudi de Harvard, i que ens diu que allà, als Estats Units, han arribat a la conclusió de que la xifra ideal seria de setanta cinc mil dòlars anuals. Traslladant aquest baròmetre a Espanya, algun economista apunta que la xifra aquí, aplicant totes les variants comparatives entre ambos països, seria de 44.000 euros. I aprofundint una mica més, un altre estudiós ajusta la xifra a imputs individuals, i en aquest cas es preveu una xifra de 18.000 euros per component de la família.

Ara mateix, no tinc ni els coneixements ni la capacitat analítica, per validar o no aquesta xifra. El que si em pregunto es si hem de valorar la felicitat amb la capacitat de gastar diners?, o anem més enllà, amb la relació ingressos/despeses que som capaços de generar. Un apunt basic, quan jo desenvolupava la meva tasca professional, gestionava alguna clientela amb ingressos superiors als que ara s’esmenten en aquest article, i com que la seva generació de despeses, se suposa que per aconseguir la felicitat, era més elevada, es convertien en famílies infelices. Definitivament, els ingressos per si sols no ens donen la felicitat, el que ens pot ajudar a tenir una vida més engrescadora es, un cop cobertes les necessitat bàsiques, valorar amb que gastem els diners que tenim i si això ens aportarà “felicitat” o “angoixa” per consumir més i més.

Amb aquesta variable sempre em repeteixo, ens han anat inculcant la idea de que consumir es sinònim de felicitat, i de mica en mica, com a societat, ens ho hem cregut. Però el fet de voler cada vegada més i més car, ens fa entrar en un camí vertiginós, que fa que estem disposats a ampliar el nostre horari professional, amb la intenció de poder cobrar una mica més de diners a finals de mes, i malauradament no por estar més tranquils, no per valorar si podem conciliar més amb la família, no … ho fem per comprar-nos un cotxe més gran i de més diners del que realment necessitaríem si es que el necessitem, per anar de vacances si no hi anàvem, o anar-hi una mica més lluny, per agafar un apartament, un càmping o un hotel més luxós … i massa sovint no ens donem compte de que nosaltres físicament ens entreguem a aquestes finalitat, sense adonar-nos de que la felicitat se’ns ha quedat a casa. Imatge de Thomas Wolter a Pixabay

Publicat a

Que disgusta del boom turístic de Barcelona

Que a Barcelona i a moltes altres localitats de Catalunya, principalment a la zona de la costa, hi ha turisme es evident, que el turista en general aporta ingressos a la nostra economia, també es cert, però el que cal qüestionar es el model i el tipus de turisme que tenim, i si es el que volem. Per començar, es necessari conèixer l’import que, directa o indirectament, el govern posa sobre la taula perquè les línies aèries portin turistes a Catalunya; després cal saber quines despeses, directes e indirectes son necessàries per mantenir aquest tipus de turisme entre nosaltres, parlem de cost policial, cost de neteja, cost mèdic ….., i finalment, i com a pas previ a la darrera qüestió, cal conèixer els diners que aquests turistes anomenats de borratxera deixen al país. I quina es la darrera qüestió?, fàcil, la balança entre ingressos i despeses d’aquest tipus de turisme, es negativa o positiva?, i finalment, i en el suposat cas de que fos positiva, es suficient per compensar el malestar i el malviure dels ciutadans de cada un dels barris on conviuen temporalment, veïns i turistes?. No visc a Barcelona, però hi vaig sovint, i qüestiono molt que els catalans i sobretot els barcelonins, tinguem que acceptar aquests individus, que al seu país no tenen nassos de fer aquest tipus de disbauxes, i en canvi aquí les autoritats competents, no tenen nassos de posar fre als desgavells causats per aquest turisme anomenat de borratxera, o low cost o com li vulguem dir; el que si es cert, es que el problema no es únicament dels lloguers de pisos, es senzillament del comportament dels que venen i de la ineficàcia dels que manen. (Opinió a la qüestió plantejada per «El Periódico», referent a que es el que disgusta del boom turístic de Barcelona – 25/08/2014).

Publicat a

Dèficit

El diccionari ho explica molt bé, dèficit es la mancança d’un be, diners, menjar o qualsevol cosa. Dèficit públic es quan les despeses fetes per l’estat, govern autonòmic o ajuntament, superen els ingressos. Darrerament la premsa s’ha fet ressò de declaracions fetes pels polítics de diversos indrets d’Espanya, cada un explica segons les seves conveniències, sempre es així, i a més manipulen les dades segons els interessa, perquè no ens enganyem, les xifres son la magnitud més manipulable que hi ha, tot depèn de que vulgui fer veure qui les presenta. Per començar dir que no entenc perquè hi ha d’haver dèficit, escoltin senyors polítics, si no hi ha diners no gastin, es el que han de fer el ciutadans, no? quan parlem de dèficit pressupostari i dels seus efectes econòmics, hi ha qui defensa que això del dèficit es una forma d’estimular la demanda de productes i en general l’activitat econòmica davant de situacions de caiguda del consum i la inversió privats, però el que s’ha demostrat es que no sempre aquestes mesures son eficients, ja que hi ha altres condicionats no desitjats, que poden anular l’efecte expansiu pretès inicialment. Els catalans demanem més dèficit, be el que els catalans volem es una altra opció, però dintre l’estat espanyol, tenint en compte la inferior despesa que l’estat central fa a casa nostra, els hi demanem més dèficit que les altres comunitats, de fet algunes altres comunitats demanen el mateix, perquè serà?, per exemple, els de Valencia demanen més dèficit fins que es produeixi la reforma de finançament autonòmic, home, si fins i tot gent del PP creu que el finançament autonòmic es millorable, a que espera el govern central per millorar-lo? Centrem-nos en les necessitats de les persones d’aquest país, el govern central ha de gastar en cada comunitat la mateixa quantitat per habitant en serveis a la societat; aquí no cal dir que no hi tenen pas cabuda ni parcs temàtics, ni autopistes buides, ni aeroports fantasmes, ni estacions d’AVE de situació incoherent, ni línies d’AVE que no se sap ben be on van o a on ens porten; i per descomptat que no hi tenen pas cabuda ni fraus, ni “xanxullos” ni “sobres”. Possiblement si els polítics, i no ens enganyem les persones en general, gastem amb una total coherència i lògica, possiblement no tindrem necessitat de generar dèficits, també acabarem tenint una economia més sanejada i acabarem sent més persones i més feliços. Ens han venut la “moto” de que tots tenim dret a tot sense importar a qui trepitgem, ni el que destruïm, i així ens ha anat; encara som a temps a rectificar, encara som a temps de fer que els polítics rectifiquin, encara som a temps de no destruir el dema dels nostres fills i nets; fem-ho.

Publicat a

Subvencions

Ja feia un quants mesos que no escrivia, patia sequera narrativa, que no pas temàtica, ja que els politics d’arreu no han parat pas de dir i fer burrades, no tots, sort en tenim que alguns encara son gent de seny.
Aquestes darreres setmanes, be llegides o be escoltades, diverses opinions exposades per diferents persones, i referents a situacions ben variades, han germinat i han creat la necessitat d’escriure de nou. La primera va ser llegida en aquest mateix espai, es referia al preu de les piscines publiques del nostre poble, no vull entrar en polèmiques pel fet en qüestió, nomes m’ha de servir per parlar d’una realitat; la segona la vaig escoltar pel televisor, un polític d’un poble del nostre país, deia que si els ajuntaments no tenen diners per pagar les despeses que s’han autogenerat ells solets en aquests darrers anys, no sabia pas com se’n sortirien. La tercera llegida a la premsa, m’ha irritat encara molt més, ja que segons “el Periódico” de diumenge un conseller de la Generalitat ha dit que es possible que tinguin que incentivar mitjançant encara més subvencions la presencia de Ryanair als aeroports secundaris. Hem de pensar tots plegats que la situació que tenim avui en dia es la que es; atur elevat, reducció o pèrdua d’ingressos … tantes i tantes situacions amb problemes diaris de subsistència. Crec que es hora de tocar de peus a terra, ja fa temps que demanava que exigíssim als nostres politics més propers que es comprometessin en millorar, en aconseguir que la vida fos millor per a tots i que ells ho demanessin així als companys tan de la Generalitat en el cas de casa nostra, com als del govern central i també als de la UE.
Algú segur que pensarà referint-se a mi, que llest que es aquest tio criticant als politics, també ho podria fer ell si es tan llest; i es veritat, però precisament això es el que jo demano als politics de la oposició, i es que massa sovint es limiten a criticar i poques son les ocasions que aporten solucions als problemes comuns, l’excusa es que els que manen o be no els escolten, o be els hi prenen les idees; escoltin senyors politics si tots vostès treballen pel be del poble, no hi ha ni nosaltres ni ells, no hi ha bons ni dolents, recordin que tots vostès s’han compromès voluntàriament a treballar en benefici del poble, que es qui els ha votat, i com sempre dic, es qui els paga. Amb tot això, vull manifestar que els serveis que ofereixen tots els ajuntaments i no son de primera necessitat, s’han de pagar al seu preu real, no val a subvencionar despeses no necessàries. No val que un polític manifesti un mea culpa per les despeses que ells mateixos han autogenerat, i que la seva preocupació nomes sigui la de trobar diners per pagar-ho. Dic que no val, perquè encara ara hi ha politics que no han entonat el mea culpa, i es veu que encara no han compres que toca fer les retallades necessàries de tots els serveis que no son de primera necessitat, encara que això sigui impopular, i encara que això els hi signifiqui perdre les properes eleccions. El que no val es que per continuar pagant els extres generats aquests darrers anys, el polític de torn ens vulgui apujar els impostos, oblidant que si ara te aquestes carregues es perquè precisament ell ha estat qui les ha assumit, sense pensar com les pagaria en el futur; crec que el que es necessari, es començar a fer el que fem la gent, retallar les despeses, reduir el consum d’allò que no podem pagar; prioritzin les necessitats del poble pensant en el poble, no pensant en el que vostès creuen que es millor, al cap i a la fi, ja han vist que no l’han pas encertat; rectifiquin. I de les subvencions a empreses aerees, si volen en parlem, no es ni just ni correcte fer aquestes subvencions, perquè el rere fons es encara més criticable, ja que si no hi ha subvencions, alguns dels aeroports no son viables, i si no son viables, escoltin, perquè els han construït?

Publicat a

Fallida

Crisi, tothom en parla, per uns es més greu, per altres no tan, però la realitat es que tenim empreses amb problemes, i es això que en moltes ocasions ens porta a incrementar considerablement l’atur, afectant negativament a bona part de la gent treballadora i també de les seves famílies.
Les famílies, vaja el poble, quan es troba en aquesta situació ha de fer “virgueries” per poder fer camí, per poder viure el dia a dia com pot; per la seva part, també hi ha empreses que es veuen obligades a presentar concurs de creditors, això si no han de fer fallida. En el primer cas, hi ha un nomenamen d´interventors que controlen a la empresa i la seva operativa; i en el segon cas, es molt possible que es demanin responsabilitats als seus administradors. Tot això be arrel de titulars que aquests darrers dies han publicat a la premsa escrita; un diari deia que els ajuntaments ja preveien la fallida el 2010 si el Govern no hi posa solució; en un altre llegiem que els ajuntaments buscan formules per incrementar els ingressos via impostos, i una opció explorada es la de imposar una taxa per us de domini públic a les operadores de transaccions online; finalment també podíem llegir les trifulques ocorregudes en un ajuntament, amb insults i agressions, expulsions i el que es més important per a mi, ja que en masses ocasions els senyors i senyores que manen obliden: la total manca de vergonya.
A veure, de noticies la premsa en va plena, de trifulques entre partits i politics, també, però ara voldria centrar-me en les que he citat abans; en primer lloc es del tot vergonyós, criticable i per a mi sancionable, el fet de que hi hagi representants del poble, tan se val si es a nivell local, o autonòmic, estatal o continental, que puguin arribar als insults i a les mans per defensar la seva visió de les coses, oblidant-se de que no els hi hem posat perquè es barallin i defensin al seu partit i el seu ego, si no que se’ls hi ha posat perquè treballin pel be de tots; el mes greu va ser llegir que el regidor agressor deia, i cito textualment: “no descarta aliar-se amb el regidor que va agredir per desbancar al titular de l’alcaldia”; que podem dir? patètic? vergonyós? no, crec que el que s’ha de fer en aquests casos, es forçar la dimissió, i si no dimiteixen, hem de reclamar alguna via per tal de poder-los fer fora.
En el cas de buscar formules per incrementar els ingressos dels ajuntaments via un augment dels impostos, be, que dir, es una de les opcions que tenen, no cal dir que la més senzilla i amb la que s’ha de pensar menys, ara be no hem d’exigir als nostres dirigents que s’espremin una mica més el cervell, que busquin opcions que no signifiquin afegir més carrega al poble, han pensat per exemple per rebaixar-se el sou? o be han pensat en cobrar en funció de la seva productivitat? però llegim la noticia d’increment d’impostos més ampliada: els ajuntaments exploren les formules que poden utilitzar per ampliar als negocis de comerç electrònic les taxes municipals per ocupar el domini públic, que ja cobren a totes les operadores de telecomunicació fixa; veieu el que diuen? que una taxa que avui en dia ja cobren a tots els operadors de telecomunicacions i tambe a les companyies elèctriques, ara volen cobrar-la a tots els operadors de serveis electrònics disponibles al públic: a veure si entenc el que volen dir, entenc que volen cobrar dues vegades la mateixa taxa? perquè no ens enganyem, si ara ja cobren a operadores telefòniques i elèctriques pel cablejat existent, i ara volen cobrar als operadors electrònics que estan utilitzant el mateix cablejat, això es cobrar dues vegades pel mateix, no? ostres, si una botiga ven en dues vegades el mateix producte es frau, i voler cobrar el mateix impost dues vegades, que es? senyors i si en lloc d’incrementar els impostos, fossin prou hàbils i també prou intel•ligents per reduir la despesa com fan les famílies, no creuen que seria millor i que el poble en sortirà molt més beneficiat?
Finalment, davant la possibilitat de la fallida dels ajuntaments, no oblidin mai senyors regidors que on son, els hi ha posat el poble, i al poble vostès li deuen respecte, i han de demostrar que mereixen la confiança atorgada, i han de dirigir amb sabiduria i correcció i si a algun de vostès li manca un xic de professionalitat, ha de ser honest i plegar, i el que no sigui honest i actuí de mala fe, hem de tenir la possibilitat de fer-lo fora i si convé fer-li pagar els seus mals actes.
Per sort no tots son dolents, però als dolents fem-los fora abans de que podreixin tot el cistell.