Tenim a les nenes i nens desprotegits

Ara mateix feia una ullada a la premsa digital, una de les primeres noticies que he vist m’ha fet mal, molt de mal, una noticia a infoLibre no poso ni el titular perquè ja es indignant, no se si el podreu llegir o no, a vegades aquest mitjans limiten la lectura de les noticies, nomes us diré que assenyalen a unes botigues de vendre productes amb, presumptament, cultura de la pedofília, es aberrant, indignant, hem de dir prou, deixem de consumir per costum, deixem de consumir perquè ens ho diu una colla d’arreplegats.

Segons la noticia, gent experta consultada ha dit que “la hipersexualització de les nenes és un dels factors que es troben darrere de la tolerància de la violència cap a la infància” us ho podeu agafar com vulgueu, pero vull pensar que a algú li va fer gracia i va comprar el lot de samarretes sense mirar que comprava, no se si tenia coneixements d’angles o no, no se si tenia connotacions malignes o no, pero es va cobrir de gloria i crec que seria necessari esbrinar si es una persona incompetent o va actuar amb mala fe, en el primer cas acomiadament directe i en el segon cas posar-ho en mans de la justícia.

Us posaré la frase que diuen que lluïa a la samarreta per nenes, ho faré en angles que no el domino gaire, així em fa menys mal llegir-ho “small ones are more juicy” pero si ho poseu en un traductor suposo que us bullirà la sang com a mi. Diu la noticia que han retirat el producte de les botigues després que alguns usuaris, entitats feministes i consumidors ho haguessin fet públic.

Segons la noticia, dos ministeris consultats, el de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 diu que ells nomes tenen competència en controlar la seguretat dels productes, i per la seva part el de Joventut i Infància diu que no te competència sancionadora en aquests casos. I demano jo, qui es competent? el de Justícia per exemple? ja n’hi ha prou de la sexualitzacio continuada que es fa de la quitxalla, de les nenes principalment, això si mentrestant els informes PISA continuen caient en picat.

La canalla podrà ser i viure com a canalla? hem de tolerar que la societat en general i en aquest cas la moda en particular continuïn, presumptament, incitant a la sexualització i abús de la quitxalla? sempre hi haurà desaprensius criminals que buscaran el moment i la formula per cometre abusos, es tasca de tots evitar-ho, tota la societat ens hi hem d’implicar, adults en general, polítics, docents, juristes, policies, tots hem de dir prou amb els abusos a nenes i nens, prou es prou. Imatge generada amb IA de Copilot.

On es la quitxalla

Un article a InfoLibre “Per què els nens han deixat de jugar al carrer” de l’Iván Muñoz em fa recordar que, dies enrere quan vaig passar pel costat d’uns blocs edificats ara fa unes dècades, en una població propera, vam comentar en el grup que en aquells edificis plens de columnes i amb uns baixos molt oberts als residents, no hi havia quitxalla jugant, i això que ja ens trobàvem en període de vacances estudiantils.

La pregunta era perquè no hi havia nens i nenes jugant en un espai sense cotxes, que vull pensar que suposadament es va construir pel gaudi veïnal, pero que era buit de veïns. Ara l’Iván ens en fa cinc cèntims del perquè passa això i de les seves conseqüències.

L’article comença convidant als lectors que viuen a prop d’una plaça o d’un parc o a qualsevol carrer d’un poble mitja, a que obrin la finestra de casa i escoltin, senten nens jugant? no? anys enrere si, que ha passat? en aquesta època de l’any es culpa del canvi climàtic, de la calor, i a la resta de l’any a qui o a que li donem la culpa? massa cotxes, més inseguretat, les famoses pantalles que sempre surten per tot arreu?

Menys nenes i nens jugant al carrer n’hi ha que el cataloguen com a una crisi dels espais comuns. L’ Óscar Barroso, professor universitari assegura que “una terrassa aporta vida, ocupació i seguretat urbana, però no pot substituir completament el banc, l’arbre o el joc infantil”, encara que davant de l’estupidesa i el comportament d’alguns humans, opino que no sempre les terrasses aporten seguretat, potser si ocupació encara que precària, i la vida podria ser discutible perquè cada taula va al seu “rotllo” sovint sense importar-li el que els hi passa als altres.

Deixeu-me que us expliqui una anècdota personal, fa uns dies caminava per un carrer de Manresa, vaig ensopegar i vaig caure ben llarg a terra, alguns diran que es un problema de l’edat, altres que no miro on poso els peus, tot això es possible, no penso qüestionar-ho, i no  es important perquè em passes a mi podia passar-li a qualsevol, es el fet de que a 20 metres hi havia una terrassa plena de gent fent un veure, i ningú es va moure de la seva cadira ni de la seva cervesa, em vaig aixecar, sense conseqüències i vaig continuar el meu camí,

Pero em serveix per lligar-ho amb la problemàtica de la que tracta aquest article del que parlo avui, el fet de que la quitxalla no jugui al carrer, no socialitzar amb altres joves, com diu la psicòloga María García a infoLibre, pot ser que en el futur tinguem adults més esquerps, menys tolerants i que no sàpiguen gestionar les relacions socials. O retornem a la canalla la seva època d’infants que al llarg dels anys els hi hem anat arrabassant, amb jocs al carrer i al parc sobretot no individualitzats, o en poc temps continuarem eixamplant la base d’adults no “socialitzables”.

No es tracta d’arraconar la tecnologia, pero no podem permetre que substitueixi les vivències amb la família i amb els amics, el cervell no es desenvolupa momes amb “pantalletes” que substitueixen el contacte humà, i aquest contacte humà com diu l’article «es produeix des de petits i el parc és el millor lloc per fer-ho». Podem retornar la quitxalla on els hi toca estar pel gaudi seu, no nomes pensant en la comoditat de la vida social adulta? Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Perquè acceptem aquesta colla de enganyabadocs?

He buscat adjectius i sinònims d’alguna paraula que reflectís amb claredat el que volia exposar, m’ha costat força i encara no se si ho he aconseguit, al cap i a la fi hi ha tanta varietat de mots que es difícil escollir i encertar … desinformació, falsejament, intoxicació, manipulació, enganyifa, sopars de duro … podeu escollir.

I ara a que be aquesta historieta que veureu que sembla sortida de la ploma del nostre estimat Galdric, col·laborador del Montpeità i de Regió7 , es tota aquesta historia del fiscal general de l’estat i del presumpte defraudador a hisenda, no m’atreveixo a posar-hi cap més adjectiu tot i que a la premsa i a les xarxes es diu de tot; de fet ja en vaig parlar ara fa quatre mesos amb l’article “Ha de dimitir el fiscal general de l’estat?” i transcorregut el temps ens trobem en que hi ha una condemna però no hi ha sentencia, o aixo es el que he entès, si no es això corretgiu-me, no ho acabo d’entendre, es condemna a una persona però no es raona el perquè.

Com passa sempre i més en política, surten tots esverats com a braus, encara que alguns defensen que això dels braus es cultura, i podem trobar declaracions, algunes fan riure i altres fan plorar i altres fan emprenyar, amb un biaix prou clar segons les tendències polítiques de qui obre la boca. He trobat una frase publicada per infoLibre que diu “això és un èxit sense precedents de la democràcia: un espanyol ha vençut l’aparell de l’Estat que ha anat contra ell simplement per la seva relació personal amb ella, ella es l’Ayuso, ja que s’han revelat secrets d’un ciutadà i la justícia ha imperat a Espanya”.

A veure, no vull pas entrar en el joc brut polític, no entraré pas a posicionar-me si el senyor en qüestió es culpable o no, anem per això que diuen de revelació de secrets. Estem parlant d’un possible frau a hisenda i a més d’una certa importància, oi? tot i que ara no s’utilitza tan sovint, si que es va fer famosa la dita de que “hisenda som tots” i en base a això, soc de l’opinió de que aquesta martingala financera me l’estan fent a mi, i a tots els súbdits, si son certs aquests falsejaments denunciats, ens estan estafant a tots i si es així, si nosaltres som víctimes, qui es el que es creu amb la potestat de decidir que això es una revelació de secrets? o sigui que aquesta colla d’enganyabadocs pretenen que ens empassem una enganyifa descarada de que presumptament ens estan foten els quartos i a més a més volen tenir el dret a amagar-ho.

Si hi ha una colla de galifardeus, no es un insult ja que segons el diccionari de la llengua catalana, un galifardeu es aquella persona capaç de fer-ne de totes, que no vol dir que les hagi fet, ja que quan es demostra que ho ha fet passa a ser un delinqüent, com deia si n’hi ha una colla d’impostors oportunistes que ens volen tractar com un cul de got, tenim primer el dret a ser-ne informats, o sigui que res de revelació de secrets, es el nostre dret laminat i retallat a conèixer qui ens pot estar enganyant, cosa que ja tindria que estar jutjada i sentenciada, però no, el que sembla es que s’han volgut engrunar les poques garanties que teníem de que els que ho han de fer, defensin els nostres interessos, els interessos del poble, unificats en aquesta ocasió sota el paraigües d’una hisenda que ha de defensar-nos a tots plegats dels aprofitats vividors que sorgeixen al caliu del poder. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Poques opcions legals, però cal utilitzar-les

Com més hi pensa un, més creu que tot plegat es una enganyifa, si, si, tota aquesta historia dels partits polítics, de les eleccions, de que el poder esta en mans del poble, no es res més que una matussera mentida, el poder mai ha estat en mans del poble, perquè no cal que ens enganyem pas més, anar a votar cada quatre anys no es tenir el poder de res, al cap i a la fi en el millor dels cassos ells, els polítics elegits, en el decurs d’aquest quatre anys que tenen de coll, fan el que volen i si poden a esquenes del poble, o com a mínim una mica d’amagatotis, i si no penseu en aquelles coses que nomes ens n’assabentem quan ens afecta directament.

I a que be tot plegat? a les darreres noticies que han sortit als mitjans de comunicació arreu del país, a infoLibre amb el titular “el PP s’abona al rumor com a estratègia política sense rectificar ni demanar perdó” o a la Vanguardia amb el titular “el Senat rebutja definir com a genocidi els atacs d’Israel a Gaza” i fins i tot a el Mundo amb un titular com aquest “Gènova recolza la mesura de Vox aprovada per Almeida per informar sobre el síndrome post avortament tot i que Sanitat indica que no existeix com a diagnòstic» i que totes tenen un fil comú i es el de posar en boca de determinats polítics, o dels seus gestors, paraules o manifestacions que en alguns cassos podrien ser l’argument d’alguna pel·lícula de ciència ficció, o com a mínim el resultat d’una inventiva recargolada.

A veure, voler confondre les paraules que va dir en Pradales “Ayuso entzun, Euskadi euskaldun (Ayuso, escolta, Euskadi parla basc)” amb les d’amenaça que diu que va escoltar la presidenta madrilenya “Ayuso entzun, pim pam pum” es posar-hi com a mínim molta imaginació, per no buscar un altra adjectiu, i per acabar-ho de rematar, després surt un col·laborador seu dient que va ser el lendakari qui va provocar “en atacar Ayuso en un míting del PNV per aconseguir sortir en un telenotícies perquè si no, no li fan cas ni a casa seva” i es queden tan amples.

I alguns quan parlen del que passa a Gaza, es resisteixen a dir-ne “genocidi” tot i que al nostre país ja deuen ser els únics als que no els hi surt aquesta paraula, entenc que la vegin com una paraula maleïda, ho es, no per res, no, nomes pel que significa, nomes cal mirar el Diccionari de la llengua espanyola, de la Real Academia espanyola i ho defineix amb claredat “extermini o eliminació sistemàtica d’ un grup humà per motiu de raça, ètnia, religió, política o nacionalitat” i es queno es pot ser tan cruel, tan inhuma, tan pervers com per voler disfressar o tergiversar una realitat que veu tothom, quasi tothom, per intentar transmetre que no te res de sanguinària, el que no entenc es quin benefici en treuen, si es que n’aconsegueixen algun.

I una darrera per acabar “l’ajuntament madrileny, amb majoria popular, vol que sigui obligatori informar a totes les dones que volen avortar de les suposades conseqüències de fer-ho” ho sol·licitin o no; no em manifestaré pas envers aquesta qüestió, la puc compartir o no, però jo mai puc ni podré decidir per les altres persones, mai podré decidir en nom de les dones.

Tan els hi fa, el que ells i elles pensen ho volen convertir en obligatori pels altres, els hi es igual si no es just, els hi es igual si es inhumà, els hi es igual si fan mal a moltes persones , es tracta de continuar imposant els seus criteris, la seva voluntat, el seu poder i sobretot la seva mala fe. S’ha de buscar i trobar la formula legal per fer-los fora. Quan tindrem llistes obertes? Imatge de sipa d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Tot s’hi val per fer negoci

Llegia, quin vici eh!, un article de l’Helena Resano a infoLibre amb el titular “una mina d’or… de vergonya” en el que parla de tot això de Gaza, be fa referencia exclusiva a allò de que “sense cap tipus de pudor, alguns ja s’estan repartint com serà la reconstrucció d’aquella zona” i tot amb la única finalitat d’aconseguir que aquella franja de terreny que toca al mar sigui “una mina d’or immobiliària” volen convertir-ho en “un lloc de repòs i diversió”.

El negoci es el negoci, a part d’altres qüestions de difícil justificació, d’entrada tenim que per fer tot el que han fet fins ara, darrera hi ha un negoci d’armamentistes, a veure qui s’emportarà la llesca més grossa, després de destruir-ho tot, s’ha de treure la runa, s’ha d’endreçar, a veure qui s’emportarà la llesca més grossa, després s’ha de construir aquest megaprojecte d’oci tan enlluernador, espatarrant, esbalaïdor … diuen, a veure qui s’emportarà la millor llesca, on si el fan possiblement alguns dels que ara ens esgarrifem hi acabarem anant; i un cop construït algú l’explotarà comercialment, a veure qui serà.

La periodista continua buscant adjectius per descriure el que això pot significar, anomenant-ho directament pornografia, sentirem vergonya? possiblement en un futur la historia ho jutjarà, encara que com diu la Helena, el més fotut es que en ocasions es vulgui justificar que es fa “tot en nom de Déu” i tot i que jo no sigui un expert, ni de bon tros, en això de les religions, dubto molt que trobem en cap religió el mandat diví de destruir al pròxim, potser trobaríem que cal defensar-la, la religió no la riquesa material, però suposo que ha de ser explicant-la be, explicant quina es la paraula de Deu que, torno a dir, dubto molt que sigui la de sotmetre i matar als que fan nosa per desenvolupar els capricis dels que ho fan; i mentre allà els maten, el que no pot ser es que aquí ens estiguem quiets i calladets, perquè al cap i a la fi, a nosaltres tot això ens queda lluny, o això ens pensem.

Mentrestant alguns es fan fotos, altres lliuren condecoracions, altres busquen als diccionaris de sinònims, paraules que no sonin tan malament con “genocidi”, encara que justificar el que es del tot injustificable no si te cap paraula apropiada que no pugui ser titllada de grollera; he llegit en algun lloc que els humans tenim la tendència a justificar allò injustificable com un mecanisme de defensa, on es busca racionalitzar accions que, en el fons, són inacceptables, encara que aquí no esta clara aquesta relació de defensa i/o atac. Pensem en els motius indefensables que ens poden portar a acceptar o a buscar justificacions a fets aberrants, com es en el cas de les guerres, si aquelles que els governs intenten justificar al·legant raons de seguretat nacional o protecció de drets humans, tot i que quasi sempre acaben amb violacions greus precisament dels drets humans. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Això de la reducció de jornada …

Ahir a la radio i televisió, avui a la premsa escrita, un tema més en el disparador mediàtic dels partits, es una qüestió recurrent a les noticies, el govern central vol aprovar la reducció de la jornada laboral, i a part de la teòrica oposició, partits dels anomenats del grup d’investidura també s’oposen a aquesta nova regulació, i la pregunta es senzilla, perquè?

Diu un article de la Cristina Monge a infoLibre que “Yolanda Díaz aquest dies ha fet una aposta molt forta: fer realitat al Congrés dels Diputats la seva promesa de reducció de la jornada laboral que ja ha aprovat la societat. Guanyada al carrer, no està gens clar que superi la votació al Congrés”, es tracta de reduir les 40 hores de treball setmanals que es fan actualment a 37,5 hores de treball efectiu.

Diuen els del govern que més de 10 milions de persones es podrien beneficiar d’aquest canvi, treballadors a jornada completa del sector privat, principalment a la indústria i la construcció. En altres àmbits, educació, administració pública, activitats financeres, assegurances i altres sectors, així com País Basc, Navarra i Catalunya, la jornada laboral ja esta a l’entorn de les 37,5 hores.

Per altra banda un article de VilaWeb ens diu que Junts anuncia el vot contrari a la reducció de la jornada laboral, i abans de fer la pregunta del milió, aprofundim una mica més en aquest darrer article, la líder de Junts acusa el govern espanyol d’haver fet aquesta llei contra Catalunya i alerta que moltes petites i mitjanes empreses no podrien suportar-ne l’aplicació i critica el fet de que s’hagi impulsat aquesta llei tot i no haver arribat a cap acord amb els socis de govern.

Ara ja ens podem fer la pregunta, ara ja podem pensar solets sense la tutela de cap partit ni de cap govern, que coi diu la llei, perquè els impulsors ens venguin la moto de que es la hostia, i els detractors ens venguin la moto de que es una animalada, que diu exactament la llei? ambdós bàndols ho podrien publicar, no? si, ja se que tota aquesta parafernàlia legal i oficial el que fa es omplir pagines i pagines d’algun document excessivament gruixut i total per no dir gran cosa, però així sembla que treballen molt, ho fan be, i sobretot pretenen justificar el sou, tot i que la majoria de pagines son allò que s’anomena “palla”.

El que no acabo d’entendre es això de que moltes petites i mitjanes empreses no podrien suportar l’aplicació d’aquesta nova llei; aprofundim una mica en això, la llei en serà la culpable o es que determinat empresariat, actualment ja es troba en el llindar, si no hi es del tot, de la fallida tècnica? el problema es una reducció mitjana de 30 minuts diaris en alguns sectors? Podria ser que la gran majoria de treballadors beneficiats siguin de sectors amb llocs de treball poc qualificats i poc remunerats? si ens fem ressò del que diuen des de Junts, que el govern primer s’hauria de centrar a afavorir la productivitat i combatre l’absentisme laboral … la pregunta es evident, això quants anys fa que s’hauria d’haver fet i en canvi s’ha anat deixant en un cul de sac? perquè?

No se a la resta d’Espanya que en pensen n’hi que hi diuen, però els d’aquí ja es hora de que exigim als que s’autoanomenen representants nostres, coherència en els seus posicionaments, coherència no política, sinó coherència social, no se si tenen part de raó o no, però tinc un dubte raonable, que esperen a explicar-nos be als catalans que passa i que pensen fer per aportar solucions al problema creixent de jornades laborals interminables i salaris mínims, nomes cal deixar-se caure per determinats sectors. Imatge de Ludo-Photos  d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Tambors de guerra propers ens acosten a la mili

Els matins, després de la dutxa i l’esmorzar, dedico una estoneta a la premsa, entre la de paper i la digital repasso diverses publicacions, com sempre dic m’agrada fer una ullada a tot tipus de tendències, així veus com opinen totes les cares de la moneda, totes les creences del país.

Ja fa alguns dies que s’han revifat els dubtes o les incògnites envers la possibilitat de que els països de la UE es tornin a abraçar a la mili, d’això ja en parlava ara fa un any en el meu article “Torna la mili?” , però sembla que ara aquesta opció torna a agafar embranzida, perquè serà? senzillament per la guerra d’Ucraïna, si la que tenim aquí, a les portes de casa. Avui he llegit un article a infoLibre que amb titular de “Els vents de guerra renoven la mili a Europa i posen Espanya en el punt de mira” on Fernando Varela fa una mirada a aquesta novetat, on per exemple Alemanya vol promoure un model de “mili” en el que a partir de l’any vinent, els majors de 18 anys que responguin positivament a la pregunta de si volen fer el servei militar, la facin per un període mínim de sis mesos, no oblidem però que a la UE hi ha 9 països que ja tenen en marxa algun tipus de servei militar per tal de poder subministrar efectius als seus respectius exèrcits.

Ara podríem entrar, com en tot el que fem els humans, en defensar o contradir les diverses opcions manifestades, per exemple l’article diu que “La cúpula militar calcula que l’exèrcit necessita multiplicar per set el nombre actual de reservistes” uau … multiplicar per set; deia al meu article d’ara fa un any que es deia que “al nostre país, teníem aproximadament uns 120.000 soldats professionals” això voldria dir assolir quasi el milió de guerrers a la reserva, bufa, i tot perquè alguns autoproclamats conqueridors, ells s’autoanomenen salvadors, però no ens enganyem son conqueridors en tot el sentit més ampli de la paraula, com deia la seva dèria es la que incita a la resta de governs a buscar com defensar-nos, realment com defensar-se d’aquells que posen en perill l’estatus social i econòmic dels governants.

Reflexionem una mica, ens diuen que el capitost soviètic te deliris de conquerir el món, després de més de tres anys de guerra a Ucraïna, els de l’UE encara discuteixen quines mesures, quines sancions econòmiques decreten per imposar-li, que al cap i a la fi pagaran els seus conciutadans, i tots nosaltres no ens enganyem, perquè es parla de mesures econòmiques, aranzels, bloquejos, i això repercuteix directament en la ciutadania, no en els mandataris. O sigui que l’acusen de possibles crims de guerra contra la humanitat, però el càstig es purament econòmic, i que no diguin que no hi poden fer res més, al cap i a la fi quan el populatxo ens queixem, be prou que troben mitjans per fer-nos canviar d’opinió, o no he veieu així?

Soc dels que vaig fer la mili, soc d’aquella època en que aquest període de vivències deien que et feia home, no tinc clar que em va aportar de positiu, de negatiu cadascú sap com ho va viure i com ho va passar, precisament a TV3 van emetre un programa que parlava d’aquesta qüestió, i no pas tothom en sortia ben parat. El que cabreja es que a ser allò que anomenen carn de canyó, nomes en tenim paperetes, pel sorteig que fan els capitostos, la menudalla, el populatxo o sigui tots aquells que tenim que estar calladets i ser obedients, en definitiva els súbdits. I nosaltres com a borregos anem seguint el camí que ens han marcat, anem remugant en el context de les pastures acotades, això si vigilats i controlats per uns pastors que hi posen la cara i tota la seva empenta per les punyeteres trenta peces de plata. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Realment es vol reciclar?

Fa temps, anys, que donem voltes a aquest tema, be els ciutadans a part de queixar-nos per les taxes que paguem, poca cosa més fem, no se si podríem fer-hi més o no, però la veritat es que deleguem en els nostres representants a les direccions “superiors” establertes, siguin ajuntaments, parlaments autònoms o estructures de l’estat.

Avui llegia a infoLibre un article de Daniel Lara que amb el titular de “Ecoembes, una organització obligada a reinventar-se després de 25 anys de dades de reciclatge maquillats”, no deixa gaire be ni al lobby del plàstic, com ell els anomena, ni als governs que ens han dirigit en el decurs d’aquests 25 anys. Diu que es una trampa en la que hi ha participat el Govern i les comunitats autònomes, que fins ara s’ho han mirat de reüll en lloc d’elaborar les seves pròpies estadístiques, i ens deixa anar una dada interessant, quan diu que Greenpeace va calcular el 2021 que les administracions locals assumeixen un sobrecost de 1.700 milions d’euros a l’any en recollida d’escombraries que hauria d’assumir Ecoembes.

Això es molt greu, i més ara quan a la majoria de municipis, el nostre inclòs, s’està qüestionant la necessitat i conveniència d’uns augments de les taxes de recollida de brossa que son, no se si desorbitats, però si excessivament alts i si llegim aquest article veurem que molt possiblement innecessaris si tots complissin amb les seves obligacions. Es molt senzill, i es molt greu, segons l’article més del 40% del volum de residus que recullen els ajuntaments al contenidor gris són envasos, que hauria de gestionar Ecoembes, d’aquesta manera, cada vegada que un ajuntament s’encarrega d’un envàs, el consumidor paga dues vegades: una amb la taxa de punt verd, i una altra amb els impostos municipals.

No tinc, els ciutadans no tenim, cap formula per avaluar la veracitat de tot plegat, el que si que esta clar es que hi ha dues accions que cal fer, la primera es responsabilitat nostra, valorem seriosament la quantitat de plàstic que utilitzem i si esta a les nostres mans reconduir la situació amb una menor utilització d’envasos d’un sol us, i segona exigim als nostres “líders” als nostres polítics que no tot es tan simple com augmentar taxes, s’han de posicionar, han de convertir-se en això que s’anomena un “lobby” i pressionar perquè els nivells superiors de poder i de decisió facin complir les normes establertes en aquest la llei de residus del 2022, i no cal esperar tan de temps a prendre decisions adients, ja que segons l’informatiu, la norma estableix que si no s’assoleix la xifra, cal implantar a Espanya un Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR) en un termini de dos anys, abans del 22 de novembre de 2026, o sigui una llei del 2022 no s’aplicarà adientment fins després de quatre anys d’haver estat aprovada … així anem. Imatge de QuinceCreative a pixabay.

El límit de la tolerància

Dues noticies que en principi son tan distants com els punts geogràfics on han succeït. L’ordre es indiferent, una la del documental d’en Tamayo, “com caçar a un monstre” i la segona la del judici Pelicot.

De la primera diré que hi ha moltes coses que al meu “coco” li costa processar, però nomes parlaré de dues, una es que fa que un individu adult, que admet les seves relacions amb joves o infants, tot depèn del llindar que la justícia digui, perquè on acaba la infantesa i on comença l’adolescència i la maduresa, encarregui a un conegut fer un reportatge de la seva vida per rentar o blanquejar, com es diu ara, la seva imatge publica? i l’altra es que em costa d’entendre com es possible que avui en dia, tal i com van ensenyar al documental, presumptament algú de la judicatura pugui emetre tranquil·lament una ordre de recerca i captura d’un delinqüent jutjat i sentenciat, nomes fent constar nom i com a cognoms les dues inicials … es que la policia ha de ser endevina?

Encara que la pregunta cabdal queda sense resposta, com es que tal i com relata l’article de Xavier Ricou a la Vanguardia aquest monstre que se suposa que va ser un depredador sexual en diversos col·legis, cases de colònies i parròquies pugues actuar amb total impunitat durant ni més ni menys tres dècades? ningú en sabia res? ningú podia fer-hi res?

I de la segona que puc dir jo? també se’n ha escrit molt i suposo que encara s’ompliran moltes mes pagines parlant-ne, i es que com se suposa que hem d’encaixar el fet de que més de 50 individus amb el marit de la víctima liderant-los, haguessin violat a aquesta senyora, no sabem quantes vegades, però si que les noticies diuen que alguns van repetir, com l’article de Helena Resano a InfoLibre o sigui que ni que sigui en un espai temporal mes allargat, no deixen de ser un “ramat” de violadors que son conscients del que fan i tot i així tiren endavant i en alguns casos fins i tot repeteixen.

De la noticia nomes un ressaltat dels molts que hi ha per escollir: “les preguntes són tan impresentables que costa entendre en quin moment un advocat hagi pensat que preguntar això és procedent en aquest judici, en el qual les proves contra els acusats són aclaparadores, un d’ells va preguntar a la víctima si ella triava als seus violadors” … en serio que no s’ha d’actuar contra aquests tipus de lletrats, inhabilitar-los, per començar a fer la neteja que aquest puntal de la democràcia necessita?

I la pregunta cabdal que queda sense resposta es la mateixa, com es que tal i com relata l’article referenciat, aquests monstres que presumptament van actuar com a ramat en la violació de la víctima, liderats pel marit, poguessin actuar amb total impunitat durant anys? ningú en sabia res? ningú podia fer-hi res?

Diferents actuacions, diferents víctimes, diferents agressors, no podem continuar amagant el cap sota l’ala, no podem tancar els ulls a unes realitats que si no ens afecten personalment, sovint preferim obviar-les, dubtem que hagin pogut passar, o fins i tot hi ha qui pot acabar assumint que si han passat segur es per algun motiu més o menys justificat, i això ens ho resumeix el final del documental d’en Tamayo, en el que en Carles li pregunta fins a l’últim moment: “demanaràs perdó?” i la resposta del detingut es: “me les pagaràs”. Imatge generada en AI per AberrantRealities a Pixabay.