Etiqueta: Impostos

Publicat a

Voluntariat en grans esdeveniments      

Avui llegia a la premsa digital, concretament a l’Esportiu delPuntAvui+ un article d’en Xevi Masachs amb el títol de “L’espectacle a casa” acompanyat d’un ressaltat que diu “el poder d’atracció del Tour es reflecteix als carrers de la ciutat, amb milers d’aficionats desafiant la calor i vibrant amb la primera arrencada de la cursa a Catalunya”.

En un apartat de l’article fa una comparativa de la resposta de la ciutadania en aquest esdeveniment i el de la Copa América, tot esmentant que costarà afinar els càlculs sobre tota la despesa i el retorn econòmic que teòricament ha de compensar la inversió publica, però la resposta als carrers estava assegurada, res a veure amb un altre gran esdeveniment recent a la ciutat, la copa Amèrica de vela.

Exposa amb claredat el que es va viure en aquest esdeveniment, ho puc assegurar, personalment he participat com a voluntari tan en aquest Tour com a la Copa América, i son dues activitats diferents, tan al desenvolupament de les mateixes, com en el seguiment de la ciutadania. No ens enganyem, ambdues son muntatges comercials que busquen un aparador entre milers d’aficionats, milers de seguidors i amb un rerefons totalment econòmic, beneficis per a la organització, que no critico pas, si ho fan be i en podem sortir beneficiats tots, endavant.

Unes referencies als seguidors que tenen ambdues modalitats esportives, de la vela he trobat que l’any 2025 hi havien 53.000 federats, i del ciclisme he trobat que n’hi ha uns 20.000 federats. Suposo que aquesta diferencia així d’entrada sobte, pero el fet de poder pilotar un veler que necessites llicencia fa que hi hagi més gent que es federi, no així amb els ciclistes que nomes si sortim a caminar o fem un viatge en cotxe, veurem que tan a la carretera com als camins n’arribem a trobar molts més del que reflecteix el fet d’estar federats o no.

La visió com a voluntari, es que participes en un esdeveniment d’una repercussió que va més enllà de les fronteres locals o nacionals, i del que nomes en vius la part en la que participes. A la Copa América estava a la Fan Zone de l’entorn del Port Vell, i vaig viure i l’ambient, les activitats i les celebracions que es feien en aquell espai. Pel Tour estava a la zona del carrer Aragó, coordinant amb dos companys mes les activitats d’una quarantena de voluntaris, i aquest es l’esforç i el reforç que vam aportar entre tots al Tour, pero vam viure únicament el que passava en aquella zona, concretament al carrer Aragó.

Ara podríem intentar valorar on hi havia mes gent, a la Copa América o al Tour, pero es que son dues manifestacions esportives totalment diferents, i com passa sempre ambdues tenen els seus defensors i el seus detractors. Com a voluntari us diré que vaig gaudir de les dues, i es que es tractava de viure en primera persona dos importants esdeveniments que no son comparables.

Ara a algú li tocarà valorar, si te suficient informació, si les aportacions publiques son correctes, son raonables, si tocava fer-les o no, i en base a aquesta informació a veure si algú s’atreveix a valorar el famós retorn econòmic que teòricament ha de compensar, l’esforç que en aquesta direcció han fet els diversos organismes públics amb la bossa dels nostres impostos.

Ah! i recordar que en qualsevol esdeveniment en el que hi participen voluntaris, aquests ho fan, ho fem, de manera totalment altruista, no cobrem ni esperem fer-ho, anem a gaudir de poder col·laborar en una organització que promou un espectacle determinat i fer que aquest arribi al màxim nombre de ciutadans possible. Crec que en ambdues ocasions es va aconseguir. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Crisi d’habitatge

Llegia avui que els “experts” demanen que una de les mesures, entre altres, per resoldre la crisi de disponibilitat d’habitatge, seria la de reduir l’IVA d’adquisició a la meitat. Potser es una opció, una mesura més, però aquesta mesura sense cap més acció no serviria de vareta màgica perquè es comencessin a vendre habitatges a tort i a dret.

A veure al nostre poble, pel que diu la gent, entesos o no, experts o no, es venen alguns habitatges, pel que diu la gent tinc referencies de dues opcions, una d’un import de 350.000 euros i una altra de 400.000; amb l’iva actual del 10% cal afegir-hi 35.000 i 40.000 euros respectivament, si es reduís l’IVA a la meitat, l’import a pagar es cert que seria inferior, pero no ens enganyem en el primer cas s’acabaria pagant 367.000 euros i en el segon 420.000 euros.

Si pensem una mica veurem que el problema no es nomes l’IVA, que posats a demanar jo el situaria en el ZERO, el problema es que l’habitatge realment no es considera una necessitat bàsica, si més no per part dels grans promotors, a qui respecto si es mouen en un context de model de negoci respectable, com deia l’habitatge ja en un principi es una via de fer diners pels que executen i comercialitzen l’obra, perquè no ens enganyem, quantes persones tenen un problema de 20.000 euros, que es la diferencia de l’IVA a l’hora de comprar un habitatge? el que realment fa mal es el 4 que hi ha davant.

Ara be, com diu el mateix article que he llegit, un problema afegit i greu, son els impostos que es van pagant des de l’inici del projecte i en el transcurs de la tota la construcció, tot plegat previ a la transmissió patrimonial final. Diu l’article que al llarg del procediment d’execució d’una obra “la pressió fiscal suportada pot arribar a superar el 62%” si això es veritat, potser el primer culpable de que els habitatges tinguin un preu tan elevat es el mateix estat que diu que vol solucionar-ho. De fet el mateix passa per exemple amb la gasolina.

Ja se que s’han de recaptar impostos, soc dels que te clar que per rebre tots els serveis que demanem cal que entre tots assumim prèviament la necessària pressió fiscal o no tindrem serveis. Ara be, una cosa es pagar i l’altra es fer una bona gestió d’aquests impostos. Nosaltres per la nostra part complim, paguem, els que massa sovint no compleixen, son els gestors “oficials” que si volem ser una mica benvolents, direm que son uns pèssims gestors, podríem dir que tenen la ineptitud com a embolcall del càrrec, com quan anem a comprar a una botiga, que amb els anys hem passat de rebre un paquetet ben fet amb llacet i tot, a rebre en el millors dels cassos un bossa publicitària, que l’hem de pagar prèviament per l’impacte ambiental.

Ja se que sempre acabo criticant als polítics i alts funcionaris, als de rang inferior nomes els hi demanaré que mai s’assemblin a alguns dels seus superiors jeràrquics, pero es que tinc la sensació de que una de les seves inquietuds es precisament aquesta, la de anar a contracorrent de les necessitats dels ciutadans. I no entrem a valorar la variable de les possibles activitats fraudulentes, perquè es per plorar i engegar-ho tot a pastar fang. Imatge generada amb ChatGPT.

Publicat a

Taxa turística

Tornem-hi, es tracta de fer veure que hi ha una problemàtica on no existeix, i això de la taxa turística n’és un exemple des del punt de vista ciutadà. Podem parlar de qualsevol població, però centrem-nos en Barcelona que es una referencia molt valida, tan per la dimensió de la ciutat com per l’acumulació de turistes que la visiten.

Entrem a veure i valorar les taxes pels hotels de cinc estrelles , fins ara hi havia una tarifa general de 3,5 euros, més una tarifa local de 4 euros, en total els hostes pagaven 7,5 euros per persona i dia. A partir del primer d’abril la tarifa general passa a ser de 7 euros, la local de 5 euros i el total que pagarà el turista es de 12 euros per persona i dia, un increment del 60%, òstia ..!! però no ens deixem enganyar, ara fem la comparativa amb el preu dels hotels.

He buscat a les xarxes una habitació per a dues persones en un hotel de cinc estrelles, una nit, preus que de mitjana es situen entre els 400 euros i els 600 euros la nit, algun arriba fins i tot als 1.200 euros/nit … pregunta fàcil, l’increment de la taxa es significatiu? aquell 3% de taxes que pagaven de mitjana abans, ara es situa en el 4,8%, encara que si anem a la tarifa alta, aquest percentatge es redueix fins el 2% … ens volen fer creure que la taxa es el que enfonsarà el negoci hoteler?

Una altra qüestió es l’ús que es pot fer d’aquesta taxa, tindrà una bona destinació? els nois i noies que prenen decisions ho faran be? l’encertaran? aquí es on hi ha la mare dels ous. Sabeu que soc del parer de que els turistes, jo mateix quan m’hi converteixo, hem de pagar el cost de les despeses de fer turisme, i no em refereixo a transports, hotels, restaurants … em refereixo a totes les despeses que es generen al voltant del turista, consum d’energia, consum d’aigua, neteja, reparacions diverses … tot això qui ho paga? els propietaris dels negocis no, ells paguen les taxes que tenen establertes com a empresa, això vol dir que d’entrada ho paguem els contribuents en general amb els nostres impostos.

Per exemple, quan després d’una nit de gresca ha de passar l’equip de neteja amb maquinaria diversa, no ho paguen els usuaris de la festa, ho paguem els ciutadans, i ja no parlem de les bretolades sovint motivades diguem pels excessos de determinades substancies; podríem fer una llarga llista, però no cal, deixem-ho aquí i fem la pregunta indiscreta: perquè no hi ha d’haver una taxa turística que cobreixi tot aquest desgavell? em direu que el preu que s’ha d’aplicar per persona i dia es excessiu? realment pensem que desequilibrarà la balança i que farà renunciar als turistes a visitar el lloc de destinació escollit? Imatge generada amb ChatGPT.

Publicat a

De qui son les coses?

Darrerament hi ha un bon enrenou amb unes pintures murals que hi ha al MNAC, de qui son?, qui te el dret a tenir-les i exhibir-les? quan busques informació i llegeixes una mica, trobes justificacions de tot tipus, comencem, sembla ser que les famoses pintures procedents del Monestir de Santa Maria de Sixena, van arribar al MNAC com a dipòsit de la comunitat de religioses santjoanistes de l’esmentat monestir, i es consideren una de les mostres més rellevants de pintura romànica de tota la península. Any 1936, en el decurs de la guerra civil espanyola el monestir en qüestió, va patir un incendi, i com a conseqüència del foc hi hagué importants pèrdues pictòriques i alteració dels colors.

El govern aragonès va interposar una demanda per reclamar el retorn dels murals a l’Aragó, i una sentencia judicial obliga a retornar les obres a Sixena. Entre els informes sol·licitats i presentats, diuen que hi destaca el realitzat per la Dra. Simona Sajeva, en el que deia que era impossible traslladar aquestes pintures murals sense danyar-les irremeiablement. I ara tothom esta a l’espera de veure com acaba aquest desgavell polític, vestit o disfressat com vulgueu dir-li, de litigi cultural entre veïns.

No valorare pas qui te la raó, al cap i a la fi hi ha gran quantitat de material aliè exposat a museus d’arreu del món que s’hauria de retornar físicament i geogràficament als seus orígens, que aquests museus es quedarien buits d’allò que els ha fet coneguts, famosos i que els hi ha proporcionat notorietat i llargues cues de visitants.

Per això una reflexió seriosa envers de qui son realment les coses terrenals i materials. No fa pas gaire que algun dels dirigents de les comunitats autònomes, de fet més d’un, deia a l’hora de plantejar una revisió del finançament autonòmic, tot referint-se a la major recaptació d’impostos catalans, que la riquesa de Catalunya no era pas dels catalans, en realitat era de tots els espanyols. Això ho podríem aplicar a les famoses pintures murals, en realitat no son dels aragonesos, son de tots els espanyols, catalans inclosos; per això si els impostos s’han de repartir entre tots, la cultura i les obres d’art també, no?

Potser el primer que tindrien que investigar, si es que encara no ho saben, es qui va calar foc al monestir de Sixena l’any 1936 en el decurs de la malaurada i maleïda guerra civil, he llegit que les flames van devorar la major part de l’extraordinari artesonat mudèjar de la sala capitular, i les pintures murals van anar desapareixent o van quedar danyades de manera irreversible. Sembla ser que les pintures es van extreure per un equip d’especialistes de Barcelona, que posteriorment les van traslladar i restaurar, i tot plegat sembla ser que pagat amb diners provinents de l’Ajuntament de Barcelona. Si realment es així, qui ha de pagar aquella restauració? el Ministerio, la comunitat aragonesa, l’ajuntament de Sixena, qui?

I nomes una pregunta senzilla, he llegit que en algun dels museus aragonesos hi ha obres d’artistes espanyols no nadius d’aquesta comunitat autònoma, el govern de l’Aragó tornarà totes aquestes obres als llocs d’on eren els seus autors, entre els que possiblement també n’hi ha de catalans? Imatge de falco d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

La classe política s’ho busca

Un titular que no es gratuït, perquè encara que ja se que no tots els que es dediquen a la política son barroers, però com faig cada dia al llegir la premsa, sigui escrita o digital, trobo articles de periodistes o opinions de lectors, que fan referencia a aquestes mancances que alguns polítics d’arreu demostren tenir.

També soc conscient de que el que passa a molts indrets, no sempre en te una culpabilitat directa el polític o política de torn, però si que sovint, si aprofundissin una mica més en la seva tasca, i no nomes floritures i sortir a les fotografies, podrien millorar algunes de les mancances que trobem arreu dels serveis que rep la ciutadania.

Avui podem fer una ullada a educació i residencies. La primera va a cas d’una carta d’un lector de la Vanguardia, que es queixa de que com que ha minvat la natalitat, el govern diu que presumptament tancarà línies d’I3 i d’ESO, i la queixa es perquè, segons el lector, aquesta reducció es practicarà a l’escola publica, i el que demana el signant es perquè no es a la concertada. No se si te raó o no, no n’he fet seguiment, però si que deixo la pregunta a l’aire perquè sigui contestada perquè li pertoqui … es cert que nomes es tancaran línies a les escoles publiques? poden explicar-se, tan si es cert com si es una mala interpretació que fa el lector.

Jo per la meva part puc dir, que he fet una mica de seguiment de la qüestió referent a l’escola inclusiva, he parlat amb pares i mares, mestres, representants del departament, associacions que treballen per la inclusivitat, i la meva opinió es que hi ha moltes paraules i molt bones intencions, hi ha algun decret aprovat fa quasi 8 anys que segons professionals del sector, presumptament el que hi ha es una manca de recursos tan econòmics com humans, per això el que no tinc clar es si tot plegat es un “voler quedar be amb la vianda al plat” o hi ha un interès real perquè això funcioni; si es així el que manca d’entrada són mes explicacions.

L’altra qüestió d’avui, es el d’algunes residencies, la premsa parla d’una demanda per desnutrició i males praxis en una residencia del Vallès, es indiferent quina es a la premsa ho podeu llegir, la qüestió es perquè passa això i perquè ningú de l’administració actua amb fermesa davant d’aquestes males praxis. Es tracta d’una entitat gestora col·laboradora de la Generalitat des de l’any 2009 i fins que se li va revocar la col·laboració l’any 2017, després de diversos expedients sancionadors. Segons el ministeri públic els acusats “atemptant contra la seva dignitat com a essers humans, tenien els avis en un estat d’extrema precarietat i brutícia”.

Dit tot això, qui gestiona els recursos de la ciutadania, son els electes a qualsevol plenari sense oblidar els tècnics i funcionaris corresponents que tenen al seu voltant, i tenint molt clar que ells no son els responsables de que hi hagi descensos de la natalitat en el primer cas, ni de les males praxis de les empreses que gestionen alguns geriàtrics en el segon dels casos, però si que tenen la responsabilitat d’estar plenament actius en el seguiment, control i verificació de que les coses es fan be, molt be, perquè no ens enganyem el buscar l’excel·lència en el servei a la ciutadania es la seva obligació, els impostos han de servir per això, per dotar de serveis a la societat, però perquè no siguin serveis mediocres, s’ha de buscar sempre l’excel·lència, encara que primer potser tindríem que aconseguir la excel·lència política. Imatge de sabinevanerp a pixabay.

Publicat a

Soroll per la fiscalitat

Han apujat el salari mínim, cinquanta “eurets” mensuals, una misèria segons els treballadors, una punyalada segons els empresaris, tothom ho veu amb el color del vidre que li convé o que li es més beneficiós o el perjudica menys.

El problema s’ha fet gran i es qüestiona en el moment en que Hisenda no adapta els trams a l’evolució de les retribucions mínimes, i això fa que alguns treballadors paguin uns impostos, que fins enguany no tributaven. Poc o molt es indiferent, la realitat es que el govern podia haver fet les coses millor, o en realitat es que ja els hi esta be així?

Diuen que els perjudicats seran principalment persones assalariades solteres i sense fills; les casades amb algun fill menor, continuaran amb tributació zero a la renda. Ho podem llegir als rotatius de Prensa Iberica, i al digital InfoLibre llegim que la vicepresidenta i ministra de treball, deia en roda de premsa que una perruquera tributa el 17,5% y una gran corporación un 3,8%. I els tècnics d’hisenda també coincideixen en què aquesta mesura afectarà a molt poques persones i limitarà els seus efectes a solteres o separades, sense fills ni càrregues personals o familiars.

Dit tot això i abans de posar-me davant l’ordinador per escriure alguna bajanada en format pensament particular, he trucat a un amic autònom per confirmar que ell si o si ha de tenir retenció d’IRPF quan factura, i la resposta es SI, facturi el que facturi. Es a dir estem o estan debatent si els que cobren el salari mínim, recordem ara de 16.576 euros anuals, han de tributar o no, però acceptem que els que son autònoms encara que facturin anualment la meitat si que han de tributar. Això es just?

El problema no es si qui cobra el salari mínim ha de cotitzar 15 o 20 euros mensuals, el problema es si el salari mínim es just, es suficient per viure, es suficient per poder assolir les necessitats bàsiques d’una família.

Encara que el més important es pensar, reflexionar i avaluar si aquests diners, els nostres diners, els que paguem a Hisenda o com ara diuen alguns, aquesta aportació a la col·laboració social conjunta, estan ben administrats o com dic sovint, els deixem en les mans foradades d’alguns que no saben i altres que no en volen, gestionar acurada i correctament, en benefici del conjunt de la societat. Imatge de Ralphs_Fotos a pixabay.

Publicat a

Realment es vol reciclar?

Fa temps, anys, que donem voltes a aquest tema, be els ciutadans a part de queixar-nos per les taxes que paguem, poca cosa més fem, no se si podríem fer-hi més o no, però la veritat es que deleguem en els nostres representants a les direccions “superiors” establertes, siguin ajuntaments, parlaments autònoms o estructures de l’estat.

Avui llegia a infoLibre un article de Daniel Lara que amb el titular de “Ecoembes, una organització obligada a reinventar-se després de 25 anys de dades de reciclatge maquillats”, no deixa gaire be ni al lobby del plàstic, com ell els anomena, ni als governs que ens han dirigit en el decurs d’aquests 25 anys. Diu que es una trampa en la que hi ha participat el Govern i les comunitats autònomes, que fins ara s’ho han mirat de reüll en lloc d’elaborar les seves pròpies estadístiques, i ens deixa anar una dada interessant, quan diu que Greenpeace va calcular el 2021 que les administracions locals assumeixen un sobrecost de 1.700 milions d’euros a l’any en recollida d’escombraries que hauria d’assumir Ecoembes.

Això es molt greu, i més ara quan a la majoria de municipis, el nostre inclòs, s’està qüestionant la necessitat i conveniència d’uns augments de les taxes de recollida de brossa que son, no se si desorbitats, però si excessivament alts i si llegim aquest article veurem que molt possiblement innecessaris si tots complissin amb les seves obligacions. Es molt senzill, i es molt greu, segons l’article més del 40% del volum de residus que recullen els ajuntaments al contenidor gris són envasos, que hauria de gestionar Ecoembes, d’aquesta manera, cada vegada que un ajuntament s’encarrega d’un envàs, el consumidor paga dues vegades: una amb la taxa de punt verd, i una altra amb els impostos municipals.

No tinc, els ciutadans no tenim, cap formula per avaluar la veracitat de tot plegat, el que si que esta clar es que hi ha dues accions que cal fer, la primera es responsabilitat nostra, valorem seriosament la quantitat de plàstic que utilitzem i si esta a les nostres mans reconduir la situació amb una menor utilització d’envasos d’un sol us, i segona exigim als nostres “líders” als nostres polítics que no tot es tan simple com augmentar taxes, s’han de posicionar, han de convertir-se en això que s’anomena un “lobby” i pressionar perquè els nivells superiors de poder i de decisió facin complir les normes establertes en aquest la llei de residus del 2022, i no cal esperar tan de temps a prendre decisions adients, ja que segons l’informatiu, la norma estableix que si no s’assoleix la xifra, cal implantar a Espanya un Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR) en un termini de dos anys, abans del 22 de novembre de 2026, o sigui una llei del 2022 no s’aplicarà adientment fins després de quatre anys d’haver estat aprovada … així anem. Imatge de QuinceCreative a pixabay.

Publicat a

Pujades d’impostos

El titular es clar, els municipis catalans aproven fortes pujades d’impostos, això que vol dir, que els municipis no catalans no els apujaran? o sigui que el problema nomes el tenim a Catalunya? no ho crec, però es igual, anem al que significa i el perquè d’aquest titular.

Diu l’article que la pressió fiscal es habitual que coincideixi amb el primer any de mandat, i això sembla que podria ser perquè es el moment clau per planificar el futur, si més no el de la legislatura iniciada fa pocs mesos.

Però quin es el motiu d’aquestes majoritàries fortes pujades d’impostos i taxes? alguns responsables polítics municipals diuen que un dels motius es el desequilibri econòmic dels ajuntaments, altres afegeixen que el seu ajuntament pràcticament esta en situació de fallida. Es diu que l’estructura financera dels ajuntaments no esta ben resolta, diuen que l’estat s’emporta la majoria dels ingressos, després hi ha les comunitats autònomes, i la resta, les engrunes, son pels consistoris.

A més hi afegeixen que els ajuntaments es fan càrrec de competències infradotades que son de la Generalitat, si han d’afegir també motius conjunturals, la inflació també afecta als ajuntaments, i no oblidem que a mesura que s’acosten unes eleccions municipals, el fet d’apujar impostos no es una acció gaire popular, i molts ajuntaments van actuar, diguem-ne, amb molta prudència a l’hora de proposar possibles increments.

Increments que possiblement eren necessaris fa temps, però molts ajuntaments van preferir congelar-los a l’espera de veure que passava. Un dels exemples mes clars, es el de la taxa d’escombraries, amb una gran varietat de percentatges que aplicaran els diferents ajuntaments del nostre país, i es que en aquest cas, a més hi ha un motiu supramunicipal afegit, i es la normativa que dictamina que a partir del 2025, els ajuntaments han de cobrir els costos de recollida, transport i gestió de residus, o sigui que els veïns hem de pagar el total del cost per aquests conceptes, cosa que fins ara no succeïa ja que, si no tots, la majoria d’ajuntaments cobraven als veïns una taxa inferior al cost real del servei, el motiu? possiblement no ser impopulars.

Però el que no he llegit enlloc, es que cap polític digui que hi ha la necessitat de revisar els costos dels ajuntaments, que les decisions polítiques dels dirigents de torn, van fer assumir als ciutadans en moments d’eufòria social i financera. Perquè no ens enganyem, sigui amb una taxa directa o via repercussió als pressupostos de l’ajuntament en qüestió, per exemple el cost de les escombraries el pagàvem tots els veïns i veïnes, encara que quedes emmascarat en el context d’un pressupost genèric, i que fa molts anys que en general no deixen de créixer, massa sovint desmesuradament, sense una necessitat real identificada, perquè el que nomes saben fer els polítics es, devant d’un increment de costos, apujar la pressió fiscal al veïnatge, però mai he vist que optin per revisar, ni per fiscalitzar, ni per fer un estudi econòmic seriós i extern de la possibilitat de reduir les despeses, i si ells no en saben prou, els polítics, hi ha un munt de professionals sèniors jubilats que segur que els hi sabran explicar com es pot fer una gestió financera adient als moments socials que viuen o pateixen les famílies, imatge de geralt a pixabay.

Publicat a

Impostos

Ara diuen que volen tornar a imposar l’impost de successions, recordem que la seva eliminació va ser un dels puntals de les campanyes electorals al nostre país; aquí cada un de nosaltres pot opinar lliurament, de si esta d’acord amb carregar fiscalment a l’hereu d’un patrimoni, pel qual ja es van pagar els seus impostos en el moment de l’adquisició, o el que s’ha de fer, es carregar amb impostos l’adquisició del be en qüestió, quan es produeix. Es curiós però, que el polític de torn sempre castiga al poble, mai assumeix la responsabilitat de la irresponsabilitat que ha acabat amb les fites aconseguides pels ciutadans; i quan dic això, es perquè si fem una repassada a tot allò que ara fan els polítics, ens adonem de que totes les mesures confiscatories que estan desenvolupant, no serveixen per a res; be si que serveixen, serveixen per fer que el ciutadà sigui cada vegada més i més pobre, tan financerament, com socialment. Fem una repassada ràpida al que han fet els polítics; primer, i si parlem d’impostos, a més dels de successions, recordem que ells no obliden pas els de patrimoni; tampoc es volen recordar de que en tots aquests darrers anys de transaccions multimilionàries de finques, s’han recaptat milions de diners en plusvàlues, en transmissions patrimonials i en tot tipus d’impostos; i el més greu es que, ara quan tot plegat ha petat, i al parlar de dacions, l’administració publica encara te la barra de voler cobrar plusvàlues a famílies que han lliurat el seu habitatge en dació, quan en molts casos aquesta cessió de la finca es fa per un import inferior al de la compra, i això el que tindria que significar, es que l’administració tornes diners als afectats, no? Com ja he dit en alguna ocasió, tenim un vint-i-tants per cent d’atur, als funcionaris els hi han reduït el sou en un percentatge prou important, però no he vist cap polític que hagi passat a l’atur, ni a cap polític que hagi tingut una rebaixa del sou, massa sovint molt més elevat del salari mínim interprofessional. Es diu que un bon empresari, o un bon responsable d’empresa, es demostra precisament en època de vaques magres, al cap i a la fi, ser un bon directiu en època de vaques grasses, esta a l’abast de qualsevol “xitxarel•lo”; en el mon polític passa el mateix, en època de vaques grasses es quan s’havia d’haver planificat amb molta cura, el futur dels ciutadans de cara a les èpoques de vaques magres; però que es el que van fer la majoria de polítics?, van abraçar la disbauxa i la mala gestió, quan no la mala fe que ara s’ha demostrat en alguns fets vergonyosos. No es tracta pas de defensar que no es paguin impostos, els impostos hi han de ser, i més quan volem serveis públics, perquè no ens enganyem pas gens ni mica, ara i sempre l’altra cara de la moneda dels serveis públics gratuïts, es una carrega fiscal en consonància amb els serveis que es reben; el que no pot ser i el que es més lamentable, es que massa sovint els diners recaptats via impostos, s’han perdut pel camí, abans d’arribar a ser utilitzats en serveis als ciutadans; i el que no hem d’oblidar mai, es que hem d’exigir als nostres polítics que donin al poble serveis mínims de qualitat, sense assumir serveis que podríem qualificar, si no luxosos, si minoritaris. Un darrer exemple del que dic, pressupostos del 2014 a Espanya, es destina el mateix import a defensa, que a sanitat més educació conjuntament; suposo que no cal dir res mes.

Publicat a

Fallida

Crisi, tothom en parla, per uns es més greu, per altres no tan, però la realitat es que tenim empreses amb problemes, i es això que en moltes ocasions ens porta a incrementar considerablement l’atur, afectant negativament a bona part de la gent treballadora i també de les seves famílies.
Les famílies, vaja el poble, quan es troba en aquesta situació ha de fer “virgueries” per poder fer camí, per poder viure el dia a dia com pot; per la seva part, també hi ha empreses que es veuen obligades a presentar concurs de creditors, això si no han de fer fallida. En el primer cas, hi ha un nomenamen d´interventors que controlen a la empresa i la seva operativa; i en el segon cas, es molt possible que es demanin responsabilitats als seus administradors. Tot això be arrel de titulars que aquests darrers dies han publicat a la premsa escrita; un diari deia que els ajuntaments ja preveien la fallida el 2010 si el Govern no hi posa solució; en un altre llegiem que els ajuntaments buscan formules per incrementar els ingressos via impostos, i una opció explorada es la de imposar una taxa per us de domini públic a les operadores de transaccions online; finalment també podíem llegir les trifulques ocorregudes en un ajuntament, amb insults i agressions, expulsions i el que es més important per a mi, ja que en masses ocasions els senyors i senyores que manen obliden: la total manca de vergonya.
A veure, de noticies la premsa en va plena, de trifulques entre partits i politics, també, però ara voldria centrar-me en les que he citat abans; en primer lloc es del tot vergonyós, criticable i per a mi sancionable, el fet de que hi hagi representants del poble, tan se val si es a nivell local, o autonòmic, estatal o continental, que puguin arribar als insults i a les mans per defensar la seva visió de les coses, oblidant-se de que no els hi hem posat perquè es barallin i defensin al seu partit i el seu ego, si no que se’ls hi ha posat perquè treballin pel be de tots; el mes greu va ser llegir que el regidor agressor deia, i cito textualment: “no descarta aliar-se amb el regidor que va agredir per desbancar al titular de l’alcaldia”; que podem dir? patètic? vergonyós? no, crec que el que s’ha de fer en aquests casos, es forçar la dimissió, i si no dimiteixen, hem de reclamar alguna via per tal de poder-los fer fora.
En el cas de buscar formules per incrementar els ingressos dels ajuntaments via un augment dels impostos, be, que dir, es una de les opcions que tenen, no cal dir que la més senzilla i amb la que s’ha de pensar menys, ara be no hem d’exigir als nostres dirigents que s’espremin una mica més el cervell, que busquin opcions que no signifiquin afegir més carrega al poble, han pensat per exemple per rebaixar-se el sou? o be han pensat en cobrar en funció de la seva productivitat? però llegim la noticia d’increment d’impostos més ampliada: els ajuntaments exploren les formules que poden utilitzar per ampliar als negocis de comerç electrònic les taxes municipals per ocupar el domini públic, que ja cobren a totes les operadores de telecomunicació fixa; veieu el que diuen? que una taxa que avui en dia ja cobren a tots els operadors de telecomunicacions i tambe a les companyies elèctriques, ara volen cobrar-la a tots els operadors de serveis electrònics disponibles al públic: a veure si entenc el que volen dir, entenc que volen cobrar dues vegades la mateixa taxa? perquè no ens enganyem, si ara ja cobren a operadores telefòniques i elèctriques pel cablejat existent, i ara volen cobrar als operadors electrònics que estan utilitzant el mateix cablejat, això es cobrar dues vegades pel mateix, no? ostres, si una botiga ven en dues vegades el mateix producte es frau, i voler cobrar el mateix impost dues vegades, que es? senyors i si en lloc d’incrementar els impostos, fossin prou hàbils i també prou intel•ligents per reduir la despesa com fan les famílies, no creuen que seria millor i que el poble en sortirà molt més beneficiat?
Finalment, davant la possibilitat de la fallida dels ajuntaments, no oblidin mai senyors regidors que on son, els hi ha posat el poble, i al poble vostès li deuen respecte, i han de demostrar que mereixen la confiança atorgada, i han de dirigir amb sabiduria i correcció i si a algun de vostès li manca un xic de professionalitat, ha de ser honest i plegar, i el que no sigui honest i actuí de mala fe, hem de tenir la possibilitat de fer-lo fora i si convé fer-li pagar els seus mals actes.
Per sort no tots son dolents, però als dolents fem-los fora abans de que podreixin tot el cistell.