Etiqueta: Govern

Publicat a

Avui gairebé ploro

Després de fer les meves cosetes de cada dia, obro l’ordinador i nomes veure les noticies que surten al principi quasi m’ennuego, el titular era trist, per no dir aterridor “el president del govern asfixia la casa reial: la manca de pressupostos els obliga per primera vegada a recórrer als estalvis per pagar nòmines” collo! quin daltabaix.

I he anat llegint la noticia, es de l’OKDIARIO podeu llegir la editorial, pero que voleu que us digui, m’ha picat la curiositat, quants diners destina el govern a la casa reial? es que d’entrada he pensat que pobre gent igual han de viure amb un trist salari mínim interprofessional (17.000 euros bruts anuals) i tot llegint he vist que tenen les aportacions de l’estat “congelades” des de fa un parell d’anys i els pobrets tenen la partida pressupostaria ancorada en els 8,43 milions d’euros, collons!

El mateix editorial diu que les despeses del personal assalariat a la casa reial pugen a 4,9 milions d’euros, he fet un càlcul ràpid i a raó del SMI em surt que podrien tenir quasi 300 treballadors, no se si els tenen, com tampoc se si cobren el SMI o un xic més. I l’article el tanquen amb una frase colpidora “aquest govern, que gasta a mans plenes com si no hi hagués demà, ha decidit expressament congelar la casa del rei”. No entraré a valorar si el personal d’aquest “departament” es poc o molt necessari, ara mateix es el que tenim, no se si la seva tasca es molt o poc productiva, també es el que tenim, encara que ara que esta de moda parlar de productivitat potser seria interessant avaluar la productivitat d’aquesta àrea de negoci.

Torno al principi, al títol, avui gairebé ploro, no se si de riure, no això no, d’angoixa per si no arriben a cap de mes, no això tampoc, o d’emprenyada, si això potser si, perquè mentre les estadístiques oficials diuen que hi ha molta gent que viu al llindar de la pobresa, n’hi ha alguns que tot i no tenir aquests problemes, diuen que han de gastar part dels estalvis, com si fossin els únics, encara que el que més emprenya no es nomes aquesta família, el que més emprenya es que darrera de tot aquest muntatge hi ha una colla, molts, de malandrins que viuen pero que molt be a costa dels contribuents i alguns no han fotut res mes en tota la seva vida que fer de polítics. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Conflictivitat a les escoles

Llegia a la premsa que en algunes escoles de determinades zones del nostre petit país, esta augmentant la conflictivitat tan a dintre com a fora dels centres, amb situacions violentes entre alumnes, entre alumnes i professors, entre famílies i docents, tan presencial com virtualment.

Aquesta situació ha portat al govern a dissenyar un pla pilot en tretze centres de secundaria, incorporant policies de paisà, concretament un mosso no armat, i això ha estat criticat per una part de la comunitat educativa, segons el rotatiu, l’Affac creu que el projecte presentat es desencertat i allunyat de les necessitats reals del centre.

A veure si soc capaç de centrar-me en el que ens diu realment la noticia, al país tenim escoles on hi ha conflictes, hi ha situacions violentes entre alumnes, professors i famílies, i com sempre es vol trobar una solució a un problema sense incidir en el perquè es produeixen aquests conflictes, com sempre es vol posar portes al camp.

No dic que si ara mateix la situació es extrema i perillosa, no s’hi posi policia, endavant, però no ens deixem al tinter indagar i resoldre els motius que porten a les parts a aquests enfrontaments. Pensem-hi una mica, centres escolars per educar als nostres fills i nets, jovent que hi assisteix per formar-se com a persones, funcionaris encarregats d’aquesta tasca de formació i famílies que suposadament volem el millor per a la quitxalla … perquè no ens entenem? perquè hi ha conflictes? perquè hi ha situacions violentes?

Dues dades esfereïdores, segons la darrera enquesta sobre convivència escolar que s’ha publicat, es del 2023, el 70% dels alumnes diuen que han estat víctimes d’una situació violenta i que el 75% dels alumnes d’ESO han patit alguna mena d’agressió sexual, i una dada més: des de principi de curs, educació ha rebut més de 5.000 denúncies de violència en centres escolars. No se si son dades reals o inflades per provocar ansietat, però es indiferent perquè ni que fossin una mica més baixes es més que suficient perquè professorat funcionarial i famílies s’ho agafin seriosament i procurin revertir ràpidament aquesta situació, cada part amb la seva pròpia responsabilitat, recordem la noticia situacions violentes entre alumnes, entre alumnes i professors, entre famílies i docents …

I quina es l’incògnit que manca a l’equació? els responsables de que el sistema educatiu funcioni correctament o mal funcioni com sembla ser. Que els responsables han optat per posar un policia, un mosso d’esquadra de paisa? d’acord, em ve a la memòria una pel·lícula que vaig veure fa anys, quan molt més jove, es titulava “rebel·lió a les aules” i curiosament esta basada en una novel·la semi autobiogràfica publicada l’any 1959, fa quasi 70 anys, res ha canviat?

La pel·lícula es una pel·lícula, i el guio va per on l’escriptor i el guionista volen, però el rerefons es el que realment importa, actuem amb repressió o intentem revertir l’avergonyidor rumb que entre tots hem estat marcant a la quitxalla?

L’article del diari ens diu que totes les parts implicades, si més no els seus representants, tan de les famílies com dels sindicats laborals,  veuen desencertat i allunyat de les necessitats reals dels centres aplicar aquest pla, possiblement, però jo els hi demano a tots: en que heu pensat per evitar que aquesta conflictivitat arreli encara més a les escoles, recordem que segons el titular del diari la conflictivitat es entre alumnes, entre alumnes i professors i entre famílies i docents … res a dir, res a fer? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Opinar sempre de les vergonyes alienes.

Tenim un govern a l’estat que ho fa millor o pitjor, segur que ho podria fer millor, al cap i a la fi tot es millorable, no se si les opcions alternatives poden millorar o empitjorar la situació dels ciutadans, el que si tinc clar es que a tots ens es molt fàcil parlar de les indecències alienes obviant les pròpies, que en ocasions poden ser pitjor que les dels altres.

Segur que aquesta reflexió la fa molta gent, suposo, espero, i no crec que fer-ho tingui cap influencia negativa ni mentalment ni emocionalment en tots nosaltres, revisar i qüestionar el camí polític i social dels dirigents que es creuen escollits per la divinitat es sa, tot i que si que els hem escollit entre tots, no els hi podem deixar oblidar que estan al nostre servei i no a l’inrevés, i no oblidem mai que per un motiu o un altre la majoria de polítics acabaran fallant al poble.

Reflexions també en va fer el president de la Conferencia Episcopal Espanyola, segons una extensa entrevista a la Vanguardia, opina i dona consells de com solucionar els problemes polítics “qüestió de confiança, moció de censura o anar a eleccions” i no dic que no tingui raó el senyor aquest, però la mateixa regla la tindria que aplicar a la seva comunitat religiosa, si més no arran dels cassos coneguts d’abusos sexuals, ja que en el mateix article assumeix que “no pot garantir que no apareguin nous casos perquè el pecat existeix” i per aquest motiu jo li demanaria que abans de ficar-se en política, el que ha de fer es netejar la seva comunitat de malfactors i dels que tenen conductes delictives.

Tinc amics diguem que molt propers a les religions, i ho dic en plural perquè n’hi ha que son catòlics, altres protestants i altres son testimonis de Jehovà, i totes les cultures religioses prediquen el benestar i la pau entre les persones, no prediquen ni els abusos, ni el sotmetiment, ni la tiranització dels germans i germanes. Sovint parlant quan em trobo amb algun d’ells i podem parlar una estoneta, sempre arribem a la conclusió de que, eclesiàsticament o religiosament com vulgueu anomenar-ho, les coses es podrien fer millor, i com diem amb algun d’ells, amb tot el respecte, tenen un bon producte però malauradament tenen uns pèssims comercials.

Confiança en els polítics, cap, tinc una certa edat, i al llarg dels anys tots els dirigents polítics coixegen d’una cama o d’una altra, parlo genèricament sempre en trobaríem algun o alguna que va de bona fe, però o no els escolten o procuren apartar-los per tal de que no molestin ni a la singladura política ni als seus representants.

Aquesta setmana vaig assistir al X Aniversari del Pacte Social Contra la Corrupció al Parlament de Catalunya organitzat per l’Observatori Ciutadà Contra la Corrupció, i la seva presidenta venia a dir que al principi de signar aquest pacte semblava que milloràvem, però la realitat d’aquests darrers anys ens ha fotut un mastegot mostrant-nos que tornem a anar enrere, i per aquest motiu “no cal aferrar-nos al clau rogent” de pensar que tot va be, el temps demostra precisament tot el contrari. Desterrar la corrupció es cosa de totes i tots, no esperem que es redreci sense fer res, no esperem que la màgia de Nadal i Reis ho solucioni tot, criticar les vergonyes alienes tot amagant les pròpies es l’esport preferit per una gran majoria, sobretot dels professionals de la política. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Els populars fan un nou lleig a la institució reial

No es la primera vegada que ho fan, sempre tenen una excusa preparada per justificar les seves rebequeries, quan no es perquè no els conviden segons deien en alguna altra ocasió, es per un acte protocol·lari d’alguna representant de caire autonòmic, que suposo que per protocol no deu ser pas més important que la casa reial, tot i que en aquesta ocasió sembla ser que finalment, els hi ha cotat, en “Feijóo reconeix que no anirà a l’obertura de l’any judicial per no avalar la presència del fiscal general” el qual, recordem que es un càrrec públic, que tot i estar denunciat i en vies de judici, no ha estat pas condemnat, i aquí sempre s’ens ha venut que tothom es innocent fins que no es demostri el contrari, teòricament es així, no?

Es que ells volen que el fiscal general o be dimiteixi o be el facin fora, això sense estar condemnat, però no recordo pas que en el moment que van condemnar al seu partit, a títol lucratiu, en alguna de les diverses trames que s’han jutjat al país, demanessin ni la inhabilitació dels seus dirigents, ni la il·legalització del partit, ni la presó per ningú, siguem seriosos, ara que coi demanen al marge d’intentar tombar el govern actual? que per cert, tenen tot el dret a fer-ho, però amb les armes legals que tinguin al seu abast, no amb subterfugis de col·legials.

De fet es curiós, que un partit que es defineix com a constitucionalista, un partit que defensa la unitat d’Espanya, un partit que diu recolzar la institució reial, decideixi fer-li novament un lleig tan gran com es el de plantar-lo en un esdeveniment institucional de país, i quan ho feien els representants catalans, no paraven de buscar adjectius per a desacreditar-los i deixar-los a l’alçada del betum, com canvien les coses en funció de qui les fa i en funció de com volen argumentar el mateix fet amb tendències i finalitats diferents, quan ho fan els independentistes argumentant que no estan d’acord amb el sistema actual es una blasfèmia, un greuge, un delicte, en canvi quan ho fan ells es justificable perquè els dolents son els altres.

La gent del govern es criticable, sempre ho podrien fer millor, el problema es saber si aquest fer a mitges algunes coses en son conscients o no; però es que la gent de la oposició es igualment criticable, perquè massa sovint un te la sensació de que els mou prioritàriament un interès partidista, tal i com deia molt recentment en Jaume Giró, exconseller d’Economia, en un article de Roger Palós i Laia Galià a l’Ara que en“deixar Junts per discrepàncies amb la direcció del partit, critica que la política és excessivament tàctica i que es prioritzen els interessos de partit per damunt dels del país”, i això passa arreu, que esperem per entendre que, a nivell polític, presumptament no sempre es prioritza el benestar de la ciutadania? Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Un suspens al govern català

Això es el que ens deixa clar l’article de l’Iñaki Pardo Torregrosa avui a la Vanguardia amb el titular “Junts i PP coincideixen a donar un suspens al Govern, però per motius oposats” on podem veure que dos partits que es declaren oposats, Junts i Populars , s’avenen a l’hora de qüestionar, o de suspendre com diu l’article, la gestió del govern.

A veure quan un parell de partits contraposats, possiblement no tan pel seu pensament social però si pel seu pensament territorial, si a un li podem dir independentista a l’altre li podríem dir unionista, es posen d’acord en qüestionar la gestió del govern socialista, amb frases, segons les respectives webs, de l’estil de “Amb el president Illa, Catalunya està pitjor ara que fa un any” per part de Junts i de l’estil de “El resultat del primer any de Salvador Illa és una estafa” per part dels Populars, d’entrada pensem, cony estan d’acord.

Però no es ben be així, ja que segons ens comenta Pardo en el seu article “JxCat retreu al president català que hagi articulat un tripartit del 155 en temes relacionats amb la nació i la identitat promouen la desnacionalització de Catalunya” i parlant de finançament hi afegeixen que “Junts veu del tot insuficient l’acord de la comissió bilateral Generalitat-Estat del 14 de juliol i lamenta que no es garanteix ni un euro més per als catalans”, per la seva banda “els Populars l’acusen de cedir davant el separatisme”,  i referent al finançament hi diuen que “la quota separatista trencarà el sistema de solidaritat entre comunitats”.

O sigui estem davant un retret al govern socialista d’Illa, de dues formacions políticament oposades, i que n’hem de pensar d’això? podem pensar que la política es així, si, segur que els polítics ja hi estan d’acord, cada formació que digui el que li sembli millor, però internament continuen pensant, i això els unifica, que es qüestió de protegir, de vetllar per conservar un estatus com a mínim de remuneracions que molt altres ciutadans no veuen ni en pintura, però els números canten, podeu fer una ullada a les dades que trobareu a les xarxes, incloses les oficials.

I tots esmenten el que creuen que es més rellevant segons el seu punt de vista, pels independentistes: incompliments en el finançament, el traspàs de Rodalies, dèficit fiscal i dèficit d’inversions; i per la part dels unionistes: ha estat un any perdut per als catalans, la Generalitat ha estat com un instrument polític al servei de Pedro Sánchez, per protegir-lo de la feblesa parlamentària i de la corrupció, no ha trencat amb el procés, al contrari, ha transformat aquesta etapa i l’ha estesa a la resta d’ Espanya.

Jo no valoraré pas l’actual govern català, soc dels que penso que, en general, massa sovint la prioritat dels polítics no son els ciutadans, però això es purament una qüestió de percepció personal tan criticable com la de la resta de persones, el que si demano es que quan formacions, a priori, tan divergents com aquestes, voten, censuren o qüestionen actuacions polítiques, ens expliquin amb total claredat els seus arguments, no es de calaix que ambdues parts en tinguin de contradictoris per justificar les seves queixes i els seu posicionament davant del poble català. Imatge de toodlingstudio generada amb IA d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Derogar lleis

Un dels articles d’avui a la premsa, ens deia que el partit mes a la dreta del panorama polític espanyol, te moltes ganes d’utilitzar aquesta opció, derogar, amb moltes de les lleis vigents.

Per començar cal dir que si el partit ho porta al seu programa electoral, que sembla ser que si, no enganyen pas a ningú, nomes cal que cada espanyolet i espanyoleta tingui clar quines son les seves opcions i quines son les seves línies de convivència i benestar futures.

I el que vol derogar, segons la premsa, son totes aquelles lleis “destructives” aprovades per governs progressistes, i quines son aquestes lleis?

Llei de violència de gènere, que diu que: “la llei té per objecte actuar contra la violència que, com a manifestació de la discriminació, la situació de desigualtat i les relacions de poder dels homes sobre les dones, s’exerceix sobre aquestes per part dels qui siguin o hagin estat els seus cònjuges o dels qui estiguin o hagin estat lligats a elles per relacions similars d’afectivitat” no se si es necessària, nomes cal observar quantes dones han mort, i moriran a mans dels homes, i a l’inrevés?. I no hi fem res, ja fa anys que anem comptabilitzant les dones mortes i fem minuts de silenci, però cap govern actua amb fermesa per solucionar-ho, i aquests la volen derogar.

Llei de l’avortament, que diu que: “la llei orgànica te per objecte garantir els drets fonamentals en l’àmbit de la salut sexual i reproductiva, regular les condicions de la interrupció voluntària de l’embaràs i establir les corresponents obligacions dels poders públics” no crec que amb aquesta llei cap dona es vegi obligada a avortar, si que es cert que a l’inrevés hi ha qui intenta que totes les dones estiguin obligades a parir encara que no vulguin.

Llei de l’eutanàsia, precisem que es considera que es eutanàsia: “L’eutanàsia significa etimològicament «bona mort» i es pot definir com l’acte deliberat de donar fi a la vida d’una persona, produït per voluntat expressa de la pròpia persona i a fi d’evitar un sofriment. S’entén per aquesta l’actuació que produeix la mort d’una persona de manera directa i intencionada mitjançant una relació causa-efecte única i immediata, a petició informada, expressa i reiterada en el temps per aquesta persona, i que es duu a terme en un context de sofriment degut a una malaltia o patiment incurable que la persona experimenta com a inacceptable i que no ha pogut ser mitigat per altres mitjans” la llei tampoc vol obligar a ningú a morir-se, al contrari, i el que regula es el fet de que ningú pugui decidir pels altres, si han de continuar tenint una vida de patiment o prefereixen i decideixen voluntàriament posar-hi fi.

També volen derogar la llei de memòria democràtica i/o històrica, la llei d’habitatge, la del canvi climàtic, la de LGTBI, i com no, volen derogar o lapidar també l’estat autonòmic.

I entre altres coses, també proposen simplificar els tipus impositius de l’IRPF, i deixar-ne nomes dos, el primer un 15% pels que cobrin menys de 70.000 euros anuals, i un del 25% pels que cobrin mes, sigui quina sigui la quantitat percebuda. Això si, preveuen poder aplicar una reducció de 4 punts per cada fill, es a dir com més fills menys impostos. Dues reflexions en aquest context, qui es qui te molts fills i els pot mantenir? I segona pregunta, a partir del sisè fill l’import queda neutralitzat, i a partir del setè fill, serà l’estat qui pagarà a les famílies? Volem que els polítics ens il·luminin el camí cap al futur, no que ens enlluernin i anem a les fosques. Imatge de PIRO4D a Pixabay.

Publicat a

Sortir o no sortir

Aquestes darreres hores, a Catalunya tenim un afer que esta omplint molt de paper de premsa, moltes hores als telenotícies i molts i molts continguts i posts de tot tipus a les xarxes, em refereixo a la sortida de Junts per Catalunya del Govern de la Generalitat. Tots hi volem dir la nostra, els polítics, els periodistes, els tertulians i nosaltres, el poble, els que sovint som ignorats, i també jo mateix. Unes dades fredes, dels 6.465 afiliats amb dret a vot, en van votar 5.119; amb una estimació de població a Catalunya d’uns 7.700.000 habitants, resulta que el 0,037% de la població condiciona al 99,96 restant. Seny. Si volem un país millor, que els nostres polítics no caiguin en els mateixos errors genèrics com fa la resta, els necessitem amb un rendiment del 100%, no a mitges tintes, no amb picabaralles infantils, necessitem que la primera pedra tingui un fonament excel·lent, i que els tècnics i els executors de l’obra siguin uns especialistes altament qualificats, en cas contrari la construcció d’aquest nou espai de convivència s’ensorrarà inevitablement.

Dret legal, tot, legitimitat política, tota, així que es del que els ciutadans en podem queixar? senzill, molt senzill, els ciutadans ens podem, i ens hem de queixar que els representants polítics, es van presentar per gestionar el nostre país, es van presentar voluntàriament i els ciutadans vam votar el que voluntàriament vam voler, i això, com es diu, va a missa. Us imagineu que quan anem a treballar a qualsevol empresa, marxéssim cap a casa per no estar d’acord amb el que diu en cap en qüestió? be, en aquest cas no han marxat cap a casa, s’han quedat a les instal·lacions de la companyia o corporació, per continuar cobrant cop a diputats, però si que han ignorat el mandat dels seus superiors, els ciutadans, i els ciutadans vam manar que amb les eines que els hi vam donar, que governessin, i no ho fan.

Marxen, tenen tot el dret a fer-ho, com els polítics de la resta de formacions poden qüestionar la tasca que fan els que han quedat al govern, de fet l’han de qüestionar, però els catalans ens mereixem respecte i ara mateix entre tots es riuen de nosaltres.

Algú suposo que em dirà que això no es veritat i que expliqui amb que sustento la meva rabieta, comencem. Ara ha sortit el numero màgic, el 33, es el nombre de parlamentaris que el partit que ara vol governar en solitari va aconseguir a les darreres eleccions, recordem que el total d’escons, si no estic equivocat, son 135, i aquests 33 son nomes el 24,44% del total, i que si ho mirem en nombre de vots reals, o sigui els aconseguits en referencia al total del cens, van obtenir un minso 11,24% dels vots dels catalans en edat de votar, recordem que a les darreres eleccions quasi la meitat dels catalans es van quedar a casa, el motiu?. I no em posaré pas a valorar aquesta proporcionalitat, ja que si ho fem no hi ha cap partit que en surti ben parat. I es una reflexió que ni a nivell local, els electes volen fer, ni volen acceptar que la fem els altres.

Una de les excuses que mes hem escoltat aquests dies, en relació a la coalició que governava fins ara, es la de que l’altre ha incomplert els pactes signats inicialment; els pactes? de quins pactes parlen? el meu dubte i la meva reflexió, si van signar uns pactes, perquè no els fan públics? els catalans no ens ho mereixem? si els publiquen, el poble, nosaltres, crec que som prou intel·ligents per saber qui els ha incomplert, o es que no hi ha pactes? o es que els incompleixen tots plegats?

Sovint els meus coneguts, quan llegeixen el que escric, em diuen que soc un apardalat … un incís, he buscat sinònims d’innocent, i he quedat espaterrat dels que hi ha, de fet quan per definir quelcom hem de fer necessàries tantes variables, no anem be.

Com deia, no se si soc un apardalat, o un cap de suro, o un bonàs … es igual, potser demano una utopia, es igual, però no em cansaré de dir i de repetir que els polítics estan al nostre servei, be exactament estan al servei del poble, i que el que han de fer es fer la seva tasca amb dedicació i seny. Els que estan al govern, que governin, que facin el que calgui pel benestar de les persones; els que estan a la oposició, que treballin també pel mateix, que presentin alternatives clares i realistes quan els que governen no en saben mes; si, ja se que després argumenten que els hi robaran les bones idees, però si les presenten ben desenvolupades i ben explicat d’on sortirà el finançament per aplicar-les, el poble, les persones que els hi volem fer confiança, entendrem i reconeixerem de qui es la proposta que ens beneficia a totes i a tots. I no ens enganyem, no necessitem molts partits polítics, nomes necessitem persones amb ganes de treballar pel benestar de la societat. I si no volen o no saben fer-ho, pleguin, tornin a casa amb les seves famílies, ells no se si els hi agrairan la tornada a casa, nosaltres ni podem, ni volem agrair-los que es quedin. Imatge de SteCatLliure a Pixabay.

Publicat a

Votar, catàstrofe o normalitat

Avui, llegia a la premsa escrita la carta d’un lector, que plantejaba el fet de que anar a votar no es una catàstrofe, i es veritat; el seu argument es del tot coherent, si anem a unes eleccions generals no es cap catàstrofe, ni es nomes culpa de l’actual govern en funcions, la resta d’actors polítics també te la seva part de culpa. Però crec que hem d’anar una mica més enllà, el problema no es que tinguem que votar, tampoc es el temps que hi hem de dedicar, ni els diners que es gastaran per fer les eleccions, amb campanya publicitària inclosa, el problema es que tenim una quantitat de persones, 350 al congres, que no han fet la seva feina i cobraran per no fer res, nosaltres vam anar a votar, dels vots dipositats en van sortir uns resultats, segur que no al gust de tothom, però en va sortir el que els ciutadans vam decidir, i ara ens trobem que els representants dels partits decideixen que no han de respectar les ordres rebudes, que com que no es posen d’acord convoquen noves eleccions. A veure, no ens prenguin el pel, a qualsevol feina si no fas el que et manen et foten al carrer, aquí no, aquí els polítics, han decidit allargar la seva bona vida convocant-nos a votar de nou, però es tornen a presentar els mateixos que no han fet la feina encarregada, com ens ho hem de prendre això? amb serietat, no ….. com una broma, no ….. amb indignació, si. Hem llegit i llegirem com els uns donen les culpes al altres, tos els bàndols fan el mateix, però mai, mai llegirem que ells, els polítics, son els culpables i si tinguessin una mica de decència plegarien, al cap i a la fi la situació actual es com a mínim per etiquetar-los d’ineptes. Passant les pagines del mateix diari, moltes noticies, moltes cròniques, alarma en la comunitat internacional per l’escalada de violència a Hong Kong, crisi per l’ultimàtum de Johnson a l’UE pel Brexit, crisi al Peru per la dissolució del congres, crisi per l’impeachment als EEUU, crisi per les pensions a Espanya, cas Bankia, novament violacions grupals ……… si continuo fent llista de problemes no acabaré mai, una darrera reflexió, segur que aquest lideratge polític que no ens soluciona aquest tipus de fets i situacions es el que volem? es el que mereixem?

Publicat a

Monarquia … Republica …

Aquests darrers dies ha aparegut com una tendència cromàtica de la moda, i tots la pintem del color que mes ens convé; parlem, com no, de l’abdicació del Rei d’Espanya i de la seva successió en la persona del seu fill. Ara tots s’han afanyat a dir la seva, uns, posant el Rei en un pedestal construït en base a totes les magnifiques accions que han permès al país avançar fins a convertir-se en una potencia; altres, volen presentar-lo com una figura rocambolesca i fora de lloc, amb molts defectes i tot fent-lo culpable de les misèries del país. Sempre hi ha una tercera opció, els que no sabem molt be quines necessitats cobreix i quins beneficis aporta al país, aquesta figura o qualsevol altra de similar. D’entrada, avui en dia, tot això de les monarquies a molta gent li sembla fora de lloc, sona a una situació medieval, sense encaixar en els moments actuals; encara que ben mirat, podria ser la solució als problemes econòmics actuals, si realment es tracta de que la monarquia es transmet de pares a fills, res mes fàcil que al nou Rei fer-li pagar els impostos corresponents de successions, i la hisenda publica ingressaria un munt de diners, amb la immensa herència que rebrà el Rei fill … Conyes a part, i amb tot el respecte per les persones, servidor, mai ha tingut molt clar quines activitats de representació ha de fer aquesta figura institucional, el que si que se, es que ens costa molts diners; dit això, voldria aprofundir una mica més en les propostes que ara mateix els diferents partits polítics ofereixen al ciutadà. Bàsicament dues, primera, continuar igual, fent que el fill substitueixi al pare en el regnat d’Espanya, i segona, fer un referèndum perquè el poble pugui decidir si vol monarquia o vol república. Recordem que els dos grans partits espanyols, que fins ara s’alternaven periòdicament en governar el país, volen la continuïtat de la monarquia, i altres partits empenyen amb la proposta del referèndum, tot veient que el poble comença a enganxar-se la idea d’una possible república. Totes les opcions tenen els seus defensors i els seus detractors, possiblement ha arribat el moment de reestructurar el conglomerat polític del país, però no permetem que aquest arbre que ens han plantat davant dels nassos, monarquia si o no, ens privi de la vista del bosc que hi ha darrera l’arbre, no podem oblidar-nos que bona part de la culpa de la situació actual del país, es dels polítics que l’han dirigit, amb una molt limitada visió de l’horitzó que demanava el poble; els grans embolics polítics i financers del país, recordem que no els ha protagonitzat pas la monarquia; per la qual cosa el dilema crec que no esta tan en demanar si volem monarquia o república, si no en demanar si volem una nova classe política que substitueixi i ens faci oblidar i treure a la gran majoria d’aquesta casta política actual, que s’han esforçat molt, en demostrar al poble, als ciutadans, que les coses poden ser i han de ser diferents, que les coses poden ser i han de ser millors. No se si la monarquia ens tracta com a súbdits, el que si que esta clar, es que qui ens esta tractant com a súbdits i no com a ciutadans, son els polítics que el poble ha elegit “democràticament”. I si aprofitem el referèndum per demanar també de canviar la majoria dels polítics actuals?

Publicat a

Terror

Aquests dies enrera, a la premsa ha estat noticia el fet de que s’han fet diverses detencions relacionades amb possibles atemptats terroristes; els representants dels partits de la oposició, parlem de Catalunya, s’han afanyat a criticar l’actual conseller d’interior, i com sempre que veig que del dolor dels ciutadans s’en vol fer senyera partidista, tinc la necessitat d’escriure i criticar les postures dels polítics, que sovint es llegeixen amb clau partidista i electoralista.
Per començar, val a dir que aquest escrit no vol defensar ni criticar la figura política de l’actual conseller, però si que per situar-nos crec que hem de refrescar la memòria: qui tenia aquesta responsabilitat de govern en els atemptats de l’Hipercor l’any 1987, i en els del Cuartel de la Guardia Civil de Vic l’any 1991, i els més recents als ferrocarrils de Renfe a Madrid l’any 2004? carai!! sembla que les responsabilitats polítiques es podrien repartir en un ampli ventall de partits, tan si mirem el govern central com l’autonòmic. A veure, el problema real que hi ha darrera del terror, quin es? podríem considerar la possibilitat de que el motiu sigui senzillament econòmic? be, econòmic, potser no es la paraula adient, possiblement la paraula més adient seria la de: poder; poder per dominar tot el que es pugui dominar; poder per assolir altes cotes de riquesa d’uns quants; poder per fer agenollar amb total servilisme a la gran majoria dels éssers vius; poder sobre la vida i la mort; poder, perquè?, per que hi ha qui te ganes de semblar un deu, un deu pagà, un deu que no s’arronsa davant de res, un deu que no mira si destrueix, si fa mal, si trepitja a ningú, i que al final possiblement aconseguirà aniquilar totalment el tipus de vida que coneixem.
Terror a Catalunya, a Espanya, a Itàlia, a Alemanya …… conflictes belics a l’Afganistan, a l’Irak, a Guinea, a Namíbia ……. pels morts civils i pels seus familiars, i perquè no, pels morts militars també, quina diferencia hi ha? no ens enganyem, al llarg dels anys, dels segles, trobem un munt de referències envers la destrucció de pobles sencers, la aniquil.lacio de milers i milers de persones, fa molts segles i també pocs mesos que passa el mateix, sembla que no es possible viure sense desitjar aixafar al veí, sembla que no es possible deixar de fer néixer rius i rius de sang, sembla que no es possible assolir la finalitat per la qual existim, voleu dir que tan difícil es viure, tan difícil es deixar viure als altres, tan difícil es conservar el llegat que tenim, tan difícil es reconèixer que tard o d’hora tot això, els mal anomenats plaers pels quals hi ha qui roba, hi ha qui mata, ens deixaran anar sense cap tipus de remordiment, acabarem tots igual, negres, blancs …. dones, homes ….. rics i pobres, no hem d’oblidar que, en el fons, tenim la seguretat de que deixarem aquest mon sense mes objectes que el nostre cos despullat, això si, en alguns casos cobert amb teles cares, però no ens enganyem sigui quin sigui el “bulto” de la nostra butxaca, tots acabarem sent l’àpat d’altres éssers més primitius, més simples, però que tenen la virtut de posar tothom al seu lloc; com era allò: …… pols ets, i a la pols tornaràs.