Etiqueta: Europa

Publicat a

I ara l’amnistia

A part de les noticies de que Espanya va guanyar a França, futbolísticament parlant, i de que jugarà la final contra l’Argentina, partit en el que s’enfrontaran dos cracs formats a Can Barça, una de les noticies del dia, diguem-ho així, es l’amnistia, el TJUE amb seu a Luxemburg “ha rebutjat els principals arguments esgrimits contra la norma i ha conclòs que la seva aplicació tant a la responsabilitat comptable derivada de les despeses del procés com als delictes atribuïts a membres dels CDR no vulnera les obligacions assumides per Espanya com a Estat membre” això segons la premsa, es a dir que “el tribunal descarta, per tant, qualsevol vincle directe, actual o potencial entre les despeses del procés i el pressupost comunitari”.

Com sempre us dic, es interessant llegir la noticia, aquesta i moltes altres, en diferents mitjans i sobretot per gaudir més, que siguin de tots els colors. Hi ha qui diu que “el Tribunal de Justícia Europeu avala la llei d’amnistia”, altres van més enllà i diuen que “la justícia europea amnistia a la Llei d’Amnistia: avala el gruix de la norma i acosta la tornada de Puigdemont”, i els més propers a casa nostra diuen que “El TJUE avala l’amnistia i assenyala el camí a la justícia espanyola”, perquè en el fons “aquesta llei d’amnistia va servir per a la reconciliació”.

No oblidem alguns titulars diguem-ne un xic contraris, com per exemple el que diu “Gènova treu importància al que diu el TJUE i Aznar reclama que l’agressió sediciosa no quedi impune», encara que un dels que m’ha cridat l’atenció es el que diu “el PP acata el dictamen del TJUE però manté la seva ofensiva contra l’amnistia, i es que el debat no va ser només jurídic», i d’això es del que hem de parlar.

El debat no va ser nomes jurídic, no, es que el van judicialitzar ells, en realitat el debat nomes era polític, i ho era després d’anys i anys de reclamacions. Potser no encaixa del tot l’expressió, manifestada reiteradament en alguns moments, si aquella de que ens roben, i es que per poder opinar primer m’agradaria saber fins on perdíem els quartos per culpa dels forans de Catalunya o fins on els perdíem per la gestió pèssima del propis.

Quan llegeixes per exemple a infoLibre que “L’aval de Luxemburg a l’amnistia acaba amb tres anys de maniobres judicials inèdites contra una llei” et preguntes, tota aquesta colla de xavals i xavales que es presenten a que els votem, quina experiència professional tenen?

Molts quan comencen, son aprenents com aquells que hi havia abans als oficis, si aquells que abans d’agafar per exemple una paleta havien d’aprendre a escombrar i a fer anar el pic i la pala; i estudis? n’hi ha de tots, alguns han estudiat dret o ciències polítiques, altres medecina o alguna enginyeria, pero ningú els ha ensenyat prèviament a fer anar l’escombra, i ens trobem que a l’hora de treballar i decidir per tots nosaltres, ningú ens garanteix que tinguin les suficients capacitats per entendre i decidir que es el que necessita la societat.

I a partir d’aquí hem de bregar amb situacions com aquesta de l’amnistia, nomes un pregunteta de res, quan ens ha costat tota aquesta parafernàlia als contribuents? segur que era necessari muntar tota aquesta festa pel gaudi de nomes uns quants? si tots plegats, els politiquets, fossin més humils, com diuen en castellà “otro gallo nos cantaria”, vaja que “serien figues d’un altre paner” o fins i tot “ens lluiria més el pèl” … apa senyors polítics “agafin el bou per les banyes” deixin-se de tonteries i dediquin el seu saber fer, si el tenen, a ben gestionar l’herència que els hi lliurem pels nostres fills i nets. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Tràfic d’influències o lobbisme

Aquests dies ens bombardegen amb tota questa historia del tràfic d’influències, ara toca parlar de la presumpta implicació d’un polític, un més, en un embolic amb un rerefons econòmic, o sigui que algú presumptament s’omplirà les butxaques de diners més o menys ben guanyats,

A mi em costa distingir la diferencia entre tràfic d’influències i l’activitat dels lobbis, segons llegeixo a la premsa, el codi penal espanyol recull el delicte de tràfic d’influències amb l’objectiu de protegir la integritat i objectivitat de l’administració publica, i sanciona els qui fan servir la seva posició o els contactes per obtenir un benefici econòmic indegudament. I el lobby, que es? el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola ens diu que un lobby es un grup de pressió, que te com a objectiu influir en la presa de decisions en l’àmbit públic o privat en favor d’interessos determinats. Quina diferencia hi ha?

Com veieu la línia es tan fina, però tan fina, que es molt difícil de percebre, i la qüestió es molt senzilla, quan s’està al costat del tràfic d’influències i quan al costat dels lobbistes? pensem que en aquest país, som així, fa anys que hi ha previst de crear una llei per regular això de la pressió per influir en la presa de decisions en l’àmbit públic en favor d’interessos determinats, però aquesta llei encara esta encallada després d’anys de parlar-ne molt però que en el darrer moment sempre fa figa.

El més preocupant per a nosaltres, per als ciutadans, es que amb motiu d’aquesta darrera versió d’un possible tràfic d’influències, els responsables de tots els governs dels darrers cinquanta anys queden diguem una mica fumats, per no dir recremats, quan els periodistes d’un o altre color, els hi treuen els drapets al sol. Feu memòria, feu, en el seu moment es va parlar de que com a mínim els de les darreres quatre dècades, presumptament han tingut alguna martingala o tripijoc, i aquí estem posant a parir un dels darrers, però oblidant-nos dels seus antecessors.

No n’hi ha un pam de net ens tenen entretinguts ja no nomes amb el futbol com abans, ara tenen plataformes informatives i d’entreteniment, ens posen des de pel·lícules de lideratges encisadors, fins a les nombroses noticies falsejades o manipulades per fer-nos creure que els que acostumen a fer les mes grans malifetes, en el fons son els bons, i nosaltres ho anem engolint sense qüestionar-nos res, com si fossin unes grans i úniques exquisideses.

Pensem una cosa, aquí i arreu d’Europa hi ha lobbis, hi ha grups de pressió, grups d’interès que volen influir en els processos d’elaboració de polítiques i de presa de decisions de les institucions europees, per aquest motiu la UE te un registre voluntari de grups d’interès, creat en 2011. Però pensem, creieu que aquests grups de pressió tenen com a interès pressionar per obtenir un benefici social o el fons el que busquen es intentar obtenir un benefici empresarial. Tràfic d’influències? lobbisme? on es la finíssima línia que separa ambdós grups de pressió? Imatge creada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Genocidi

Fa anys es va utilitzar molt aquesta paraula, van passar unes dècades on no es va sentir a pronunciar tan, però ara mateix malauradament sovint esta en boca de molta gent, massa sovint i massa gent, però dissortadament per a massa gent, aquests fets passen lluny de casa. I com es això? be, no oblidem que els fets que estan succeint a determinades zones del planeta son prou greus com perquè d’una punyetera vegada no fem els ulls clucs, no podem mirar cap a un altra costat, i hem de començar per dir-li el nom que te.

He llegit que aquesta paraula la va introduir com a nou concepte un advocat polonès, es deia Lèmming, combinant la paraula grega genos (gens, raça, poble) amb el sufix llatí cide (acte de matar), tot i que amb anterioritat a altres indrets ja havien fet referencies a aquestes barbaritats d’alguns humans, com per exemple anomenar-ho “assassinat d’un poble” com ho deien a zones del nord d’Europa o com diuen que ho va anomenar en Churchill el 1941, un «crim sense nom». Com diu Wikipedia “el genocidi no significa la destrucció immediata d’una nació” en realitat es un “pla coordinat de diferents accions l’objectiu de les quals és la destrucció de les bases essencials de la vida de grups de ciutadans, amb el propòsit d’aniquilar-los”.

El problema es quan segons el pensament personal individual, o més preocupant encara, segons el pensament grupal de certs col·lectius, s’interpreta o es manipula o es tergiversa el que significa el terme encunyat per l’advocat polonès, i si fullegeu la premsa trobareu innumerables versions de la gravetat no nomes de la paraula en qüestió, sinó dels fets o aberracions que poden encabir-se en aquest mot.

Hi ha qui diu tenir molt clar que es un genocidi, però en canvi altres, crec que va ser un cortesà madrileny, deia que «el que està passant a Gaza no m’agrada, però, per a mi, no és un genocidi» o les d’aquell altra, un polític congressista del govern central, que temps enrere deia que “estaven esperant que la Cort Penal Internacional determinés si l’aniquilació de milers de civils mereixia aquest qualificatiu o no”, hi ha moltes pagines plenes d’això del genocidi actual, un exemple l’article d’en Joaquín Jesús Sánchez que amb el titular de “Què és per a tu un genocidi?” hi podeu llegir un subratllar prou eloqüent i prou dur “als israelians els importa molt el seu bon nom, i no volen que la sang de milers de nens assassinats els embruti la reputació. Imagina que per això estan tan enfadats que als beneïts espanyols els molesti que un equip finançat pels seus prohoms es passegi amb bicicleta airejant l’olor a mort”. I un afegit més, ho podeu llegir al article de la redacció de VilaWeb “Israel ordena a les empreses del seu país de boicotar el Mobile World Congress” .

El més greu es que hi ha molta gent, moltíssima, que no reconeix que el que esta passant a molts llocs del món, son actes greus, molt greus, i que el que no es pot fer es allò que se’n diu posar-se de perfil, mirar cap a un altra costat, en veiem quatre cassos comptats, però n’hi ha molts més, massa gent negacionista es el que hi ha. Imatge de ELG21 d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Tambors de guerra propers ens acosten a la mili

Els matins, després de la dutxa i l’esmorzar, dedico una estoneta a la premsa, entre la de paper i la digital repasso diverses publicacions, com sempre dic m’agrada fer una ullada a tot tipus de tendències, així veus com opinen totes les cares de la moneda, totes les creences del país.

Ja fa alguns dies que s’han revifat els dubtes o les incògnites envers la possibilitat de que els països de la UE es tornin a abraçar a la mili, d’això ja en parlava ara fa un any en el meu article “Torna la mili?” , però sembla que ara aquesta opció torna a agafar embranzida, perquè serà? senzillament per la guerra d’Ucraïna, si la que tenim aquí, a les portes de casa. Avui he llegit un article a infoLibre que amb titular de “Els vents de guerra renoven la mili a Europa i posen Espanya en el punt de mira” on Fernando Varela fa una mirada a aquesta novetat, on per exemple Alemanya vol promoure un model de “mili” en el que a partir de l’any vinent, els majors de 18 anys que responguin positivament a la pregunta de si volen fer el servei militar, la facin per un període mínim de sis mesos, no oblidem però que a la UE hi ha 9 països que ja tenen en marxa algun tipus de servei militar per tal de poder subministrar efectius als seus respectius exèrcits.

Ara podríem entrar, com en tot el que fem els humans, en defensar o contradir les diverses opcions manifestades, per exemple l’article diu que “La cúpula militar calcula que l’exèrcit necessita multiplicar per set el nombre actual de reservistes” uau … multiplicar per set; deia al meu article d’ara fa un any que es deia que “al nostre país, teníem aproximadament uns 120.000 soldats professionals” això voldria dir assolir quasi el milió de guerrers a la reserva, bufa, i tot perquè alguns autoproclamats conqueridors, ells s’autoanomenen salvadors, però no ens enganyem son conqueridors en tot el sentit més ampli de la paraula, com deia la seva dèria es la que incita a la resta de governs a buscar com defensar-nos, realment com defensar-se d’aquells que posen en perill l’estatus social i econòmic dels governants.

Reflexionem una mica, ens diuen que el capitost soviètic te deliris de conquerir el món, després de més de tres anys de guerra a Ucraïna, els de l’UE encara discuteixen quines mesures, quines sancions econòmiques decreten per imposar-li, que al cap i a la fi pagaran els seus conciutadans, i tots nosaltres no ens enganyem, perquè es parla de mesures econòmiques, aranzels, bloquejos, i això repercuteix directament en la ciutadania, no en els mandataris. O sigui que l’acusen de possibles crims de guerra contra la humanitat, però el càstig es purament econòmic, i que no diguin que no hi poden fer res més, al cap i a la fi quan el populatxo ens queixem, be prou que troben mitjans per fer-nos canviar d’opinió, o no he veieu així?

Soc dels que vaig fer la mili, soc d’aquella època en que aquest període de vivències deien que et feia home, no tinc clar que em va aportar de positiu, de negatiu cadascú sap com ho va viure i com ho va passar, precisament a TV3 van emetre un programa que parlava d’aquesta qüestió, i no pas tothom en sortia ben parat. El que cabreja es que a ser allò que anomenen carn de canyó, nomes en tenim paperetes, pel sorteig que fan els capitostos, la menudalla, el populatxo o sigui tots aquells que tenim que estar calladets i ser obedients, en definitiva els súbdits. I nosaltres com a borregos anem seguint el camí que ens han marcat, anem remugant en el context de les pastures acotades, això si vigilats i controlats per uns pastors que hi posen la cara i tota la seva empenta per les punyeteres trenta peces de plata. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Es juga el nostre futur a Luxemburg, l’amnistia i les argúcies per aturar-la.

Això es el que entenc després de llegir l’article amb el títol de “Cita crucial a Luxemburg: el TJUE vol anar a fons de l’amnistia i de les argúcies espanyoles per a aturar-la” publicat al VilaWeb, hi ha previstes dues vistes del TJUE sobre l’amnistia, i tot perquè alguns tribunals espanyols, es neguen a aplicar-la en determinats casos; un el tribunal de comptes perquè esgrimeix que es van desviar, malbaratar, diners per l’organització del referèndum de l’1-O, i l’altra les preguntes de l’audiencia espanyola referents als acusats de terrorisme de l’anomenada operació Judes.

La primera, la del malbaratament, es perquè segons el tribunal de comptes, els diners gastats pel referèndum, podien haver posat en risc els interessos de la UE, la qual cosa significaria “una actuació de corrupció el que seria un perjudici potencial en el pressupost de la UE perquè n’haurien afectat la partida d’ingressos”  aquests nois i noies d’aquest tribunal espanyol, perquè tot això de fraus, comissions i adjudicacions dubtoses, aquest país, alguns presumptament en son prou coneixedors, no?, bufa, diantre, òndia, collons … quina imaginació tenen, això de voler convertir una consulta, encara que no autoritzada però sembla ser que no il·legal en el seu moment, en un forat financer per la UE que posi en perill la seva viabilitat, obviant els milions i milions d’euros malbaratats i/o mal gestionats pels dirigents, que de la justícia nomes n’agafen la vena per tapar-se els ulls, i havent escoltat per la tele alguns gestors polítics que diuen que en ocasions voten o han votat amb una pinça al nas …

També es parla d’auto amnistia, en base a que segons es diu “els vots dels beneficiaris han estat fonamentals perquè la llei s’aprovés al parlament espanyol i perquè el projecte de llei és part d’un acord polític per a aconseguir la investidura del govern d’Espanya”, el que s’obvia aquí, es que en anteriors amnisties, també s’han beneficiat a anteriors polítics, del color que siguin, però polítics acusats i sentenciats per delictes diversos, i en ocasions molt més greus que els d’ara, i a més no deixa de ser sorprenent que es qüestioni la capacitat o incapacitat dels polítics nomes en segons quines ocasions, perquè no ens enganyem si el congres i el senat espanyols tenen la composició que tenen, es per voluntat, encertada o no, dels ciutadans, i això acaba donant majories no esperades i fins i tot estrambòtiques.

La segona, la que parla de terrorisme, no se com acabarà, però al mateix article podem llegir que “la Comissió Europea sí que ha estat més clara en les seves al·legacions en la validesa de l’amnistia dels tretze acusats de terrorisme, perquè ha deixat clar que no veia que això signifiqués cap vulneració de la directiva europea contra el terrorisme”, i si el final de tot aquest periple legal, la cosa acaba així, en que no es veuen vulneracions de la directiva contra el terrorisme, que pensen fer amb els acusadors, d’entrada han fet gastar a la UE uns bon grapat de diners per res, això es malbaratament de diners públics?

Recordo que quan va començar tot plegat, quan uns deien que en seu plenària es podia parlar de tot i altres deien el contrari, sobretot si es tractava de qüestions d’independència, va acabar en denuncies, judicis, sentencies, no se si van ser 155 o més, però hi va haver molta gent que va acabar a la presó, i ara xoca escoltar recentment quan al congres es fan acusacions, suposadament falses, i quan es critica aquest fet, els que ataquen argumenten que en seu plenària es pot dir de tot, bufa, diantre, òndia, collons … Imatge generada d’hpgruesen d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

El punyent canvi d’hora

Em sembla que en cada ocasió que es modifica l’hora surten moltes opinions, sortim un munt de gent que hi volem posar cullerada. Uns per recolzar aquests canvis, altres com jo per criticar-ho, i cada vegada que ho fan, es torna més incomprensible el motiu pel qual ho fan.

Aquí a Espanya com que som més “xulos” que ningú, com deia un conegut “pa xulo mi pirulo” no tenim un canvi, no, aquí en tenim dos, es allò de “no vols caldo, dues tasses”, es veu que necessitem sobresortir més que la resta, encara que sigui en estupidesa.

Tenim una raó per canviar l’hora, i es la imposició europea, quan arribem al mes de març avancem una hora i en arribar a l’octubre la tornem a endarrerir, i ens van dir que ho teníem de fer per estalviar energia, a més hores de sol, menys consum elèctric. El que passa es que jo que sempre he treballat en oficines, teníem el llum encès a totes hores, indiferent de l’horari que apliquéssim; i per exemple els paletes adapten els seus horaris a les possibilitats lumíniques naturals com han fet tota la vida els pagesos i ja esta. Si que es cert que a l’avançar l’hora ens quedava mes temps per sortir a gastar en oci i esbarjo fins al vespre, o sigui que no tinc molt clar això de l’estalvi energètic, ni el monetari … consumisme pur i dur.

I ara llegia que l’economista Niño Becerra explicava al HuffPost que l’estalvi per llar es pot calcular en uns 80 cèntims mensuals, el que significa aproximadament poc més de 4 euros durant els mesos que s’aplica aquesta mesura de contenció del consum energètic. Sembla que en fan un gra massa.

Si tan gran es la bondat de la mesura, jo sempre he dit que en lloc d’enganyar a la ciutadania modificant l’hora, ens ho poden mostrar amb la total claredat que significaria dir-nos que per estalviar energia a l’estiu, en lloc d’anar a treballar a les 8 del mati, hi hem d’anar a les 6, clar i concloent, no? així ens estalviaríem remenar els rellotges cada dos per tres.

I després, els espanyols tenim una altra mostra de “xuleria hispànica” a principis dels anys 40, hem de suposar que per fer la pilota als alemanys, aquí es va modificar el fus horari que ens pertocava, el de Greenwich, i van adoptar el de Berlin, ocurrències memorables que de moment cap govern de la “democràcia” ha restituït ni la lògica i ni el seny; així ens va. Imatge de raggio5 a pixabay.

Publicat a

El nivell parlamentari europeu

Entre molts altres, han penjat un vídeo del País i una noticia del HuffPost a les xarxes, en el que es veu una diputada del pp nacional que vol muntar el seu xou particular en contra del govern i d’una ministra del seu país, lògicament ella estava al parlament europeu per debatre altres temes, però no, no l’importava el que es tenia que parlar, ella nomes volia furgar, intentar fer mal a la gent del govern espanyol, es curiós perquè en un moment de la seva verborrea al·lega a que l’han de deixar parlar, i cito textualment, la senyora en qüestió diu que “perquè no deixar-me parlar conculca el dret a la llibertat d’expressió” i fins i tot altres parlamentaries li diuen clarament que “calli” i qui presideix la comissió o el plenari o com es digui, li diu amb molta correcció que si no vol parlar dels temes previstos, si nomes vol parlar del que ella vol imposar, la traurà de la cambra, patètica la senyora.

“No deixar-me parlar conculca el dret a la llibertat d’expressió” segur que vol anar per aquest camí? segur que seria molt adient que, abans de manifestar-se amb aquests arguments, fes una revisió tan personal com grupal del seu partit i entorn més proper, de si aquests drets i tots els relacionats amb la llibertat d’expressió i la llibertat de les persones, son i sobretot han estat objecte de recolzament o de restricció al seu estimat país, no creu benvolguda senyora?.

Es curiós com el que diuen defensar allà, en ocasions se n’obliden aquí. El President de la comissió de drets de la dona i igualtat de gènere, no nomes va fer callar a la diputada del pp, si no que diuen que va expulsar un diputat de vox, tot i que aquest senyor no era membre de la comissió en qüestió, ell volia ser-hi i fer el seu numeret. De fet aquest parell encara son de l’època carca en que la premissa era de que encara que fos malament, el més important era que parlessin de tu … ai senyor, així anem a aquest país, encara permetem que hi hagi massa gent que tot i pregonar als quatre vents que ells i elles defensen al poble, als ciutadans , les llibertats …. en el fons sembla ser que el que volen es la defensa i imposició totalitària dels drets de quatre privilegiats, be qui diu quatre diu quatre mil o més.

De fet jo li aconsellaria a aquesta senyora que es miri el video del diari el País, no es pot fer més el ridícul, i també li repeteixo que no cal que continuï sent de l’època que encara que fos malament el més important es que es parles d’un, be en aquesta ocasió d’una. Em faig creus del tipus d’ensenyament que tenim en aquest país, perquè surtin representants del poble amb aquest nivell, ens mereixem molt més. Imatge de ogimenezs a pixabay.

Publicat a

Europa aixeca muralles

Diu la premsa que diversos països blinden físicament les seves fronteres en un intent de detenir l’allau de refugiats; i es que els vint-i-vuit (son els països de la UE autodenominats, sense cap tipus de vergonya, desenvolupats) son del tot reticents a perdre una de les competències mes preuades: el control de les seves fronteres. Recordem que tots aquest refugiats, fugen de la pobresa i de la guerra; i davant d’aquests fets, que es el que els hi demanem nosaltres als nostres polítics?, que mirin cap a un altra costat?, o no?, perquè al cap i a la fi, també esta a les nostres mans i en el nostre esperit, empènyer amb força per eradicar aquesta situació definitivament. De fet, fa quatre dies com qui diu, que es va fer caure el mur de Berlin, un mur vergonyós, i tothom s’hi ha apuntat a celebrar-ho; i a partir del 1996 (any en que es va començar la construcció de dues tanques a Ceuta i Melilla), tornem a aixecar muralles, per deixar fora el que no volem veure, i el que no volem, ni exigim solucionar; s’han aixecat o s’estan construint murs de contenció a les fronteres de Grècia, Turquia, Hongria, Sèrbia, Bulgària, França ., penós. Però repassem algunes de les paraules i frases que escriu la premsa; “els països estan blindant físicament les seves fronteres”, la Reial Acadèmia Espanyola, te dues definicions per aquesta paraula; la primera “protegir exteriorment amb diversos materials, especialment amb planxes de metall, les coses o els espais contra els efectes de les bales i el foc”, i la segona “posar en un contracte laboral alguna clàusula que garanteixi una indemnització molt superior a la normal, en cas de rescissió anticipada del contracte en qüestió”. Ara resulta que els països europeus, blinden les seves fronteres contra que?, contra les bales i el foc dels refugiats?, no; si ja se que algú em dirà, les bales i el foc de les màfies, però realment algú creu que aturarem les bales i el foc de les màfies de la immigració, amb murs de fins a 6 metres d’alçària a determinats espais, o sigui estem assumint que posar portes al camp o al bosc, o al mar, es la solució pels milers i milers de refugiats que escapen d’una mort horrible?, si ens creiem això, es que tenim criteris molt pobres. Ah, així la bona es la segona definició?, així s’aixequen murs en espera d’alguna futura indemnització? I una cosa mes per reflexionar, el sistema caracteritzat per la descentralització del poder polític, basant-se en la difusió del poder, des de el cim fins a la base, on el poder local s’exerceix de forma efectiva amb gran autonomia; no es una definició de la situació política actual, es una definició que podeu trobar a la Wikipedia, del feudalisme, per allà la Edat Mitjana, dels segles IX al XV. Que cada persona reflexioni com cregui adient. Montpeita 1323 – setembre 2015.

Publicat a

Pànic per la voluntat de votar

Com sempre que es produeix aquesta situació a qualsevol lloc, els politics arrapats a la seva poltrona, tremolen; si, ara ha estat el moment de Grècia, es tractava de votar mes o menys, si estaven d’acord amb la proposta feta tan pel BCE com pel FMI en relació al deute del país, i les mesures proposades per reconduir la situació; i dic que es tractava de votar mes o menys, perquè la pregunta feta era prou enrevessada. Quan van voler fer el referèndum al Quebec, tot eren problemes; quan van fer el referèndum els escocesos, tot eren problemes i pronòstics catastrofistes si guanyava el si; quan es va voler fer el referèndum a Catalunya, tot van ser problemes, denuncies i amenaces de que quedaríem fora de la CEE i cauríem en la mes profunda de les desgracies; i ara quan el govern grec va dir que volia demanar el parer dels ciutadans referent a les imposicions i exigències dels prestamistes, tot també van ser amenaces, inclosa la del president del govern espanyol, dient que això no pot ser, que això significaria que Grècia tindria que sortir del l’Euro, i un munt de bestieses amb la única finalitat de continuar “acollonint” al personal, i tenir-lo sempre com si fos un xaiet que s’ha de deixar degollar quan l’amo vol. A veure, o no se llegir, o a Grècia nomes es demanava si estaven d’acord amb les propostes del BCE i del FMI, res mes; enlloc es parlava de sortir del l’Euro, ni res de tot això; la realitat, era que la única cosa que el poble tenia que dir, era si trobava abusives les imposicions d’Europa o no. Recordo que quan s’apropaven les darreres eleccions municipals, fa quatre dies, hi havia gent que tenia por de que a Barcelona guanyes concretament la Colau, i en algunes noticies es va dir que un dels màxims responsables de Gas Natural, va manifestar que ja li ensenyarien com funciona el mon. I aquest es el gran problema, el quid de la qüestió, i es que els que manen, no volen acceptar, no volen escoltar el que diu el poble, i es que el poble ja esta fart de com funciona el mon, i el vol canviar; i per això les velles politiques estan condemnades al fracàs i a l’ostracisme; i per això han sortit i sortiran noves persones i nous grups, que treballaran per canviar-ho tot, amb sacrificis, segur, però ho aconseguiran, perquè no pot ser que quatre visquin de conya, pujant a cavall de tota la societat. No oblidem que a Grècia tenen diversos problemes, però un dels importants es un problema de deute; però perquè no ens expliquen com s’ha generat aquest deute, qui son els màxims responsables d’aquesta situació, com han pagat la seva ineptitud, i qui ha cobrat fins ara els nombrosos interessos generats per aquest deute? I encara no entenen perquè cada vegada hi ha mes gent que vol canviar el mon? (Montpeita 1320 – 10/07/2015)