Etiqueta: Esforç

Publicat a

Orgull de veïnatge

Dubtava del títol, perquè algú pot fer pensar que dono suport a qualsevol atzagaiada d’algunes faccions terrícoles, d’aquelles que sembla que ja nomes els hi queda una neurona, que va boja fotent-se garrotades per l’interior d’un cervell en un procés de necrosi irreversible.

També podria ser que algú penses que soc d’aquesta ceba, si de la de denigrar a les persones i especialment a les dones, pero no, no dono cap tipus suport a eixelebrats, vagin en manada o es dediquin a gallipontejar tots solets.

El perquè del títol, l’he tret d’un article de Mapi Casabán publicat al diari ARA “Un forat és un forat, per a una vesprada està bé: el cartell d’una penya taurina que indigna Sagunt” en el que es diu que Vox va compartir una fotografia del seu portaveu exhibint una samarreta amb aquesta llegenda i recolzant-t’ho amb uns arguments, segons el diari, tan ronyosos com «és un orgull veure com els nostres veïns mantenen viva la identitat, l’esforç i la unió que caracteritzen el nostre municipi», i es que no es nomes la llegenda, es que els cartells fets per a l’ocasió son, segons la Coordinadora Feminista de Camp de Morvedre “una imatge sexista i clarament denigrant» per a les dones.

No us posaré la imatge en qüestió, perquè la trobo … no trobo paraules que no siguin mal sonants per referir-me als dropos que l’han ideat, i es que amb aquesta imatge han fet cartells, l’han difós per les xarxes socials, n’han fet samarretes i bosses, o sigui un merchandising ben complert, no se com no els hi explotat el cap de tan pensar. Encara que tinc un dubte, en aquesta penya nomes hi ha homes, nomes hi ha “super mascles”?, no hi ha una punyetera dona que els qüestioni?

No se si tot plegat era volgut o no, es a dir amb tota aquesta historia s’ha parlat d’aquesta associació i de les festes d’aquesta població, si perseguien això, més o menys ho han aconseguit encara que limitadament, això si el camí escollit deixa als seus responsables al mateix nivell que el betum en totes les seves presentacions, a ras de terra perquè pugui ser trepitjat per tothom.

Si va ser un fet involuntari, por tindria de que uns individus d’aqueta baixa qualitat humana i social, dirigissin cap tipus d’entitat, perque poden ser capaços de justificar qualsevol barrabassada que es pugui fer, o es que van començar la festa abans d’hora i ja tenien algun tipus d’afectació artificial al seu cervell? nomes us diré que la imatge en qüestió a més de l’eslògan, s’hi representa també una dona i un  bou. N’hi ha que diuen que es una broma, que son tradicions, que no cal ser exagerat.

Després tot son bones paraules intentant treure-li foc a l’incendi creat, aquesta penya no ha rebut directament diners públics, s’han de respectar els principis d’igualtat, dignitat i convivència, i la responsable de l’Institut Valencià de les Dones, va assenyalar que «aquest tipus de manifestacions no tenen cabuda en una societat que aspira a ser més igualitària, respectuosa i lliure de discriminació», a veure si volem una societat que funcioni, comencem a netejar també el nostre nivell social i aleshores potser, i noms potser, podrem acabar netejant els esglaons superiors. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Tornem-hi amb la jornada laboral

Fa pocs dies ja comentava això de la reducció d’hores de feina, al meu article “Això de la reducció de jornada …” però es que avui després de llegir el que diuen que ha dit el president de la CEOE, segons l’article publicat per la Cadena Ser “Garamendi desferma la polèmica amb la seva crítica a la reducció de jornada: Tu creus que l’Alcaraz treballa 37 hores i mitja a la setmana?» no puc quedar-me calladet, d’entrada no dubto pas que aquest bon senyor treballi, no se si molt o poc, suposem que ho fa, però segur que no cobra el salari mínim, no se pas perquè m’ho imagino.

Per altra banda al programa “Mañaneros 360” deien que actualment es fan milers d’hores extres no remunerades, o sigui que els treballadors treballen més hores de les que diu el conveni, i això agreujat amb el fet de que no les cobren, escoltin això no deixa en gaire bona posició a les empreses que ho fan. El presentador deia que a Espanya de mitjana es treballen 6 hores gratis cada setmana, diu també que més de 400.000 treballadors fan hores extres no remunerades, que significa el 47% de les hores extres treballades, la qual cosa equivaldria a uns 70.000 llocs de treball perduts.

Dues versions de la situació laboral al país, no se si les dades del programa televisiu estan allò que anomenem esbiaixades, el que si que tinc clar es que les manifestacions que presumptament ha fet el senyor Garamendi estan fora de lloc, ha pixat fora de l’orinal, perquè dir que els espanyols no volen treballar es una fal·làcia, i posar com a exemple al que crec que es el número del tenis mundial es una animalada, ha vingut a dir que “és la cultura de l’esforç, de patir, de saber què perds, què guanyes» home com diu el presentador de rtve el salari del tenista no deu ser el salari mínim, ni el del senyor Garamendi tampoc.

Entenc que aquest senyor ha de defensar els interessos d’allò que s’anomena la patronal, al cap i a la fi per això cobra, i no poc, ara be defensar quelcom amb fal·làcies com aquestes, crec que es enterrar una mica més la credibilitat tan la d’ell com la de la mateixa CEOE, perquè després d’aquestes burrades amb quins ulls ens hem de mirar a les empreses? i això sense oblidar que les empreses es muntem no com un servei social o obra social, es munten per guanyar diners, tan legítim com que els treballadors vulguin un salari digne i just. Imatge de Skibka d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Negativitat universitària

Llegeixo i em sorprenc, ells i elles diuen que no se sorprenen, que molta gent de la seva edat te aquests pensaments, es l’anomenada generació de vidre.

Pels més grans, se’ns pot fer difícil d’entendre, pensem que son una generació que té de tot, però realment ens parem a pensar si aquest jovent ple de negativitat, té la vida que desitja, te la vida que la societat els hi ha promès?.

D’entrada vivim en una societat amb uns estàndards que sovint son lluny del benestar emocional, ens han educat i així ho hem traslladat, potser involuntàriament, als nostres fills i nets, hem de procurar tenir el màxim de coses materials per ser feliços, error, hi ha moltes coses, masses, que quan les tens et dones compte que no aporten res positiu a la vida, o si més no en masses ocasions acaben portant més problemes i més mal de caps que beneficis socials i emocionals, els hem educat en el consumisme més caníbal que existeix … has de tenir de tot i sobresortir als altres.

El típic estudia, treu-te una carrera, idiomes, màsters, tot això et servirà per ser un líder i menjar-te el món, però al final no es així, i lògicament un es pot sentir frustrat al veure que després de dedicar hores i hores a uns estudis que els havien de permetre obtenir el reconeixement i la gloria social, nomes alguns obtenen el premi promès d’una carrera professional envejable, encara que molt sovint buida emocionalment, tot son reptes, tot son objectius, tot es i avui més, el que vas fer ahir ja no compte, i tot plegat es un mai acabar.

Sovint els hi diem que s’esforcin molt, perquè així tindran un futur millor. La societat en general, les escoles, les universitats, els empenyem a estudiar allò que els hi ha de permetre obtenir més resultats, tan d’emoluments dineraris, com de reconeixement professional i estabilitat en un nivell social superior. I tot plegat sense entrar a valorar profundament l’impacte que tenen les xarxes socials, on tot es molt bonic, tot es de color de rosa, però no es real. I per evadir-se d’aquesta realitat inventada, funesta i nefasta, que els hi queda? endinsar-se a fer provatures amb estupefaents? si es així, l’únic que aconsegueixen es el tot el contrari, més pressió, més angoixa, mes soledat i més pensaments negatius.

Reflexionem plegats, quasi sempre ens oblidem que el que toca fer es empènyer al jovent cap a uns estudis, si es que ho volen fer, on puguin gaudir d’allò que aprenen, perquè en cas contrari quan acabin la carrera, es molt possible que de la seva branca formativa, hi hagin tants llicenciats que la majoria ni trobarà lloc on desenvolupar el que ha après, i lògicament no obtindrà ni el reconeixement ni la recompensa promesos. Imatge de geralt a pixabay. (Montpeità 1687 – del 3 al 9 de maig de 2024)

Publicat a

1 de maig

Dos titulars de la mateixa diada: “Milers de persones es manifesten aquest dimecres al centre de Barcelona contra les polítiques d’austeritat del govern espanyol i la Generalitat» i “Milers de manifestants denuncien les condicions laborals del sector de la confecció a Bangla Desh una setmana després de l’ensorrament d’uns tallers tèxtils que van fer 405 morts”. Dos motius ben diferents per reivindicar-se en aquesta diada; son coincidents en la primera paraula: “milers”, recordem que sempre el nombre de manifestants varia en funció de qui els conta, poden ser quatre gats segons fonts “oficials” i una xifra enorme pels organitzadors. Com deia dos motius diferents per fer una reivindicació, però amb la mateixa finalitat, ambdós expressen el malestar dels treballadors, aquí per les retallades, allà pels morts. Es important que els treballadors manifestin els seu rebuig a situacions injustes, es important que reivindiquin millores de l’entorn laboral, es del tot necessari que es faci arribar el crit de “prou” als que remenen les cireres, i perjudiquen a la base que suporta tot aquest sistema. No se que podran fer i que aconseguiran els treballadors de Bangla Desh, però i si els d’aquí féssim un pas més, i a més de reivindicar una millora de la nostra situació malmesa, miréssim també qui utilitza els serveis de la ma d’obra en aquell país? Com he dit en altres ocasions, estan molt be totes aquestes expressions publiques que dia rere dia es manifesten arreu del país i del mon, però sempre son de forma individualitzada i d’acord amb les reivindicacions que afecten a cada grup manifestant; i voleu dir que no es arribada ja l’hora de que el crit del poble sigui nomes un?, de tots aquest grups han de sortir persones que estiguin disposades a fer un gran esforç i una gran feina pel be de de tots, substituint a les que ens han portat al camí sense sortida en el que ara ens trobem. No se que s’aconseguirà aquí, però si s’aconsegueix que a Bangla Desh deixin de morir tantes persones treballadores, crec que serà el principi d’un gran triomf.

Publicat a

Treballem

Llegint el diari NacióDigital.cat, he trobat un article d’en Felix Salido, un llarg article, i tinc que dir que m’ha cridat l’atenció el títol, “els que fan coses s’equivoquen, els que miren millor si callen”, la veritat es que sempre hem sentit dir que qui te boca s’equivoca, i m’he posat a llegir la llarga exposició que fa en Felix, i com no, els comentaris posteriors.
El resum de l’escrit inicial per a mi es tan simple com que hem de deixar treballar als emprenedors, als emprenedors amb cap per això, perquè en cas contrari pot trontollar tot plegat.
Sempre es fàcil criticar, al cap i a la fi, no passa res si critiquem, be això es el que sembla; es molt més fàcil estalviar esforços i deixar fluir paraules, que no pas el contrari.
Estic totalment d’acord en que els empresaris ni son una ONG ni fan obra social, però em pregunto, si es tan fàcil fer funcionar empreses, perquè no ho fa més gent?
I també es parla de politics, de que son ells els que tenen que fer possible la actuació d’empresaris i emprenedors; el problema es que alguns politics han ajudat a portar-nos on som ara, i no es precisament bo el resultat; i amb això que ningú busqui critiques a determinades formacions, no, les critiques en general son per tots, perquè a la llarga llista d’organismes públics, hi han politics de tots colors, i recordem que alguns sovint sembla que pensen massa en el partit i poc en el ciutadà.