Els atacs supra-nacionals en política

Avui llegia a l’ARA un article de l’Andrea Zamorano amb el titular de “El PP exporta l’atac pel cas Cerdán a Catalunya i el País Basc” on ens diu moltes cosetes, entre les quals podem llegir “Els populars, però, van més enlà del PSOE i tracten d’ampliar el nombre de damnificats políticament per l’escàndol” i es aquí on el dirigent dels populars a Catalunya demana al president de la Generalitat que expliqui com es que el seu nom surt a l’informe de la Unitat Central Operativa, amb el rerefons d’unes mascaretes defectuoses per un import, segons la premsa, d’escàndol.

No se si el president del nostre petit país ha fet quelcom lleig, ha fet quelcom d’amagatotis amb vinculacions presumptament fraudulentes, el que si se i ho pogut seguir en ocasions d’a prop, es que es massa fàcil llançar acusacions i manipulacions de la realitat, que posteriorment es demostra que son falses, i que en ocasions el que pretenen es amagar les desviacions legals o ètiques pròpies, acostumen a ser acusacions que poden perjudicar greument al acusat, al denunciat, i després dels tràmits burocràtics previstos, ni res ni ningú castiga al incitador, al promotor de les denuncies falses.

No tinc cap mena de dubte de que si algun polític o política, o algun amiguet o amigueta seva, o algun parent seu, fa quelcom il·legal i que perjudica a la ciutadania, n’ha de pagar les conseqüències en la seva totalitat, ell o ella i tota la seva cort de “comissionistes” o socis “manipuladors i potinejadors” interessadíssims  nomes en aconseguir un lucre enorme i escandalós. Ara be, el que també esta clar, es que tots aquells que fan denuncies o acusacions falses, quan es demostri que ho son, de falses, han de patir el mateix escarni, han de patir el mateix pes de la justícia, però amb un càstig més gran, exemplaritzant i que deixi clar que nosaltres, la ciutadania, no estem disposats a tolerar que aquests tipus d’energúmens regeixin la nostra vida, la nostra societat i el nostre futur … on hem de reclamar perquè això sigui així? als legisladors?, als juristes? qui ens voldrà fer cas? Imatge avatar propi a WhatsApp.

On ens portaran les corrupteles.

Cal recordar noms associats a casos de corrupteles polítiques, destapades per acusacions populars i gràcies a la tasca de determinats mitjans de comunicació. Recordem, l’escàndol Filesa, amb 39 persones imputades, això passava a finals dels 80 i principi de la dècada dels 90. No oblidem l’anomenada trama Gürtel, corria l’any 2007 quan va començar la investigació, no se quants però també un munt de gent imputada o investigada o involucrada com vulgueu dir-ho; de fet, crec que n’han separat el que en diuen algunes peces, i crec que encara se n’estan investigant o jutjant algunes. També podem recordar l’anomenat cas Nóos, amb diversos imputats per irregularitats en la gestió de fons públics, amb condemnes significatives pels involucrats, i va deixar palesa la complexitat i profunditat de corruptela que sembla ser que al llarg dels anys s’ha anat instal·lant a la política del país.

Aquests casos, entre altres, demostren que, malgrat els intents de silenciar les acusacions, la veritat sovint surt a la llum gràcies a l’esforç conjunt dels mitjans de comunicació i la justícia. Tot fent consultes a les xarxes he trobat altres noms de cassos de corrupteles polítiques, el cas “Cooperació” amb 33 imputats lligats a ajudes a les ONG. L’operació “Campion” de frau en subvencions publiques i prop d’un centenar d’imputats. Operació “Pokemón”, una suposada trama per a l’obtenció de concessions i contractes públics amb més d’una trentena d’imputats. Els ERE fraudulents amb més de 60 imputats, un procediment per a concedir de manera arbitrària ajudes a empreses en crisis i pre jubilacions a treballadors burlant la llei de subvencions.

La llista d’aquest tipus d’esdeveniments, malauradament, es llarga i de molts colors polítics, també hi trobem l’anomenada “operació Malaya” de corrupció urbanística; el “cas ITV” de l’adjudicació de concessions d’ITV; el cas “Palau de la Musica” de comissions mitjançant aquesta preuada institució Cultural; o fins i tot el cas “Palma Arena”. Com deia n’hi ha hagut molts, masses, arreu del territori nacional i esquitxant a molts polítics, també masses.

Hem viscut èpoques més i menys prolífiques en corrupció, algunes èpoques amb esdeveniments ocorreguts encara molt més greus, polítics i altres personatges que han traspassat no nomes el que se’n podrien anomenar “línies vermelles”, han traspassat qualsevol llinda del que podríem anomenar el correcte comportament humà, personatges polítics o no, que s’han cregut que tenen el dret a decidir com han de viure els seus coetanis, els seus conciutadans, arribant en ocasions a malviure o fins i tot a no viure.

Soc d’una generació que no va viure la guerra civil, però si el final d’una postguerra que alguns per desgracia van fer durar masses anys, anys de penúries on es perseguien pocs reptes i que podríem resumir amb la finalitat de poder menjar, sobreviure i poca cosa més. Hem vist que al llarg dels anys, de les dècades, sempre hi ha qui procura viure be a costa dels altres, sempre hi ha cassos de corrupció, hi havia molta “mala llet”, molt “mala gent” i avui dia arran dels darrers fets coneguts, les coses no han canviat. Potser ja es hora d’aplicar la premissa que avui he llegit que deia un autor: “als escriptors ens tenen por perquè convidem a la gent a pensar” .. pensem i potser amb els granets de sorra que aportem en comú, podrem millorar la nostra societat. Imatge de stevepb d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Comissions, escàndol i juguesques.

Llegia a LV un article d’en Jaume V. Aroca, el seu titular “Les comissions del cas Koldo: quin escàndol, aquí es juga!” i em dona peu a posar el d’aquest escrit, perquè al cap i a la fi, els ciutadans continuem sense ser capaços de separar el gra de la palla, continuem acceptant que els polítics, tots i de tots colors, continuïn marejant la perdiu i ens continuïn prenen el pel.

Hi ha una frase del seu article, referent a les situacions que patien les residencies d’avis, i que en boca del director d’una d’aquestes residencies diu: no hi havia mitjans, però si molta paperassa i moltes instruccions tan oficials com contradictòries, i amb aquest sentiment la gent es moria i els treballadors emmalaltien.

La realitat es que gent propera als socialistes, als populars i a altres tendències polítiques, presumptament van fer allò que es diu “el seu agost” o sigui que van fer un calaix a sobreeixir, en moments d’urgències sanitàries, en moments de mortaldat pandèmica.

I ara els polítics s’han sorprès de tot allò i tot fent-se els angoixats volen fer comissions, pensem en el doble significat de la paraula, comissions econòmiques i comissions d’investigació. Les primeres son les que alguns es van embutxacar amb l’angoixa i el patiment alie, amb el sofriment de persones que van morir a milers, mentre ells i elles sense cap mena d’escrúpol, recollien el fruit de les seves “gestions” també amb quantitats dineràries xifrades centenars de milers d’euros.

Es curiós, de l’article de LV, es desprèn que sembla ser que la despesa d’emergència més recurrent per part de les institucions publiques de tots colors i a tots els nivells, central, regional i local, no va ser el material sanitari, no, resulta que va ser el material informàtic, perquè es clar havien de fer funcionar les oficines tancades al públic.

Exigim responsabilitats, no ho fem mai, el que queda clar es que en situacions com aquesta, no ens podem conformar en esclarir el que es va fer malament en el decurs de la pandèmia, que també, hem de saber que es feia i es fa malament, tan en la pre com en la post pandèmia. La primera cosa que podrien explicar els polítics, es perquè en aquests dos maleits anys de pandèmia, hi van haver més de 14.000 contractes d’emergència sense control de fiscalització, i perquè no quadren les xifres econòmiques, l’OIRSC (Oficina Independent de Regulació i Supervisió de la Contractació) espanyola diu que es van gastar 7.000 milions en dos anys, i l’administració central diu que va transferir a les comunitats autònomes per la via d’emergència 20.000 milions d’euros.

L’article fa un retret, i cap administració se’n salva, encara que s’assumeix que no tots els cassos van ser corrupció, si que ens queda un molt mal regust del perquè tenim unes administracions tan matusseres. Es cert, es un escàndol, però que es el que hem de titllar d’escàndol? el que alguns cobressin comissions  milionàries? que forma part del joc empresarial, o que els nostres representants polítics que conseqüentment son, o han de ser, els nostres defensors, ho permetessin? De fet tot plegat ha estat un joc, un joc que com sempre hi ha uns pocs  guanyadors i molts perdedors, encara que no se si tots han i hem assumit que, en aquesta ocasió, el joc anava de vides humanes, anava de morts. Imatge de erikawittlieb a pixabay.