Etiqueta: Ensenyament

Publicat a

Lleig, molt lleig, oi Departament d’Educació?

No se com expressar-ho, plou sobre mullat, no vols caldo dues tasses, es digui com es digui es una qüestió que em fa bullir la sang, perquè una vegada més hi ha qui es riu de nosaltres.

Un titular “el govern diu que una incidència tècnica afectarà la comparabilitat dels resultats de PISA 2025 a Catalunya” del diari VilaWeb, en el contingut de l’article ens expliquen que el Departament d’Educació i Formació Professional i el Ministeri d’Educació espanyol, diuen que “els resultats de les proves PISA 2025 de Catalunya, estaran afectats per una incidència tècnica que en limitarà la comparabilitat amb la resta de territoris”, incidència tècnica?

Quantes dècades fa que els resultats de les proves PISA son patètics a Catalunya? no entraré a valorar si a la resta d’Espanya o d’Europa son millors, nomes fent la comparativa al llarg dels anys a casa nostra, veiem que hi ha quelcom que grinyola, m’agrada aquesta paraula, i grinyola perquè els resultats son com un tobogan, no paren de baixar. Un ressaltat del mateix article diu que “l’any 2022, les proves PISA van certificar una patacada en el nivell educatiu de Catalunya” que fem? plorem? ens encabritem? diem paraulotes? ens ho agafem seriosament? pensem que aquesta colla d’entremaliats poca traces, que son els responsables del departament, abocaran a la quitxalla a un pou sense fons.

I ara que faran, d’entrada el que es més típic, crearan una comissió, si i l’anomenen Comissió de Coordinació de Proves i Estudis d’Avaluació, el nom es altisonant, he llegit en algun lloc una frase que ho resumeix tot amb claredat, li atribueixen a Napoleó, no se si es cert, diu que “si el que realment vols és que alguna cosa no funcioni i es demori, crea una comissió”, dit i fet.

Després tot son excuses, que si la proximitat entre les proves PISA i les avaluacions de final d’etapa, que si la taxa d’exempció d’alumnes a Catalunya (va arribar al 23,2%, quan sembla ser que l’OCDE recomana un màxim del 5%), encara que quan llegeixes els comentaris de l’article, que hi pots estar d’acord o no, veus que la gent ja n’està, n’estem tips de tantes excuses, es igual qui mani, al govern català hi ha passat diferents colors polítics, pero les proves PISA no han millorat mai, al contrari, es com un salt d’aigua que sembla ser que no te sequera, i el pessimisme augmenta contínuament.

Un recull del mots que els lectors dediquen a aquest afer, ineptes, inútils, fallada, avaria, error, pífia, nyap, pana, ni eficients ni honrats, ineptocracia, picaresca, mentides, venda de fums, parasitisme o empobriment educatiu, per mi aquesta darrera descripció es la que reflecteix millor la situació de la educació al nostre país. i la pregunta que alguns es fan i també la faig meva, es fins on arriben les responsabilitats d’aquesta situació? polítics, tècnics, famílies …?

Mireu, de reformes al llarg de les dècades, moltes, la realitat pero es que la quitxalla no te comprensió lectora, les noies i nois van més que fluixos en matemàtiques, la IA els hi facilita el fer treballs pero no aprendre ni entendre que fan i perquè ho fan. N’estem convençuts de que la ciutadania no hi tenim res a dir ni res a fer?, un dels comentaris que he llegit, deia que ens haurem de fer tots anarquistes, home no se, tot i que massa sovint sembli que ”estem sense governants o sense autoritats coherents”, segur que no podem fer res pels nostres fills i nets?, segur que volem deixar el futur en mans de gent que generalment no demostra precisament un alt grau d’intel·lecte? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Ineficiència de les titulacions

Avui llegia al Periódico un article de l’Helena López i de la Gisela Boada titulat “Creixen els titulats d’ESO amb assignatures suspeses” i un subtítol ressaltat prou eloqüent “Més de 16.100 adolescents catalans van obtenir el títol de l’ESO amb assignatures suspeses” recomano llegir-lo si es vol entendre perquè hem arribat a la situació actual de deteriorament del sistema d’ensenyament.

Resulta que segons la normativa actual resultat de la Lomloe, la nova llei d’educació que va entrar en vigor el curs 2021-22, permet a l’equip docent consensuar que l’alumnat es graduï al marge del nombre de matèries suspeses. Les darreres dades son del curs 2023-24, i els alumnes que passen amb assignatures no superades, sembla ser que no para de créixer any rere any a tots els racons del nostre petit país.

Diu l’article que el professorat esta preocupat i que tenen la sensació de que en ocasions s’està enganyant als alumnes i a les seves famílies, ja que aconsegueixen un títol sense tenir uns coneixements mínims; ha crescut el nombre de singularitats via PI (plans individualitzats) el que pot donar pas a una falsa i perillosa sensació de que com que es passa, es que s’està ben preparat i no es cert.

Si això be de lluny, perquè passa? els protocols d’educació no son reals? es persegueix la titulitis a qualsevol preu? es baixen els nivells d’exigència per tal de que un nombre més gran de joves assoleixin uns mínims per quedar be?

No entenc que mou als responsables de marcar una determinada línia educativa, en les que sovint sembla que el menys important es la formació dels nostres joves, perquè formar es ensenyar a desenvolupar-se, es ensenyar a fer front a les incerteses, es ensenyar a reconduir situacions complicades, es ensenyar a observar, a pensar i a prendre les decisions adients a cada situació i a cada moment.

Abans ens feien memoritzar la llista dels reis godes, les taules de multiplicar amb cantarella inclosa, les capitals dels països del món i tantes coses que podríem qüestionar-ne la seva utilitat; però i ara? s’utilitza un mètode d’ensenyament que es millor? hi ha coses que no tenen la mateixa importància d’abans, van sortir les calculadores, després els ordinadors i ara la internet amb els seus múltiples buscadors, cosa que ha propiciat per un costat unes altres necessitats educatives, i per l’altra la cerca d’unes de noves.

Però realment tenim un sistema pensat per formar als nostres joves? o el que tenim es un sistema que procura complir amb uns estàndards mínims, per aconseguir que els hi donin uns titolets molt bufons, però que ni els enriqueix acadèmicament, ni els prepara pels reptes de futur amb els que es trobaran d’aquí quatre dies. I no entrem a valorar als mètodes actuals per l’alumnat amb necessitats especials. Tan perfectes es pensen que son els responsables d’instaurar els currículums educatius actuals? Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Políticament, que es el que vol la societat?

Es una pregunta que em faig sovint sense tenir cap resposta satisfactòria, o sigui no soc capaç ni de convencem a mi mateix amb cap dels arguments que em passen pel cap, ara imagineu l’èxit que obtindria si tingues que convèncer a altres persones.

Quan penso i escric, mai ho faig amb la intenció de convèncer a ningú, penso que tots plegats ja som prou grandets per pensar per nosaltres mateixos, som prou madurs per recollir informació de diverses fonts, pensar, reflexionar i decidir si això que ens estan col·locant amb calçador es el que realment volem.

Si que tinc una idea prefixada, i es la de que molts dels governants que tenim arreu del país, a tots els nivells podrien fer-ho millor, no he cregut mai que tots ho facin malament premeditadament, alguns no en saben més encara que s’ho pensin, ja que en llurs professions precedents, si es que n’han tingut, sovint no han pas sobresortit de la mitjana i en algunes ocasions ni de la mediocritat. Altres presumptament busquen millores, si no pròpies si d’alguns coneguts, amics o familiars; també hi ha els que comencen be, amb bona voluntat, però no se el motiu que fa que amb posterioritat hi ha quelcom que els fa desviar-se una mica del camí idoni, socialment parlant.

Actualment la gent, els ciutadans, els súbdits, els que els hi paguem el sou, les dietes i els complements, estem perduts, estàvem convençuts de que havíem aconseguit, en general, un nivell de benestar prou atractiu i satisfactori, però darrerament no, la veritat es que ja fa temps perquè no es pas una cosa que hagi succeït en setmanes i mesos, fa més temps que aquest benestar social s’ha anat deteriorant, hem perdut beneficis socials a tots els nivells, sanitat i ensenyament possiblement son en els que ho notem més.

A sanitat menys professionals, més temps d’espera per a determinades especialitats, llargues cues als centres sanitaris i menys hores d’atenció a la primària; i a ensenyament, després d’anys d’anar enrere en matèries com matemàtiques i comprensió lectora, ara ens diuen que enguany hi ha més professors i menys alumnes i que ja començarem a anar millor; i si aquí hi afegim com evoluciona la nostra llengua, es per plorar.

Però no podem plorar perquè tinguem uns politiquets de joguina que no saben fer be la seva feina, tampoc ens podem arronsar d’espatlles i anar repetint a tort i a dret allò de que no hi podem fer res.

Entenc que davant d’aquesta situació el més fàcil es pensar en allò de fotre la gorra al foc, però a veure abans pensem una mica; ens van menjar la carbassa, el tarro, el coco, amb allò de que la globalització era l’elixir màgic per que tots anéssim millor, i ens ho vam creure, després s’ha vist que no es així, hem viscut en una disbauxa oligàrquica en la que els únics que n’han sortit ben parats son els capitalistes, els opulents i els potentats, nosaltres els treballadors, el populatxo hem anat seguint les seves instruccions que han comportat, en general, feines més mal pagades i de poca qualificació laboral, tot i que sovint els candidats tenen estudis molt superiors als que realment requereix el lloc de treball que s’ofereix.

Davant de tots aquests disgustos, de tots aquests desenganys, ens creiem les formules màgiques que ens prediquen els líders de les formacions anomenades populistes, que prèviament ja han escampat les llavors, i han cridat als quatre vents les consignes de la seva poció màgica per a salvar-nos de tots els mals que ens angoixen, mortifiquen i neguitegen actualment, i ens creiem els mots, eslògans i llegendes en contra de tot allò que ens han anat repetint de que son els mals de la nostra societat, de tot allò que es el càncer social actual, potser que no siguem tan ingenus. Ara be, com deia més amunt, els dirigents actuals ho podrien haver fet millor? potser part de la culpa també es seva, no? i nosaltres com a societat que volem? solucions o grans promeses que massa sovint cauen en un sac amb un forat al cul i que no sabem on va a parar? Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Que amaguen que ens vulguin tan distrets?

De fet en moltes coses ens queixem, i tenim raó, ara be recordo anys enrere que no teníem tantes opcions per escollir que fer en el nostre temps lliure, si es que en teníem, perquè la gran majoria treballava moltes i moltes hores, allò que la pagesia en deia treballar de sol a sol, que fins i tot es deia que les dues úniques alternatives que tenia el poble ras pel cap de setmana, era anar a resar o a veure futbol, no hi havia més opcions.

No es nostàlgia, es per centrar-nos, penseu que fins i tot algú per allà el segle XIX d’alguna d’aquestes opcions en deia que era “l’opi del poble”, es cert que qui ho deia era “una persona crítica amb el sistema capitalista, centrant-se en l’alienació del treballador, l’explotació econòmica i les desigualtats inherents al mode de producció capitalista”.

Com deia no hi havia opcions, la gent treballava un munt d’hores durant la setmana i el diumenge o resar o futbol, be tot, perquè una cosa era pel mati i l’altra a la tarda vespre. Però amb el temps ens vam anar espavilant i vam començar a veure que els dirigents feien coses que no ens acabaven d’agradar del tot i van començar les queixes, les critiques, les reivindicacions tan econòmiques com socials i es va fer un gran pas endavant, aconseguint diverses i variades conquestes laborals i socials.

Arribats a aquest punt, també hem d’entendre que els que remenaven les cireres no n’estaven pas gaire contents de les fites aconseguides per les bases socials, per la menudalla del populatxo, i havien de retornar-nos al punt on els hi era més còmode i més adient en benefici del sistema capitalista establert. Es van afluixar les brides que ens tenien quiets, prèviament ja havien prefixat noves baules, i es va avançar tan econòmicament com socialment, nous èxits assolint uns límits socials mai vistos, increment de salaris, reducció de jornades laborals, més dies de vacances, més serveis en sanitat i ensenyament, en fi més diners i més temps per gastar-los, això si tenim tantes i tantes opcions per fer-ho que actualment es possible que en Karl Marx acabes titllant l’oci com “l’opi del poble”.

Fixem-nos en que avui dia tenim “de tot” però anem pas a pas, per exemple en ensenyament tenim multitud de carreres, llicenciatures o graus com vulgueu dir-ho, tenim innumerables escoles, instituts, universitats … si, però els informes que surten periòdicament ens diuen que cada vegada anem pitjor, que cada any, cada dècada que passa els nostres infants i joves tenen menys comprensió lectora i menys coneixements de matemàtiques. A sanitat en diuen redistribució de recursos, menys personal tan a la primària com als hospitals, això si creix a velocitat de vertigen el nombre de persones que contracta pòlisses a la privada.

I tot i que es redueixen els beneficis i els drets socials aconseguits durant anys i anys de reivindicacions, cada vegada hi ha més gent al llindar de la pobresa, es dona l’oxímoron de que l’oferta d’oci, l’oferta de lleure creix exponencialment, tan les de pagament com les gratuïtes, be gratuïtes del tot no, les paguen les corresponents administracions publiques amb els nostres impostos. M’ha costat trobar una paraula que definís aquesta simbiosi de conceptes, aquesta paradoxa social, si perquè tenim que per un costat es redueixen sense aturador els drets socials via reducció dels recursos que hi aporta l’administració, i per l’altra s’aboquen els recursos per organitzar o subvencionar multitud d’actes, concerts, fires, firetes, en resum es destinen cada vegada mes recursos per a distreure’ns dels problemes reals que hi ha actualment, i no ens enganyem, cada vegada es notarà més perquè estem topant ja amb les noves baules establertes prèviament. La pregunta continua sent la del principi, que amaguen tots plegats que ens vulguin tan distrets? Imatge de garten-gg d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Trontolla l’ensenyament

Sovint surten articles a la premsa que parlen d’ensenyament, educació, currículum, batxillerat, docents … però també sovint hi manca la visió o les aportacions que es puguin fer per part de l’alumnat, els pares i mares, les famílies … en resum tots els relats que es presenten podem dir que possiblement siguin esbiaixats, si no hi han les aportacions, les opinions de tots els implicats.

Fa molt de temps, massa, que tots parlem de l’ensenyament, jo si no el primer si el segon, tots opinem des del nostre punt de vista i des de la nostra ubicació social, en el meu cas ni se’m pot passar pel cap estar a l’alçada dels docents, no he estudiat mai aquesta branca formativa, tot i que si que he fet activitats com a formador, quasi sempre ha estat amb adults i per temes professionals, encara que també vaig participar en el programa “pacient expert” de l’ICS i en el programa “educació financera” de l’EFEC.

Però parlem d’ensenyament, parlem d’educació, parlem de formar als nostres infants i al nostre jovent, parlem de quins son els motius formatius pels que cal introduir periòdicament certes modificacions, en ocasions més que qüestionables, en el que ara s’anomena “currículum” escolar.

No entraré pas en el capítol laboral, això ha d’estar al marge de les directrius d’ensenyament, m’agradaria pensar que la seva remuneració esta en línia o es superior al salari mitja brut dels treballadors en general del país, vint i set mil euros anuals a Espanya i trenta mil cinc-cents euros anuals a Catalunya, si no es així hi ha un problema laboral. Tampoc voldria pensar que no poden gaudir dels trenta dies naturals de descans remunerat que preveu la llei, si no es així tindríem un afegit al problema laboral esmentat. Per això cal parlar de formació, al marge de les condicions laborals que han d’estar en línia amb la seva responsabilitat i la seva experiència formativa.

La percepció que tinc, es que periòdicament, digueu-me mal pensat, o digueu-me que vaig errat, o digueu-me boig, segons qui estigui al front del govern en qüestió, es dissenyen uns itineraris que no sempre son els mes idonis, no voldria pas pensar que això es fa amb raboseria, ni amb mala fe, voldria pensar que el motiu es la manca de il·lustració dels que ho han de decidir, dels que ho volen decidir. No cal ser gaire imaginatiu, ni cal ser gaire estricte per entendre que la formació dels nostres infants, del nostre jovent, ha de ser transversal, ha d’anar més enllà de qui mani en cada moment, si no es així acaba passant sempre el mateix, que segons quines alternances polítiques es produeixin, es fan modificacions i alteracions en el currículum escolar que l’única cosa que aconsegueixen es un retrocés sigui en els informes PISA, sigui en comprensió lectora, sigui en matemàtiques … això si, ens diuen de millorar-ho, pero sempre es deixa al marge a les famílies. Imatge de geralt a pixabay.

Publicat a

Consulta esbiaixada

No se si la paraula del títol es l’adient, he valorat també posar-hi “tendenciosa” perquè segons la meva opinió aquesta consulta buscava presumptament obtenir dos possibles resultats, un que la majoria de famílies votes a favor del castellà o espanyol, i dos que si ho apliquen segons resultats obtinguts en cada demarcació, crearà una divisió social entre famílies , segons les seves preferències a estudiar amb un llengua vehicular o una altra.

Dit això i tot i que alguna premsa diu que els resultats s’ajusten als esperats, fem una ullada a les xifres de votants, la comunitat valenciana te uns 5,4 milions d’habitants, i estan distribuïts aproximadament en 2,7 a la província de Valencia, uns 2 a la d’Alacant i poc més de 600 mil a la de Castelló.

Esta clar que les grans ciutats, i això possiblement passaria també a casa nostra, tenen la majoria d’habitants i conseqüentment tenen també mes persones vingudes de fora del territori autònom, a les que els hi es més fàcil decantar-se pel castellà, i ho entenc, però això dificulta la igualtat d’ambdós idiomes a la comunitat. A més es lògic que a les zones limítrofes amb altres comunitats, la tendència sigui, motivat pel dia a dia i per la necessitat de comunicar-se, utilitzar també les llengües d’aquests territoris.

Imagino que amb tots aquests imputs els convocants esperaven obtenir majoria pel castellà, i no ha estat aixi. Segons el diari ARA “la dada més negativa de la votació ha estat la participació, atès que han votat el 58,61% de les famílies, cosa que suposa una abstenció del 41,39%” si no recordo malament a les darreres eleccions de la comunitat valenciana l’abstenció va ser superior al 30%.

Sembla ser que hi ha una realitat preocupant, segons EL PAÍS i amb el titular de “El valencià s’imposa en la consulta organitzada per Mazón per a triar la llengua en els col·legis” explica que tal i “com estan configurats ara els projectes lingüístics de les escoles i instituts, suposarà una reducció global de les hores impartides en valencià”, a més afegeix que “la Universitat de València, en una anàlisi realitzada per set especialistes de diferents branques, va qualificar la normativa d’arbitrària i mancada de fonamentació pedagògica”.

Aleshores i davant del que explica la premsa, la pregunta es que persegueixen els impulsors d’aquesta consulta? perquè tot i a la normativa vigent, la veritat es que les escoles tenien un problema a l’hora d’aplicar en quin idioma feien la formació, era tot un galimaties, ja que “la regulació establia que almenys un 25% de les hores havien de ser en una de les dues llengües oficials, i com a mínim, un 15% en anglès. El màxim, tant en castellà com en valencià era, per tant, del 60%. I entre aquests percentatges, cada escola i institut decidia”. I ara després del resultat de les votacions, segons els mateix diari “cada centre educatiu haurà de decidir, en aquells casos en què hagin de conviure en un mateix nivell línies en castellà i en valencià, a quin idioma adscriuen als estudiants les famílies dels quals no han votat”?.

Soc dels que penso que hi ha personatges que tenen l’habilitat de crear problemes on no n’hi havia, i nosaltres els ciutadans som els que hem de buscar la formula per barrar-los el pas, i si hem de demanar una modificació de la llei o de la constitució, fem-ho. Imatge de Alexas_Fotos a pixabay.

Publicat a

La classe política s’ho busca

Un titular que no es gratuït, perquè encara que ja se que no tots els que es dediquen a la política son barroers, però com faig cada dia al llegir la premsa, sigui escrita o digital, trobo articles de periodistes o opinions de lectors, que fan referencia a aquestes mancances que alguns polítics d’arreu demostren tenir.

També soc conscient de que el que passa a molts indrets, no sempre en te una culpabilitat directa el polític o política de torn, però si que sovint, si aprofundissin una mica més en la seva tasca, i no nomes floritures i sortir a les fotografies, podrien millorar algunes de les mancances que trobem arreu dels serveis que rep la ciutadania.

Avui podem fer una ullada a educació i residencies. La primera va a cas d’una carta d’un lector de la Vanguardia, que es queixa de que com que ha minvat la natalitat, el govern diu que presumptament tancarà línies d’I3 i d’ESO, i la queixa es perquè, segons el lector, aquesta reducció es practicarà a l’escola publica, i el que demana el signant es perquè no es a la concertada. No se si te raó o no, no n’he fet seguiment, però si que deixo la pregunta a l’aire perquè sigui contestada perquè li pertoqui … es cert que nomes es tancaran línies a les escoles publiques? poden explicar-se, tan si es cert com si es una mala interpretació que fa el lector.

Jo per la meva part puc dir, que he fet una mica de seguiment de la qüestió referent a l’escola inclusiva, he parlat amb pares i mares, mestres, representants del departament, associacions que treballen per la inclusivitat, i la meva opinió es que hi ha moltes paraules i molt bones intencions, hi ha algun decret aprovat fa quasi 8 anys que segons professionals del sector, presumptament el que hi ha es una manca de recursos tan econòmics com humans, per això el que no tinc clar es si tot plegat es un “voler quedar be amb la vianda al plat” o hi ha un interès real perquè això funcioni; si es així el que manca d’entrada són mes explicacions.

L’altra qüestió d’avui, es el d’algunes residencies, la premsa parla d’una demanda per desnutrició i males praxis en una residencia del Vallès, es indiferent quina es a la premsa ho podeu llegir, la qüestió es perquè passa això i perquè ningú de l’administració actua amb fermesa davant d’aquestes males praxis. Es tracta d’una entitat gestora col·laboradora de la Generalitat des de l’any 2009 i fins que se li va revocar la col·laboració l’any 2017, després de diversos expedients sancionadors. Segons el ministeri públic els acusats “atemptant contra la seva dignitat com a essers humans, tenien els avis en un estat d’extrema precarietat i brutícia”.

Dit tot això, qui gestiona els recursos de la ciutadania, son els electes a qualsevol plenari sense oblidar els tècnics i funcionaris corresponents que tenen al seu voltant, i tenint molt clar que ells no son els responsables de que hi hagi descensos de la natalitat en el primer cas, ni de les males praxis de les empreses que gestionen alguns geriàtrics en el segon dels casos, però si que tenen la responsabilitat d’estar plenament actius en el seguiment, control i verificació de que les coses es fan be, molt be, perquè no ens enganyem el buscar l’excel·lència en el servei a la ciutadania es la seva obligació, els impostos han de servir per això, per dotar de serveis a la societat, però perquè no siguin serveis mediocres, s’ha de buscar sempre l’excel·lència, encara que primer potser tindríem que aconseguir la excel·lència política. Imatge de sabinevanerp a pixabay.

Publicat a

PISA cau

Tothom es posa les mans al cap pel darrer informe PISA, primer submergim-nos de ple en aquest oceà de sigles, cada dia n´hi ha més i cada dia sembla que si no parlem en sigles, no es important.

PISA, ESO, OCDE … Programa per a l’Avaluació Internacional dels Estudiants (com massa sovint passa, les sigles son de la denominació en angles), Educació Secundària Obligatòria és l’etapa educativa una vegada finalitzada l’Educació Primària i l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics.

Ara que ja coneixem aquestes sigles per entrar en matèria, centrem-nos amb això de l’informe PISA, és un estudi dut a terme per l’OCDE a nivell mundial que mesura el rendiment acadèmic dels alumnes en matemàtiques, ciència i lectura. Avalua la capacitat dels estudiants per a aplicar els seus coneixements i habilitats en situacions habituals de la vida adulta en àrees de coneixement importants, i la capacitat per a analitzar, raonar i transmetre idees de mode eficaç, així com per a plantejar, interpretar i resoldre problemes en contextos i situacions molt diversos.

En el darrer informe surt que, els estudiants espanyols i especialment els catalans, això d’aquest informe no ho porten, no ho portem gaire be. Ja vaig parlar del PISA en algun anterior article, però el quid de la qüestió es que ja fa diversos anys que el resultat d’aquest informe va de mal en pitjor. Evolució de matemàtiques, malament, evolució de comprensió lectora, malament, evolució en ciències, malament … diana, tots malament.

Després de llegir que en aquest context Catalunya esta instal·lada en la mediocritat, es parla de solucions, suports socials, psicològics i educatius als alumnes; detecció primerenca de les dificultats i acompanyament educatiu immediat; capacitació als professors per ensenyar aprenentatges de caràcter competencial i es considera important treballar bé des de l’etapa infantil per evitar que s’arrosseguin dèficits.

Hi ha una realitat, l’ensenyament cada dia es pitjor, hi ha una altra realitat, els responsables han demostrat la seva total ineptitud per encarrilar una bona educació pels joves, i això no es nomes ara, el mal ja fa temps que l’arrosseguem. El principal problema es la comprensió lectora, normalment es llegeix, malament però es llegeix, es llegeix a corre cuita, com dèiem abans, però difícilment s’entén el que es llegeix; i el problema no es nomes de la quitxalla, no, masses adults tenim el mateix problema, llegim, llegim, però no comprenem el contingut de la lectura.

En aquests tipus d’informe, es parla de referencies numèriques que jo personalment, tal i com he dit en altres ocasions, no entenc, a veure si a Espanya tenim 476 punts en lectura, Suïssa 483 i Islàndia 436, sent la mitjana europea de 475 … i això ens diuen que es dolent, pregunto en referencia a que? a 1.000 punts? a 600 punts? o als 543 punts que te el primer? per cert surt que es Singapur.

La realitat es que el jovent no llegeix, o llegeix malament, i conseqüentment no pot assolir una comprensió lectora adient pel seu correcte desenvolupament. O be els responsables, tots els responsables, tan de la vessant política, com de la vessant formativa i sense oblidar la vessant familiar, hi posem el coll, o el futur dels nostres fills i nets, no es que sigui incert, es que serà totalment nefast.

Els primers informes PISA crec que son de principis de segle, i llevat d’alguna disfunció puntual, la trajectòria dels informes no ha deixat de ser més i més negativa, any rere any. Que pensem fer-hi tots plegats? imatge de laterjay a pixabay.

Publicat a

Beques i ensenyament

D’entrada, tal i com ho llegeixes a la premsa, tot això de les beques que deixa anar l’amic Wert, per dir-li d’alguna manera, sembla raonable; s’ha de revisar el sistema d’accés a les beques, ja que, segons ell, estan vinculades al nivell de renda familiar i no pas al rendiment acadèmic. Si senyor, les beques s’han d’atorgar a tots aquells estudiants que tenint aptituds per estudiar, no disposin d’un nivell suficient d’ingressos; el que ja no s’entén es com pot argumentar que per accedir a la universitat, tinguem dos camins, en funció del nivell econòmic dels qui vulguin accedir-hi. El que el ministre ens esta dient, seria interessant conèixer la nota d’accés d’aquest senyor, es que si un es pot pagar la universitat, no fa falta que sigui tan llest?, i si el nivell econòmic es més baix, l’estudiant ha de demostrar més rendiment acadèmic; això no es baixar encara més el nivell acadèmic dels estudiants d’aquest país? El problema no es nomes el rendiment universitari dels estudiants, no, el problema real dels estudiants d’aquest país, es que durant molts anys, han fet tants canvis en l’anomenat model d’ensenyament (tots plegats, eh!, vull dir que tots els governants del color que sigui) que no se sap pas que es el que pretenen que la nostra joventut aprengui; al cap i a la fi els universitaris d’ara, son els estudiants d’instituts d’anys enrere, i si el seu nivell a l’entrar a la universitat es baix, no ens enganyem, es el bagatge que porten d’estudis previs. I el segon problema de l’ensenyament, es la titulitis; durant molts anys s’ha inculcat al jovent que per ser alguna cosa a la vida, s’havia de fer estudis universitaris; i no es vol acceptar que s’ha malbaratat un munt d’intel•ligència, que es podia haver encarrilat cap a altres camins tan acadèmics com professionals; i ara mateix no tindríem un atur juvenil superior al 50%, perquè actualment no tenen feina ni els joves anomenats “no qualificats”, ni tampoc els “qualificats”; o sigui que tots aquells títols que eren promeses d’alt status social, no serveixen de res, ni lògicament als que no els tenen, ni tampoc als que els tenen. Tan difícil es ensenyar a la nostra joventut allò que necessiten per tindre una vida raonable?, tan difícil es deixar de inculcar a la nostra joventut uns valors que no condueixen a res?, o es que en el fons els nostres dirigents es el que volen?, portar a la joventut per un camí sense sortida, amb beca o sense beca, però un camí sense sortida.