Etiqueta: Endeutament

Publicat a

Reinicialitzar el xip mental

Sovint llegeixo articles, noticies i cartes a la premsa, en les que la gent parla de la seva situació econòmica influenciats pel seu sou, que sovint consideren com a insuficient per viure dignament. No entraré pas a qüestionar la visió que cada persona te de la seva situació econòmica personal, tampoc on es el llindar de viure dignament, però si que m’agradaria poder crear una situació d’enfrontament de pensaments, envers el que es considera adient o inapropiat, i que cadascú reflexioni en quin món vol viure, i si aquest món ideal es el que deixem que per apatia o per desil·lusió ens el muntin els altres.

Llegia una carta d’una persona en la que deia que «practica el confinament econòmic per a poder estalviar i independitzar-se» i afegeix “que quedi clar que aquest confinament no el fa per voluntat pròpia: el seu sou mileurista no dona per a més”.

Centrem-nos, ens diu que “te 26 anys i viu a casa dels pares; estalviant la meitat del seu sou mileurista i destinant la resta a pagar-se la carrera universitària i algunes despeses” i finalitza dient que “no en te prou per a independitzar-se”; ho entenc, entenc la seva preocupació, però cal fer-se una pregunta, pot estalviar la meitat del seu sou i la resta a pagar la carrera universitària i algunes despeses, però quina part dedica a costeir les despeses familiars?

Quan jo era jove, ens vam independitzar quan vam poder ajuntar dos sous, un de sol no podia, a més independitzar-se era a mínims, es necessitàven dos salaris per fer camí i tot i així res d’estalviar i res de sortir els caps de setmana. Crec que ara mateix amb uns salaris precaris que s’han d’augmentar, també hem de tenir en compte que ha canviat l’estil de vida, ens l’han dissenyat i ens empenyem a que interioritzem que cal consumir més i més, perquè això es el que ens fa feliços, però malauradament no es així, no estem satisfets perquè contínuament ens empenyen a consumir, consumir, consumir … i la insatisfacció creix i creix.

A la carta d’aquesta persona l’han contestat un munt de gent amb opinions i formules més o menys màgiques de tots colors, com li diu algú no es poden donar consells, cada cas es singular i diferent, cada cas requereix d’una visió i un context explícit per poder opinar, i tot i així potser no tenim dret a opinar en referencia a la vida dels altres, ara be el que si que podem fer es opinar envers la vida que ens han proposat de viure, valorar si es adient, valorar si es el que volem, i si en tenim dubtes, valorar que podem fer per canviar-ho.

Fa poc escrivia de “l’endeutament per consumir” i no hi ha res més trist que el fet de consumir perque es moda, consumim perquè ens inculquen que així serem mes elitistes, que ens fa més importants, ens incrementa l’ego, però res més lluny de la realitat, un consum descontrolat a més de fer trontollar la nostra economia personal, ens fa cada vegada més esclaus, es va passar del viure per treballar al treballar per viure, i ara mica en mica ens aboquem a l’esclavatge de treballar per consumir.

Cal que reiniciem el xip mental, no deixem que ens bloquegin el més important que tenim, el lliure albir, som éssers amb voluntat, responsables, podem escollir i hem d’assumir les conseqüències de la nostra elecció. Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Llars menys endeutades

Això es el que sembla al llegir l’article de l’Iñaki de las Heras en el que ja ens fa una entrada prou eloqüent “Les llars arriben al nivell d’endeutament més baix en 25 anys” i això sempre es bo, però es real?

A veure com sempre tot depèn de la lectura que se’n vulgui fer, la primera dada ens fa pensar que la situació actual pot ser bona, ja que sembla que les llars tenen una situació més sanejada que temps enrere. D’entrada he llegit que l’augment dels estalvis amb motiu de la covid es va acabar destinant a amortitzar hipoteques, cosa que va reduir l’endeutament de les famílies, però que paral·lelament va fer encarir l’habitatge de les transaccions noves.

Una altra dada ens diu que en termes absoluts, el deute dels particulars ha augmentat, ep!! no dèiem al principi que havíem reduït l’endeutament? hi ha un informe, crec que del Banc d’Espanya, on es diu que el patrimoni de les llars ha augmentat, la seva riquesa també així com la concessió de crèdits per part de les entitats financeres.

Així com ho hem d’entendre tot això? la realitat es que es compren més habitatges, i el seu valor s’ha re valoritzat, es a dir ha augmentat, allò que es diu sempre “el mercat ha fet pujar el preus” i ho han fet amb força, el que ha fet que tot i continuar endeutant-nos, al ser superior la re valorització dels habitatges, tenim un patrimoni més elevat, la riquesa, que es mesura amb la diferencia entre actius i passius, entre patrimoni i deute, s’ha re valoritzat, ha augmentat, som mes rics.

Encara que això ens fot una “hostia” de realitat, i la realitat es que el govern estatal vol regular els “préstecs al consum” per uns interessos elevats, principalment aquells sistemes dels que ja en vaig parlar fa un temps i son els anomenats revolving i que s’utilitzen per a compres d’imports no molt elevats, sigui per oci, sigui per a la llar.

Per això quan es parla de que les llars estan menys endeutades, es nomes un part de la realitat, tenim habitatges més cars, amb el mateix endeutament, aparença de més riquesa, però paral·lelament la realitat ens diu que viure el dia a dia es més difícil, es més difícil per a moltes famílies, i no diguem com ho es de difícil per a la gent que o no te feina, o no te ingressos, o ha de viure amb el salari mínim. No cal que ens il·lusionem amb miratges de falsa realitat, no cal que fem ulls clucs a la realitat social, la societat del postureig i el consumisme desmesurat ens oprimexen cada vegada més. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Hem de viure a crèdit?

Ens podríem preguntar fins on es suportable fer crèdits, i fins on son assumibles les diverses quotes derivades dels deutes signats; mireu, els que em coneixeu ja sabeu que la meva vida professional va estar lligada al mon financer, i lògicament tinc les meves opinions forjades amb les experiències viscudes al llarg dels anys de vida laboral, per això quan avui llegia un article de Marta Rodríguez Cacheda a la Razón amb el titular “Gonzalo Bernardos ataca els que demanen un préstec per anar-se’n de vacances: un préstec es demana per un aspecte essencial, però no per un caprici» he rememorat antigues vivències, antics records, alguns positius però alguns altres diguem que menys divertits, però majoritàriament son records per no compartir.

Tot i que en ocasions l’endeutament lògic i controlat ens pot ajudar en projectes de futur, el seu abús ens pot portar i sovint passa així, a una situació insuportable d’assumir. Mireu, per tirar endavant una petita empresa o l’autònom quan comença, sovint tan les administracions com els bancs demanen fer i presentar un projecte d’empresa, necessitats d’inversió, clients potencials, competència, costos laborals … però fixeu-vos que a l’hora d’endeutar-nos nomes s’ha de convèncer a l’empleat bancari de torn, de la nostra bona fe, de la nostra bona capacitat de raonament i de la nostra capacitat per tornar els préstec sol·licitat, es igual la finalitat.

L’article diu que Bernardos “ha estat categòric a desaconsellar l’ús de crèdit per a fins no essencials. Un préstec s’hauria de considerar únicament per fer front a situacions de necessitat econòmica imperiosa, mai per satisfer meres aficions o capricis, fins i tot si això implica posposar o renunciar a determinades experiències”, avui en dia es considera imprescindible consumir si o si, oci, viatges, restaurants …. i això xoca amb aquella mentalitat de l’anterior generació, que eren mes austers i amb mentalitat més estalviadora.

El que es curiós son alguns dels comentaris que he llegit associats a l’article, alguns defensen o donen suport als arguments del catedràtic, però altres crec que realment o be no toquen de peus a terra o tenen el “tarro” tan menjat pel consumisme caníbal, que no els deixa valorar que significa viure, i que significa ser esclau de l’endeutament. Com deia en Bernardos, si es una necessitat parlem-ne, si es un caprici no hi ha res a parlar.

He mirat que hi diuen els crítics, i va des del fet de que per dir això hi ha qui ja “no li sembla un bon economista” o que “si demanen préstecs per anar de vacances, és perquè ho  necessiten”, n’hi ha també que el titllen de “pocavergonya” i fins i tot hi ha que ho justifica dient “no es demana un préstec per a un cotxe, una rentadora, un microones, o un sofà?” i en el fons aquest es el problema, ens han dit i repetit que podem “viure com un rei” i que per fer-ho es tan senzill com endeutar-nos, allò tan famós del “gasta ara i paga després” sense que ningú vetlli per la salut financera del deutor, ni controla si una quota d’un nou deute s’afegeix sobre una altra, i una altra, i una altra …. i en ocasions tot acaba quan aquesta suma de petites quotes fa un paquet insuportable per a la economia familiar, i això els que creuen poder fer-ho, perquè no oblidem que n’hi ha que no poden ni demanar crèdit, i es que possiblement tenen un salari amb el que no poden ni viure dignament.

A diferencia del que deia recentment un polític d’aquest il·luminats que hi ha a tot arreu, que les vacances estan sobrevalorades, jo opino que el descans laboral es necessari, no entraré a valorar quants dies son necessaris, ara be descansar, desconnectar de la feina es necessari, el que potser no es ni obligatori ni necessari, es estressar-nos per competir a les xarxes a veure qui fa la foto més espectacular, a veure qui viatge més lluny, o a veure qui va a l’indret més perillós … toquem de peus a terra, no sempre el descans i la diversió els trobarem lluny de casa. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Pagar un preu just

Avui m’ha cridat l’atenció un article a l’Ara escrit per la Núria Sala Ventura amb el titular “Les ajudes a l’agricultura no haurien ni d’existir; als pagesos ens haurien de pagar el preu just” on ens explica els entrebancs que pateix la pagesia, en aquesta ocasió la opinió i la vida d’en Santi Olivé, de Can Jornet de Gallecs, és un dels quatre agricultors a Catalunya que fa farina amb blats antics en un molí de pedra tradicional.

Plegats ens expliquen de que Can Jornet es un pulmó verd encaixonat entre l’encreuament de la C-59 amb l’AP-7 i la C-155, un dels últims espais sense urbanitzar del Baix Vallès, i com pot sobreviure un pagès que es dedica a fer farina amb blats antics en un molí de pedra tradicional. Varietats com la xeixa, l’espelta o el kamut, s’han anat deixant de fer servir perquè eren la meitat de productives que el blat convencional, però tenen un valor nutricional molt més elevat.

Sobta trobar-te amb gent que han de treballar a contracorrent, defensant una agricultura ecològica, però que això s’està acabant, entre altres coses per la poca valoració que la societat fa del sector de la pagesia, i perquè com es diu a l’article, els que hi guanyen son els grans distribuïdors i els intermediaris, que segons en Santi, podrien ser més petits en benefici de la resta de la cadena, encara que reconeix que la comoditat d’un supermercat on ho trobes tot, fa difícil aquest necessari equilibri entre agricultors i consumidors.

Jo vinc d’una família de pagesos, com molta gent, al cap i a la fi fa dues o tres generacions als pobles, tothom vivia o malvivia de la pagesia; petites explotacions agrícoles, els camps, les vinyes, els horts … i ramaderes, els quatre porquets, gallines, conills i vaques … ja que tampoc tenies gaires opcions per a cobrir els mínims necessaris per viure, molt allunyats dels estàndards actuals.

Les coses van anar canviant, ens van industrialitzar a tots, per després poder-nos globalitzar, deslocalitzant centres de producció, no amb la vista posada en una millora social, sinó amb la vista posada en un increment de marges d’explotació comercials, abaratint costos per poder fer més beneficis venent més productes a més clients, cosa que ha acabat fent-nos esclaus d’un consumisme que s’ha transformat fins a ser purament caníbalistic, o consumeixes o no ets ningú.

Malauradament per assolir aquest tipus de consum ens acabem endeutant excessivament, encara que sigui amb petites quotes acumulades, i en general qui no ho fa es perquè possiblement i motivat per uns salaris que no ens permeten viure com un rei, com diuen alguns eslògans comercials, ha acabat sent expulsat d’un sistema que no persegueix el benestar social, l’únic que persegueix es el benefici d’un quants, no de la majoria.

Actualment, i jo també segueixo la corrent, nomes importa l’oci, hem de sortir per relaxar-nos, per esbargir-nos, per recuperar-nos de l’estrès imposat per la continuïtat de les tasques laborals, familiars i socials, si aquelles que els nostres avantpassats o no tenien o sabien “torejar-les” millor; i si féssim una comparativa entre les necessitats nostres i per exemple les dels nostres pares, tampoc cal anar gaire més enrere, us sembla que podríem obtenir-ne un resultat que ens permetés descobrir unes necessitats més realistes, i que amb aquesta descoberta poguéssim arribar a veure quina part del consumisme actual no te cap sentit, possiblement necessitaríem menys recursos i molt possiblement aconseguiríem una millor qualitat de vida. Imatge de pixifant d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Reconèixer errors no es suficient

Ara, quan ja portem mesos amb l’esdeveniment del segle, llegim Copa Amèrica de Vela, ara hi ha qui s’adona de que tot plegat ha estat un error, i això si, reconegut aquest error, es queden tan amples.

No se si aquest esdeveniment en concret ha estat un error o no, soc dels que opino que sovint les decisions polítiques tenen més condicionants dels que ens volen fer veure i creure. El quid de la qüestió es saber fins a quin punt els politiquets i politiquetes de torn es van equivocar, o es van deixar enlluernar o es van enlluernar i paral·lelament la van “cagar”, presumptament no per a tothom, però sovint en contra de la ciutadania, o sigui, siguem clars, massa sovint els errors els paguem els ciutadans no els polítics que els han propiciat.

A veure, ara ens diuen que possiblement no van ser prou curosos en investigar si els informes favorables a l’esdeveniment eren correctes, versemblants, creïbles … jo em pregunto, si no van investigar profundament aquests informes, que van fer? no oblidem que parlem de l’impacte de la Copa Amèrica a Barcelona, despeses, no les van quantificar? no hi van posar tots els sentits en verificar-les? retorns, que van valorar? quantitat de visitants? diners que teòricament aquests visitants es gastarien a Barcelona? que es el que van valorar o el que ara ens diuen que no van valorar correctament?

Segur que hi han altres activitats o actuacions  que socialment son més necessàries, ara i fa uns mesos, però si després de donar el vist i plau a aquests esdeveniment, tot dient que es va valorar positivament el fet de ser un esport relacionat amb una ciutat marítima que estima el mar com Barcelona, ara abans de finalitzar l’esdeveniment, el que no es pot dir que l’event genera apatia i molèsties a la ciutadania, es una elitització de la ciutat i fins i tot planen sospites de frau en les estimacions del retorn econòmic que es preveia.

Ja fa masses anys que arrosseguem aquesta motxilla politiquera, i no ho dic nomes per la Copa Amèrica de Barcelona, no, això passa arreu, sovint els polítics locals, que quasi mai han demostrat prèviament la seva vàlua com a gestors, es posen o els posem al capdavant d’un consistori, deixem que s’il·luminin, en ocasions l’il.luminació es tan forta que es cremen i ens cremen a tots plegats, després passa el que passa, massa sovint més enllà del que ens pensàvem, i si es que ho fan, com a molt presentaran la dimissió, però ningú els exigeix el retorn de la tresoreria malbaratada.

Jo em pregunto, si en determinats equips de futbol els dirigents han de presentar avals, si quan una empresa demana endeutament bancari, o quan un particular vol finançar el seu habitatge, trobem normal que tinguin que presentar garanties directes o addicionals, hipotecaries o avals, perquè permetem que els polítics juguin amb el nostre futur i el dels nostres fills i nets, sense reclamar-los-hi més responsabilitat que la seva dimissió, si ho fem, quan una “cagada” monumental ens perjudica fortament i llargament? o hi posen el coll, o ens tindrem que acostumar a no acceptar-los com a gestors de suposada, que no demostrada, vàlua. Imatge de KRiemer a pixabay.

Publicat a

Finançament polític

Sospita envers el deute dels partits polítics. El deute es va incrementar un 25% l’any passat. Els partits polítics deuen 100 milions d’Euros a les caixes. Aquests titulars llegits al diari Expansion (12/04/2007), crec que tindríem que pensar-hi molt, i no només, encara que millor seria dir que tot i els arguments plantejats tan per l’editorial, com pels autors de l’article de l’interior del diari, M.A.Patiño i M. Roman.
Perquè? Us preguntareu, senzillament perquè els informes no son complerts, com? Es molt senzill, no hi ha informació referent als crèdits que els partits polítics deuen als bancs. A més dona peu a una interpretació possiblement manipulada de les accions que es plantegen a la llei de finançament de partits, ja que es diu que la referida llei es vol aprovar a la mida de les necessitats del govern actual i dels seus socis, ja que la futura llei proporciona cobertura legal a la practica habitual utilitzada per alguns dels partits polítics, de pactar amb les entitats financeres la condonació dels seus deutes.
I que la esmena que amb aquesta finalitat va ser plantejada pel grup popular, no veurà la llum, davant el rebuig de la resta de grups.
A veure senyors, siguem seriosos, la regulació actual es de l’any 1987, i des de les hores han governat tan socialistes com populars, i la veritat es que a cap els li ha semblat be el regular amb total claredat, aquesta situació.
Perquè posats a demanar, tenint en compte que entre uns i altres (els partits polítics) han parlat de introduir les aportacions privades (a aquestes alçades algú no dubta ja de que aquestes aportacions les estan realitzant fa ja una pila d’anys), supressió de les donacions anònimes (els treballadors fa una pila d’anys que els ingressos percebuts van deixar de ser anònims); es fa una petita referència (una línia de la editorial) al contrast entre la condonació dels deutes als partits polítics, i els embargaments dels ciutadans morosos; i que volen, si precisament els estaments públics ja s’han procurat la possibilitat de poder embargar als ciutadans, encara que els possibles impagaments d’aquests siguin provocats per la mala gestió dels governants i els subalterns colocats, massa sovint sense les suficients garanties que tindrien que tenir les oposicions a càrrecs i llocs públics.
I un apunt final, volen incrementar un 20% les subvencions de l’estat als partits polítics; baja com els sous dels treballadors. Quan en aquest país tenim un munt de gent amb les pensions de poc més de 400 Euros mensuals, i també una pila de treballadors que no arriben als 900 Euros, i als que de mitjana anualment els hi donen un increment d’acord amb l’IPC oficial, que no el real, es lícit i honest que els partits polítics s’incrementin els seus ingressos un 20%; fem un pas més: es lícita i honesta aquesta administració partidista dels diners de tots els contribuents? I més si tenim en compte que cada cop més, van a les urnes la meitat dels possibles votants, que signifiquen aproximadament només un 25/30% de la població real (grans, adults, nens ……).
Una darrera pregunta: Amb aquest recolzament tan minoritari (menys del 50% del total dels habitants) els polítics tenen dret a malgastar les nostres contribucions? que cada qual analitzi la seva resposta.
I per acabar, perquè els partits polítics no auditen i fan públics els seus estats comptables, com totes les pimes i totes les persones físiques? Senyories, facin honor al seu jurament o a la seva promesa, i tinguin com a únic objectiu el benestar de tots els ciutadans, al cap i a la fi, per això el vàrem votar i per això els paguem.