Etiqueta: Econòmia

Publicat a

Recordeu quan la globalització era la solució

Si, fa quatre dies, be qui diu quatre dies diu quatre anys o quatre dècades, al cap i a la fi l’espai temporal es més o menys ampli en funció de la franja de la que parlem; com deia, fa relativament poc temps ens prometien que la globalització era l’elixir màgic per fer un món millor, implementar una cultura global tot superant les barreres geogràfiques que permetria una internacionalització dels mercats, vaja que era la panacea, si, la solució general per a qualsevol mal, era una poció màgica per crear una societat de somni. Ara sabem que realment era construir un malson per a milions de persones.

Tot i que això de la globalització sembla un invent del segle XX, en realitat ja es va començar a implementar cinc o sis segles abans, al cap i a la fi amb el descobriment de terres llunyanes es sotmetien als anomenats indígenes originaris globalitzant la seva societat, o sigui se’ls hi deixava el sofriment i la mort a ells i es traslladaven els bens i les riqueses a mans dels diguem-ne conqueridors, mot menys malsonant que el que realment tindríem que utilitzar.

I tota aquesta pastoral a que be? tot comença en llegir tres noticies seguides a el Periódico, tres noticies que ocupen mitja portada i les quatre pagines següents, ens parlen de la problemàtica de l’habitatge en diferents àmbits; l’ensenyament on el preu de l’habitatge condiciona l’elecció de la universitat, part del funcionariat a qui el cost d’un lloc per viure obliga a rebutjar places, o per exemple el cas de la medicina de poble on es planteja recuperar la idea de l’habitatge pel metge que sempre havia existit als pobles.

Ens ho han globalitzat tot, això si d’aquella famosa idea de un procés econòmic, social, polític i cultural a escala global amb una intenció d’integració i interacció entre els països, les persones i les institucions, nomes ha arrelat la part econòmica per a alguns, quatre gats ben situats i que sovint arribem a la conclusió que possiblement tenen més de set vides, perquè nosaltres passem pero els seus negocis i beneficis passen de generació en generació i es perpetuen.

Si tenim una societat on l’habitatge es un problema per a la majoria de persones, es que hem globalitzat malament, volem que la joventut tingui formació, bona formació, no la que ens mostren els informes PISA, una formació que no nomes sigui un títol penjat en una paret, si volem que el jovent sàpiga comprendre i millorar el seu entorn, la seva vida, la seva societat, posem-los-hi fàcil, que tinguin els centres i professorat adequats, que sigui proper a casa, sense necessitat de desplaçaments o compartir habitatges a uns preus desorbitats.

Volem que a l’àmbit professional tinguem treballadors motivats, difícil pero es pot millorar el que tenim actualment, vinculem les places productives que son necessàries a l’habitatge necessari, que fa falta un metge, un professor, un policia, un jutge … si li hem de fer creuar el país per anar a treballar li hem de facilitar un habitatge, encara que prèviament potser tindríem que intentar cobrir les places amb gent de l’entorn geogràfic. No se quins condicionats hi ha ara per escollir i assignar places, pero quan llegeixes que els del nord de Catalunya han d’anar a treballar al sud i a l’inrevés, es que el sistema no te en compte ni a les persones ni a les necessitats socials reals, prima una globalització que no sabem ben be a qui beneficia, pero si que sabem a qui perjudica i no fem res per millorar-ho. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Tornem-hi amb el canvi d’horari

En aquesta ocasió l’article de redacció del VilaWeb amb el títol de “El govern espanyol demanarà a la Unió Europea que elimini el canvi d’hora el 2026″ em serveix d’excusa per tornar a dir-hi la meva en aquest guirigall que s’aixeca cada vegada que es parla d’aquesta qüestió, horari d’hivern versus horari d’estiu. Encara que en aquesta ocasió quasi tan interessant es l’article com els comentaris associats al mateix.

En més d’una ocasió ja n’he parlat, per exemple en “El punyent canvi d’hora”  o també amb el “Canviar l’hora o modificar l’horari” i sempre hi dic la meva, però no tinc intenció de convèncer a ningú, que cadascú faci el que vulgui, però de la mateixa manera que n’hi ha que ens volen convèncer de que el millor horari es el de l’estiu, jo tinc tot el dret a pensar i creure que no.

En el seu moment ens van dir, ara fa més de 40 anys, que era per l’estalvi energètic en una època en el que es va disparar el preu de la energia, fals, perquè si que el preu de la energia va pujar molt es cert, però el consum no va para mai de créixer, i ara fa temps que som conscients de que no comporta estalvi energètic i, a més ara ens han dit que altera els ritmes biològics. Tinc la creença de que tota aquesta bogeria, tota aquesta follia en defensar l’horari d’estiu, es nomes en base a disposar de més hores de llum de dia per poder-nos empènyer a sortir a fer allò que en diuen vida social, o diguem-ho clarament pel seu nom, esbarjo; tot i que sovint aquest esbarjo s’allarga fins a ben entrada la nit, amb la qual cosa perd tot el seu sentit la defensa d’aquest horari anomenat d’estiu per raons d’estalvi energètic.

El que no suporto, es que per defensar una o altra opció hi ha qui te que recórrer a la manca de respecte i a l’insult, si precisament en els comentaris que esmentava abans hi he pogut llegir paraules com nazis, talibans, amargats, corrupció, incompetència …. no acabo d’entendre a qui van dirigits, als que defensen un horari diferent al que ells volen, o als polítics que durant tots aquesta anys ens han enganyat?

Si el que es vol es distribuir els horaris per beneficiar als sectors de l’oci, del lleure, de l’esbarjo en general, s’ha de dir clarament, no cal enganyifes o mitges veritats per fer-ho, que ens diguin que pels que manen es més important que sortim a gastar, que no pas pensar que es el que aporta més beneficis socialment, i no cal que busquin subterfugis per convincents, primer perquè a la gresca ens hi apuntem ràpidament i segon perquè fent un tomb per la majoria de locals d’oci veurem que el consum energètic en general es brutal o bestial o fora de mida, com ho vulgueu dir, perquè entre llums, musica, cuines … i tots els estris de consum energètic que pugueu pensar, tots funcionen a “tota pastilla” sense descans i sense concessions.

Ara vivim enganyats, acceptem ser enganyats, si ens fixem en això dels bioritmes a l’estiu quan anem a treballar a les 8 del mati, solarment son les 6, i per fer-ho ens aixequem de dormir a les 5 o abans, i a la tarda/vespre, això que ara anomenen “tardejar o vesprejar” es molt divertit però ens fa allargar les vetllades fins més enllà de fer-se fosc i a més omplim a la quitxalla de extraescolars per així tenir temps per les “relacions socials”. Potser cal menys temps d’esbarjo i més temps dedicat a la família. I els que volen sortir d’esbarjo, els hi es indiferent si es clar o es fosc, com a mínim quan jo era jove i sortia de gresca una de les coses a les que no hi dedicava ni cinc segons del meu temps, era a veure si era clar o era fosc, i aquí estic, de moment. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Blanquejar

Fa pocs dies deia que havia vist i llegit un article de l’Évole a la premsa. Parlava de la mala utilització de la paraula blanquejar. Com sempre vaig a buscar el seu significat, i als diccionaris diguem-ne “oficials” la major part de referencies parlen del fet de donar o tornar el color blanc a una peça de roba, o a una paret o a qualsevol material en el que puguem pensar, ambdues fan una única referencia a una altra qüestió, que es la de “legalitzar” o “ajustar a la legalitat fiscal el diner negre” però a l’article esmentat el significat, es el que tots entenem quan avui dia es parla d’aquestes qüestions, i es el fet de “fer quedar be” a persones o grups, siguin polítics o que vulgui assolir qualsevol altra finalitat, amb escrits, imatges o altres creacions digitals.

L’Évole no necessita que ningú el defensi, ja es prou grandet i amb molta “mili” per defensar-se tot sol, i menys un senzill jubilat com soc jo, però si que també hi puc dir la meva, com sempre faig. Entenc que ell fa uns reportatges, que com a bon professional que es, el que busca es un bon producte final al que tingui accés tot tipus de públic. Es cert que segons el reportatge, segons el tema, segons l’entrevistat, pot ser més elogiat o criticat per uns o altres, però aquesta es la qüestió, fa un programa, presenta uns fets, unes interpretacions de la vida segons el protagonista i a partir d’aquí cada un dels que visionem el reportatge n’hem de treure les nostres pròpies conclusions. Si ho aconsegueix, això es la “mare dels ous”, perquè al cap i a la fi som nosaltres, el públic, els que en base al que ens ensenya l’Èvole, hem de posicionar-nos i jutjar, amb la nostra pròpia ment, a l’individu i els esdeveniments en el context del moment en que van succeir.

Ell ha fet reportatges de tot tipus, molts som d’aquella època de la que ell parla com dels seus inicis, som de recordar els atemptats i assassinats de l’Hipercor, de recordar els atemptats i assassinats de Vic, però cal transmetre als joves d’avui dia, cal que descobreixin que no fa tant a Espanya podia esclatar un cotxe bomba en l’aparcament d’un súper, o en una casa caserna, o li podien etzibar un tret al clatell a un regidor d’un poble qualsevol, i saber qui es aquell que darrerament n’han corejat el seu nom sense saber qui era. Jo m’apunto a les preguntes de l’Èvole, de veritat això és blanquejar? encara estem així? escoltem i mirem els fets succeïts presentats pel periodista, i jutgem als seus protagonistes, potser actualment sense odi, però si sense pietat, al cap i a la fi, com sempre, totes les èpoques tenen histories fosques. Imatge de thepixelman a pixabay.

Publicat a

Turisme, popularitat i límits.

De tan en tan es parla del turisme, dels seus suposats beneficis econòmics pel conjunt del país i també de les seves molèsties pels veïns.

L’any passat, el 2022, diuen que es van assolir xifres similars a les de prepandemia, es diu que a Espanya van venir uns 71,6 milions de turistes internacionals i que van fer una despesa acumulada de 87.061 milions d’euros, això significa una mitjana aproximada d’uns 1.216 euros per turista.

Però no ens enganyem, aquestes xifres, aquests imports s’han pagat al país d’origen dels turistes, o sigui que no tots aquests diners arriben a casa nostra, quants n’arriben realment?

Els principals punts turístics, entre ells Barcelona, on les estades dels turistes, estadísticament han tingut una durada mitjana de 7,5 dies, fa temps que parlen de si s’ha de posar algun límit al turisme, encara que es fa difícil de prendre mesures, quan aquestes zones tenen precisament una dependència excessiva del turisme.

Aquests darrers dies Dubrovnik ha sortit a la palestra pel soroll de les rodes de les maletes, resulta que les autoritats locals volen posar multes per contaminació acústica, als turistes que, sobretot a les nits, tot buscant el seu allotjament, ocasionen molèsties als veïns, amb el soroll de les rodes de les maletes, al recórrer els empedrats carrers de la ciutat.

Com ja va passar fa uns anys a Barcelona, volen acabar amb el consum d’alcohol i menjar als monuments històrics, caminar en banyador pels carrers o portar les mascotes sense lligar, però es clar, el que més soroll ha fet es parlar de les multes als turistes pel soroll de les maletes. De fet es parlava d’imposar multes de fins a 265 euros.

Pensem que a Dubrovnik es calcula que hi ha uns 34 turistes per cada habitant, la qual cosa la converteix en una de les ciutats d’Europa que més turistes suporta, la segueixen Venècia, Bruges i Rodas.

Però retornem a la part econòmica, com deia els diners que es gasten els turistes, ho fan al seu país d’origen, on reserven les vacances a un touroperador que possiblement pertany a una multinacional que no es d’aquí, a lo millor viatgen en un avió que també es d’una multinacional de fora, i a casa nostra s’allotgen possiblement en un hotel, tot inclòs, que també es d’una cadena estrangera, o sigui quants diners arriben i es queden als negocis locals? als ajuntaments? ah! i els salaris dels treballadors del sector en general son els adequats? continuem, un cop aquí, els turistes, a més incrementen les despeses generals de la zona, consum d’aigua, neteja, generen escombraries, contaminació, alguns també despeses sanitàries, els organismes oficials ingressen suficients diners en concepte de turisme per fer front a totes aquestes despeses afegides? i una qüestió que sempre m’ha fet mal de cap, els estaments públics lliuren algun tipus de subvenció als diferents intermediaris estrangers? es que si fos així el problema encara seria més greu. Algun il·lustre pot respondre? Gràcies, gracies per fer-nos creure que l’oci i el turisme afegit es la moma, imatge de nikolaus_bader a pixabay.

Publicat a

Centres comercials

Llegit a les xarxes, proposta de construir un centre comercial a Sant Fruitós de Bages. El lloc proposat seria el polígon de la Serreta, amb connexió a la C16 i la C25, també s’especula amb que pugui crear mes de 1000 llocs de treball.

D’entrada tota proposta ha de ser ben rebuda, i valorar-la amb atenció, serietat i amb ganes de beneficiar al poble i al seu teixit industrial, comercial i social.

Tot això dels centres comercials va néixer per allà als Estats Units, com tantes coses, i responen a l’existència d’economies d’aglomeració. Això significa que les empreses generen eficiències per estar les unes prop de les altres. Per continuar parlant-ne, entren en joc paraules com massa critica, que es això? la massa crítica, es refereix al nombre de persones, clients o usuaris que necessita qualsevol idea de negoci o projecte per a, d’una certa manera, garantir que és viable, donar continuïtat i aconseguir els objectius que es tenen planejats. Com podeu veure fins ara, tot gira al voltant del negoci.

I buscant per les xarxes, he trobat raonaments de professionals del sector que entre altres qüestions ens diuen que els centres comercials han de generar records per a tornar, on en lloc de clients els visitants se sentin convidats, i que han de formar part del barri i crear sentiment de comunitat, espais oberts, connectats amb l’entorn, que promocionin les relacions socials, flexibles i transformables i responsables socialment. Referent al disseny, diuen que s’han acabat els centres comercials que eren com caixes tancades, i que la denominació d’aquests espais, segurament es tindria que canviar de nom.

Com deia al principi, tota aquesta historia dels centres comercials va néixer als Estats Units, i com estan ara allà? es parla de la projecció de continuar amb la línia actual de tancaments,  això significa que els centres comercials s’hauran de reconsiderar, tancaments, risc de ser abandonats o demolits. Qualsevol opcion tindrà profundes repercussions en l’ocupació i en la renda disponible de les famílies, cauran els ingressos fiscals i les administracions disposaran de menys recursos per a obres públiques i projectes socials, i tampoc podem oblidar que un centre comercial abandonat pot acabar convertint-se en un espai de marginalitat i vandalisme.

Dit tot això, s’ha d’estudiar be, molt be, amb profunditat i seny, i en el transcurs d’aquest temps d’estudi i reflexió, es poden visitar centres comercials dels oberts actualment, els ubicats en una zona amb un elevat potencial de circulació de visitants, com per exemple grans ciutats, son centres on hi ha forces botigues i visitants, no se si les vendes van en paral·lel, i altres centres mes allunyats del bullici social, tenen molts dels seus espais tancats. A la Catalunya Central hi ha la suficient massa critica per tal de que un centre comercial funcioni? Una tendència es encabir-hi més espais d’oci i restauració, però no ens enganyem, tot te un límit, i el consumisme també, imatge de photomix-company a Pixabay.

Publicat a

Allargar les hipoteques

Les dades econòmiques que afecten a la majoria de ciutadans empitjoren dia rere dia, un IPC de dos dígits, uns tipus d’interès que s’han quintuplicat i uns salaris que tot i la revisió del salari mínim, cada dia son mes insuficients per poder viure dignament.

I darrere d’aquestes quatre dades hi ha una realitat, i la realitat es que la cistella de la compra s’ha encarit molt, es a dir que anar a comprar i poder pagar es mes difícil, entenc que les coses supèrflues pugin de preu, son prescindibles, però les necessitats bàsiques s’han de controlar, les hem de poder pagar, es tracta de la nostra subsistència.

Aquí podríem debatre molt, que son necessitats bàsiques? menjar per alimentar-nos o menjar el que ens be de gust, sempre es una referencia malintencionada i mes quan hi ha famílies que el seu problema es saber quan podran menjar, i això s’agreuja en els casos extrems aquí i molt mes encara en els països anomenats “no desenvolupats” o en “vies de desenvolupament”.

Quan la situació es aquesta darrera, casos extrems, no acostuma a haver-hi problemes amb les hipoteques, hi ha famílies que mai han conegut aquest producte, ni es pot qualificar l’espai on viuen d’habitatge, o ja l’han patit amb tanta duresa que els hi ha canviat la vida radicalment, condemnant-los a situacions que en els anys ”pròspers” mai havien imaginat.

Però parlem una mica de les hipoteques. Primer cal començar sempre per l’ensenyament, anem esperant que la formació dels nostres fills i nets millori, que els hi serveixi per quelcom més que no pas per tenir un títol que no els garanteix res, però si volem que millori hi hem de posar una mica de la nostra part, tan difícil es formar-los en saber com viure i com millorar el seu entorn i la seva existència sense malmetre-ho tot?

Com deia parlem de les hipoteques. Ara, amb les pujades dels tipus d’interès, ens podem trobar en que la nostra quota mensual s’enfila fins a un llindar difícilment assumible. L’exemple que surt a quasi tot arreu, hipoteca de 150.000 euros constituïda a vint-i-cinc anys amb un interès referenciat a l’euríbor més un diferencial d’un punt, fins ara significava una quota de 534 euros mensuals; ara amb les pujades de tipus, les quotes poden arribar a ser de 713 euros mensuals, noteu la diferencia? Això vol dir que les persones afectades, tindran reduïdes enormement les seves possibilitats de comprar productes basics.

Una de les solucions proposades es la d’allargar el termini de les hipoteques vives, el mateix deute a més anys i a un interès superior, això vol dir acabar pagant molt mes d’interessos, i que la nostre inversió en habitatge serà molt mes elevada a la prevista inicialment, i això també vol dir que estarem molts mes anys sense poder disposar de capital suficient per a altres despeses, siguin necessàries o siguin d’oci, perquè no ens enganyem, no podem caure en l’error de reduir quota hipotecaria nomes amb la finalitat de continuar consumint sense control i sense incrementar la cobertura de les necessitats bàsiques. Ja se que ens han explicat que vivim en un món consumista, alguns, n’hi ha molts mes que no poden, però mirem on ens ha portat, mirem quina situació tenim nosaltres o te gent propera a nosaltres.

Allargar la vida de les hipoteques, es una solució molt a curt termini, però sabem quan durarà realment aquesta situació? mentre ho decidim, ensenyem a les generacions futures, que significa estar hipotecat tota la vida. No es plantar un arbre i esperar que creixi tot sol, l’hem de regar, però si no tenim aigua que passarà amb l’arbre? Imatge de mohamed Hassan a Pixabay.

Publicat a

El sistema per complet va fallar

La setmana passada es va conèixer la decisió judicial referent al cas, que ja hi ha qui ha anomenat com el desastre financer més important de la història econòmica d’Espanya, de la sortida a borsa de Bankia, i que l’Audiència Nacional no hi troba cap motiu de delicte. Es cert que de les nostres butxaques van sortir quasi 25.000 milions d’euros, encara que realment no queda clara la quantitat, però molts diners, molts, son els que com a espanyols ens ha costat aquesta brometa. Si no vaig errat, la despesa sanitària a Catalunya es de 8.800 milions d’euros, lluny dels quasi 10.000 milions gastats anys enrere, però amb els diners llençats amb Bankia, a Catalunya teníem diners per pagar 3 anys de la despesa sanitària de la millor època pressupostaria. Però el mateix passa amb els pressupostos del País Valencià, 6.600 milions d’euros per sanitat (4 anys), o els de Galicia, 4.000 milions d’euros (6 anys) o els d’Andalusia. 10.000 milions ( 2 anys) …… però tot i ser certa la disbauxa de diners, no hi ha culpables. Els jutges, segons la premsa, diuen que els inversos tenien informació “amplia i precisa” … a veure, informació “amplia” que vol dir? molta informació? excés d’informació? molt rotllo i poques dades rellevants? … que volen dir amb informació amplia? I que vol dir informació “precisa”? que te exactitud i fidelitat? que te claredat i nitidesa? coneguda amb certesa i/o sense vaguetat? … que volen dir amb informació precisa? Nomes una reflexió ……. excés d’informació es sinònim de desinformació Recordem que l’any 2016, el Tribunal Suprem va assenyalar les greus inexactituds del fullet de l’oferta publica i va obligar a l’entitat a retornar els diners als accionistes. Amb el que es pot llegir a la premsa, el que ens diuen es que com que la sortida a borsa va ser supervisada amb èxit pel Banc d’Espanya i per la Comissió Nacional del Mercat de Valors, els gestors de Bankia no tenen culpa de res, però tampoc els supervisors esmentats, el problema es que “el sistema per complet va fallar” …… “collons”, ni van tenir la culpa els gestors de Bankia, ni el Banco de España, ni la Comisión Nacional del Mercado de Valores ….. no , si al final, segur que ens diran que la culpa va ser dels inversos per invertir en Bankia. No se fins a quin punt els intervinents tenien més o menys culpa, el que si que es segur, es que els ciutadans no en teníem cap de culpa, però com sempre som els que paguem les “tonteries” dels “líders” i “gestors” tan econòmics com polítics, i com sempre els causants reals del forat econòmic, queden sense càstig. Quan aprendrem a exigir que realment tots siguem iguals, tal i com diu la, tan esmentada en alguns moments, constitució? Si realment tots som iguals, perquè determinades persones prenen decisions “errònies” amb conseqüències desastroses per la majoria de la ciutadania, però no sempre son escarmentats amb consonància amb la gravetat de les seves accions? Ara hem parlat de greuges econòmics, però en ocasions son més greus, parlem de la sanitat, parlem del coronavirus, o no cal que perdem el temps? Montpeità 1518.

Publicat a

Dret i Política

He agafat aquest títol d’un article escrit per un professor de Dret Constitucional, que parla de la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya. Darrerament s’han omplert diaris, blogs, noticiaris tan televisius com radiofònics, i un munt de xerrades a càrrec de coneguts i no tan coneguts ponents, on tothom parla del dret legal o no d’aquesta declaració de sobiranisme. Uns lògicament ho defensen, altres ens diuen que el rerefons de tot plegat es una qüestió econòmica, altres diuen que es tracta de somnis de grandesa de polítics i altres personatges catalans, altres també diuen que avui dia tot això no te cap sentit, i per acabar-ho d’adobar, el Tribunal Constitucional es renta les mans i acaba dient que això es un tema polític. I es aquí precisament on hi ha enquistada la situació, perquè tot i que alguns dels que estan en contra de la independència de Catalunya, opinen que el moment actual, fa del tot necessària una reforma territorial, no acaben d’entendre res de res; s’entesten en continuar mirant la situació en base a un punt de vista econòmic, i per sobre de tot pensant que la societat civil i política catalana tenen deliris al•lucinògens. Res mes lluny de la veritat, son incapaços entendre, o no volen veure, o no els interessa veure que el problema no es nomes econòmic, que el problema no es una al•lucinació d’uns quants, el problema es que cada cop hi ha mes gent que diu prou, mes gent que esta disposada a fer un pas endavant perquè qui governa el nostre país, sigui el que sigui, ho faci en benefici de tots i cada un dels ciutadans, i el que no pot ser, es que es prenguin decisions que el darrer factor que tenen en compte es l’humà, en definitiva el darrer factor que tenen en compte es el ciutadà. Ha arribat un moment que ja sabem que els que manen son incapaços de prendre decisions econòmiques correctes, per la qual cosa no es un problema econòmic; ha arribat un moment que ja sabem que al marge de que els polítics catalans i el que s’anomena societat civil catalana, tinguessin deliris de grandesa, no es un problema de promeses fantasioses; ha arribat un moment en que els ciutadans ja estem tips de polítics que fan falses promeses, ja estem tips de polítics que prenen decisions sense tenir en compte les conseqüències de les mateixes; ja estem tips de polítics que quan es tracta de retallar, retallen tot el que afecta als ciutadans, però poc a la seva butxaca, i ja estem tips de polítics que quan es tracta de treballar pel poble, precisament per davant dels interessos d’aquest poble, hi posen els interessos del partit. I per acabar m’agradaria rectificar al professor del qui he utilitzat el títol, que diu que ara es l’hora de la política i dels polítics; i es que ara es l’hora del ciutadans, de les persones, i tots aquells polítiquets de joguina, que no son capaços d’entendre això, o que son incapaços de donar forma a les peticions dels ciutadans, el que han de fer es plegar, ja ho havien d’haver fet fa temps, i deixar que qui tingui ganes de treballar en benefici de la societat, ho faci, i a veure si d’una vegada agafem el camí correcte, que ja toca.

Publicat a

Dèficit

El diccionari ho explica molt bé, dèficit es la mancança d’un be, diners, menjar o qualsevol cosa. Dèficit públic es quan les despeses fetes per l’estat, govern autonòmic o ajuntament, superen els ingressos. Darrerament la premsa s’ha fet ressò de declaracions fetes pels polítics de diversos indrets d’Espanya, cada un explica segons les seves conveniències, sempre es així, i a més manipulen les dades segons els interessa, perquè no ens enganyem, les xifres son la magnitud més manipulable que hi ha, tot depèn de que vulgui fer veure qui les presenta. Per començar dir que no entenc perquè hi ha d’haver dèficit, escoltin senyors polítics, si no hi ha diners no gastin, es el que han de fer el ciutadans, no? quan parlem de dèficit pressupostari i dels seus efectes econòmics, hi ha qui defensa que això del dèficit es una forma d’estimular la demanda de productes i en general l’activitat econòmica davant de situacions de caiguda del consum i la inversió privats, però el que s’ha demostrat es que no sempre aquestes mesures son eficients, ja que hi ha altres condicionats no desitjats, que poden anular l’efecte expansiu pretès inicialment. Els catalans demanem més dèficit, be el que els catalans volem es una altra opció, però dintre l’estat espanyol, tenint en compte la inferior despesa que l’estat central fa a casa nostra, els hi demanem més dèficit que les altres comunitats, de fet algunes altres comunitats demanen el mateix, perquè serà?, per exemple, els de Valencia demanen més dèficit fins que es produeixi la reforma de finançament autonòmic, home, si fins i tot gent del PP creu que el finançament autonòmic es millorable, a que espera el govern central per millorar-lo? Centrem-nos en les necessitats de les persones d’aquest país, el govern central ha de gastar en cada comunitat la mateixa quantitat per habitant en serveis a la societat; aquí no cal dir que no hi tenen pas cabuda ni parcs temàtics, ni autopistes buides, ni aeroports fantasmes, ni estacions d’AVE de situació incoherent, ni línies d’AVE que no se sap ben be on van o a on ens porten; i per descomptat que no hi tenen pas cabuda ni fraus, ni “xanxullos” ni “sobres”. Possiblement si els polítics, i no ens enganyem les persones en general, gastem amb una total coherència i lògica, possiblement no tindrem necessitat de generar dèficits, també acabarem tenint una economia més sanejada i acabarem sent més persones i més feliços. Ens han venut la “moto” de que tots tenim dret a tot sense importar a qui trepitgem, ni el que destruïm, i així ens ha anat; encara som a temps a rectificar, encara som a temps de fer que els polítics rectifiquin, encara som a temps de no destruir el dema dels nostres fills i nets; fem-ho.