Etiqueta: Diners

Publicat a

Viure, treballar, gaudir

Es un fet recurrent, tot sovint surten articles i estudis a l’entorn d’aquesta qüestió, viure per treballar o treballar per viure, i sovint l’autor de cada publicació, ho veu segons la seva edat i la seva posició laboral i social.

Avui llegia a la premsa un nou article amb aquest contingut; hi ha un estereotip principal, i es que es dona per fet que “mentre que abans semblava que es vivia per treballar, ara es treballa per viure” i això hi ha qui s’ho agafa com una profecia, com un mantra indiscutible que no admet critica.

A veure, jo ja tinc una edat, i principalment els meus pares, ni treballaven per viure, ni vivien per treballar, malvivien per tirar endavant a la família, i dic que malvivien perquè tenien que fer feines que avui en dia considerem que son degradants, però no ens enganyem “no vivien per treballar” no s’aixecaven al mati pensant que anirien a treballar per gaudir, no i ara, anaven a treballar perquè no hi havia cap altre remei, havien de portar quelcom a casa per poder menjar un dia i un altre també. Aquella era una època que ningú pensava en guanyar més diners per poder gaudir de la vida tal com la volem entendre avui dia, nomes pensaven en guanyar algun dineret per intentar aconseguir amb esforç, una vida una mica menys dura, menys precària per a la família.

I si, mentre un feia de manobra o de pagès, l’altra treballava a la fabrica, i els nens sovint quan sortien de l’escola, havien de col·laborar a casa, en les tasques necessàries per fer funcionar cada dia aquella roda que no era pas un gaudir de la vida, senzillament era un sobreviure. No ho defenso pas, ja se que avui en dia això seria considerat una possible explotació infantil.

A partir de la meva generació, hem pogut estudiar, més o menys, som la generació que hem viscut una època menys dura que els nostres pares, hem viscut una època amb una revolució industrial i tecnològica sense precedents, i ara que enfilem la recta final de la nostra vida, la tercera o quarta joventut l’anomenen, veiem que pels nostres fills i pels nostres nets s’albira un futur incert.

Voldria reivindicar que nosaltres no som pas una generació que ho ha trobat tot resolt, no tot ha sigut fàcil al llarg de la nostra vida, hem passat alts i baixos com tothom, ara hi ha una problemàtica i en la nostra Joventut n’hi havia una altra; ara en general estan més formats, però també es cert que per a qualsevol feina les companyies demanen un alt nivell de formació, títols universitaris, màsters … tot i que possiblement en algunes ocasions aquest alt nivell de formació, no sigui necessari per a desenvolupar la feina per a la que volen contractar personal, es una formula més de discriminació laboral.

Com més formats, millor, però no oblidem que tenim un problema greu amb els joves que arriben, molt greu, i es que any rere any es demostra que el nivell de compressió dels estudiants va a la baixa, i no diguem res de les matemàtiques; crec que fa anys que s’ha premiat més la “titulitis” que la formació real i practica.

I referent al “viure per treballar o treballar per viure” es cert que abans s’habia de treballar moltes hores, amb salaris misèrrims, per poder viure o malviure, i posteriorment es va fer un pas cap a treballar per intentar viure una mica millor, poder conciliar la vida familiar, el lleure, les amistats, l’esport … però en el fons de tot, crec que el que realment hem aconseguit, es passar d’un tipus d’esclavitud, treballar pe menjar, a un altra tipus d’esclavitud, treballar per consumir. Cap de les dues em sembla una bona opció. Imatge de sammisreachers a pixabay.

Publicat a

Dependència

Llegia un article d’en Mayte Rius a la secció de societat de La Vanguardia on parla del cost econòmic que significa cuidar els pares, i on es quantifica el temps que s’hi dedica i que lògicament ens porta a quantificar-ho també econòmicament.

S’ha fet un estudi on es diu que cuidar una persona adulta, gran, dependent, requereix una mitjana de 9,6 hores diàries, 67,2 hores setmanals, 288 hores mensuals amb un total de un xic més de 3.500 hores anuals, i si aquestes hores es tinguessin que remunerar a 14,11 euros hora bruts, tal i com estableix el conveni dels serveis d’atenció domiciliaria del 2022, tindríem una xifra a l’entorn dels 4.100 euros mensuals.

Això seria el salari que tindrien que cobrar, presumptament i majoritàriament totes les filles i fills que cuiden els seus pares, l’estudi també ens diu que estadísticament el 60% de les persones que fan de cuidadores son dones.

Tenia curiositat per veure qui liderava aquest projecte i em vaig posar a buscar qui eren els promotors de l’estudi. L’Observatori Dona, Empresa i Economia (ODEE), la seva web diu que és un fòrum de reflexió, estudi i propostes amb l’objectiu de posar en valor a la dona professional, emprenedora i empresària en el món econòmic actual; la Cambra de Barcelona una corporació de dret públic que presta serveis a les empreses, contribuint a la regeneració del teixit econòmic i la creació d’ocupació, amb el suport del projecte Aliura portal de referència sobre la dependència per acompanyar a les persones grans i les seves famílies en totes les fases d’aquest procés, que és una iniciativa de Suara, una cooperativa catalana amb més de 40 anys d’experiència en el sector de la cura de persones grans i dependents i que ofereix un ventall d’opcions per a donar resposta a les necessitats de les persones.

Després de llegir l’article, un munt de dubtes bullen dintre el meu cap, aquest cost o aquest salari qui l’ha de pagar? perquè per exemple les ajudes pels fills les podem denominar com a minses, això quan arriben; si aquests fills requereixen un complement econòmic per la seva situació particular, la diferencia entre costos i percepcions publiques encara augmenta més, per això en el cas del grans, dels avis, qui ho pagarà? o es perquè ens comencem a acostumar que els serveis que pagarem les famílies per la cura dels pares, si es que ho necessitem a casa o en una residencia, augmentaran en percentatges importants i possiblement no assumibles per les famílies?

Em sembla molt be quantificar el temps i els costos, he trobat curiosa la denominació que es fa de les persones que es poden trobar atrapades entre l’atenció als fills i als pares, se’ls considera la generació sandvitx, a qui aquesta tasca els ha impactat negativament en la seva salut, cansament i/o depressió, que sovint acaba en tractament mèdic; com deia esta be quantificar, però i tot això de la conciliació familiar, els permisos laborals, la formació professional, les polítiques socials i molt important les ajudes publiques, qui ho pagarà? o nomes tindran aquests drets les persones benestants? Imatge generada per AI de beasternchen a pixabay.

Publicat a

Concert, contingent, finançament

Ja comença a cansar, fa massa temps que ho fan durar, jo a diferencia d’aquesta colla de dirigents autonòmics d’arreu del país no em puc pronunciar, no se si aquest invent del que parlen, digueu-li com vulgueu, es bo o dolent, i en cas de ser alguna d’ambdues opcions, no se per qui serà bo i per qui serà dolent.

No he vist enlloc el contingut d’aquest acord especial de finançament entre l’estat espanyol i Catalunya, amb tot el que diuen alguns tinc que pensar que presumptament ells ho coneixen, i perquè no ens ho expliquen? perquè es guarden aquesta informació privilegiada? com podem posicionar-nos favorablement o en contra si desconeixem el seu contingut?

Resulta que hem de creure els seus atacs a un acord que es desconeix en que consisteix, es difícil fer-ho quan sovint aquests responsables autonòmics ens enganyen, a tots en general i als seus conciutadans d’autonomia en particular.

Dies enrere ja parlava d’aquesta qüestió al VilaWeb i ja deia que jo personalment no ho entenia. Tenim un sistema de finançament autonòmic caducat des del 2014, i alguns dirigents han permès que les seves autonomies hagin rebut menys diners durant tota una pila d’anys que altres més avantatjades sense saber per quin motiu, el desconec, però la realitat es la que es.

I ara s’hi afegeix el president de l’autonomia andalusa, que esperona als andalusos perquè es llancin al carrer a manifestar-se en contra del contingent català i que segons elDiario.es sacsa el socialisme andalús per a barrar el pas a Montero en les properes eleccions. Ara parla de robatori, ai Deu meu. O sigui no ho fa per defensar els andalusos, no i ara, ho fa per lluitar per les properes eleccions i intentar continuar ostentant el poder a la seva autonomia, per que serà que vol continuar manant?

Es curiós, ara insisteix a recordar que Andalusia sofreix un infrafinançament que segons els comptes del PP ha propiciat que des de 2009 es deixin d’ingressar 15.000 milions d’euros, xifra que hi ha qui l’eleva fins a 20.000 milions, si s’afegeixen greuges amb els fons covid o els plans d’ocupació. ¡¡Wuau.¡¡ a veure d’anys enrere d’aquesta situació en podria acusar als presidents autonòmics socialistes, però si no estic errat ell, que es del PP, es president de la comunitat des del 2019, aleshores perquè no explica el motiu pel qual el seu govern no ha fet res durant tots aquests anys, 6 anys en total, per reclamar aquest infrafinançament, segons el, que pateix Andalusia? No dic que no sigui cert, hi han comunitats que al llarg d’aquests anys han rebut més diners que Andalusia, o això es el que ha dit la premsa, nomes demano, que ens expliqui a tots els ciutadans perquè ha permès, durant anys, aquest greuge comparatiu i financer per a tots els seus compatriotes? Imatge de geralt a Pixabay.

Publicat a

L’únic que vull es guanyar diners

Aquesta va ser la resposta d’un alumne quan se li va preguntar que volia ser en aquesta vida. Això es el que diu una antropòloga que es orientadora universitària.

El titular de l’entrevista a la Vanguardia Apatia a les portes de la universitat es tot un repte perquè pensem, l’Alba destapa la caixa dels trons dels alumnes desmotivats quan arriba el pas universitari.

Apàtics i mal educats en lloc dels graciosets d’anys enrere, parlen, riuen, boicotegen la xerrada, això es el que la educadora diuen que va escriure al seu compte d’X.

Fa uns anys, quan jo encara treballava, vaig anar a fer algunes classes d’educació financera a escoles, noies i nois que estaven a cavall entre el que seria l’educació secundaria obligatòria i el batxillerat, fa uns deu anys que no treballo, i ja en aquella època el primer repte que et trobaves era el d’aconseguir l’atenció del jovent, xerraven, s’arreglaven els cabells, qualsevol distracció era valida per evadir-se d’una sessió que podria ser avorrida per a ells i elles, el seu problema no era financer, el seu problema ja era que nomes pensaven en gastar diners, en consumir.

Avui al llegir aquest article a la premsa, he retornat una dècada enrere, i m’ha corprès veure que la situació ha empitjorat, i m’ha fet mal llegir que aquesta orientadora manifesta que es paradoxal, que els professors que viuen diàriament aquestes desagradables situacions guardin tant silenci.

Ella es pregunta que hi fan a les classes de segon de batxillerat alumnes que ja saben que no aniran a la universitat, sigui per no treure la nota de tall adient, sigui perquè elles i ells ja han decidit que voldran fer una altra cosa.

Llegir l’entrevista, buscar-la i seguir-la a l’X ha estat tot una, publica reflexions que val la pena llegir. Passant per preguntar-se perquè alumnes desmotivats refusen buscar altres cicles formatius, entenguem opcions de formació professional, i si en poden tenir la culpa els pares que volen obligar al fills a fer el batxillerat, arribem a la sentencia que serveix de títol a aquestes quatre ratlles, l’únic que vull es guanyar diners.

No ens ha d’estranyar, al llarg dels darrers anys, de les darreres dècades diria jo, ens han anat estimulant que l’única cosa important per triomfar a la vida es treballar poc, guanyar diners i gastar molt en estímuls materials que ens han de donar la felicitat, el que no diuen es que aquest afany d’egoisme i de consumisme retro alimenta la infelicitat, ja que l’avarícia de voler tenir cada vegada més quantitat o més novetats, no te límit ni final.

No se que hem de fer amb el jovent, be no se que ha de decidir fer el jovent, aquest jovent que no veu enlloc un futur digne, el futur de plenitud que els hi prometem. Jovent al que li hem dit, fent-nos pesats i tot, que si es treuen un títol gaudiran d’un futur brillant i ple de riqueses, on tot el que toquin es transformarà en or. Ai senyor, no se si nosaltres en ho hem cregut o no, però ells son joves, no estúpids, i ja han vist que tot això que se’ls hi promet, res de res.

Cada vegada més gent, més persones, mes avenços tecnològics, menys llocs de treball, menys diners, menys oportunitats, més malviure, més entrebancs i no se si ja s’han adonat de que tot allò promès son falsedats, tot allò d’un futur ideal es mentida.

Joves, aparteu de vosaltres l’apatia, aparteu de vosaltres els consells interessats de tots aquells que us volen submisos i deixeu-me utilitzar una dita catalana, aquells que us volen muts i a la gàbia, sigueu conscients del que teniu i del que voleu pel vostre futur, no tot es gresca, beure, festa … i no ho dic perquè sigueu bons minyons i prou, no, ho dic perquè tot i els manipuladors actuals, el futur es vostre, imatge de mediamodifier a pixabay.

Publicat a

Blanquejar

Fa pocs dies deia que havia vist i llegit un article de l’Évole a la premsa. Parlava de la mala utilització de la paraula blanquejar. Com sempre vaig a buscar el seu significat, i als diccionaris diguem-ne “oficials” la major part de referencies parlen del fet de donar o tornar el color blanc a una peça de roba, o a una paret o a qualsevol material en el que puguem pensar, ambdues fan una única referencia a una altra qüestió, que es la de “legalitzar” o “ajustar a la legalitat fiscal el diner negre” però a l’article esmentat el significat, es el que tots entenem quan avui dia es parla d’aquestes qüestions, i es el fet de “fer quedar be” a persones o grups, siguin polítics o que vulgui assolir qualsevol altra finalitat, amb escrits, imatges o altres creacions digitals.

L’Évole no necessita que ningú el defensi, ja es prou grandet i amb molta “mili” per defensar-se tot sol, i menys un senzill jubilat com soc jo, però si que també hi puc dir la meva, com sempre faig. Entenc que ell fa uns reportatges, que com a bon professional que es, el que busca es un bon producte final al que tingui accés tot tipus de públic. Es cert que segons el reportatge, segons el tema, segons l’entrevistat, pot ser més elogiat o criticat per uns o altres, però aquesta es la qüestió, fa un programa, presenta uns fets, unes interpretacions de la vida segons el protagonista i a partir d’aquí cada un dels que visionem el reportatge n’hem de treure les nostres pròpies conclusions. Si ho aconsegueix, això es la “mare dels ous”, perquè al cap i a la fi som nosaltres, el públic, els que en base al que ens ensenya l’Èvole, hem de posicionar-nos i jutjar, amb la nostra pròpia ment, a l’individu i els esdeveniments en el context del moment en que van succeir.

Ell ha fet reportatges de tot tipus, molts som d’aquella època de la que ell parla com dels seus inicis, som de recordar els atemptats i assassinats de l’Hipercor, de recordar els atemptats i assassinats de Vic, però cal transmetre als joves d’avui dia, cal que descobreixin que no fa tant a Espanya podia esclatar un cotxe bomba en l’aparcament d’un súper, o en una casa caserna, o li podien etzibar un tret al clatell a un regidor d’un poble qualsevol, i saber qui es aquell que darrerament n’han corejat el seu nom sense saber qui era. Jo m’apunto a les preguntes de l’Èvole, de veritat això és blanquejar? encara estem així? escoltem i mirem els fets succeïts presentats pel periodista, i jutgem als seus protagonistes, potser actualment sense odi, però si sense pietat, al cap i a la fi, com sempre, totes les èpoques tenen histories fosques. Imatge de thepixelman a pixabay.

Publicat a

El llinda econòmic de la felicitat

Ara estava llegint un article a les xarxes, que parla de quina quantitat ha de guanyar una persona per ser feliç. Sembla ser que es un estudi de Harvard, i que ens diu que allà, als Estats Units, han arribat a la conclusió de que la xifra ideal seria de setanta cinc mil dòlars anuals. Traslladant aquest baròmetre a Espanya, algun economista apunta que la xifra aquí, aplicant totes les variants comparatives entre ambos països, seria de 44.000 euros. I aprofundint una mica més, un altre estudiós ajusta la xifra a imputs individuals, i en aquest cas es preveu una xifra de 18.000 euros per component de la família.

Ara mateix, no tinc ni els coneixements ni la capacitat analítica, per validar o no aquesta xifra. El que si em pregunto es si hem de valorar la felicitat amb la capacitat de gastar diners?, o anem més enllà, amb la relació ingressos/despeses que som capaços de generar. Un apunt basic, quan jo desenvolupava la meva tasca professional, gestionava alguna clientela amb ingressos superiors als que ara s’esmenten en aquest article, i com que la seva generació de despeses, se suposa que per aconseguir la felicitat, era més elevada, es convertien en famílies infelices. Definitivament, els ingressos per si sols no ens donen la felicitat, el que ens pot ajudar a tenir una vida més engrescadora es, un cop cobertes les necessitat bàsiques, valorar amb que gastem els diners que tenim i si això ens aportarà “felicitat” o “angoixa” per consumir més i més.

Amb aquesta variable sempre em repeteixo, ens han anat inculcant la idea de que consumir es sinònim de felicitat, i de mica en mica, com a societat, ens ho hem cregut. Però el fet de voler cada vegada més i més car, ens fa entrar en un camí vertiginós, que fa que estem disposats a ampliar el nostre horari professional, amb la intenció de poder cobrar una mica més de diners a finals de mes, i malauradament no por estar més tranquils, no per valorar si podem conciliar més amb la família, no … ho fem per comprar-nos un cotxe més gran i de més diners del que realment necessitaríem si es que el necessitem, per anar de vacances si no hi anàvem, o anar-hi una mica més lluny, per agafar un apartament, un càmping o un hotel més luxós … i massa sovint no ens donem compte de que nosaltres físicament ens entreguem a aquestes finalitat, sense adonar-nos de que la felicitat se’ns ha quedat a casa. Imatge de Thomas Wolter a Pixabay

Publicat a

Atracament

Aquesta setmana al programa Crims de TV3 ens van parlar d’un atracament de l’any 1985 al Banc de Sabadell de Valls. Em vaig mirar el reportatge, no per morbo, es que em va fer reviure vells temps, la dècada dels 80, temps en que els atracaments eren una cosa que sovintejava, malauradament pels que treballàvem en oficines bancaries.

Si em permeteu explicaré una mica la meva experiència, per sort per a mi no va acabar amb sang, aquells moments, eterns, moments que com sempre dic, bons i dolents, son els que configuren la nostra vida, la nostra historia, la nostra existència.

Efectivament, em trasllado a la mateixa dècada, en un local a la sortida del poble direcció Manresa, en aquella època hi treballava jo tot sol, sense cap més companya ni company. No jutjaré ni la persona que em va atracar, ni les seves motivacions, ni el sistema social que vivíem en aquell moment. Nomes explicar en primera persona la meva experiència.

Era el mati d’un dia qualsevol, com sempre havia començat a treballar amb normalitat, i de sobte, al migdia, entra un individu amb el cabell grisos i ulleres, es treu una pistola, em posa el canó a l’alçada dels ulls i em deixa anar el típic “això es un atracament” no recordo si en català o en castellà, però ho vaig entendre perfectament, nomes tenia ulls pel forat del canó de la pistola. Tot seguit em deixa anar una frase complementaria dient, més o menys: “estem vigilant la teva família, fes el que et dic i no passarà res”, com podeu comprendre aquesta sentencia va fer que em tremolessin les cames i se’m regiressin totes les vísceres del meu cos.

Volia els diners de la caixa forta, li vaig dir que disposava d’obertura retardada, crec que eren 10 minuts, i em va dir que molt be, que s’esperava. Després de tancar amb clau la porta de la carretera, ens vam amagar a l’arxiu, fora de la visió d’algun client que pugues venir a fer gestions a l’oficina; i en aquell període de temps van trucar al timbre i nosaltres, l’atracador i jo, quiets, immòbils, silenciosos .. i jo pensant, aquest ximplet et fotra un tret, era qüestió de nervis i era qüestió d’un trist segon.

Quan qui trucava veia que no hi havia resposta, marxava, estaven acostumats que al estar sol, si tenia que fer alguna gestió a correus o a l’ajuntament, tancava la porta i sortia a fer-la.  Tot i que ara pugui semblar grotesc o xulesc, el que us diré ara era pura intuïció de supervivència, el retard d’obertura de la caixa forta portava incorporat un avisador acústic, i li vaig dir a l’atracador perquè vaig pensar que quan sones l’avisador es pensaria que era una alarma i em fotria un tret al cap.

Finalment vam escoltar l’avisador de la caixa forta, la vaig obrir, va ficar els diners en una bossa, i em va fer anar al lavabo dient-me que m’estes allà quiet i que no sortir fins passat 10 o 15 minuts, i així ho vaig fer.

Després trucades a tot arreu, a la direcció de la meva empresa, a la Guardia Civil, en aquella època no hi havia Mossos, l’asseguradora, i va començar el segon capítol de l’atracament, declaracions, identificacions, judicis … però d’això ja en parlarem en un altre moment.

Que hi queda en el record? passar-ho malament, molt malament, nervis, molts nervis, por, molta por, la que vaig passar jo personalment pensant que podria ser el final de la meva vida, i la que vaig passar patint per la meva família ens mans d’un ximplet, que finalment vaig saber que no era veritat, l’individu en qüestió “treballava” tot sol.

El que si recordo, es que en el moment que vaig veure la pistola i vaig sentir la fatídica frase, la meva vista i el meu cap es van ennuvolar, com si mi m’hagués pujat de cop la sang al cap, als ulls, al cervell, tot un garbuix de pensaments, idees, imaginacions, que no em deixaven pensar fredament i amb claredat. Sortosament en vaig sortir il·lès. Imatge de Thomas Breher en Pixabay

Publicat a

Els vells

Avui, com cada mati, tot llegint la premsa en paper, val a dir que tot i que cada dia les xarxes ens inunden de posts, vídeos, notificacions … a l’hora d’esmorzar continuo agafant el diari de tota la vida, el paper, aquell paper que no saps d’on surt, de tallar arbres? material reciclat? be, com deia tot llegint la premsa escrita, sempre trobes articles i opinions que et criden l’atenció, i avui no es pas diferent, i dos titulars m’han impactat.

El primer diu que la candidata republicana dels EUA de 51 anys, exigeix un “canvi generacional” a la Casa Blanca, i demana que es faci un test mental als polítics de més de 75 anys.

El segon, un article d’opinió referent a com retallar despeses a nivell de país, parla d’un professor d’economia japonès, que ara fa uns dos anys deia que l’única manera d’enfrontar l’envelliment de la població japonesa seria que els vells se suïcidessin en massa, tot afegint més recentment que l’eutanàsia en certs casos hauria de ser obligatòria.

Ambdós casos no tenen cap lligam, excepte que els dos volen prescindir dels vells, fan nosa. A veure, em preocupa, un ja te una edat, a quina edat un es vell? de fet la percepció de l’edat es va modificant amb el pas del temps. Recordo que quan era un jovenet, veia els “homes” que feien la “mili”, abans es feia la “mili”, es a dir s’anava a fer-se “home” o això es deia, com deia quan era jovenet els veia “grans”, després en el transcurs dels anys vaig anar a fer la “mili” i la veritat es que aquells homes ja no em semblaven tan grans, al contrari els veia massa joves, teníem vint anys … i ara, al mirar als “nois i noies” d’aquesta edat, nomes veig joves amb un futur incert.

No se si aquesta visió es cosa de l’edat, es cosa de fer-se vell, o es cosa de que qui ens governa no en sap prou, i en el fons no l’importa ni la quitxalla, ni el jovent, ni molt menys els vells.

Com deixen entreveure tan la política americana com el professor d’economia japonès, els vells tenim xacres, calen diners per medecines, per guarir malalties, per pensions … som una despesa innecessària que cal erradicar, així podran destinar més diners a mantenir un sistema pels escollits, a fabricar i utilitzar armament, i a tot allò que pot enriquir a uns quants, tampoc es tracta de gastar gaire en educació, vetllant que el que es transmet als estudiants jovenets, sigui allò que convé a la societat, a la seva societat.

Demano, i si féssim un test mental a tots els polítics? i si promoguéssim l’eutanàsia entre tots els que busquen destruir aquesta nostra societat? que hi dieu els vells? els vells estem plens de vivències, de moments viscuts, moments de tristesa, moments de joia, experiències, tenim opinió, tenim tot el nostre futur a les nostres mans i al nostre cap, afrontem aquest futur amb ganes, amb força, no deixem que quatre polítiquets de joguina ens prenguin aquest futur, si no els hi agrada la societat que han trobat, que la transformin, que la millorin, que demostrin que els “vells” no en sabíem, que estàvem equivocats, però no, per tal de que no puguem criticar el que fan malament, ens volen fora, ens volen morts. Imatge de Gerd Altmann a Pixabay

Publicat a

El sistema per complet va fallar

La setmana passada es va conèixer la decisió judicial referent al cas, que ja hi ha qui ha anomenat com el desastre financer més important de la història econòmica d’Espanya, de la sortida a borsa de Bankia, i que l’Audiència Nacional no hi troba cap motiu de delicte. Es cert que de les nostres butxaques van sortir quasi 25.000 milions d’euros, encara que realment no queda clara la quantitat, però molts diners, molts, son els que com a espanyols ens ha costat aquesta brometa. Si no vaig errat, la despesa sanitària a Catalunya es de 8.800 milions d’euros, lluny dels quasi 10.000 milions gastats anys enrere, però amb els diners llençats amb Bankia, a Catalunya teníem diners per pagar 3 anys de la despesa sanitària de la millor època pressupostaria. Però el mateix passa amb els pressupostos del País Valencià, 6.600 milions d’euros per sanitat (4 anys), o els de Galicia, 4.000 milions d’euros (6 anys) o els d’Andalusia. 10.000 milions ( 2 anys) …… però tot i ser certa la disbauxa de diners, no hi ha culpables. Els jutges, segons la premsa, diuen que els inversos tenien informació “amplia i precisa” … a veure, informació “amplia” que vol dir? molta informació? excés d’informació? molt rotllo i poques dades rellevants? … que volen dir amb informació amplia? I que vol dir informació “precisa”? que te exactitud i fidelitat? que te claredat i nitidesa? coneguda amb certesa i/o sense vaguetat? … que volen dir amb informació precisa? Nomes una reflexió ……. excés d’informació es sinònim de desinformació Recordem que l’any 2016, el Tribunal Suprem va assenyalar les greus inexactituds del fullet de l’oferta publica i va obligar a l’entitat a retornar els diners als accionistes. Amb el que es pot llegir a la premsa, el que ens diuen es que com que la sortida a borsa va ser supervisada amb èxit pel Banc d’Espanya i per la Comissió Nacional del Mercat de Valors, els gestors de Bankia no tenen culpa de res, però tampoc els supervisors esmentats, el problema es que “el sistema per complet va fallar” …… “collons”, ni van tenir la culpa els gestors de Bankia, ni el Banco de España, ni la Comisión Nacional del Mercado de Valores ….. no , si al final, segur que ens diran que la culpa va ser dels inversos per invertir en Bankia. No se fins a quin punt els intervinents tenien més o menys culpa, el que si que es segur, es que els ciutadans no en teníem cap de culpa, però com sempre som els que paguem les “tonteries” dels “líders” i “gestors” tan econòmics com polítics, i com sempre els causants reals del forat econòmic, queden sense càstig. Quan aprendrem a exigir que realment tots siguem iguals, tal i com diu la, tan esmentada en alguns moments, constitució? Si realment tots som iguals, perquè determinades persones prenen decisions “errònies” amb conseqüències desastroses per la majoria de la ciutadania, però no sempre son escarmentats amb consonància amb la gravetat de les seves accions? Ara hem parlat de greuges econòmics, però en ocasions son més greus, parlem de la sanitat, parlem del coronavirus, o no cal que perdem el temps? Montpeità 1518.

Publicat a

Black jack … black card

Tot i que el meu fort no son pas els jocs d’atzar, si que he sentit a parlar del Black Jack, se que es un joc de cartes, amb el qual, qui hi juga pretén guanyar diners. Al jugar-hi, poden passar dues coses, es pot guanyar o es pot perdre; curiosament hi ha personatges que nomes volen guanyar, i son aquest individus els que en un moment determinat van engegar la maquinaria que tenien al seu abast, encara que no fos amb bona fe, per intentar guanyar sempre. Ara sabem que una colla de personatges seriosos i bones persones, amb la finalitat d’afavorir exclusivament als ciutadans, es van inventar un nou joc: el Black Card. Es tracta de tenir nomes una carta, això si marcada per guanyar sempre, encara que en aquesta ocasió, es van despistar una mica, i nomes ells tenien targetes d’aquestes. Son tan bones persones, que quan es van adonar de l’error, van desfer l’embolic ràpidament, en un no res, total que son deu anys utilitzant les Black Card?, i van oferir les explicacions corresponents restituint tots els diners gastats per error. Be, no ha estat ben be així, innocent de mi. Es curiós que en aquest afer de les Black Card, qui jugava la partida amb les cartes marcades, sembla ser que eren els que havien de vetllar perquè tot es fes correctament, nomes ells tenien aquest tipus de targetes, tot i que la majoria a mes tenia un sou de milers i milers d’euros. A raó de les primeres investigacions, diuen que els diners de les operacions fetes amb aquestes targetes, es comptabilitzaven directament a un compte de pèrdues de Bankia, així ningú veia aquestes operacions, ni hisenda, intel•ligents els nois, eh?. Ara el Jutge ja ha posat una fiança als que semblen els inventors d’aquest joc, encara que es curiós que el primer Jutge que es va ficar amb aquesta elit, el Jutge Silva, ha estat condemnat crec que per prevaricació; que segons la Reial Acadèmia Espanyola, el delicte de prevaricar, es quan una autoritat, jutge o qualsevol persona que tingui un càrrec públic, dicti una resolució arbitraria en un afer administratiu o judicial, sent conscient de que la resolució es injusta. Recordem que es el segon Jutge que cau per investigar fraus i corrupció; el primer va ser en Garzón, crec que pel mateix motiu. Curiós. A mi, i nomes en base al funcionament d’aquests tipus de operacions, voldria fer una pregunta als que investiguen aquest afer: han cursat ordres de que es verifiqui si en aquests comptes de pèrdues de la entitat financera, hi ha operacions repetitives i curioses d’altres targetes de crèdit?, a lo millor surt la sorpresa que altres persones també participaven en aquest joc de les Black Card. Encara que en el fons de tot plegat, ens han dit que l’afer de les targetes es “pecata minuta”, es parla de concessió de crèdits sense les garanties ben avaluades, adquisicions per un import escandalosament molt superior al valor del que s’adquiria, etc. …., en sabrem mai la veritat? (Montpeita 1.285 de 04/10/2014)