Etiqueta: Destrucció

Publicat a

Qui doblega el món

Llegia a la premsa que el Sant Pare deia que “el món esta sent destruït per uns quants tirans” i denuncia l’ús de la religió amb finalitats bèl·liques, econòmiques i polítiques, fem memòria si us plau del que deien els llibres de text de la meva època, quan es referien i ens descrivien els famosos descobriments de terres llunyanes, sempre emparades sota el signe de la creu, com recordava fa poc temps la popular líder política top de l’altiplà central espanyol.

Es fan guerres, s’envaeixen països, es massacren persones de totes les edats, tot plegat perquè quatre arreplegats tinguin més beneficis, puguin sortir a les llistes de multimilionaris i la gent, el populatxo per a ells, els tinguem enveja per la seva facilitat en malbaratar diners i recursos sense solta ni volta, encimbellant-los a l’alçada dels Deus, existeixin o no, que la historia ens ha transmès.

No soc ni cap entès, ni especialista, ni domino aquesta faceta dels humans, parlo de la religió, però si volem donar validesa a tot el que ens han promès no podem permetre, tal i com diu en Lleó XIV, que uns quants energúmens dobleguin les religions i el nom de Deu als seus propis interessos militars, econòmics i polítics, arrossegant-nos cap el costat més sòrdid, tenebrós i fosc de la humanitat.

Paral·lelament també llegim a la premsa com es doblega la veritat en assumptes més quotidians, si aquells que ens toquen més de prop, sobretot de caire econòmic, la qüestionada per alguns regularització d’immigrants, pactes polítics amb la vista posada en retallades socials, trifulgues polítiques motivades per accions i activitats fictícies encaminades a blanquejar persones o moviments financers, i tot plegat sense solucionar per exemple el sistema educatiu i el sanitari.

Hi ha un fet que sempre ens hauria de fer pensar, al món es parla de gent de dretes, gent d’esquerres, els d’extrema dreta i els d’extrema esquerra, cordons sanitaris ideològics, mancances i retallades de drets socials i de drets humans, però coneixeu algun magnat dirigent de qualsevol indret del món que passi gana?, en coneixeu algun que visqui com la majoria dels seus “súbdits”? ells, els polítics, no saben que es viure amb el que coneixem com el salari mínim o l’ingrés mínim vital que tan defensen, nomes cal recordar una xifra, el SMI al nostre país actualment crec que es de poc més de 1.200 euros bruts mensuals, perquè els grans dirigents no s’assignen aquest salari i continuen fent veure que treballen com fins ara?

Mireu, al llarg dels anys han aconseguit una gran divisió de la massa social que som els ciutadans, han aconseguit fer-nos creure que creant diferents col·lectius professionals tots aniríem millor, han dividit les forces per enfrontar-nos legalment al sistema, i ara cada dos per tres tenim reclamacions d’un determinat col·lectiu individualitzat de la resta de ma d’obra laboral, pensem per exemple divisió per sectors, divisió per professions, públic o privat, no importa el que volem, el que importa es la divisió, no recordeu la famosa frase “divideix i guanyaràs” que es el que no entenem? entenem-ho d’una vegada, ells no estan dividits a l’hora d’imposar les seves regles per treure’n benefici, qui recargola la veritat? qui doblega el món? Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Genocidi

Fa anys es va utilitzar molt aquesta paraula, van passar unes dècades on no es va sentir a pronunciar tan, però ara mateix malauradament sovint esta en boca de molta gent, massa sovint i massa gent, però dissortadament per a massa gent, aquests fets passen lluny de casa. I com es això? be, no oblidem que els fets que estan succeint a determinades zones del planeta son prou greus com perquè d’una punyetera vegada no fem els ulls clucs, no podem mirar cap a un altra costat, i hem de començar per dir-li el nom que te.

He llegit que aquesta paraula la va introduir com a nou concepte un advocat polonès, es deia Lèmming, combinant la paraula grega genos (gens, raça, poble) amb el sufix llatí cide (acte de matar), tot i que amb anterioritat a altres indrets ja havien fet referencies a aquestes barbaritats d’alguns humans, com per exemple anomenar-ho “assassinat d’un poble” com ho deien a zones del nord d’Europa o com diuen que ho va anomenar en Churchill el 1941, un «crim sense nom». Com diu Wikipedia “el genocidi no significa la destrucció immediata d’una nació” en realitat es un “pla coordinat de diferents accions l’objectiu de les quals és la destrucció de les bases essencials de la vida de grups de ciutadans, amb el propòsit d’aniquilar-los”.

El problema es quan segons el pensament personal individual, o més preocupant encara, segons el pensament grupal de certs col·lectius, s’interpreta o es manipula o es tergiversa el que significa el terme encunyat per l’advocat polonès, i si fullegeu la premsa trobareu innumerables versions de la gravetat no nomes de la paraula en qüestió, sinó dels fets o aberracions que poden encabir-se en aquest mot.

Hi ha qui diu tenir molt clar que es un genocidi, però en canvi altres, crec que va ser un cortesà madrileny, deia que «el que està passant a Gaza no m’agrada, però, per a mi, no és un genocidi» o les d’aquell altra, un polític congressista del govern central, que temps enrere deia que “estaven esperant que la Cort Penal Internacional determinés si l’aniquilació de milers de civils mereixia aquest qualificatiu o no”, hi ha moltes pagines plenes d’això del genocidi actual, un exemple l’article d’en Joaquín Jesús Sánchez que amb el titular de “Què és per a tu un genocidi?” hi podeu llegir un subratllar prou eloqüent i prou dur “als israelians els importa molt el seu bon nom, i no volen que la sang de milers de nens assassinats els embruti la reputació. Imagina que per això estan tan enfadats que als beneïts espanyols els molesti que un equip finançat pels seus prohoms es passegi amb bicicleta airejant l’olor a mort”. I un afegit més, ho podeu llegir al article de la redacció de VilaWeb “Israel ordena a les empreses del seu país de boicotar el Mobile World Congress” .

El més greu es que hi ha molta gent, moltíssima, que no reconeix que el que esta passant a molts llocs del món, son actes greus, molt greus, i que el que no es pot fer es allò que se’n diu posar-se de perfil, mirar cap a un altra costat, en veiem quatre cassos comptats, però n’hi ha molts més, massa gent negacionista es el que hi ha. Imatge de ELG21 d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Fang o femta

Fa temps que els nostres il·lustres polítics no deixen de parlar del “fang” que escampen els oponents, els adversaris, però cal aturar-se a llegir com defineix per exemple el diccionari.cat aquest adjectiu, “il·lustre: de gran renom per les seves qualitats i/o pels seus actes”, encara que ben pensat no se pas si la majoria dels nostres polítics han de tenir el privilegi d’afegir aquest mot, aquest adjectiu, a la seva professió, tot i que per exercir-la ningú els ha avaluat seriosament, i tot i així els hi fem confiança com si fossin uns “primeres espases” com si fossin els “nostres salvadors” … patètics, tan els polítics que no fan bon us de la seva qualitat de gestors socials, com de nosaltres per permetre que ens portin a una “hecatombe” global. Es curiós la definició que trobem d’aquesta parauleta “catàstrofe en què es produeix una gran destrucció, moltes víctimes i danys materials” us sonen alguns esdeveniments recents i de total actualitat?

I un cop situats en el context que volia, parlem d’això, del “fang” que tots els bàndols aboquen envers els polítics de la resta de formacions. Hem llegit i escoltat que han fet i fan molt de soroll, s’han dit de tot: violència verbal, comportaments mafiosos, govern il·legítim, dictadura, extorsió, corrupció, clavegueres … arribats a aquest punt, si parlem de clavegueres, siguem seriosos i taxatius, no podem parlar de fang, hem de parlar de “femta”.

Recordem que la “femta” son excrements, son deposicions pels desaprofitaments que genera tot esser vivent, i en aquest cas tot i que sigui de paraula o de fets, acaben fent pudor, molta pudor i sovintegen les lesions socials que provoquen. El comportament de molts polítics i polítiques “xulescos” ells i elles, possiblement amb algun títol acadèmic tot i que no es garantia de res, actuen com a veritables creguts, fanfarrons, fantasmes, perdonavides i sobretot provocadors, ja que quan els veus en un plenari oficial, o quan es posen davant les càmeres i els micros, sembla que el que més els importa es perpetuar i millorar la seva posició personal, i massa sovint obliden allò pel que els hem “llogat” i es per gestionar i millorar la societat de tots plegats. I es quan els deixem parlar, quan a alguns electes els hi surt la veritable bestia política, i per la seva boca acompanyat dels seus fets, no deixen d’escampar “femta” no deixen d’escampar “merda” contra tots aquells que ells creuen que els hi poden fer una mica d’ombra. Tot i que sempre els que acabem patint una “sèpsia”, els que acabem patint una greu infecció que causa danys irreparables al teixit social, som tots nosaltres, els ciutadans. Imatge de geralt d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

El poble salva al poble

Es una frase que es va escoltar i llegir en pancartes en el context de les destrosses ocasionades per la DANA al País Valencià. Per situar-nos, d’entrada esmentar que es diu que una referencia a aquesta frase la va escriure el poeta Antonio Machado, en el decurs de la guerra civil, quan deia que “a Espanya el millor es el poble”

Dit això, sembla ser que al llarg dels anys, tothom ha volgut apropiar-se, a la seva manera, del significat del seu contingut, i s’ha passat d’un eslògan històric que es podria considerar més alineat amb l’esquerra política i els moviments socials, a que sigui utilitzat també per les organitzacions ultres dretanes.

Al llarg de tots aquest dies que han transcorregut des de la situació catastròfica provocada per la gota freda, hem assistit una vegada més a enfrontaments dialèctics, patètics, entre diverses formacions polítiques del país, sempre es qüestió de escopir exabruptes, escopir paraules bruscament i sense preàmbuls, amb la única finalitat de fer mal al contrincant, avui en dia s’ha posat de moda dir-ne “enfangar”, i no te cap més finalitat que fer quedar malament, encara que sigui amb mentides, als representants dels altres grups polítics, a veure si així uns poden guanyar quatre vots més mal contats i mal administrats.

El que si que vam veure, es que els primers dies la gent del País Valencià estava sola, uns pels altres ningú es va preocupar de res, llevat d’intentar “salvar el seu cul” i van començar les tasques de neteja i recuperació ells tots sols, encara que ràpidament s’hi van afegir voluntaris d’arreu per ajudar; i d’aquí la famosa frase de que únicament “el poble salva al poble”, els demes, tot aquest reguitzell de mal anomenats polítics patriotes, nomes volen sortir a la foto, però en aquesta ocasió, com en tantes altres, han sortit moguts, borrosos, enfangats … i ben pensat, si no ens serveixen per res, si en moments delicats, en moments importants, moments transcendentals no fan costat al poble, potser que els deixem en un costat i fem el nostre camí tots sols, potser que els deixem de votar, ni s’ho mereixen i massa sovint n’hi ha molts que l’únic que fan es posar entrebancs al poble, amb l’única finalitat d’intentar minvar la credibilitat dels que ells anomenen contrincants polítics, el problema es que aquest tipus de politiquets de joguina, els podem trobar a totes les tendències polítiques i socials. Apartem-los. Imatge de AllThingsCoastal a pixabay.

Publicat a

Parlem de la DANA

En els darrers dies, crec que ha sigut la paraula més utilitzada, temps enrere ho coneixíem com a «gota freda» i que usualment s’associava a grans inundacions, ara escoltem sempre DANA i que significa “Depressió Aïllada en Nivells Alts”.

Coneixem els efectes que ha provocat, morts, ferits, desapareguts, habitatges enderrocats, cotxes amuntegats, ferralla, brossa, fang …

Encara que això de fang també ho han utilitzat molt els polítics de tots colors, tot es culpa dels altres, ningú es responsabilitza de res, que si s’ha esperat massa per actuar, que si no s’han utilitzat tots els mitjans necessaris i disponibles, que si, que si … el tu més, o el tu pitjor.

Suposo que la gent que viu o vol tornar a viure a la zona, els que no han mort, no estan de romanços, no volen que nomes els hi vinguin amb culpabilitats polítiques, primer volen refer la seva vida, fins on sigui possible, n’hi ha que ja no podran refer-la, i per això amb tota correcció i sense voler ferir ningú, deixeu-me donar un doble significat a aquesta maleïda paraula, DANA, i després de donar-hi moltes voltes i buscar construccions gramaticals en base a aquestes sigles, i amb una certa coherència, expresso el que per a molts ciutadans d’aquest estat, i especialment pels del País Valencià, podria ser el resum de les actuacions dels polítics en general, sempre n’hi ha algun de “potable”, i es que en general son un grapat de “Deshonestos Agrupats Negligint amb els Afectats”.

I es que per molta xarrameca que facin, per moltes justificacions, en ocasions hilarants, que vulguin transmetre, ja ningú els creu, o si? hi ha un grapat de desaprensius que fan grupets més o menys nombrosos i estables, que amb la seva actitud i les seves actuacions o no actuacions, violenten, menystenen, desatenen, desdenyen als ciutadans afectats en aquesta ocasió per la DANA, però no oblidem que precisament en aquesta ocasió hi ha hagut morts, hi ha ciutadans que han perdut la vida. Alguns deien que ara no es moment de buscar culpables, ara es moment de treballar, i es cert, però també es cert que en moments com aquests, una cosa no impossibilita a l’altra, treballem, però dins d’aquestes tasques hi ha les de buscar supervivents, donar repòs als difunts, netejar, reconstruir, però també hi ha la de perseguir judicialment als responsables. Imatge de doosenwhacker a pixabay.

Publicat a

Refugi climàtic

Una combinació de paraules amb un significat prou conegut i assimilat a una realitat comuna, que cada dia veiem i notem que s’agreuja més.

Comencem pel principi, la gent, les persones, els humans fa anys que no mirem res de les conseqüències que pateix el nostre entorn, diguem-li natural, humà, o diguem-li genèricament flora i fauna, també hi estem inclosos, principalment per les accions induïdes per nomes uns quants, que busquen un benefici material a curt termini, i que signifiquen un enorme deteriorament, tan de la natura com de la vida en general, destrucció de ecosistemes, rius morts, boscos abandonats quan ja no cremats, aire contaminat i amb altes dosis de verí pels essers vius.

I tot plegat, possiblement influenciat també per les alteracions més o menys naturals que pot patir la terra i tot el sistema solar, ens esta portant a tenir cada dia o cada setmana o cada any, un entorn i unes possibilitats de vida que van minvant, cada dia es més difícil sobreviure en un món que no cuidem, en un món que destruïm, en un món que com sovint dic, no es nostre, ens l’han deixat, es dels nostres fills i nets, si es que hi poden arribar a sobreviure.

I ara, quan ho hem anat destruint tot, ara quan encara no hem fet res nomes que continuar degradant-ho tot, en lloc de agafar el problema de soca-rel i buscar solucions reals, que han de ser a costa de reconduir la nostra manera de viure, oblidant el consumisme esbojarrat i sense solta ni volta, retallant els beneficis materials de quatre auto escollits personatges  que viuen be amb el nostre esforç i patiment, combreguem amb una nova línia d’estratègia social, que no dic que no tinguem que aplicar, però que ens l’empassem sense qüestionar-nos res ni a ningú, es que no n’aprendrem mai.

Situem-nos on vulguem del nostre entorn més proper, en el fons suposem que es el més conegut per a nosaltres, i tot llegint a la premsa que les piscines publiques i privades es podran omplir si s’obren als ciutadans, i si tenen la consideració de refugi climàtic, pensem … el nostre poble, 9.100 habitants, capacitat de la piscina municipal, quan? un 3% de la població? un 4%?  es indiferent, es una quantitat irrisòria, i la resta de persones? i de l’altra 97% que en fem? on els fiquem?

La possibilitat d’afegir l’obertura de piscines privades a les publiques, jo no tinc piscina privada, no se si comporta algun avantatge, però si pot portar molts entrebancs i problemàtiques derivades del seu us, tothom ho te clar? tothom ho te assumit? Primer de tot, la seva utilització com a refugi climàtic serà gratuïta per el públic en general o es tindrà que pagar entrada o per dret d’us? estaran obligats a tenir socorristes? qui els pagarà? en cas d’algun accident, qui en serà el responsable? tindran que tenir espais d’ombres o tothom tindrà que estar-se sota un sol de quant? de 40 graus o més? tindran que tenir begudes perquè tots els assistents es puguin hidratar? de pagament o gratuïtes?

Tot el que sigui millorar la vida de les persones en general, tindra sempre el meu suport, però això d’obrir piscines amb un sol possiblement de més de 40 graus en el moment àlgid de la canícula estiuenca, no se si es la millor solució pel conjunt de la societat … i pensant, pensant i si obríssim més espais com la biblioteca i centres socials i culturals on a més de ser un refugi climàtic a raser del sol i amb climatització controlada i adequada, podríem dedicar les hores a entrenar i ampliar la comprensió lectora que tanta falta ens fa, segons els informes PISA dels darrers anys, devorant llibres en lloc de que el sol devori la nostra pell i la nostra salut? Imatge de elg21 a pixabay.

Publicat a

Aniversari de mentides

Avui, un dilluns com qualsevol dilluns, un dia feiner com qualsevol altra, un aniversari, vint anys dels atemptats de Madrid, vint anys de mentides.

Tot plegat possiblement va començar un any abans, el març del 2003, amb una imatge del que es va anomenar “el trio de les Açores” que a més del representant espanyol, hi havia l’americà, i l’anglès. Es curiós que vist en perspectiva, de tots tres l’únic que actualment es de la UE era el representant d’aquí, fet que empastifa el conglomerat del que significa aquesta anomenada Unió Europea i que no aporta res positiu a la nostra nació, al contrari.

Les mentides van començar un any abans, be les mentides sempre han existit, amb més o menys profunditat i amb més o menys conseqüències greus pels ciutadans; però reprenem el fil d’aquestes, el 2003 sembla ser, segons l’article de la Ser, que l’americà i els seus dos aliats l’anglès i l’europeu portaven mesos preparant l’opinió pública per a una invasió d’Irak, i ens van dir sense rubor que allà s’ocultava un arsenal d’armes químiques i biològiques. I ho van dir a la seu de l’ONU, on van sostenir amb proves falses una mentida, la de les armes de destrucció massiva.

I així arribem a l’any 2004, any de l’atemptat a Madrid, van morir quasi 200 persones, persones grans, joves, petites, quitxalla i el govern d’aquí tot i que es diu que a poc més de les 9 del mati ja hi havia fonaments per vincular l’autoria a grups amb components àrabs, continuaven dient que havien estat els etarres. De fet el més important no es qui ho va fer, no oblidem que es van assassinar a quasi 200 persones, i anímicament en van quedar milers de ferides, el més important es que tinguem la sensació de que en cap moment es va pensar en les víctimes, nomes es va pensar en com treure’n profit polític.

Més tard, a principis d’aquesta dècada, sentencies condemnatòries pel mateix partit, no per la mateixa gent, tot i que encara avui dia hi ha algun dels noms que sortia als famosos papers, que oficialment es desconeix qui carai era. Més mentides.

I ens hem de creure que en tota aquesta historia anomenada del procés, tota aquesta gent amb afinitats clares cap a aquestes formacions polítiques diuen la veritat? No podem acceptar que alguns continuen en la seva línia de mentides i manifestacions falses?

Tot i que vaig començar a escriure ahir, continuo avui dimarts perquè volia veure que en deia la premsa. Primer titular que llegeixo: L’11-M encara divideix els partits 20 anys després, nomes per això els partits implicats no poden continuar sent mereixedors de la nostra confiança, plegueu, marxeu, deixeu-nos d’enganyar i viure be a la nostra esquena.

La màxima autoritat del país va apel·lar a la veritat com a garant de la dignitat de les víctimes, i una dona que va perdre el seu marit, i va parlar en nom de les víctimes, deia a aquests polítics poca vergonyes que “Un govern ha de saber a qui fa costat, sense falsedats” tot lamentant també que en aquesta onomàstica no es pot oblidar que aquests fets, aquests crims han prescrit per sempre … es cert? vergonyós. Imatge de thedigitalartist a pixabay.

Publicat a

Aeroport del Prat

Fa temps que es parla d’ampliar l’aeroport de Barcelona, perquè en cas de no fer-ho tots plegats, els catalans i catalanes, ens quedarem despenjats del progres, diuen.

Val a dir que al llarg dels darrers temps, han sorgit un munt d’idees, algunes de les anomenades lluminoses, per fer realitat aquest preuat creixement de l’aeroport barceloní, preuat perquè ens portarà milers i milers de viatgers més, també ens portarà molta més contaminació, i per alguns grups reduïts milions i milions de beneficis econòmics.

S’ha parlat d’allargar una o més de les pistes actuals, construir-ne una de nova flotant dintre el mar i parale.la a la costa, i la darrera aportació es allargar la pista que voreja el mar en uns 800 metres aproximadament, i moltes d’aquestes ampliacions signifiquen sacrificar alguna de les zones protegides de la zona, la Ricarda i/o el Remolar. D’aquesta darrera proposta d’allargar la pista voramar, en destaca que les obres s’endinsarien en la zona de la Ricarda, i per protegir-la es proposa construir una estructura, que esquivaria la Llacuna protegida de 300 metres de llarg per 200 d’ample, mitjançant pilones, o sigui es pretén construir un sostre de 60.000 metres quadrats a una alçada mitjana d’uns 2 metres per sobre la llacuna.

Parem un moment i fem un intent d’imaginar-nos això: una llosa més gran que tot l’espai del Camp Nou, i si ho comparem amb el terreny de joc, serien l’equivalent a més de 8 terrenys de joc del camp del Barça. I amb aquest invent pretenen salvar la Ricarda, un invent que evitarà que la llum del sol, el reflex de la lluna i l’efecte beneficiós de la pluja arribin als aiguamolls, i amb això ens volen fer empassar que es preservaria la biodiversitat subaquàtica, la seva frase: “Es ara o mai, ens hi juguem el nostre futur”, o sigui preservar la biodiversitat de la zona tapant-la amb una llosa, ja nomes quedaria posar vidres als laterals i semblaria el bosc inundat del CosmoCaixa. Això es el que proposen? això es el que volem?

No soc ni biòleg, ni expert en biodiversitat, ni en geologia, ni en … be, hi podria posar totes les paraules que vulgueu, però com que desconec els estudis seriosos que se suposa que s’han fet i en els que es recolza aquesta proposta, d’entrada dubto de que persegueixi quelcom més enllà dels beneficis empresarials acotats a uns quants privilegiats, no se si s’ha valorat tot el que significa ampliar l’aeroport del Prat i conseqüentment ampliar el nombre d’avions, amb més contaminació, el nombre de viatgers, amb més contaminació, sense oblidar totes les complicacions presents i futures en tots els àmbits que significarà aquesta ampliació, i tot això sense exposar qui paga aquest sobre cost de contaminació d’ara, perquè el del futur el pagaran molt car els nostres fills i nets, i tot això si, com sempre fem quan volem justificar la destrucció de quelcom del nostre planeta, ho posem en un museu i així ja ens en podem recordar quan no sapiguem que era la llacuna i els aiguamolls de la Ricarda. Imatge de 12019 a pixabay.                                

Publicat a

Histories de destrucció

Aquests dies tinc l’oportunitat de col·laborar amb els organitzadors del Clam, 18è Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya, 18 edicions, es diu aviat però darrera hi ha la tasca d’un munt de persones que han fet i fan possible aquesta fita.

Quan escric això, s’han fet dues sessions a Sant Fruitós, la primera va ser la projecció de la pel·lícula “La madre y la puta” director y guionista Juan Eustache, de l’any 1973 en francès (VOSE), amb una durada de 217 minuts. A la presentació de la pel·lícula per part de l’organització, es diu que fa poques setmanes aquest film era un autèntic èxit de recaptació a París. Per què? Doncs perquè és una brillantíssima reflexió sobre les relacions entre els sexes.

A mi però, m’agradaria parlar una mica més de la segona sessió, amb la proposta de “The Natural History of Destruction” un documental, que en la seva presentació, ja ens fa pensar: “És moralment acceptable utilitzar població civil amb propòsits bèl·lics?” , “Pot justificar-se la destrucció massiva per un ideal ‘moralment’ superior?” Aquestes son les preguntes que es fa el providencial cineasta Sergei Loznitsa (Donbass) en aquest documental que glaça la sang per la seva descripció del que va passar fa 80 anys a Alemanya. La comparació amb la nostra contemporaneïtat és tremendament oportuna. Secció oficial (fora de competició) del Festival de Canes 2022.

El documental ens fa viure un intens bombardeig de nit, tot son resplendors, tot son llums, suposo que qui filmava veia un quadre dantesc sota els seus peus, no se si en algun moment es plantejava la realitat del que estava succeint o es limitava a contemplar-ho com un espectador immutable als efectes devastadors de les bombes.

Després es feia una “visita” a les fabriques d’armes i avions que ambdós bàndols tenien en ple funcionament, jo diria que treballaven amb tota la intensitat possible, per aconseguir el major nombre d’armes i com mes mortíferes millor. I mentrestant es tractava d’animar a les treballadores i treballadors de les fabriques, amb grandiloqüents discursos o amb vetllades musicals a les mateixes fabriques.

Tot seguit es podia veure com carregaven les bombes als avions, i tot cofois filmaven con s’enlairaven aquests monstres de ferro que sortien per sembrar la mort i el terror des del cel. També ho filmaven, però suposo que ningú reflexionava envers el que significava tot aquest desplegament bèl·lic, posteriorment es veia un terrorífic joc de bombes i explosions que deixaven el terra ple de grans columnes de foc i de fum.

Finalment imatges del resultat de tota aquesta gran obra humana, esperpèntica i dantesca, un resultat de destrucció, terror, mort, soledat … ciutats senceres destruïdes, enderrocades, i llargues cues de gent sense rumb, quasi sense res, això si encara tenien un alè de vida, i que tots els que estaven escampats pel terra dels carrers ja havien perdut.

Han passat més de vuitanta anys, i tot segueix igual, que n’esperem els ciutadans dels que fan negoci amb les guerres? que les acabin, que posin fi als seus beneficis? i si obrim els ulls d’una vegada? Imatge de konstantin rotkevich en Pixabay