Etiqueta: Dependència

Publicat a

Converses amb la IA – 3 – Situació de les residències per a gent gran al Bages

La situació residencial de la gent gran al Bages es pot considerar acceptable en estructura, però insuficient davant les necessitats actuals i, sobretot, les futures. El problema no és només el nombre de places disponibles, sinó si el conjunt del sistema està preparat per atendre persones que arriben a la residència amb més edat, més dependència i problemes de salut més complexos.

Actualment, el Bages disposa d’una xarxa de residències, centres de dia i altres serveis, però existeix un dèficit important de places públiques. Segons el Consell Comarcal, la cobertura residencial global és d’aproximadament 5,6 places per cada 100 persones de més de 65 anys, i només una part reduïda de les places són públiques. Això fa que l’accés depengui sovint de la situació econòmica de les famílies i que les persones amb dependència puguin haver d’esperar molt temps per accedir a una plaça pública o concertada.

Un altre problema són les llistes d’espera, que poden arribar a ser d’un o dos anys, especialment per a determinats serveis. Això és especialment preocupant perquè moltes persones no entren a una residència quan encara tenen una dependència moderada, sinó quan la situació familiar o sanitària ja no permet continuar a casa.

També cal tenir en compte que la necessitat residencial està canviant. En els pròxims anys és previsible que augmenti el nombre de persones molt grans, amb dependències més elevades, demències, pluripatologies i necessitats d’atenció continuada. Per tant, construir més places, per si sol, no solucionarà el problema.

El Bages necessita avançar cap a un sistema continu d’atenció a la vellesa: facilitar que les persones puguin continuar vivint a casa quan sigui possible, reforçar l’atenció domiciliària, la teleassistència i els centres de dia, disposar d’habitatges adaptats i, quan sigui necessari, oferir residències amb suficient personal i especialització.

També és important millorar la coordinació entre serveis socials i sanitaris, especialment en els casos de demència, problemes de salut mental o grans dependències. El mateix Pla d’Envelliment Actiu del Bages 2024-2027 identifica aquestes mancances i planteja reforçar recursos, transport, professionals i coordinació.

En resum: el Bages disposa d’una base residencial important, però no sembla prou preparat per absorbir l’augment de demanda que comportarà l’envelliment de la població. El principal repte no és simplement tenir més residències, sinó aconseguir més places públiques, menys espera, més especialització i un sistema de cures que permeti passar de l’atenció domiciliària a la residencial segons les necessitats de cada persona. La conversa s’ha generat amb IA de Chat GPT i la imatge amb IA de Gemini.

Publicat a

Dependència

Llegia un article d’en Mayte Rius a la secció de societat de La Vanguardia on parla del cost econòmic que significa cuidar els pares, i on es quantifica el temps que s’hi dedica i que lògicament ens porta a quantificar-ho també econòmicament.

S’ha fet un estudi on es diu que cuidar una persona adulta, gran, dependent, requereix una mitjana de 9,6 hores diàries, 67,2 hores setmanals, 288 hores mensuals amb un total de un xic més de 3.500 hores anuals, i si aquestes hores es tinguessin que remunerar a 14,11 euros hora bruts, tal i com estableix el conveni dels serveis d’atenció domiciliaria del 2022, tindríem una xifra a l’entorn dels 4.100 euros mensuals.

Això seria el salari que tindrien que cobrar, presumptament i majoritàriament totes les filles i fills que cuiden els seus pares, l’estudi també ens diu que estadísticament el 60% de les persones que fan de cuidadores son dones.

Tenia curiositat per veure qui liderava aquest projecte i em vaig posar a buscar qui eren els promotors de l’estudi. L’Observatori Dona, Empresa i Economia (ODEE), la seva web diu que és un fòrum de reflexió, estudi i propostes amb l’objectiu de posar en valor a la dona professional, emprenedora i empresària en el món econòmic actual; la Cambra de Barcelona una corporació de dret públic que presta serveis a les empreses, contribuint a la regeneració del teixit econòmic i la creació d’ocupació, amb el suport del projecte Aliura portal de referència sobre la dependència per acompanyar a les persones grans i les seves famílies en totes les fases d’aquest procés, que és una iniciativa de Suara, una cooperativa catalana amb més de 40 anys d’experiència en el sector de la cura de persones grans i dependents i que ofereix un ventall d’opcions per a donar resposta a les necessitats de les persones.

Després de llegir l’article, un munt de dubtes bullen dintre el meu cap, aquest cost o aquest salari qui l’ha de pagar? perquè per exemple les ajudes pels fills les podem denominar com a minses, això quan arriben; si aquests fills requereixen un complement econòmic per la seva situació particular, la diferencia entre costos i percepcions publiques encara augmenta més, per això en el cas del grans, dels avis, qui ho pagarà? o es perquè ens comencem a acostumar que els serveis que pagarem les famílies per la cura dels pares, si es que ho necessitem a casa o en una residencia, augmentaran en percentatges importants i possiblement no assumibles per les famílies?

Em sembla molt be quantificar el temps i els costos, he trobat curiosa la denominació que es fa de les persones que es poden trobar atrapades entre l’atenció als fills i als pares, se’ls considera la generació sandvitx, a qui aquesta tasca els ha impactat negativament en la seva salut, cansament i/o depressió, que sovint acaba en tractament mèdic; com deia esta be quantificar, però i tot això de la conciliació familiar, els permisos laborals, la formació professional, les polítiques socials i molt important les ajudes publiques, qui ho pagarà? o nomes tindran aquests drets les persones benestants? Imatge generada per AI de beasternchen a pixabay.

Publicat a

Les residencies

Tot i que ja n’havia parlat anteriorment a assistència a la tercera edat aquests darrers dies llegia un article, publicat fa aproximadament un any pel diari ARA, periodisme d’investigació, sota l’epígraf “Trencar el silenci per despertar canvis” es tracta, segons explica el mateix diari, d’il·luminar temes que la voràgine de l’actualitat pot deixar a l’ombra, i entre tots s’han destapat realitats que no haurien d’existir, realitats que no haurien vist la llum sense la valentia de moltes persones que s’han atrevit a denunciar, a fer un pas tan difícil i important.

Es un treball de Monica Bernabé que m’ha frapat, m’ha arriba’t endins, no tan pel fet de que desconegués el que passa en algunes residencies d’avis, que per un lloc o altre t’arriben queixes particulars de coneguts o familiars, si no pel fet de llegir allò del que un ha sentit a parlar i li costa acceptar que pugui ser realitat. També hi ha ajudat el titular “Així és un geriàtric per dins: Les famílies no saben ni la meitat del que passa aquí”

A veure, vagi per endavant que en aquest treball d’investigació, jo en cap moment he vist que faci esment a maltractament físic, en realitat de cap tipus de maltractament voluntari pel desig de fer mal gratuïtament, però es que hi pot haver i presumptament hi ha una deixadesa, encara que ben pensat el que hi ha es una manca de recursos, també econòmics, però sobretot manca dels recursos humans necessaris per una correcta gestió humana de determinades residencies.

Amb tot això exposat en el contingut del treball en qüestió, se’m plantegen diversos interrogants, anem per parts. Primera, es qüestió de diners? possiblement, però com es que hi ha tantes places en residencies gestionades pel capital privat? llegia al treball que el preu de la plaça concertada al País Basc era d’un 65% superior al que paga el govern català, es cert això? ens ho han d’explicar molt i molt be com es que a Euskadi poden pagar un preu tan alt en comparació amb Catalunya. Segona, segons el treball d’investigació allà el 75% de les habitacions de les residències han de ser individuals i els centres no poden tenir més de 150 places, a Catalunya els dormitoris per a una sola persona són una excepció i la residència més gran te el doble de places.

Dades que aporta l’estudi, diu que quasi el 60% de les places. les ocupen persones amb un grau de dependència 2, que necessiten ajuda per fer activitats bàsiques com menjar o anar al lavabo. El 41% té un grau de dependència 3, és a dir, requereixen la presència contínua d’un cuidador. El personal laboral, diu l’estudi, que tenen uns sous baixos i uns horaris que dificulten qualsevol conciliació familiar fan que l’absentisme laboral sigui habitual.

Llegeixo al treball que la normativa actual estableix que hi ha d’haver 25 auxiliars de geriatria per cada 100 ancians amb un grau de dependència 2, no tots treballen de forma simultània, es reparteixent en els diferents torns de la jornada, el resultat es que cada cuidador es fa càrrec, com a mínim, d’una desena de persones, i a la nit? a la nit la ràtio encara és inferior: la normativa diu que n’hi ha prou amb 3 auxiliars per a 150 ancians.

El treball de recerca es més extens, i explica moltes diguem-ne curiositats que si son certes, algú ha de donar explicacions, possiblement algú ha de dimitir i possiblement a algú el tindrien que investigar.

Per acabar avui, diuen que el 65% de les residències de Catalunya són privades i moltes de les públiques també les gestionen empreses privades. I als altres països? a França el 52% de les residències són de gestió pública, a Suècia el 83%, segons un estudi realitzat el 2020. Com esta actualment la situació de les residencies al nostre petit país? i al nostre poble? no dic que incompleixin res, però l’actual normativa es suficient? Imatge de geralt generada amb AI a Pixabay.

Publicat a

Assistència a la tercera edat

El tema del dia a el Periódico, hi ha un procés d’acreditació dels serveis socials iniciat per la Generalitat, que afecta a geriàtrics, residencies de discapacitat i centres de menors, que s’han de sotmetre a aquest procés per poder continuar prestant serveis públics a Catalunya.

No ens perdem, es tracta de complir una normativa regulada per un decret del 2015, que en principi deixava exempts als centres ja existents. En el decurs d’aquest temps els que han volgut presentar-se a adjudicacions publiques ja han tingut que adaptar-se a aquesta norma, i la resta  mai van pensar que també els hi tocaria complir aquesta normativa, però ara ho han de fer i es queixen que nomes han tingut tres setmanes per fer els tràmits corresponents, recordin tots que parlem d’un decret del 2015 … tres setmanes diuen?

Arribats aquí, sorgeixen molts dubtes, el primer local, en quina situació es troba la residencia del nostre poble? esta totalment adaptada al que diu aquest Decret, compleix totes les normatives?

Segon dubte, genèric, perquè han deixat passar 10 anys per exigir l’aplicació d’aquest decret? ara tot son atacs creuats, a veure de qui es culpa que les coses no estiguin be del tot, recordem que entremig hi va haver una pandèmia que segons el periodista Joan Guix al seu article de la mateixa capçalera, va posar de manifest que possiblement, la infraestructura dirigida a l’atenció de la dependència a Catalunya patia de problemes estructurals i d’altra mena força importants, i que cal que les autoritats controlin que aquests centres complexin amb els criteris establerts.

El més preocupant es que, segons el rotatiu, el mateix Conseller digui que tinguem milers de places residencials que no saben si compleixen la normativa. Encara que també es molt preocupant el que es reflecteix al diari que presumptament diu algun representant de les petites i mitjanes residencies, i es que el govern nomes vol macrocentres en mans de fons d’inversió.

Jo no se qui te la raó, possiblement com sempre passa, la raó o no la te ningú o la tenen totes les parts, però jo com a un dels possibles futurs usuaris d’aquests establiments, no les tinc totes, no em convencen i per molt que tots hi diguin la seva, la pregunta que fa la intervenció de la Sindicatura de Greuges, de moment queda sense resposta: que passarà amb aquelles persones que esperaven entrar en una residencia i no podran?

El que si sabem es que amb motiu de la covid a les residencies geriàtriques hi van haver molts morts, el que si saben es que d’algunes residencies els usuaris i/o els seus familiars n’estan queixosos, el que si sabem es que algunes residencies les han sancionat per no complir correctament amb la normativa establerta i el que si sabem es que les direccions de les residencies es queixen de la Generalitat, i el que si sabem es que els perjudicats son els avis i les avies, o els menors, tots els usuaris d’aquests establiments.

Tots plegats hem d’exigir als responsables de cada un dels nivells, dels departaments, de les empreses que desenvolupen la seva activitat en aquest sector, que compleixin la normativa que toca complir, com hem de fer tots els mortals, i que si no ho fan, que actuï qui li toqui per preservar i garantir un servei decent, correcte i just a tots els usuaris. Si no fan això, no ens serveixen per res als ciutadans. Si no fan el que han de fer, pleguin. Imatge de Daniel_Nebreda a Pixabay.

Publicat a

Plantilles als geriàtrics

Sempre hi ha on escollir, però aquest titular d’avui es dels mes vergonyosos que es poden llegir. Hi ha en algun lloc, suposadament, un consell territorial de serveis socials que, suposadament, ha de vetllar per tal de que el sistema per a l’autonomia i atenció a la dependència funcioni, i que d’entrada ha de ser el «conjunt de principis, normes, institucions i prestacions» per a atendre a les persones en situació de dependència funcional al país, establert per la Llei de dependència. Integra de manera coordinada centres i serveis tant públic com privats per a la finalitat del sistema, i els òrgans consultius del SAAD són: el comitè consultiu, el consell estatal de persones majors, el consell nacional de la discapacitat, el consell estatal d’organitzacions no governamentals d’acció social.

Dit tot això, a la premsa d’avui llegia el titular que les plantilles de tres auxiliars per 200 pacients, perpetuen les subjeccions als geriàtrics, i un subtitular de que una dona mor asfixiada amb la cinta que la tenia lligada al llit. I tot seguit s’explica el perquè d’aquest tipus d’accions.

Accions que el mateix article diu que vulneren el principi basic de qualsevol persona, el de la llibertat. Vas llegint i es clar a un li costa d’entendre que avui en dia encara per tal de que les persones grans no es moguin les lliguen, i davant la impossibilitat de canviar-los quan toca els hi posen bolquers, i el més greu no es que ho faci esporàdicament alguna de les persones que hi treballen, que podríem pensar que te poca acreditació professional, no, el més greu es que ho tenen que fer perquè, suposadament, no hi ha prou personal per atendre als interns.Ja se que els equips directius de les residencies, suposadament, compleixen amb els requisits establerts per les autoritats “competents”, i això vol dir que si es produeixen aquests fets que podríem considerar delictius, penseu per un moment que dirien les autoritats “competents” i que passaria si trobessin un avi lligat a casa seva perquè els seus familiars al·leguen que no el poden atendre, com deia si es produeixen aquests fets que podríem considerar delictius a qui tenim que donar la culpa? als legisladors? com sempre darrera moltes diguem-ne errades per no dir faltes greus o delictes d’aquets tipus, hi ha l’errònia o manca de legislació necessària per tal de vetllar per les persones. Si la nostra societat creu que han d’existir les residencies geriàtriques, endavant que existeixin, però com a refugi per a les persones vulnerables, no nomes com a negoci per uns quants, i que lògicament a qui li toqui fer-ho, que vetlli perquè això sigui així, i en els casos en que es puguin produir desequilibris de qualsevol tipus, que actuïn amb la contundència que sigui necessària; si hi ha una norma equivocada que la rectifiquin, i si hi ha alguna persona equivocada o amb decisions equivocades, o be l’acomiaden o be, si es un fet greu i reiteratiu, a més d’expulsar-la del sistema, que la jutgin amb les conseqüències penals que corresponguin. Els ciutadans ens hem d’acostumar a exigir serietat i professionalitat als nostres polítics, no nomes “postureig” “ego inflat” i “ganes de “lluir”, imatge de congerdesing a pixabay.