Avui llegia al diari Ara un article de l’Alba Alfageme titulat: Exhibir la ‘meva’ dona on fa una repassada a un fet ocorregut, si més no conegut els darrers dies, es tracta d’un grup a les xarxes, un més, on una colla d’individus, un quadrilla d’homenots, compartien fotografies de les seves parelles en diferents moments de la seva vida quotidiana i en diferents situacions, penseu el que vulgueu i segur que us quedareu curtes i curts. La periodista ens enfronta a una realitat concisa i del tot transparent “ningú t’ha demanat permís per utilitzar la teva imatge, ni el teu cos, ni a tu com si t’haguessin exposat en un mercat” es trist i dur assumir que “aquell amb qui fa anys que comparteixes vida i en qui confiaves ha decidit mostrar-te al món a través d’una plataforma carregada de comentaris sexualitzats i denigrants”.
Estic totalment d’acord amb el que diu l’Alba Alfagema, però m’agradaria anar una mica més enllà, a l’article ens parla d’uns fets contextualitzats en el món del “masclisme” i tot i assumir-ho i combregar-hi al 100%, com deia m’agradaria anar una mica més enllà, i si, es cert, en el petit mon del nucli d’una diguem-ne família, més o menys estructurada, es produeixen uns fets, uns actes com els podem anomenar, vandàlics? monstruosos? diabòlics? es igual el nom, el fet es que es produeixen actes que son amagats a la resta de la família i del veïnatge, també pot ser que en ocasions molts fem els ulls clucs a determinades senyals d’alarma, i que deixen a una part de la raça humana, en aquesta ocasió els masclistes, com a energúmens i criminals, no tanquem els ulls, pensem que son fets que ens converteixen o ens retraten com animalots, com a essers infernals i malèfics.
Em repeteixo, però m’agradaria fer extensiva aquesta queixa, a més dels masclistes amb actes tan recriminables i punibles com aquests, per exemple als pederastes que es diu que tot i els escàndols de les darreres èpoques, la major part de les agressions es produeixen a l’entorn familiar, o als que un context de feina o d’oci o de qualsevol tipus com per exemple el de la mili o el de residencies de col·legis o de gent gran, i que sovint s’han denunciat en reportatges periodístics, es tracta d’identificar a aquests individus i sense menystenir els cassos denunciats en aquest article en qüestió, fem sortir de l’armari als bretols, als bandarres, en definitiva fem sortir de l’armari als delinqüents.
Crec que tenen un tret en comú i es que això els fa sentir-se poderosos, creure’s amb el dret d’estar per sobre del be i del mal, i ni es volen qüestionar si aquests actes son idonis, son correctes, son cívicament i socialment acceptables e innocus, nomes es tracta de fer el que volen sense mirar les conseqüències, total no els afecten a ells, però si que els retraten com son, i aquest retrat es el que tindríem que difondre tota la societat en ple, son individus que no han de tenir el dret a viure entre nosaltres, com els apartem es cosa de tots, no nomes de les víctimes. Imatge de StockSnap d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.
