Blanquejar

Fa pocs dies deia que havia vist i llegit un article de l’Évole a la premsa. Parlava de la mala utilització de la paraula blanquejar. Com sempre vaig a buscar el seu significat, i als diccionaris diguem-ne “oficials” la major part de referencies parlen del fet de donar o tornar el color blanc a una peça de roba, o a una paret o a qualsevol material en el que puguem pensar, ambdues fan una única referencia a una altra qüestió, que es la de “legalitzar” o “ajustar a la legalitat fiscal el diner negre” però a l’article esmentat el significat, es el que tots entenem quan avui dia es parla d’aquestes qüestions, i es el fet de “fer quedar be” a persones o grups, siguin polítics o que vulgui assolir qualsevol altra finalitat, amb escrits, imatges o altres creacions digitals.

L’Évole no necessita que ningú el defensi, ja es prou grandet i amb molta “mili” per defensar-se tot sol, i menys un senzill jubilat com soc jo, però si que també hi puc dir la meva, com sempre faig. Entenc que ell fa uns reportatges, que com a bon professional que es, el que busca es un bon producte final al que tingui accés tot tipus de públic. Es cert que segons el reportatge, segons el tema, segons l’entrevistat, pot ser més elogiat o criticat per uns o altres, però aquesta es la qüestió, fa un programa, presenta uns fets, unes interpretacions de la vida segons el protagonista i a partir d’aquí cada un dels que visionem el reportatge n’hem de treure les nostres pròpies conclusions. Si ho aconsegueix, això es la “mare dels ous”, perquè al cap i a la fi som nosaltres, el públic, els que en base al que ens ensenya l’Èvole, hem de posicionar-nos i jutjar, amb la nostra pròpia ment, a l’individu i els esdeveniments en el context del moment en que van succeir.

Ell ha fet reportatges de tot tipus, molts som d’aquella època de la que ell parla com dels seus inicis, som de recordar els atemptats i assassinats de l’Hipercor, de recordar els atemptats i assassinats de Vic, però cal transmetre als joves d’avui dia, cal que descobreixin que no fa tant a Espanya podia esclatar un cotxe bomba en l’aparcament d’un súper, o en una casa caserna, o li podien etzibar un tret al clatell a un regidor d’un poble qualsevol, i saber qui es aquell que darrerament n’han corejat el seu nom sense saber qui era. Jo m’apunto a les preguntes de l’Èvole, de veritat això és blanquejar? encara estem així? escoltem i mirem els fets succeïts presentats pel periodista, i jutgem als seus protagonistes, potser actualment sense odi, però si sense pietat, al cap i a la fi, com sempre, totes les èpoques tenen histories fosques. Imatge de thepixelman a pixabay.

Condemna exemplar

Avui, al llegir la premsa, he trobat aquest titular: condemna exemplar per a l’exministre francès d’Hisenda que va defraudar; i tot el meu cap s’ha omplert de pensaments comparatius amb la política del nostre país, i aquí quan parlo de país, posem les fronteres on vulguem. En el cas de França, l’home en qüestió, va ser ministre del pressupost (2012-2013) del primer govern de Françoise Hollande, i entre les seves tasques hi havia la de “vetllar pels comptes de la nació i lluitar contra l’evasió fiscal”, i aquest bon patriota, crec que es diu Jérôme, diuen que va ocultar en paradisos fiscals milions d’euros durant uns quants anys. En veure que li descobrien tot el seu embolic, primer ho va negar tot, amb això si que va fer el mateix que els polítics d’aquí, i després va explicar una història que involucrava a un difunt, com aquí també, i ara, tot i que es preveu que recorri la sentència, l’han condemnat a tres anys de presó sense possibilitat de reducció de pena. Tota aquesta història va començar amb una denúncia periodística el desembre de 2012, i ara després de quatre anys, es coneix la sentència; al nostre país, quants anys fa que es coneixen molts dels casos de corrupció? El fiscal francès, segons la premsa, demanava set anys de presó, finalment ha quedat en tres, i li deia: “vostè ha traït la seva educació, el deure ciutadà, la confiança dels electors i sobretot les institucions republicanes” afegint que: “aquesta sala imparteix cada dia sentències de presó ferma per robatori, potser ha de ser més suau la repressió de la delinqüència financera?” Malauradament, encara podem pensar allò de que Europa comença als Pirineus; aquí tenim casos que fa tants anys que li donen voltes, que és molt possible que alguns dels suposats delictes prescriguin, si és que ja no ho han fet, i no passa res, tots tranquil·lets, que els ciutadans callem. A França, es calcula que la evasió fiscal, li costa entre 60.000 i 80.000 milions d’euros, al nostre país, hi ha estudis que situen el cost anual en una quantitat propera als 90.000 milions d’euros; no cal donar més dades numèriques, no? A més, a les noticies del nostre país també es pot llegir amb indignació, que es demanen penes més baixes per haver tornat els diners gastats possiblement indegudament, això és vergonyós, es tracta de malbaratar un munt de diners, nostres dels ciutadans, i si els enxampen, es tracta de dir que no sabien que en feien mal ús, que ja els tornaran i que, al cap i a la fi, com que ells en el fons actuaven de bona fe, no els tindríem pas que castigar. Crec que és tan fàcil com rellegir la frase que va dir fiscal francès: “vostès ha traït la confiança dels electors i sobretot han traït les institucions del país”. Montpeità 1347