Etiqueta: Cultura

Publicat a

Que tenen les Fundacions

Si, m’ho pregunto sovint, quin atractiu tenen les Fundacions per a els partits polítics, perquè molts, la majoria, principalment els més grans oficialment en tenen com a mínim una, també podríem valorar les que tot i no ser directament del partit, si que estan sota la tutela o direcció d’algun mandatari, present o passat, de la formació en qüestió.

He buscat a les xarxes hi ha trobat algunes Fundacions que els mitjans diuen que estan relacionades amb partits polítics, no se si hi ha algun error o m’he deixat alguna entitat pel camí, però es que n’hi ha tantes que també podria ser, podeu trobar informació a l’article publicat per el Economista amb el titular “els partits polítics disposen de més d’una trentena de fundacions per gestionar el seu patrimoni” o també un de el Debate que diu “el Govern amplia la llei de transparència a les fundacions dels partits” comencem: Fundación Proyecto Reformismo 21, Fundación Pablo Iglesias, Fundación para el Anàlisis y los Estudio Sociales (FAES), Fundación Disenso, Fundación Ideas para el Progreso, Fundación Popular de Estudios Vascos, Fundación Sabino Arana, Fundación Eduardo Obregón, Fundación de Estudios Críticos i per acabar aquesta llista possiblement incompleta hi afegeixo les recentment activades Fundación Atenea o també Fundem la Republica , tot i que encara hi havia més d’una dotzena d’altres fundacions y associacions que sembla ser que no tenien activitat en els darrers anys, algunes de les quals estan en procés de dissolució o extinció.

Les raons per fer una Fundació poden ser diversos, he trobat que un motiu podria ser controlar i supervisar l’activitat de les seves entitats vinculades, assegurant-se així que es duguin a terme els seus fins fundacionals propis i que no s’utilitzin per a altres finalitats, també sembla ser que podria servir per a gestionar recursos i béns immobles o altres recursos per a la formació; altres diuen obertament que es per ajudar al canvi i aquest canvi passa per una entesa entre la primera i la tercera força política del país, s’han d’acabar les hostilitats entre aquells que estan cridats a formar un nou govern.

D’entrada caldria entendre que es i quina finalitat ha de tenir una fundació, buscant per les xarxes he trobat definicions a tort i a dret, una diu que és una entitat constituïda sense afany de lucre per gestionar i canalitzar recursos cap a una causa específica. El seu principal objectiu és el bé públic, abastant àrees com l’educació, la salut, el medi ambient o la cultura. Si volem acceptar aquesta definició, sense afany de lucre, pel be públic, educació, salut, medi ambient, cultura … que coi fa necessària una Fundació per un partit polític? els partits polítics no han de ser precisament els gestors de totes aquestes àrees? es tracta de marcar la línia a seguir pels seus fidels? es tracta d’allò que se’n diu adoctrinar a la societat en benefici del partit al que estan més o menys vinculades? sense oblidar que seria interessantíssim conèixer com es financen aquestes fundacions? no se on he llegit quelcom de transparència, ho compleixen totes aquestes Fundacions i tots els partits polítics? i els dirigents més enllà de qualsevol qualificació humana ho compleixen també? Imatge de geralt  d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Un carnet amb punts pels polítics

Un titular de CatalunyaPress del periodista Felip Querol crida l’atenció “Feijóo proposa un visat migratori per punts que premiï la integració i vinculi les ajudes a l’ocupació” on ens explica que presenten els populars per tractar la qüestió de la immigració.

Diuen que ha de prioritzar els coneixements culturals, suposo que d’Espanya perquè en el cas de Catalunya no recordo pas que demanin de prioritzar-los, també que els nouvinguts tinguin una capacitat d’integració i ocupació en sectors amb dèficit laboral, o sigui les feines que els d’aquí no volem fer, i que curiosament acostumen a ser les que tenen els salaris més precaris, i sobretot que les possibles ajudes estiguin lligades a la cerca activa de treball.

Si ens centrem en els polítics, proposo crear un carnet amb punts també per ells, tindria que prioritzar coneixements culturals, no titulitis, coneixements culturals reals, que a més a més tinguin una capacitat d’integració total amb la població, no nomes es tracta de pagar-los el “bocata” i el bus per anar a mítings i fer-los de claca; tambe que estiguessin predisposats a ocupar llocs de treball on hi ha dèficit laboral, no se, per exemple a ensenyament hi ha dèficit, a sanitat hi ha dèficit … per parlar nomes d’un parell d’exemples, i a més que les seves remuneracions estiguessin lligades a la productivitat positiva envers la societat.

Segons l’article també diuen que “si els països d’origen ens ajuden a posar ordre, seran recompensats. I si els països d’origen incentiven el desordre, evidentment no, i no tindran visat les persones que vinguin dels països que no es comprometin a mantenir l’ordre» aquí podríem continuar fent paral·lelismes amb el sector econòmic dels polítics, però clar, qui ens ha d’ajudar als ciutadans a posar ordre en el col·lectiu dels polítics? ells? no, segur que no i com podríem desincentivar-los perquè deixessin de nodrir al país de politiquets de joguina, altrament dits personatges poc productius?

El periodista continua tot dient que “Feijóo ha resumit la seva proposta en tres pilars: contribució, integració i ordre. Han de contribuir al desenvolupament del país, integrant-se culturalment, complint les seves obligacions, alhora que es protegeixen els drets dels qui ja formen part d’Espanya”, home, si la totalitat dels polítics espanyols, els del govern i els de la oposició, complissin amb aquest tres pilars, contribució, integració i ordre, tot plegat serien figues d’un altre paner o un altre gall ens cantaria.

També ha assegurat que necessitem un marc migratori clar, que ordeni l’arribada de persones i vinculi les ajudes a la integració i al treball «tots els drets per als qui treballen davant els qui venen a viure dels qui treballen» potser es tan fàcil com que ells mateixos s’apliquin aquests criteris. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Cultura i prostitució

Llegia avui un article de Laura López Rigo publicat al diari ARA que sota el titular de “Vox compara les ajudes al català amb el fet de gastar doblers en putes i cocaïna» ens explica com pensa i com actua l’extrema dreta mallorquina al considerar que les ajudes al català, com a llengua, son com «un paquet de rebaixes per als que volen destruir Espanya amb doblers públics»

Al Consell de Mallorca es van votar per enguany, les ajudes a les associacions i entitats que defensen el català, tots els grups polítics hi van votar a favor a excepció del partit catalogat com a extrema dreta, posant en boca del seu portaveu, que això es “permetre un apartheid lingüístic” i que no deixa de ser una immoralitat, “és tan immoral que el PSOE gasti doblers en putes i cocaïna com que vostès votin a favor d’aquestes subvencions”.

No se si aquesta afirmació de com gasten els diners els socialistes, esta verificada o no, en el cas de fos certa, ja tarden els de Vox a posar denuncies, o es que no en tenen probes, i tot plegat no deixa de ser una nova acusació sense fonament i no se si una falsedat; i si no es certa, ja tarden els fiscals i jutges a imputar al portaveu aquest per fer acusacions falses, encara que això es porti molt avui dia.

Ara be, al marge d’aquesta qüestionable afirmació, el fet de menysprear una llengua, la nostra llengua, amb la finalitat d’aixafar una cultura, una gent que s’atreveix, ens atrevim a portar-los la contraria, ja diu quin tipus de personatges son, personatges que com a norma ja tindrien que estar vetats i ser expulsats de qualsevol tasca, organització i càrrec social i públic, son personatges que, tot i no existir ja tarden a crear-los especialment per a ells, es tindrien que portar i tancar en una especia de CIE, si un d’aquest centres que els extremistes veuen amb bons ulls quan son pels altres, es tractaria d’un Centre d’Internament per a Extremistes, encara que ben pensat es igual de quina ma son, possiblement es podrien anomenar CIP Centre d’Internament per a Polítics, n’hi podrien tancar a molts siguin del color que siguin, això si, després llençar la clau al riu o al mar perquè no en poguessin sortir mai més i potser les noves generacions de polítics s’ho pensarien dues vegades abans de fer barrabassades i “putejar” contínuament als ciutadans, que al cap i a la fi som les persones que d’entrada els hi fem confiança perquè gestionin els nostres diners i la nostra societat, i ja son molts, massa, els que traeixen aquesta confiança. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Sonoritat, soroll o terrabastall

Llegia ahir a el Periódico un article del periodista Jordi Bianciotto que parla de la musica, de soroll i de silenci, crec que molt encertat, per reflexionar envers l’equilibri entre el descans i els drets culturals. No penso pas criticar res del que diu, tot plegat a mi m’ha fet reflexionar, m’ha fet pensar en el tipus de vida que m’agradaria gaudir, quin entorn ciutadà i social, acústicament parlant, es el que jo voldria, però i la resta de persones, que volen?

Mirem el punt de vista dels promotors, managers i gestors culturals envers un projecte de decret en el que esta treballant la Generalitat, es queixen de que en aquest projecte no es doni un tracte distintiu i protegit al concert enfront del terrabastall del trànsit o del trepant en una obra.

A veure, des del meu punt de vista, en ocasions sembla que es barregen conceptes, no se si voluntària o involuntàriament, no cal defensar la cultura dient que hi ha alguns concerts que son d’origen medieval, comparar el volum d’un esdeveniment musical nocturn amb el d’una moto, o utilitzar determinades paraules per fer èmfasi en una direcció o en una altra.

Quan parlem d’esdeveniments musicals amb un origen medieval, no oblidem que en aquell moment l’amplificació acústica, tècnicament parlant, era nul.la, i avui en dia endollen uns aparells que transmeten acústicament fins a nivells que jo crec que sobrepassa la molèstia ja que es poden catalogar de terrabastall.

I comparar el so acústic de la musica dels concerts amb una moto, a veure una moto passa i fa soroll durant 5 segons, 10 segons, en canvi els concerts poden durar hores, no es pot comparar, i això no vol dir que si la moto sobrepassa els nivells permesos, s’ha de denunciar i sancionar.

Crec que les discrepàncies venen precisament, pel que signifiquen i representen tan a nivell empresarial com econòmic, aquestes activitats i la valoració que, nosaltres en primera persona, en fem, i el que diu l’article en el seu acabament es el quid de la qüestió, quina relació social volem, compartir idees i vivències o tancats a casa amb el cervell fregit per les xarxes?

També es fa referencia als patis de les escoles, i es una qüestió que sovint certament ha pogut provocar queixes del veïnatge, però no ens enganyem es el mateix que els concerts catalogats com a medievals o els concerts de festa major, no podem comparar el soroll d’abans amb el d’ara, més que res perquè abans els patis dels col·legis s’utilitzaven en els moments de descans, el “recreo” de la quitxalla, i actualment molts s’utilitzen a més per a festes escolars, i fins i tot en ocasions, si no de les famílies en particular, si de les AFA d’alumnes en general, això si, en la majoria d’ocasions sonoritzant “a tope” tot i que sovint la qualitat acústica deixa molt que desitjar, la qual cosa fa que primer no soni be, i segon que més que un so agraït, passi a ser terrabastall i prou.

Per acabar dues darreres qüestions, la primera es que possiblement amb una mica menys de potencia la sonoritat seria millor i la acceptació veïnal també, i la segona possiblement no es necessari que determinats esdeveniments s’allarguin fins ben entrada la matinada o fins i tot fins la mateixa albada. Festa, celebracions, esdeveniments musicals i esportius, no han de ser elements contraposats amb la correcta convivència social i veïnal. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Com ens idiotitzent … perdó com pretenen idiomatitzar-nos

D’entrada disculpes per l’invent de paraules que faig sovint o pugui fer interessadament, però es que en ocasions no trobo ben be del tot el que m’agradaria representar lingüísticament, i aleshores intento fer una composició “sui generis” que pot grinyolar, pot sonar malament, quina aberració.

De fet quan parlem de situacions o decisions aberrants, tampoc cal que ens mirem el melic lingüísticament parlant, crec que podria estar permès unes petites ximpleries per ridiculitzar aquells i aquelles que pretenen tergiversar, manipular i fer desaparèixer unes realitats que ja existien abans de que ells i elles haguessin nascut. I això es el que ens trobem fa anys i anys amb el català, hi ha un sector de gent que vol fer-lo desaparèixer, i s’han inventat mil i una accions per aconseguir-ho, encara que de moment no se n’han sortit del tot.

Tothom en funció dels seus interessos, els interessos d’aquells que ho pretenen imposar tot als altres, defensen l’antiguitat de determinats idiomes, el castellà, el català, el gallec, el basc, l’aranès … pensem que si històricament anem segles enrere, ensopegaríem amb els ibers, els celtes, els romans, els germànics, els àrabs … i a partir d’aquí arribaríem a la conclusió de que tots seriem, com diu en Tomeu Penya “com més amics més endins, així tots serem germans”.

Estem en una societat, be siguem sincers i diguem que alguns han construït una societat on tot ha de ser lineal, tot ha de ser pla, no pot sobresortir res, no hi volen identitats alternatives a les proposades per ells i elles, tot allò i tots aquells que son diferents son un perill per a la seva estabilitat econòmica, son un perill per poder continuar mantenint el seu poder que aixafa a la resta d’humans.

I l’idioma es un tret diferencial que els molesta, no fa que perilli el seu estatus econòmic, ni el polític, ni fins i tot el d’elit que volen mantenir i sobretot que volen continuar fent visible als ulls de la resta de mortals, i tot i així, utilitzen qualsevol eina disponible i si no la tenen se l’inventen, per tal d’arrasar amb qualsevol brot diferenciador del que tenen establert i que volen mantenir a costa del que sigui, això si que ho paguin els altres, el “populatxo”, aquells que no volen que tinguem els seus mateixos drets.

I el problema de les llengües, i en concret del català, es aquest fet diferenciador que creen que pot posar en perill el seu estatus “dominatiu”, tot i que moltes paraules, frases i oracions son similars i entenedores, es resisteixen a tolerar que hi hagi algú que sigui un xic diferent, no fos cas que d’aquests bojos que no s’entenen quan parlen, en pugues sortir algun que pugues ser millor que ells.

Un servidor va viure una bona temporada, catorze o quinze mesos, al nord d’Espanya, em vaig enamorar del Cantàbric, em va engrescar el bable tot i ser un idioma minoritari, es pensa que podria tenir els seus orígens en una de les llengües cèltiques preromanes que s’utilitzaven abans de l’arribada dels romans, encara que hi ha qui nomes el titlla d’una fotesa idiomàtica autòctona d’Astúries. Convivíem una bona colla d’individus espanyols, tot acostumava a anar força be, si pensem que estàvem ubicats en espais no gaire grans, però el problema sorgia amb quatre galifardeus en el moment en el que entre nosaltres, els pocs catalans que hi vivíem, parlàvem en català, ells, aquests galifardeus no podien suportar aquest fet “diferent” tot i que no ens adrecéssim a ells, l’excusa era sempre la mateixa: “es que igual ens esteu insultant i no ho entenem” … recordeu que he dit que no parlàvem amb ells? però es que a més, els insults més repetitius d’ambdós idiomes son si no iguals, si molt similars. El que deia, no era ni es un problema d’idiomes, es senzillament un problema d’acceptar o no, allò o aquell que es diferent. Imatge de geralt d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Riure per viure

Com dèiem setmanes enrere, tot va començar amb la Cultura, amb majúscula això si, perquè Cultura es el que fa la Mireia, es el que fa l’Esteve i no oblidem que també es el que fa també l’Armand. A les hores, pel següent capítol no podíem abandonar-la, no, no ho podíem fer, i per això aquesta sèrie de programes de converses va continuar amb una nova representació cultural, el teatre. El repte era interessant, volíem parlar seriosament amb uns pallassos, es possible fer-ho? … si, per aquest motiu vam encetar una conversa conduïda per en Marcel Gros, clown, bufó i showman amb Atilà Puig i Jordi Girabal de Teatre Mòbil sobre les seves vivències i inicis, els beneficis del riure i el seu punt de vista de la societat, de la gent gran i dels mes petits.

Ells ens deien que el riure ens fa ser mes humans i que realment a ells, el que els emociona es emocionar al públic. El que fa riure a la gent, al públic, en ocasions es un misteri. En definitiva, que si el públic ha de plorar, que plori de riure,

En aquesta gravació també ens va acompanyar en Toni Fontcuberta de RisoFonku, un santfruitosenc que cuida l’esperit i la ment de la gent amb tallers de riure, tallers en els que tots plegats ens podem deixar anar i fer un munt d’esclats de riure, en el fons si s’escapa alguna llàgrima, que sigui per riure molt.

També teníem la presencia d’en Jordi Julia, component del Col·lectiu de Recerca Històrica, que son part dels responsables de que el Museu de Sant Fruitós estigui viu i obri setmana rere setmana pels que vulguin conèixer la nostra historia. En Jordi va començar en el grup Rialles fa una pila d’anys, i ara col·labora en la gestió de Xarxa a Sant Fruitós, per tal de que la quitxalla pugui gaudir dels espectacles programats, Ens comenta que actualment l’edat de la quitxalla que va als espectacles ha baixat, en comparació amb anys erera, i que els imputs actuals que te la canalla no afavoreixen l’accés a determinats espectacles, quan creixen ja no van a veure als pallassos, tampoc al teatre. Aquesta colla d’amics, coincideixen en pensar que potser la canalla entre tots els fem grans massa aviat, salten de ser infants a consumir productes d’adults, diguem pantalles, diguem altres activitats d’oci.

Com a comiat de la conversa, la frase que ens deien en Marcel, l’Atilà i en Jordi: en definitiva el que som de debò, som tres tristos tigres.

No us perdeu res del que van dir, cal posar en valor les reflexions dels pallassos, reflexions serioses envoltades de somriures, com sempre al nostre canal de YouTube.