De qui son les coses?

Darrerament hi ha un bon enrenou amb unes pintures murals que hi ha al MNAC, de qui son?, qui te el dret a tenir-les i exhibir-les? quan busques informació i llegeixes una mica, trobes justificacions de tot tipus, comencem, sembla ser que les famoses pintures procedents del Monestir de Santa Maria de Sixena, van arribar al MNAC com a dipòsit de la comunitat de religioses santjoanistes de l’esmentat monestir, i es consideren una de les mostres més rellevants de pintura romànica de tota la península. Any 1936, en el decurs de la guerra civil espanyola el monestir en qüestió, va patir un incendi, i com a conseqüència del foc hi hagué importants pèrdues pictòriques i alteració dels colors.

El govern aragonès va interposar una demanda per reclamar el retorn dels murals a l’Aragó, i una sentencia judicial obliga a retornar les obres a Sixena. Entre els informes sol·licitats i presentats, diuen que hi destaca el realitzat per la Dra. Simona Sajeva, en el que deia que era impossible traslladar aquestes pintures murals sense danyar-les irremeiablement. I ara tothom esta a l’espera de veure com acaba aquest desgavell polític, vestit o disfressat com vulgueu dir-li, de litigi cultural entre veïns.

No valorare pas qui te la raó, al cap i a la fi hi ha gran quantitat de material aliè exposat a museus d’arreu del món que s’hauria de retornar físicament i geogràficament als seus orígens, que aquests museus es quedarien buits d’allò que els ha fet coneguts, famosos i que els hi ha proporcionat notorietat i llargues cues de visitants.

Per això una reflexió seriosa envers de qui son realment les coses terrenals i materials. No fa pas gaire que algun dels dirigents de les comunitats autònomes, de fet més d’un, deia a l’hora de plantejar una revisió del finançament autonòmic, tot referint-se a la major recaptació d’impostos catalans, que la riquesa de Catalunya no era pas dels catalans, en realitat era de tots els espanyols. Això ho podríem aplicar a les famoses pintures murals, en realitat no son dels aragonesos, son de tots els espanyols, catalans inclosos; per això si els impostos s’han de repartir entre tots, la cultura i les obres d’art també, no?

Potser el primer que tindrien que investigar, si es que encara no ho saben, es qui va calar foc al monestir de Sixena l’any 1936 en el decurs de la malaurada i maleïda guerra civil, he llegit que les flames van devorar la major part de l’extraordinari artesonat mudèjar de la sala capitular, i les pintures murals van anar desapareixent o van quedar danyades de manera irreversible. Sembla ser que les pintures es van extreure per un equip d’especialistes de Barcelona, que posteriorment les van traslladar i restaurar, i tot plegat sembla ser que pagat amb diners provinents de l’Ajuntament de Barcelona. Si realment es així, qui ha de pagar aquella restauració? el Ministerio, la comunitat aragonesa, l’ajuntament de Sixena, qui?

I nomes una pregunta senzilla, he llegit que en algun dels museus aragonesos hi ha obres d’artistes espanyols no nadius d’aquesta comunitat autònoma, el govern de l’Aragó tornarà totes aquestes obres als llocs d’on eren els seus autors, entre els que possiblement també n’hi ha de catalans? Imatge de falco d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Salari mínim

Es una qüestió controvertida, es necessari augmentar el salari mínim? on es el topall? ja se que els estudiosos de la macro economia ens poden donar moltes explicacions i lliçons, sobretot a mi que no tinc molt clar per on navegar en aquest mar de dades, un enfurismat mar de dades que tothom utilitza i projecta de cara a la societat segons els hi convingui.

Llegint la premsa, n’hi ha que ho defensen a capa i espasa, fins i tot amb obstinació, per exemple la ministra de treball que deia que “per apujar els salari mini no hi ha hagut cap hecatombe» i que “en contra del que deia la teoria neoliberal pronosticant que destruiria ocupació i impactaria negativament en la capa més feble del teixit productiu patri, que són les petites empreses, els nivells d’ocupació avui són de rècord en tots els sectors».

Altres ho qüestionen, com per exemple alguns organismes com el Banc d’Espanya o l’OCDE dient que “l’escalada d’aquesta referència salarial ha perjudicat determinats col·lectius, com els joves o els majors de 45 anys, en termes d’oportunitats laborals”.

El que si que sembla ser, segons les dades d’afiliació a la seguretat social, es que mentre que a les microempreses no ha crescut l’ocupació sinó que s’han destruït llocs de treball, a les grans empreses l’afiliació ha crescut, i fins i tot en les de major grandària s’ha disparat.

Que hem de fer, apugem els salaris o no? apujar els salaris, dona més possibilitats als treballadors de poder gastar, o en la pitjor de les situacions tenen més possibilitats de poder sobreviure més dignament; apujar-los també significa més despeses per les empreses que les repercutiran en el preu final del seu producte o servei, amb la qual cosa els mateixos treballadors veuran, veurem, minvades les seves possibilitats de consum o subsistència, perquè no ens enganyem tot va lligat, ens volen fer consumir, i per consumir son necessaris diners, els que tenim o no tenim i els obtenim via endeutament que hem de retornar amb escreix.

Hi ha analistes que avisen de que algunes petites empreses “seran incapaces de suportar els aquests creixents costos laborals que significa l’augment del salari mínim, moltes acabaran desapareixent, cosa que deixarà el camí lliure a les grans companyies per augmentar la seva quota de mercat i mantenir els seus marges de benefici amb pujades de preus”.

Oi que us sona tot allò de la “globalització” de la que anys enrere ens parlaven i de la que ens deien que seria una millora pel conjunt de la societat?, oi que també us sona allò de que les empreses millorarien els seus ratis i la seva salut financera reubicant centres productius a països amb costos salarials més baixos?, i ara ens diuen que aquí si volem treballar hem d’acceptar salaris mes baixos, perquè en cas contrari les petites empreses desapareixeran i tot quedarà en mans de les grans multinacionals, que buscaran noves ubicacions per a les unitats automatitzades de producció i també buscaran nous mercats, globalització.

Les empreses es creen per intentar guanyar diners, no sempre es possible, hi ha molts factors que condicionen la seva viabilitat, i més quan sovint s’han creat amb precarietat financera, i sobre uns pilars insuficients, com son bones intencions, il·lusió i esperança d’encertar-la. No es una critica als emprenedors i emprenedores, a la meva família també ho hem intentat, es allò que es diu un bany de realitat i hem d’assimilar que la globalització ens ha portat a tenir uns llocs de treball no sempre remunerats d’acord amb les nostres expectatives, i massa sovint lluny de permetre’ns una vida relaxada, amb les necessitats mínimes cobertes i amb tot tipus de capricis que ens entren pels ulls, per un ulls enlluernats pel consumisme, encara que sovint nomes ens podem permetre sobreviure sense grans dispendis. Quan volem estirar gaire els nostres ingressos, tard o d’hora notarem que no arriben per a tot, i com més aviat ho albirem, menys problemes en el futur tindrem. Imatge de harrypham2000 de pixabay.

Impacte econòmic positiu

Això es una d’aquelles ressenyes que llegim en el context de determinades manifestacions o en el decurs de determinades activitats lúdiques i/o esportives, tots els organitzadors volen remarcar l’impacte econòmic positiu de l’esdeveniment per a la ciutat i el país.

Es curiós, estic col·laborant modestament en un d’aquests esdeveniments, en el meu cas es el de la Copa Amèrica de Vela, he llegit i alguns coneguts m’han transmès tot tipus de critiques envers l’esdeveniment, jo creia i crec que per fer-me una opinió personal, millor estar present en el context de l’activitat en qüestió, i així ho vaig fer.

S’ha dit que es elitista, segons el diccionari es tot aquell que es comporta o manifesta gustos i preferències que s’aparten dels del comú. Be aleshores a qui podem considerar elitista, als que organitzen l’esdeveniment o els que assisteixen als actes i activitats programades? es diu que el públic pot assistir-hi gratuïtament, i es cert, tan cert com que des de les platges de Barcelona es fa difícil veure be les regates, per aquest motiu sempre ens queda les Fan Zones o els Race Village amb pantalles gegants d’accés gratuït, o perquè no, la tele de casa.

No ens desviem, activitat d’elit, no vull desviar-me ni incomodar a ningú, però si que voldria fer comparacions, tot i que sempre es diu que son odioses, comencem, per exemple els salts d’hípica celebrats recentment a Barcelona o els organitzats a Madrid, la formula 1 celebrada també al nostre país ara fa un trimestre, o les diferents competicions futbolístiques al nostre continent, o els concerts i esdeveniments musicals que els darrers anys han crescut com bolets, encara que els bolets hi ha anys que fallen, no en surten. En tots aquestes esdeveniments es remenen milions de recursos.

Com volem valorar això anomenat elit? els diners gastats pels diferents organismes públics? els diners gastats per les marques comercials? o els diners pagats pels assistents? el nombre de visitants? l’impacte de les televisions tradicionals i de les digitals? i aquí arribem al tan festejat retorn social o beneficis municipals i de país, com es calcula això?

Una de les dades que s’utilitzen tan a favor com en contra, es l’assistència de públic, qui el calcula, qui el controla, qui el gestiona? ens hem de creure les dades que ens volen donar?  l’exemple més representatiu es el de les assistències a manifestacions, mai son coincidents, divergeixen i força segons qui les publiqui. Però el fet d’assistir a un esdeveniment, fa que aquest sigui rendible? no, a les hores com podem valorar aquesta tan festejada rendibilitat? no podem, ni a curt ni a llarg termini ho podrem valorar mai, i es que hi han condicionants que no es coneixen o no volen que els coneguem, quin es el sobre cost de despeses sobrevingudes amb motiu de l’esdeveniment? neteja, consum subministraments basics … i quins son els ingressos que es generen? restauració, comerç … encara que la doble pregunta que sempre es queda sense resposta es qui paga les despeses i qui obté els beneficis? imatge de CharlVera a pixabay.