Etiqueta: Convivència

Publicat a

Preparem la carta pels Reis

I no em refereixo pas als de l’estat espanyol, dels que nomes em molesta que hi siguin per designació divina, es un dir ja que el poble no els ha escollit pas, però la veritat es que no els conec personalment, no els he tractat mai, o sigui allò de que per conèixer a algú hi has de menjar i dormir, ni hem menjat ni hem dormit plegats, per la qual cosa no en tinc cap opinió a nivell humà. I a nivell protocol·lari o professional, penso que al país tenim aquest tipus de representació política instaurada pels polítics del moment, i si aquesta no agrada el poble, es el poble qui tindria que instar als representants electes, ja que ells per voluntat pròpia no ho fan, la tramitació de la modificació d’aquest estatus hereditari. Encara que no ens enganyem, a ells, als polítics, tampoc els escollim, escollim una llista de noms, de la que no coneixem a la majoria dels que hi ha apuntats, es veu que això de les llistes obertes els hi fa por, li tenen pànic.

Dit tot això, fer referencia nomes a que tot i no seguir-lo quasi mai i menys en la seva totalitat, enguany m’ha envaït una sensació de voler veure o escoltar el contingut del discurs reial, quasi 10 minuts, però tampoc ho he aconseguit, perquè penso que sempre es el mateix, mots i frases expressats per a intentar acontentar les orelles dels que escolten en cada moment. No se si l’escriu el monarca, o com diuen alguns li escriuen, però la sensació de voler escoltar-lo es quan de la lectura inicial de premsa n’he tret que a la majoria de polítics no els hi ha agradat del tot, i he pensat calla, per alguna cosa deu ser, no? i en aquesta ocasió i després de fer-hi una ullada, el resum final del que he llegit es que als populars i als socialistes els hi ha mig agradat, als de més a l’esquerra i als independentistes, especialment als catalanistes, no els ha convençut gens, titllant-lo en algun cas de “surrealista” i també deslegitimant-lo, i els de l’extrema dreta diu que no opinen.

Diuen que no ens hem de fixar nomes en les paraules, també cal mirar allò que anomenen “posada en escena” o sigui tot allò que va més enllà del que diu, l’espai, la decoració, i també els posats, perquè tot es per donar una imatge buscada i rebuscada, amb la finalitat d’agradar a tots, o no, i de quedar be amb el poble, i que visualitzem la seva saviesa i sobretot la seva equidistància amb la política, fent-los nostres perquè percebem que esta al costat del poble, amb els humils, amb els putejats pels polítics de torn.

Alguns politiquets de joguina diuen que fan seu el missatge del Rei, malament, es impossible, si el missatge reial esta a favor del poble, no pot estar validant el que fan els polítics, segur que ningú vol repassar el que tots ells no han fet en les darreres dècades. Coratge, transició, convivència, confiança … ufff!!! algú pot dubtar de les bones paraules del discurs, pero no dic res de les intencions d’alguns polítics; de fet tots s’apunten a lloar o a criticar les paraules de la reialesa, com deia una política d’abast nacional, segons la premsa, “tots hem de fer de la cura de la convivència la nostra tasca diària, i per això necessitem confiança. Podrem assolir els nostres objectius, amb encerts i errors, si els emprenem junts; participant tots, orgullosos, d’aquest gran projecte de vida en comú que és Espanya”.

Encara que després de llegir i rellegir aquestes línies, em pregunto perquè ens volen continuar prenent el pel, ens ha esquilat tantes vegades que ja nomes ens en queda borrissol, però els hi es igual, es tracta de perpetuar un col·lectiu que tot i voler pensar i creure que podria ser necessari, no deixo de veure i pensar que el seu repte, la seva meta es esprémer tan com puguin als ciutadans, encara que el més trist es que nosaltres continuem combregant amb rodes de carro o de moli, que encara son més grosses i permeten que els polítics o les seves idees es perpetuïn. Fem la carta als Reis, demanem unes joguines més reals, que no reials, i a veure que passa, a veure si enguany els hi donen les claus, no de les cases dels pobles, sinó de la porta del darrera per expulsar als no desitjats. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.

Publicat a

Com ens idiotitzent … perdó com pretenen idiomatitzar-nos

D’entrada disculpes per l’invent de paraules que faig sovint o pugui fer interessadament, però es que en ocasions no trobo ben be del tot el que m’agradaria representar lingüísticament, i aleshores intento fer una composició “sui generis” que pot grinyolar, pot sonar malament, quina aberració.

De fet quan parlem de situacions o decisions aberrants, tampoc cal que ens mirem el melic lingüísticament parlant, crec que podria estar permès unes petites ximpleries per ridiculitzar aquells i aquelles que pretenen tergiversar, manipular i fer desaparèixer unes realitats que ja existien abans de que ells i elles haguessin nascut. I això es el que ens trobem fa anys i anys amb el català, hi ha un sector de gent que vol fer-lo desaparèixer, i s’han inventat mil i una accions per aconseguir-ho, encara que de moment no se n’han sortit del tot.

Tothom en funció dels seus interessos, els interessos d’aquells que ho pretenen imposar tot als altres, defensen l’antiguitat de determinats idiomes, el castellà, el català, el gallec, el basc, l’aranès … pensem que si històricament anem segles enrere, ensopegaríem amb els ibers, els celtes, els romans, els germànics, els àrabs … i a partir d’aquí arribaríem a la conclusió de que tots seriem, com diu en Tomeu Penya “com més amics més endins, així tots serem germans”.

Estem en una societat, be siguem sincers i diguem que alguns han construït una societat on tot ha de ser lineal, tot ha de ser pla, no pot sobresortir res, no hi volen identitats alternatives a les proposades per ells i elles, tot allò i tots aquells que son diferents son un perill per a la seva estabilitat econòmica, son un perill per poder continuar mantenint el seu poder que aixafa a la resta d’humans.

I l’idioma es un tret diferencial que els molesta, no fa que perilli el seu estatus econòmic, ni el polític, ni fins i tot el d’elit que volen mantenir i sobretot que volen continuar fent visible als ulls de la resta de mortals, i tot i així, utilitzen qualsevol eina disponible i si no la tenen se l’inventen, per tal d’arrasar amb qualsevol brot diferenciador del que tenen establert i que volen mantenir a costa del que sigui, això si que ho paguin els altres, el “populatxo”, aquells que no volen que tinguem els seus mateixos drets.

I el problema de les llengües, i en concret del català, es aquest fet diferenciador que creen que pot posar en perill el seu estatus “dominatiu”, tot i que moltes paraules, frases i oracions son similars i entenedores, es resisteixen a tolerar que hi hagi algú que sigui un xic diferent, no fos cas que d’aquests bojos que no s’entenen quan parlen, en pugues sortir algun que pugues ser millor que ells.

Un servidor va viure una bona temporada, catorze o quinze mesos, al nord d’Espanya, em vaig enamorar del Cantàbric, em va engrescar el bable tot i ser un idioma minoritari, es pensa que podria tenir els seus orígens en una de les llengües cèltiques preromanes que s’utilitzaven abans de l’arribada dels romans, encara que hi ha qui nomes el titlla d’una fotesa idiomàtica autòctona d’Astúries. Convivíem una bona colla d’individus espanyols, tot acostumava a anar força be, si pensem que estàvem ubicats en espais no gaire grans, però el problema sorgia amb quatre galifardeus en el moment en el que entre nosaltres, els pocs catalans que hi vivíem, parlàvem en català, ells, aquests galifardeus no podien suportar aquest fet “diferent” tot i que no ens adrecéssim a ells, l’excusa era sempre la mateixa: “es que igual ens esteu insultant i no ho entenem” … recordeu que he dit que no parlàvem amb ells? però es que a més, els insults més repetitius d’ambdós idiomes son si no iguals, si molt similars. El que deia, no era ni es un problema d’idiomes, es senzillament un problema d’acceptar o no, allò o aquell que es diferent. Imatge de geralt d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Turisme, oci, drets, convivència …

De tan en tan surten articles, notes de premsa, noticies a les xarxes i als mitjans audiovisuals que parlen de les mil i una situacions que provoca el turisme, com es normal en qualsevol activitat humana, el dret que tenim tots a l’oci, al turisme, a la diversió, però sempre buscant un encaix amb la convivència social.

Una cosa queda ben palesa, i es que avui en dia el turisme ha arribat a ser excessiu per als nadius i per a la població resident en qualsevol indret turístic. On s’ha de posar el llinda de la xifra, de la quantitat de turistes que pot absorbir un indret, un poble o un racó natural en concret?

Personalment fa anys que recrimino el fet de subvencionar, de facilitar financerament els moviments turístics massius, m’explico, no trobo just que ningú rebi una punyetera subvenció per portar turistes a cap indret, si aquests no es paguen el sobre cost que puguin generar tan en despeses d’aigua, de llum, de brossa, de metges i com no, de contaminació. No pot ser que per quatre euros mal contats, es moguin unes grans riuades de gent que poden generar unes despeses més elevades que els ingressos que s’obtenen, a costa de la butxaca dels ciutadans. I abans de que algú pregunti, com llegia a la premsa, es que tu no fas turisme? li diré que si que n’he fet, ara mateix per diferents motius no m’és possible, però si que he sortit de vacances, i reclamo que s’apliqui també aquesta premissa, mínim has de pagar el cost que generes i que no pot anar nomes a càrrec dels pressupostos ciutadans.

Diuen que hem arribat a un punt, en el que l’única manera de reduir el turisme seria viatjar menys, però la societat tendeix a viatjar més, per la qual cosa nomes podria tenir solució si es prenen decisions globals. Estic d’acord, comencem per repercutir la totalitat dels sobre costos generats pel turisme als mateixos turistes, i no ens deixem enganyar, quan ens presenten xifres del que es gasten els turistes, sovint son els diners que paguen pel paquet contractat, que cada vegada més es fa online, per això tenim clar on esta ubicada l’empresa amb la que es contracta?

Una altra casuística es la dels establiments d’oci i restauració, hi ha de tot com sempre, avui llegia que algunes guinguetes de platja s’han queixat per les sancions que els hi han posat per incomplir reiteradament les normes que regeixen segons el municipi, principalment les d’excessos d’ocupació de la concessió, que en algun cas havia arribat a ocupar quasi 100 metres més de l’autoritzat. En serio que es queixen perquè els sancionen per incomplir les normes? i si les complissin? i no oblidem que en ocasions, en masses opino jo, a molts “xiringuitos” les taules estan tan juntetes, que lògicament també els comensals estan tan apilotats que tens la sensació de que no dines sol o en parella o en família, no i ara, dines amb els ocupants de les taules veïnes, que més que veïnes ja podem dir que en realitat son taules compartides.

Turisme si, massificat no, ni aquí ni enlloc. El turisme ha de significar esbarjo, diversió, passar-s’ho be, gaudir de la família, dels amics, dels espais que visitem, no pot ser que nomes busquem aquella fotografia, sovint retocada, per fer dentetes a una colla de desconeguts via xarxes socials. Turisme vol dir deixar-ho tot tal i com ho hem trobat, turisme també vol dir pagar per les despeses de tot tipus que generem en aquell entorn que hi anem perquè ens han dit que era un lloc idíl·lic. Imatge de pexels a pixabay.

Publicat a

Gresca a deshores

Mil i un plans, com en tantes coses, dels responsables municipals de Barcelona, es igual el lloc, en general arreu hi ha el mateix problema, la difícil convivència de l’oci nocturn i el descans dels veïns en un mateix barri.

Una petita referencia de com funciona tot i que no te afectació directa amb el que tractem ara mateix, disputa entre les autoritats i el sector per les anomenades “terrasses covid” que si les han de tancar, que si poden continuar obertes … escoltin es molt clar, eren terrasses covid, s’ha decretat el final de la pandèmia, s’han de tancar i punt … que no vol dir que no es puguin negociar les possibles ampliacions negoci a negoci, si compleixen els paràmetres ambientals, socials i legals corresponents.

Tornem a la qüestió dels horaris, si hi ha una normativa que limita l’horari de soroll que poden fer els veïns, les obres i l’activitat del comerç, no vinguin amb tonteries, aquest horari l’ha de complir tothom, negoci del sector de l’oci inclòs. Fa pocs dies parlant amb algun jove, comentàvem això del dret a la diversió, la respecto, però el que no puc deixar de transmetre es que aquesta diversió actual que encadena horaris i establiments nomes per l’interès econòmic per uns quants tingui que ser d’obligat compliment per tots, no, qui vulgui gresca que la tingui, en els espais i horaris que no molestin a la resta de les persones, no es tan difícil, oi?

I l’excusa dels botellots que expressen alguns, no val, els botellots en altres espais alternatius, sigui per capacitat, sigui per preu o sigui perquè no tothom combrega amb els estàndards del sector, continuen i continuaran, o expliquem be a la quitxalla, al jovent, els pros i els contres de  tot plegat i que pensin i raonin per ells mateixos, o totes les altres opcions son nomes interessos d’uns quants, no es preocupació pel que facin els nostres fills i nets, no es pas preocupació pel seu futur, es única i exclusivament bombardejar-los amb un sac d’activitats i costums sense límit i repeteixo, sense cap altra finalitat que omplir els calaixos d’uns quants.

Possiblement, no, segur que la societat que els hi hem dissenyat, uns per les seves iniciatives i els altres per la nostra permissivitat, mereixen ser revisades, i no nomes per aconseguir que siguin bones persones, que també, si no perquè aquest tipus de vida de consumisme descontrolat i sovint sense solta ni volta, no te futur, no s’aguanta per enlloc, cada vegada ens impulsen a gastar més i més en oci, el que fa que puguem destinar menys i menys a viure, hem d’aturar-nos de tan en tan i pensar que volem fer amb la nostra vida, es limitada, aprofitem-la i recordem que el viure amb ingressos minvants i amb despeses in crescendo, no te futur, aquest estil de vida i de societat no te futur, i si plegats fem quelcom per millorar-ho? imatge de geralt a pixabay.