Etiqueta: Consum

Publicat a

Tenim a les nenes i nens desprotegits

Ara mateix feia una ullada a la premsa digital, una de les primeres noticies que he vist m’ha fet mal, molt de mal, una noticia a infoLibre no poso ni el titular perquè ja es indignant, no se si el podreu llegir o no, a vegades aquest mitjans limiten la lectura de les noticies, nomes us diré que assenyalen a unes botigues de vendre productes amb, presumptament, cultura de la pedofília, es aberrant, indignant, hem de dir prou, deixem de consumir per costum, deixem de consumir perquè ens ho diu una colla d’arreplegats.

Segons la noticia, gent experta consultada ha dit que “la hipersexualització de les nenes és un dels factors que es troben darrere de la tolerància de la violència cap a la infància” us ho podeu agafar com vulgueu, pero vull pensar que a algú li va fer gracia i va comprar el lot de samarretes sense mirar que comprava, no se si tenia coneixements d’angles o no, no se si tenia connotacions malignes o no, pero es va cobrir de gloria i crec que seria necessari esbrinar si es una persona incompetent o va actuar amb mala fe, en el primer cas acomiadament directe i en el segon cas posar-ho en mans de la justícia.

Us posaré la frase que diuen que lluïa a la samarreta per nenes, ho faré en angles que no el domino gaire, així em fa menys mal llegir-ho “small ones are more juicy” pero si ho poseu en un traductor suposo que us bullirà la sang com a mi. Diu la noticia que han retirat el producte de les botigues després que alguns usuaris, entitats feministes i consumidors ho haguessin fet públic.

Segons la noticia, dos ministeris consultats, el de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 diu que ells nomes tenen competència en controlar la seguretat dels productes, i per la seva part el de Joventut i Infància diu que no te competència sancionadora en aquests casos. I demano jo, qui es competent? el de Justícia per exemple? ja n’hi ha prou de la sexualitzacio continuada que es fa de la quitxalla, de les nenes principalment, això si mentrestant els informes PISA continuen caient en picat.

La canalla podrà ser i viure com a canalla? hem de tolerar que la societat en general i en aquest cas la moda en particular continuïn, presumptament, incitant a la sexualització i abús de la quitxalla? sempre hi haurà desaprensius criminals que buscaran el moment i la formula per cometre abusos, es tasca de tots evitar-ho, tota la societat ens hi hem d’implicar, adults en general, polítics, docents, juristes, policies, tots hem de dir prou amb els abusos a nenes i nens, prou es prou. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Crèdit al consum disparat

Hi ha una estadística de crèdits al consum concedits entre març i juny de cada any, amb dades de les dues darreres dècades, amb un gràfic de l’Anna Monell a la Vanguardia que podeu veure i valorar a l’article “Els crèdits al consum abans d’estiuejar arriben a màxims dels últims 20 anys” signat per Iñaki de las Heras , que ens hauria de fer pensar una mica i tot seguit reflexionar amb profunditat pausadament.

Comencem pel principi, l’any 2005 la xifra de concessió de crèdits al consum era de 16.500 milions d’euros, l’any 2007 l’import va pujar fins els 19.700 milions d’euros i a partir d’aquell exercici tot va començar a petar. Ara analitzem que diuen les dades en que ens gastem els diners dels crèdits en qüestió, compra d’electrodomèstics, de cotxes, estudis, vacances, i sembla ser que aquesta darrera finalitat es la que assoleix més volum en els mesos que la precedeixen, o sigui maig i juny.

Sabem que no tot va ser culpa del crèdit al consum, hi ha diversos factors que marquen amb claredat quin camí seguirà una societat, sabem que allò que ens deien de que gastàvem per damunt de les nostres possibilitats no era cert del tot, sabem que incrementar el deute a cada passa que fem i a cada necessitat creada artificialment a la nostra vida no es bo, sabem que l’acumulació de deutes per l’adquisició de serveis i productes no basics no es bo, i tot i que sabem moltes coses, anem oblidant les fonamentals, el consum desmesurat no es gratuït i tard o d’hora ens passa factura.

Ara fem un cop d’ull a les xifres actuals, el gràfic del que parlava al principi, ens ensenya que la xifra de crèdits al consum concedits enguany, si aquest any 2006, es de 16.700 milions d’euros, ja es superior a la de fa dues dècades, i per fer una mica de memòria comparativa remarcar que l’any 2012 aquesta xifra va caure fins els 4.700 milions.

Per contra el preu del diner en el decurs de tot aquest temps no ha deixat de bellugar-se, el juny del 2025 l’euríbor estava en el 2,10%, el juny del 2007 en el 4,5% i el juny del 2012 va assolir l’1,2%. Va passar una època del 2016 al 2021 que aquest índex del preu del diner era negatiu, pero a partir del 2022 no ha deixat d’oscil·lar visiblement, arribant en algun moment a sobrepassar fins i tot el 4%. A mitjans del 2025 va ratllar a la baixa el 2% i des de les hores i fins ara no ha deixat de pujar, tenint-lo ara mateix a la ratlla del 3%.

Si mirem la premsa, i segons la tendència política que segueixi la que vulguem mirar, trobarem dades de tot tipus, millors o pitjors, pero un munt de dades que tampoc ens aclareixen cap on anem, que jo tampoc no ho se, no soc cap guru, pero mirem com evoluciona el consum, mirem com evoluciona el crèdit al consum, podrem tenir criteri propi no dels grans venedors de fum, i ara podem mirar com estan els interessos al consum. Asufin diu que el preu dels préstecs al consum ha sobrepassat el 10%, pero les estadístiques del Banc d’Espanya el situen en una forquilla d’entre el 6,84% pels préstecs personals i el 18,30% de les targetes, o sigui que si fem el conte der la iaia, tenim una mitjana del 12,50%.

Alguns diuen que “de Madrid al cel”, no se si això actualment es creïble, pero el que si que tinc clar es que o be endrecem el nostre consumisme, o amb el temps ens acabarem disparant un tret al peu que en lloc del cel ens pot portar a un infern personal. Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

Reinicialitzar el xip mental

Sovint llegeixo articles, noticies i cartes a la premsa, en les que la gent parla de la seva situació econòmica influenciats pel seu sou, que sovint consideren com a insuficient per viure dignament. No entraré pas a qüestionar la visió que cada persona te de la seva situació econòmica personal, tampoc on es el llindar de viure dignament, però si que m’agradaria poder crear una situació d’enfrontament de pensaments, envers el que es considera adient o inapropiat, i que cadascú reflexioni en quin món vol viure, i si aquest món ideal es el que deixem que per apatia o per desil·lusió ens el muntin els altres.

Llegia una carta d’una persona en la que deia que «practica el confinament econòmic per a poder estalviar i independitzar-se» i afegeix “que quedi clar que aquest confinament no el fa per voluntat pròpia: el seu sou mileurista no dona per a més”.

Centrem-nos, ens diu que “te 26 anys i viu a casa dels pares; estalviant la meitat del seu sou mileurista i destinant la resta a pagar-se la carrera universitària i algunes despeses” i finalitza dient que “no en te prou per a independitzar-se”; ho entenc, entenc la seva preocupació, però cal fer-se una pregunta, pot estalviar la meitat del seu sou i la resta a pagar la carrera universitària i algunes despeses, però quina part dedica a costeir les despeses familiars?

Quan jo era jove, ens vam independitzar quan vam poder ajuntar dos sous, un de sol no podia, a més independitzar-se era a mínims, es necessitàven dos salaris per fer camí i tot i així res d’estalviar i res de sortir els caps de setmana. Crec que ara mateix amb uns salaris precaris que s’han d’augmentar, també hem de tenir en compte que ha canviat l’estil de vida, ens l’han dissenyat i ens empenyem a que interioritzem que cal consumir més i més, perquè això es el que ens fa feliços, però malauradament no es així, no estem satisfets perquè contínuament ens empenyen a consumir, consumir, consumir … i la insatisfacció creix i creix.

A la carta d’aquesta persona l’han contestat un munt de gent amb opinions i formules més o menys màgiques de tots colors, com li diu algú no es poden donar consells, cada cas es singular i diferent, cada cas requereix d’una visió i un context explícit per poder opinar, i tot i així potser no tenim dret a opinar en referencia a la vida dels altres, ara be el que si que podem fer es opinar envers la vida que ens han proposat de viure, valorar si es adient, valorar si es el que volem, i si en tenim dubtes, valorar que podem fer per canviar-ho.

Fa poc escrivia de “l’endeutament per consumir” i no hi ha res més trist que el fet de consumir perque es moda, consumim perquè ens inculquen que així serem mes elitistes, que ens fa més importants, ens incrementa l’ego, però res més lluny de la realitat, un consum descontrolat a més de fer trontollar la nostra economia personal, ens fa cada vegada més esclaus, es va passar del viure per treballar al treballar per viure, i ara mica en mica ens aboquem a l’esclavatge de treballar per consumir.

Cal que reiniciem el xip mental, no deixem que ens bloquegin el més important que tenim, el lliure albir, som éssers amb voluntat, responsables, podem escollir i hem d’assumir les conseqüències de la nostra elecció. Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Pagar un preu just

Avui m’ha cridat l’atenció un article a l’Ara escrit per la Núria Sala Ventura amb el titular “Les ajudes a l’agricultura no haurien ni d’existir; als pagesos ens haurien de pagar el preu just” on ens explica els entrebancs que pateix la pagesia, en aquesta ocasió la opinió i la vida d’en Santi Olivé, de Can Jornet de Gallecs, és un dels quatre agricultors a Catalunya que fa farina amb blats antics en un molí de pedra tradicional.

Plegats ens expliquen de que Can Jornet es un pulmó verd encaixonat entre l’encreuament de la C-59 amb l’AP-7 i la C-155, un dels últims espais sense urbanitzar del Baix Vallès, i com pot sobreviure un pagès que es dedica a fer farina amb blats antics en un molí de pedra tradicional. Varietats com la xeixa, l’espelta o el kamut, s’han anat deixant de fer servir perquè eren la meitat de productives que el blat convencional, però tenen un valor nutricional molt més elevat.

Sobta trobar-te amb gent que han de treballar a contracorrent, defensant una agricultura ecològica, però que això s’està acabant, entre altres coses per la poca valoració que la societat fa del sector de la pagesia, i perquè com es diu a l’article, els que hi guanyen son els grans distribuïdors i els intermediaris, que segons en Santi, podrien ser més petits en benefici de la resta de la cadena, encara que reconeix que la comoditat d’un supermercat on ho trobes tot, fa difícil aquest necessari equilibri entre agricultors i consumidors.

Jo vinc d’una família de pagesos, com molta gent, al cap i a la fi fa dues o tres generacions als pobles, tothom vivia o malvivia de la pagesia; petites explotacions agrícoles, els camps, les vinyes, els horts … i ramaderes, els quatre porquets, gallines, conills i vaques … ja que tampoc tenies gaires opcions per a cobrir els mínims necessaris per viure, molt allunyats dels estàndards actuals.

Les coses van anar canviant, ens van industrialitzar a tots, per després poder-nos globalitzar, deslocalitzant centres de producció, no amb la vista posada en una millora social, sinó amb la vista posada en un increment de marges d’explotació comercials, abaratint costos per poder fer més beneficis venent més productes a més clients, cosa que ha acabat fent-nos esclaus d’un consumisme que s’ha transformat fins a ser purament caníbalistic, o consumeixes o no ets ningú.

Malauradament per assolir aquest tipus de consum ens acabem endeutant excessivament, encara que sigui amb petites quotes acumulades, i en general qui no ho fa es perquè possiblement i motivat per uns salaris que no ens permeten viure com un rei, com diuen alguns eslògans comercials, ha acabat sent expulsat d’un sistema que no persegueix el benestar social, l’únic que persegueix es el benefici d’un quants, no de la majoria.

Actualment, i jo també segueixo la corrent, nomes importa l’oci, hem de sortir per relaxar-nos, per esbargir-nos, per recuperar-nos de l’estrès imposat per la continuïtat de les tasques laborals, familiars i socials, si aquelles que els nostres avantpassats o no tenien o sabien “torejar-les” millor; i si féssim una comparativa entre les necessitats nostres i per exemple les dels nostres pares, tampoc cal anar gaire més enrere, us sembla que podríem obtenir-ne un resultat que ens permetés descobrir unes necessitats més realistes, i que amb aquesta descoberta poguéssim arribar a veure quina part del consumisme actual no te cap sentit, possiblement necessitaríem menys recursos i molt possiblement aconseguiríem una millor qualitat de vida. Imatge de pixifant d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Per què sembla que no hi ha notícies positives a la premsa des del 2000?

Avui tenia neguit per escriure, obro el Word, i a partir de la darrera actualització veig que em surten uns imputs per ajudar a escriure i un d’ells diu textualment: “descriure el que li agradaria escriure” i he pensat i perquè no? i li he demanat: “Perquè no hi ha notícies positives a la premsa, tot són males notícies, guerres, atemptats, no hi ha res de bo? En català” i el resultat es aquest escrit que publico avui. En el mateix context li he demanat a Copilot la creació d’una imatge de noticies positives a la premsa, i el Designer m’ha generat aquesta imatge. Per la meva part, avui res a dir, els fets son els fets i el resultats son els resultats. Imatge i crònica generades amb IA (Word-Copilot-Designer).

Una reflexió sobre el predomini de les males notícies i la presència d’informació positiva

Vivim immersos en una era d’informació immediata on, a través de la televisió, la ràdio, la premsa escrita i especialment internet, rebem constantment notícies d’arreu del món. Però, moltes persones es fan la mateixa pregunta: per què la premsa sembla prioritzar les males notícies? Per què, des de l’any 2000, el relat informatiu sembla dominat per guerres, atemptats, crisis i desastres, mentre que les bones notícies passen desapercebudes? Aquesta inquietud és compartida per moltes persones i té arrels diverses, tant socials com psicològiques.

L’atracció pel negatiu: una qüestió humana

Diversos estudis en psicologia han demostrat que els éssers humans tenim una tendència natural a prestar més atenció a les informacions negatives que a les positives. Aquest fenomen, conegut com a “negativity bias” o “esbiaixament negatiu”, té un origen evolutiu: al llarg de la història, detectar els perills i els esdeveniments adversos era essencial per a la supervivència. Aquesta inclinació fa que, quan llegim titulars, tendim a fixar-nos més en aquells que anuncien conflictes, desastres o tragèdies.

La competència mediàtica i la recerca de l’impacte

Des de l’any 2000, la irrupció d’internet i les xarxes socials ha accelerat el ritme de consum de notícies i ha incrementat la competència entre mitjans. Les empreses periodístiques, per captar l’atenció d’una audiència cada cop més dispersa, han prioritzat sovint els titulars que generen emoció, sorpresa o alarma. Això ha portat a una cobertura més intensa d’esdeveniments negatius, ja que aquests tendeixen a provocar una resposta emocional immediata i una major vitalització.

  • Les notícies de guerres, atemptats o catàstrofes generen més clics i comparteixen més ràpidament a les xarxes socials.
  • Els mitjans depenen sovint del trànsit web per subsistir, i les males notícies, malauradament, “venen” més.

El context històric: del 2000 ençà

Els primers anys del segle XXI han estat especialment convulsos: els atemptats de l’11 de setembre de 2001, les guerres d’Afganistan i l’Iraq, la crisi econòmica de 2008, les onades de terrorisme a Europa, la crisi dels refugiats, pandèmies com la grip A o la COVID-19… Tots aquests esdeveniments han marcat la cobertura mediàtica global, contribuint a la sensació de que només passen coses dolentes.

A més, la globalització informativa fa que ens arribin notícies negatives d’arreu del món, magnificant la percepció de desastre continu.

No tot és negatiu: la presència de bones notícies

Tot i aquesta tendència, és fals afirmar que no hi ha notícies positives. El món també està ple d’avenços, de gestes solidàries, de descobriments científics, d’històries d’esperança i superació. Sovint, aquestes bones notícies passen més desapercebudes, però existeixen i en molts casos tenen un gran impacte.

  • Progrés mèdic: avenços en el tractament de malalties, vacunes i teràpies innovadores.
  • Solidaritat: moviments socials, accions solidàries, ajuda humanitària i iniciatives locals que canvien vides.
  • Avenços tecnològics: solucions sostenibles, energies renovables, projectes per protegir el planeta.
  • Històries inspiradores: persones que superen dificultats i contribueixen a una societat millor.

Molts mitjans han creat seccions específiques de bones notícies (“good news”, “notícies amb esperança”, etc.), i existeixen portals dedicats exclusivament a compartir històries positives. Això demostra que, si bé les males notícies predominen, la informació positiva té el seu espai i és apreciada per una part important del públic.

Cap a un consum crític i equilibrat de la informació

Per no quedar atrapats en la negativitat, és important adoptar una actitud crítica i activa envers el consum informatiu:

  • Buscar fonts diverses i fiables.
  • Reservar temps per a llegir seccions de ciència, cultura, societat o bones notícies.
  • Compartir històries positives i contribuir així a equilibrar el relat col·lectiu.
  • Recordar que la realitat és complexa: tot i els reptes, el món també avança a molts nivells.

Conclusió

La premsa, des de l’any 2000, reflecteix una realitat global plena de desafiaments, però també d’esperança i avenços. La tendència a destacar les males notícies respon a factors humans, econòmics i tecnològics, però això no significa que no hi hagi motius per a l’optimisme. Les bones notícies existeixen, i depèn de nosaltres buscar-les, donar-los veu i contribuir a construir una visió més equilibrada de la realitat.

Publicat a

Desesperats per consumir

Tot i que es una acció o activitat que desenvolupem al llarg de tot l’any, i que malauradament per la nostra salut i benestar emocional perdura al llarg dels anys, en aquesta època crec que s’accentua molt més. Arribem a finals d’any, tots pensem, voluntària o involuntàriament, que encara tenim mancances de coses que voldríem tenir, voldríem comprar, o així ens ho han anat impregnant els grans coneixedors del nostre cervell, que son els responsables de l’estudi del comportament de la ment humana, que treballen, amb nomina o com a emprenedors independents, a les grans corporacions que fan negoci amb el nostre consumisme desmesurat. Es interessant llegir l’article de Irene Casellas a + el Punt Avui +

Cada època de l’any te el seu propi estímul per consumir, si comencem per ara mateix, tenim això del “Black Friday” del que ningú en coneix amb certesa el seu origen, i del que hi ha diverses versions, encara que no se si cap d’elles es verídica; n’hi ha alguna que parla d’un origen esclavista, altres a la meitat del segle XIX per una sotragada financera i borsària descomunal lògicament per l’avarícia d’uns quants, també es relaciona amb un esdeveniment esportiu i fins i tot amb problemes de transit; la realitat però, es que el seu esclat a nivell global s’ha produït en aquest segle, les grans cadenes americanes, tot comença allà, ofereixen grans descomptes per comprar de tot, i més ara que s’apropen les festes nadalenques, i lògicament aquí també ens hem pujat al carro.

Però com que això era nomes un dia, divendres negre, per tal d’allargar-ho es van inventar també el Cybermonday que es el dilluns següent i així aconsegueixen que nosaltres, els titelles del consum, gastem els nostres diners o el nostre crèdit, en coses sovint innecessàries, en el decurs de quatre dies esbojarrats de consumisme totalment caníbal. I després arriben les Festes de Nadal, el Cap d’Any, els Reis … i torna a començar un nou any, això si amb l’anomenat gener costerut, o les vaques magres de gener, i ara també de febrer, i si no estem al cas seran de març i tot.

I tornarem a començar, arribarà la primavera, s’ha de canviar el fons d’armari, després l’estiu i voldrem anar de vacances, a qualsevol lloc que pugem fer “selfies” que generin enveges, després de passar per la tardor amb un altra canvi del fons d’armari, ens trobarem altra vegada a les portes d’un nou “Black Friday” i es qüestió de tornar a començar la roda.

Hi ha qui diu que presumptament aquests descomptes podrien estar manipulats, es indiferent, el quid de la qüestió radica en el fet de consumir desmesuradament sense necessitat, nomes per l’impuls erroni de tenir més, i que el fet de tenir més ens fa ser més feliços … innocents de nosaltres si ens ho creiem. Imatge de stevepb a pixabay.

Publicat a

Societat enfonsada per la disbauxa

Avui llegia a la premsa uns articles publicats en diferents capçaleres, motivats per un recent estudi del Ministeri de Sanitat, sobre el consum d’alcohol a Espanya, promogut i finançat dins del Pla Nacional sobre Drogues.

Per començar dades esgarrifoses, el 21,5% dels adolescents diuen que han begut alcohol l’últim mes, i per fer-ho encara més angoixant, cal dir que son quitxalla de 12 i 13 anys, com us quedeu? us patina com tantes altres coses de la nostra societat?

I els nois i noies més grandets que fan? veure més … segons l’estudi fet, el percentatge es pot situar per sobre el 50% …. encara no us fa pensar?

Els motius, alguns experts expliquen que es per culpa de la pandèmia, al sortir de l’aïllament preval el fet de voler viure el moment, actualment la pandèmia es la culpable de tot, i a més hi ha una manca total de polítiques de salut publica.

Voleu una altra dada devastadora, resulta que l’estudi diu que la majoria manifesta que els hi es molt fàcil adquirir els productes alcohòlics a les botigues de barri i a les cases de familiars, recordem que actualment esta prohibit vendre i facilitar alcohol als menors.

A veure, realment volem acceptar que l’única opció que hi ha per refer-se de la pandèmia es veure alcohol en excés? però es que a més, ens hem parat a pensar quan temps fa que es va acabar la pandèmia perquè encara serveixi d’excusa a moltes accions erràtiques? i no oblidem que molt sovint un consum excessiu, ens condueix cap una soledat no desitjada i que acostuma a ser el principi de molts altres mals.

Que la pandèmia va provocar greus problemes es un fet inqüestionable, que va deixar moltes seqüeles greus també, que es venguin begudes alcohòliques a menors d’edat no es una herència pandèmica i que no sapiguem on tenim i que fan els joves tampoc. Encara que en una societat en la que esta generalitzat el consum d’aquests tipus de substancies psicoactives, tot i ser nocives, no ens ha de sorprendre que la quitxalla imiti als grans, als pares i mares, als avis i avies, i als no tan grans com els i les influencers … i cregui que la millor opció per ser un “líder” o per “evadir-se” d’allò que no li agrada sigui ingerir productes, que ni que sigui temporalment, li poden aportar la sensació de que esta per sobre les baixeses humanes.

Realment som incapaços de lluitar pels nostres fills i nets, realment ens convertim en ramats submisos i que nomes seguim als pastor encara que ens enganyi? pensem, es gratis i els pensaments no ens els poden prendre. Imatge de SocialButterflyMMG a Pixabay.

Publicat a

Aigua domestica

Tan ahir com avui la premsa parla de les inversions que s’han de fer en obres per una correcta gestió de l’aigua al nostre país. Tots sabem que hem tingut, i tenim, restriccions d’aigua a les nostres llars, als nostres comerços i empreses, i que tot i que ara sembla que ha plogut una mica més del que feia els darrers mesos i anys, les previsions de futur no son gens positives.

I tot i així, tots els governs amb l’excusa de que la gestió de les empreses ha de ser privada, per això que diuen del lliure mercat, han promogut i encara ho fan, que tot el control dels serveis basics i de primera necessitat dels ciutadans estigui en mans privades.

I ara que parlem de l’aigua, ens trobem que s’ha generat un conflicte entre el holding de gestió de l’aigua i el seu únic accionista, una multinacional francesa. La primera engega el programa d’obres legislat pel govern i la segona vol obtenir rendiments més alts a curt termini. Xoc assegurat, la primera ha de complir amb el fet de donar-nos servei a tots els ciutadans i la segona persegueix el benefici empresarial, ràpid i com més elevat millor.

Fins on hem de continuar tolerant que els governants I les multinacionals de qualsevol sector i qualsevol bandera, controlin i en alguns casos presumptament abusin de la seva posició de quasi monopoli, per obtenir un benefici empresarial, sovint a costa del benefici social que significa donar als ciutadans els servei que ens mereixem.

Qui parla de l’aigua, pot parlar de la llum, del gas, dels carburants, de l’energia en general, de les comunicacions, tots els serveis en mans de quatre multinacionals que lògicament nomes tenen en la seva ment augmentar els beneficis, però qui te realment en la seva ment el benestar de la gent?

Avui centrem-nos en l’aigua, fins on es considera ètic fer benefici privat en un servei d’us humà, necessari, en el que la matèria primera inicialment no es precisament de propietat privada, que si que es cert que amb concessions administratives la converteixen en propietat privativa d’uns quants, que son els que hi fan el negoci. Ja se que el que proposo sempre va en contra dels manaments econòmics actuals, però m’agrada ser un il·lús, m’agrada presentar utopies, m’agrada pensar que un dia les persones acceptarem treure’ns la bena dels ulls i fer esforços no per consumir més i més esbojarradament, si no per intentar aconseguir una vida millor, tan per a nosaltres com pels que venen darrera nostre.

Si la gestió de les empreses privades pot ser eficient, no totes ho son, també ho pot ser una empresa publica, si hi ha persones que son capaces de dirigir-les correctament, es tan senzill que captar aquestes persones cap a les empreses publiques, això si, amb dos condicionants, primer se’ls ha de pagar un sou digne pel seu treball i esforç, i segon s’han de fer saltar tots els barruts i vividors encastats avui dia en els ens públics, que entorpeixen i dinamiten qualsevol gestió acurada y efectiva que es pugui plantejar seriosament. I els beneficis que avui tenen les multinacionals privades, podrien revertir en benefici de la ciutadania, potser es un somni però ens hi hem de posar, hem de posar fil a l’agulla i deixeu-me fer us d’una frase habitual en determinats ambients o discursos … posem fil a l’agulla i comencem a cosir les costures d’aquesta nostra societat. Imatge de tantetati a pixabay.

Publicat a

El punyent canvi d’hora

Em sembla que en cada ocasió que es modifica l’hora surten moltes opinions, sortim un munt de gent que hi volem posar cullerada. Uns per recolzar aquests canvis, altres com jo per criticar-ho, i cada vegada que ho fan, es torna més incomprensible el motiu pel qual ho fan.

Aquí a Espanya com que som més “xulos” que ningú, com deia un conegut “pa xulo mi pirulo” no tenim un canvi, no, aquí en tenim dos, es allò de “no vols caldo, dues tasses”, es veu que necessitem sobresortir més que la resta, encara que sigui en estupidesa.

Tenim una raó per canviar l’hora, i es la imposició europea, quan arribem al mes de març avancem una hora i en arribar a l’octubre la tornem a endarrerir, i ens van dir que ho teníem de fer per estalviar energia, a més hores de sol, menys consum elèctric. El que passa es que jo que sempre he treballat en oficines, teníem el llum encès a totes hores, indiferent de l’horari que apliquéssim; i per exemple els paletes adapten els seus horaris a les possibilitats lumíniques naturals com han fet tota la vida els pagesos i ja esta. Si que es cert que a l’avançar l’hora ens quedava mes temps per sortir a gastar en oci i esbarjo fins al vespre, o sigui que no tinc molt clar això de l’estalvi energètic, ni el monetari … consumisme pur i dur.

I ara llegia que l’economista Niño Becerra explicava al HuffPost que l’estalvi per llar es pot calcular en uns 80 cèntims mensuals, el que significa aproximadament poc més de 4 euros durant els mesos que s’aplica aquesta mesura de contenció del consum energètic. Sembla que en fan un gra massa.

Si tan gran es la bondat de la mesura, jo sempre he dit que en lloc d’enganyar a la ciutadania modificant l’hora, ens ho poden mostrar amb la total claredat que significaria dir-nos que per estalviar energia a l’estiu, en lloc d’anar a treballar a les 8 del mati, hi hem d’anar a les 6, clar i concloent, no? així ens estalviaríem remenar els rellotges cada dos per tres.

I després, els espanyols tenim una altra mostra de “xuleria hispànica” a principis dels anys 40, hem de suposar que per fer la pilota als alemanys, aquí es va modificar el fus horari que ens pertocava, el de Greenwich, i van adoptar el de Berlin, ocurrències memorables que de moment cap govern de la “democràcia” ha restituït ni la lògica i ni el seny; així ens va. Imatge de raggio5 a pixabay.

Publicat a

El futur que ens dibuixen

Avui llegia l’article d’un periodista nostrat, un periodista proper per diverses raons, i per començar m’agradaria citar textualment el seu darrer paràgraf de referencia: “El pobre Descartes, si aixequés el cap i veiés que cada vegada hi ha més gent que no pensa però existeix, tornaria al forat espantat de veure les barbàries d’una societat que, suposadament, ja hauria d’haver après a ser més raonable i menys influenciable”. Fa una reflexió de que les guerres, en aquest cas de la de Gaza, com a societat ja les hem perdut, i li dono tota la raó. Cal que llegiu l’article al Regió-7, val la pena.

Encara que feta aquesta introducció, m’agradaria parlar d’una noticia llegida també a la premsa, es tracta de les proves  d’un tramvia sense cables ni rails, un tramvia que es guia per línies pintades a terra, i no necessita infraestructura de cables al sostre perquè es mou gràcies a unes bateries internes que també es poden carregar amb energia solar.

D’aquest estri, que es xines, en faran proves a Austràlia, però diu la noticia, que les primeres unitats van començar a funcionar el 2017 a la Xina, que diu que son pioners en aquest tipus de  transport, menys invasiu i molt més econòmic que els tramvies convencionals.

A veure, aquí ens estem obsessionant, be els dirigents ens volen convèncer, de que necessitem ampliar carreteres, tan en carrils com en quilometres, perquè la mobilitat de les persones ho requereix, recordo que a la Xina esta més poblada, per la qual cosa si això d’aquestes infraestructures es cert, de que van els dirigents d’aquí? perquè tenen tantes ganes de convèncer a la gent de la necessitat de tenir cotxes, carreteres, trens, tramvies, avions, si la solució a tota aquest galimaties de mobilitat ja es a l’abast de tothom?

Suposo que es un engany més per mantenir una estabilitat laboral i social enganyosa, que beneficia nomes a quatre, com sempre vaja, i ens tindríem que preguntar si ens enganyen en això, en quantes coses mes ens estan enganyant? Aquests dies no se perquè, a les xarxes he tornat a veure unes declaracions que feia el magnat Slim referent a les tasques laborals, concretament als horaris laborals, ja fa anys que diu que la jornada laboral actual no es sostenible, s’ha de treballar menys hores, menys dies, perquè pugui treballar més gent, no entra a valorar salaris, nomes fa una reflexió de la oferta creixent de ma d’obra en relació a les necessitats reals de les empreses que any rere any es van automatitzant mes.

I tot aquest aiguabarreig de coses, de situacions, i de idees que he abocat a l’article, perquè serveixen? per res, possiblement hi ha qui valori que no tenen cap relació, possiblement, encara que per a mi si, es perquè reflexionem, guerres, inversions, i sobre tot consum, com sempre dic, consum desmesurat pel benefici d’uns quants … tot això es el futur que ens dibuixen. Imatge d’arttower a pixabay.