Es juga el nostre futur a Luxemburg, l’amnistia i les argúcies per aturar-la.

Això es el que entenc després de llegir l’article amb el títol de “Cita crucial a Luxemburg: el TJUE vol anar a fons de l’amnistia i de les argúcies espanyoles per a aturar-la” publicat al VilaWeb, hi ha previstes dues vistes del TJUE sobre l’amnistia, i tot perquè alguns tribunals espanyols, es neguen a aplicar-la en determinats casos; un el tribunal de comptes perquè esgrimeix que es van desviar, malbaratar, diners per l’organització del referèndum de l’1-O, i l’altra les preguntes de l’audiencia espanyola referents als acusats de terrorisme de l’anomenada operació Judes.

La primera, la del malbaratament, es perquè segons el tribunal de comptes, els diners gastats pel referèndum, podien haver posat en risc els interessos de la UE, la qual cosa significaria “una actuació de corrupció el que seria un perjudici potencial en el pressupost de la UE perquè n’haurien afectat la partida d’ingressos”  aquests nois i noies d’aquest tribunal espanyol, perquè tot això de fraus, comissions i adjudicacions dubtoses, aquest país, alguns presumptament en son prou coneixedors, no?, bufa, diantre, òndia, collons … quina imaginació tenen, això de voler convertir una consulta, encara que no autoritzada però sembla ser que no il·legal en el seu moment, en un forat financer per la UE que posi en perill la seva viabilitat, obviant els milions i milions d’euros malbaratats i/o mal gestionats pels dirigents, que de la justícia nomes n’agafen la vena per tapar-se els ulls, i havent escoltat per la tele alguns gestors polítics que diuen que en ocasions voten o han votat amb una pinça al nas …

També es parla d’auto amnistia, en base a que segons es diu “els vots dels beneficiaris han estat fonamentals perquè la llei s’aprovés al parlament espanyol i perquè el projecte de llei és part d’un acord polític per a aconseguir la investidura del govern d’Espanya”, el que s’obvia aquí, es que en anteriors amnisties, també s’han beneficiat a anteriors polítics, del color que siguin, però polítics acusats i sentenciats per delictes diversos, i en ocasions molt més greus que els d’ara, i a més no deixa de ser sorprenent que es qüestioni la capacitat o incapacitat dels polítics nomes en segons quines ocasions, perquè no ens enganyem si el congres i el senat espanyols tenen la composició que tenen, es per voluntat, encertada o no, dels ciutadans, i això acaba donant majories no esperades i fins i tot estrambòtiques.

La segona, la que parla de terrorisme, no se com acabarà, però al mateix article podem llegir que “la Comissió Europea sí que ha estat més clara en les seves al·legacions en la validesa de l’amnistia dels tretze acusats de terrorisme, perquè ha deixat clar que no veia que això signifiqués cap vulneració de la directiva europea contra el terrorisme”, i si el final de tot aquest periple legal, la cosa acaba així, en que no es veuen vulneracions de la directiva contra el terrorisme, que pensen fer amb els acusadors, d’entrada han fet gastar a la UE uns bon grapat de diners per res, això es malbaratament de diners públics?

Recordo que quan va començar tot plegat, quan uns deien que en seu plenària es podia parlar de tot i altres deien el contrari, sobretot si es tractava de qüestions d’independència, va acabar en denuncies, judicis, sentencies, no se si van ser 155 o més, però hi va haver molta gent que va acabar a la presó, i ara xoca escoltar recentment quan al congres es fan acusacions, suposadament falses, i quan es critica aquest fet, els que ataquen argumenten que en seu plenària es pot dir de tot, bufa, diantre, òndia, collons … Imatge generada d’hpgruesen d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Comissions, escàndol i juguesques.

Llegia a LV un article d’en Jaume V. Aroca, el seu titular “Les comissions del cas Koldo: quin escàndol, aquí es juga!” i em dona peu a posar el d’aquest escrit, perquè al cap i a la fi, els ciutadans continuem sense ser capaços de separar el gra de la palla, continuem acceptant que els polítics, tots i de tots colors, continuïn marejant la perdiu i ens continuïn prenen el pel.

Hi ha una frase del seu article, referent a les situacions que patien les residencies d’avis, i que en boca del director d’una d’aquestes residencies diu: no hi havia mitjans, però si molta paperassa i moltes instruccions tan oficials com contradictòries, i amb aquest sentiment la gent es moria i els treballadors emmalaltien.

La realitat es que gent propera als socialistes, als populars i a altres tendències polítiques, presumptament van fer allò que es diu “el seu agost” o sigui que van fer un calaix a sobreeixir, en moments d’urgències sanitàries, en moments de mortaldat pandèmica.

I ara els polítics s’han sorprès de tot allò i tot fent-se els angoixats volen fer comissions, pensem en el doble significat de la paraula, comissions econòmiques i comissions d’investigació. Les primeres son les que alguns es van embutxacar amb l’angoixa i el patiment alie, amb el sofriment de persones que van morir a milers, mentre ells i elles sense cap mena d’escrúpol, recollien el fruit de les seves “gestions” també amb quantitats dineràries xifrades centenars de milers d’euros.

Es curiós, de l’article de LV, es desprèn que sembla ser que la despesa d’emergència més recurrent per part de les institucions publiques de tots colors i a tots els nivells, central, regional i local, no va ser el material sanitari, no, resulta que va ser el material informàtic, perquè es clar havien de fer funcionar les oficines tancades al públic.

Exigim responsabilitats, no ho fem mai, el que queda clar es que en situacions com aquesta, no ens podem conformar en esclarir el que es va fer malament en el decurs de la pandèmia, que també, hem de saber que es feia i es fa malament, tan en la pre com en la post pandèmia. La primera cosa que podrien explicar els polítics, es perquè en aquests dos maleits anys de pandèmia, hi van haver més de 14.000 contractes d’emergència sense control de fiscalització, i perquè no quadren les xifres econòmiques, l’OIRSC (Oficina Independent de Regulació i Supervisió de la Contractació) espanyola diu que es van gastar 7.000 milions en dos anys, i l’administració central diu que va transferir a les comunitats autònomes per la via d’emergència 20.000 milions d’euros.

L’article fa un retret, i cap administració se’n salva, encara que s’assumeix que no tots els cassos van ser corrupció, si que ens queda un molt mal regust del perquè tenim unes administracions tan matusseres. Es cert, es un escàndol, però que es el que hem de titllar d’escàndol? el que alguns cobressin comissions  milionàries? que forma part del joc empresarial, o que els nostres representants polítics que conseqüentment son, o han de ser, els nostres defensors, ho permetessin? De fet tot plegat ha estat un joc, un joc que com sempre hi ha uns pocs  guanyadors i molts perdedors, encara que no se si tots han i hem assumit que, en aquesta ocasió, el joc anava de vides humanes, anava de morts. Imatge de erikawittlieb a pixabay.