Els drets dels estats prevalen als dels ciutadans

Això es el que diu el titular de l’article d’en Josep Nualart Casulleras i de la Clara Ardèvol Mallol publicat per VilaWeb i tot això be a raó del Conveni Europeu dels Drets Humans i la constitució del TEDH i del Consell d’Europa i de que els estats membres compleixin els compromisos assumits en matèria de drets humans.

Tot plegat es per la recent sentencia del Tribunal Europeu de Drets Humans que venia dir que el Regne d’Espanya no va vulnerar els drets fonamentals de Jordi Turull, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez durant el seu empresonament pel referèndum de l’1 d’Octubre i les eleccions catalanes del desembre de 2017, sentencia que surt de dues posicions contraposades, la dels promotors que ho veuen com una revolta popular “dels somriures” i la dels detractors que ho veuen com una explosió de violència sistemàtica, i d’ambdós posicionaments en surt aquest raonament que ens vol convèncer, més ben dit que ens volen imposar, i es que els drets dels estats prevalen als dels ciutadans.

I aquí es on volia arribar, no tan si va ser una revolta popular “dels somriures” o una explosió de violència sistemàtica, els narradors sabran fins on arriba el seu relat fidedigne i on comença la ficció, el que es més preocupant es la sentencia, perquè a veure això de que els drets dels estats prevalen als dels ciutadans m’ho han d’explicar molt be.

Qui o que un estat? penso que l’estat sense els ciutadans no es res, suposo que els que manen, els politiquets de joguina, pensen que l’estat son ells, amb els seus privilegis i amb la seva raó, encara que massa sovint la raó no estigui de la seva part i contradigui la realitat social. Penso també que amb aquesta sentencia venen a dir que el benefici global de la societat, en aquest cas representada per l’estat, esta per sobre dels drets individuals de les persones, però i si algun d’aquests estats s’equivoca de ple amb els seus raonaments i amb les seves accions, aleshores que carai estan defensant? si les seves decisions com a estat, que no ens enganyem son les decisions d’un quants electes que es pensen que estan per sobre del be i del mal, repeteixo si les seves decisions com a estat contradiuen els pensaments i les necessitats dels ciutadans que som els que els hem elegit, o sigui contradiuen les nostres indicacions i preferències socials, quin dret tenen a fer prevaldre les seves imposicions al poble que els nodreix del poder que s’atorguen i que a més obliden que es limitat i finit.

Amb tots els esdeveniments ocorreguts darrerament, penseu-hi … manifestacions, mascaretes, aiguats, sequeres, cribratges, guerres, fraus molts i amb molt pes específic financer, tots els mandataris esgrimeixen arguments per defensar que ells estan per sobre dels ciutadans, per molt que ho vulguin camuflar dient que es l’estat el que legisla, que es l’estat el que actua en benefici de la majoria, encara que tots veiem que es trepitgen els drets d’allò anomenat populatxo. Quan passa tot això, quan l’estat i els seus representants, ens fan combregar amb rodes de carro dient-nos que els drets de l’estat prevalen als dels ciutadans, es aleshores quan es trepitja una línia vermella i aquests individus es comencen a situar en una il·legitimitat social a la que hi arrosseguen a l’estat que diuen representar tan be i amb tanta voluntat de millorar, millorar que? Imatge pròpia generada per IA de Canva.

El limit de la llibertat d’expressió

Llegit al VilaWeb un article de Clara Ardévol Mallol amb el titular “De Toni Albà al cartell de la Mercè: la banalització de l’odi i l’ofensa” ens deixa una pregunta per reflexionar “s’han acabat banalitzant i instrumentalitzant políticament” els anomenats delictes d’odi en el context de la llibertat d’expressió?.

I al mateix rotatiu hi trobem una columna de la Txell Partal que entrevista a Toni Albà, amb el titular “aquesta vegada no callaré” referent a una piulada que va fer en conèixer la mort de Javier Lambán, ex-president aragonès, i alguns consideren que l’Albà ha comès els delictes d’injúries i incitació a l’odi.

Avui he vist aquests dos casos, n’hi ha altres, molts mes, el fet es que uns fan o diuen una cosa i uns altres consideren que aquest fet o aquest pronunciament es un delicte, qui te raó? Comencem pel cartell de la Mercè de Barcelona, fent una incursió rapida a les xarxes he trobat que aquest cartell, clip o tot plegat o com li vulgueu dir, “l’ha concebut un escenògraf i realitzador, el cartell es presenta com un retaule barroc de mida humana, un carruatge de fira amb rodes que barreja la iconografia religiosa, l’imaginari circense i la teatralitat pròpia de la Mercè”, i a partir d’aquí comencen les critiques per escarni o vexació contra els sentiments religiosos.

A veure per un costat podríem dir que el delicte d’opinió no existeix perquè suposaria perseguir una opinió, i això estaria en contra de la llibertat d’expressió; per altra banda no s’han d’emparar certes conductes si poden topar amb determinats drets, es tan senzill, o no, com posar en una balança un dret fonamental i a l’altra els interessos amb què topa. Per la qual cosa d’aquest cartell en qüestió, ens hem de preguntar que es el que simbolitza i representa i també a quin sentiment religiós ofèn, i per acabar-ho de rematar no ens perdem en el batibull d’unes lleis que sovint no son pensades amb el cap clar. Perquè no ens enganyem, les ofenses religioses son tan diverses com diversitat de religions hi ha al món, el que es menyspreable per a uns no ho es per als altres, i després hi ha els que fins i tot defensen les barbaritats que avui mateix succeeixen arreu del planeta.

I en el cas del Toni Albà, no se exactament quin sentit volia donar ell a la seva piulada, jo ni el defensaré ni l’atacaré, perquè al cap i a la fi un pot estar en contra de les posicions i accions polítiques d’un altre, pot manifestar la seva opinió, però no per això ha de caure en el parany de situar-se al mateix nivell que els que critica. Per altra banda cal recordar que molt sovint tot aquest tipus de gent, em refereixo al difunt i similars, no deixarien de ser considerats mediocres i ignorats a nivell general, si no fessin manifestacions lingüístiques o visuals for de to, ja que no els escoltaria ningú ni sortirien enlloc. Per aquest motiu penso que un cop s’han fet conèixer les mancances, limitacions i posicionament d’aquest tipus de gent, la millor opció a continuació es ignorar-los, es el que més mal els hi fa. Imatge pròpia generada per IA de Canva.