Etiqueta: Benestar

Publicat a

Com ha canviat la vida

Avui llegia les experiències viscudes per una avia quan era jove i les viscudes per la seva neta actualment. La neta té 24 anys, i la vida de l’avia quan tenia la mateixa edat era molt i molt diferent. Al marge del que sovint es parla més, l’emancipació, de si abans ho feien més joves, de si ara no ho poden fer, crec que podríem dedicar una estoneta de la nostra vida quotidiana, no gaire no, nomes una miqueta, nomes una estoneta un dia, a pensar com ha canviat la vida en els darrers 70 anys, es el temps que separa aquesta avia de la seva neta, va atrevim-nos a pensar plegats perquè hem deixat que ens canviïn el modus vivendi, i el que abans ni existia ara es una necessitat.

A més de l’emancipació, hi ha dues paraules més amb les que hem de fer un paquet, benestar i consum. I es que no les podem separar, perquè les tres van lligades, abans i ara, i tot i que continuen significant el mateix ara que abans, el que ha canviat es el concepte i com les entenem separadament i en el seu conjunt.

La gent abans començava a treballar molt jove, era la necessitat de la majoria de famílies, el que en aquella època tocava, com més fills venien més possible sous pel nucli familiar, després ja veurien com els anaven casant per poder-los emancipar, tot i que sempre hi havia l’hereu o la pubilla que tindria que continuar amb la tradició familiar.

Avui en dia hi ha menys famílies diguem-ne tradicionals, tenen menys fills que abans, algunes ni en tenen perquè entre la feina i el lleure no hi ha temps per tenir-ne cura, han sorgit les anomenades famílies monoparentals, les parelles de fet, reestructuració de noves parelles després de separacions, abans per diversos motius els aparellaments sobre el paper eren per a tota la vida, fins que la mort els separava, o així ho deia el capella del poble.

Pero tot i que la vida en aquests termes ha canviat, el problema no es nomes això, que també, el problema es fer encaixar les tres paraules, emancipació, benestar i consum; abans i ara ens volíem emancipar per viure la nostra vida no la dels nostres pares, volíem aconseguir sols o amb parella un nivell de benestar més elevat que el dels nostres pares, si més no diferent, i al llarg dels anys ens han fet creure que per aconseguir-ho hem de consumir, consumir i consumir cada vegada més.

Llegia que aquella avia que fa 70 anys en tenia 24, va començar a treballar als 13 anys, el sou anava directament als pares per ajudar a sostenir l’economia familiar i als 24 anys ja estava casada i va deixar de treballar com una transició natural de la vida. La neta que ara te 24 anys, estudia i fa feines a temps parcial, diu que es paga els capricis pero continua necessitant als pares per tenir un sostre i menjar.

La diferencia es que en la joventut de l’avia el lleure no implicava consumir, i en la joventut de la neta avui dia tot esta pensat per a consumir, socialitzar, sortir, viatjar, ens ho han convertit en una necessitat que s’ha de pagar, i aquest es el gran problema de com ha canviat la vida, de com ens han canviat en aquests 70 anys, segur que no hi ha lleure sense pagar, i si el busquem? I si el reinventem? Imatge generada amb IA de Gemini. Montpeità 1793

Publicat a

Parlem de burocràcia

Titular d’avui a la Vanguardia “La burocràcia no vol morir” es un article del vicedirector Enric Sierra en el que parla de que el Govern ha dit que te la intenció de simplificar 170 tràmits digitals; això d’entrada vol dir que n’hi ha molts més, i em pregunto de que son tots aquesta colla de tràmits? perquè ben mirat i ben pensat i després de rumiar-hi molt, no trobo pas que la majoria de gent necessitem fer tants i tants tràmits amb l’administració publica, o es que hi ha tràmits redundants? no oblidem que redundant es quelcom que es repeteix amb freqüència i de forma innecessària.

Tants tràmits burocràtics, fan que s’acumulin molts expedients que no es resolen en mesos o en anys, i que el retard en la seva resolució es importantíssim, exageradament dilatat en el temps i massa sovint, curiosament s’entorpeix el procés també perquè es demana algun tipus de documentació o justificació la qual ja va ser presentada en la sol·licitud inicial o be son dades les quals ja te l’administració amb motiu de la seva gestió quotidiana.

Volen ser tan “papistes”, volen ser tan meticulosos amb la transparència dels altres, això si la pròpia a vegades l’obliden, que s’inventen normes amb la total desconeixença de les que tenen vigents, i això fa de que com a mínim sovint es dupliqui la tasca i la paperassa a presentar o a gestionar. Recordo en la meva època professional, que sempre era queixós en una modalitat de mostrar-se, de fer-se visibles que tenien els nous caps, crear una excel de recollida de dades, jo sempre argumentava que amb tants excels, mentre els omplíem no produíem, i ara cada vegada més, amb la burocràcia dels organismes estatals a tots els nivells, ens passa el mateix, mentre omplim i presentem papers, no treballem, el projecte, les obres, tot allò que vulguem emprendre no avança, esta aturat, amb els perjudicis que ocasiona i dels que ningú se’n fa responsable.

A la vida hi ha d’haver controls, en cas contrari tots anem per lliure i fem el que ens “rota”, ara be quan aquests controls entorpeixen el sentit comú, tenen el mateix efecte que torpedinar el benestar social. Possiblement amb moltes menys normes i menys burocràcia, la gestió diguem municipal, comarcal o de país seria més àgil, mes ràpida, menys tràmits, menys temps, més curt el temps per obtenir la resposta o gaudir del servei sol·licitat, i qui sap si possiblement menys funcionaris. No perdem el nord, en aquestes qüestions tenir molt de tot, funcionaris, normes, tràmits, significa molta burocràcia i a la llarga això significa traves, endarreriments i no ens enganyem, es temps perdut i contínuament fer passos enrere en el benestar social, tan a nivell del conjunt de la societat, com en el familiar i perquè no, a nivell individual també. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Solucionar el problema de l’habitatge

Els principals partits polítics estatals, davant el problema de l’habitatge presenten les seves formules màgiques per solucionar-ho, recordem que sovint aquestes formules màgiques acaben perjudicant al contribuent en general i en particular als que pretenen aconseguir les ajudes promeses.

Repassem-ho, d’entrada manifestar que totes les ajudes son sempre benvingudes, llevat de les que es presenten nomes per omplir un expedient, omplir unes ratlles a la premsa i uns minuts als digitals. La primera dels populars, rebaixes fiscals per a compradors, llogaters i arrendadors, i reducció de l’impost de transmissió patrimonial del 10% al 4%, per als joves. Mirem números publicats per portals immobiliaris a les xarxes, el preu mitja dels pisos a la comunitat de Madrid es de 4.000 euros m2. el preu mitja a la capital es superior als 5.000 euros m2. A Catalunya el preu mitja el situen en els 2.500 euros m2, lluny dels madrilenys, tot i que a Barcelona es fa publicitat d’aproximadament 4.400 euros m2.

Referencia rápida, un habitatge de 80 m2 a Barcelona, el podríem valorar de mitjana en uns 350.000 euros, si calculem el diferencial de l’ITP promès, tenim un estalvi fiscal de 21.000 euros, o sigui totalment assumible pels joves, oi que si? No ens continuïn prenent el pel.

Una altra proposta dels populars: es posarà a disposició del sector immobiliari tot el sòl possible per a pisos de lloguer, un 30% més barat que la mitjana del mercat. El dubte, qui ho pagarà? I una proposta afegida: una nova legislació, amb la derogació de l’ actual llei d’habitatge i una nova llei del sòl. La pretensió es tornar a situacions de bombolla inmobiliaria com ja va succeir en anteriors governs dretans? recordem que moltes famílies del país van perdre els seus habitatges en benefici dels quatre de sempre.

Hi ha molta gent que ho diu, no nomes algun jubilat despistat com jo, no cal un embolcall bonic per a lleis o normatives que no solucionen els problemes reals de la majoria de ciutadans, el que cal son unes pautes realistes, amb beneficis socials reals, encara que vinguin sense embolicar en paper de lluentons, si ja se que les propostes dels polítics no sempre busquen el benestar de la societat, sovint busquen perpetuar-se en manar, en remenar les cireres, o busquen apartar als que les remenen ara per poder remenar-les ells.

Prou de fer volar coloms, prou de construir un relat vuit de realitats nomes per enlluernar als ciutadans, prou de jugar amb la vida, la salut i el benestar de la gent. Imatge de SpencerWing a pixabay.

Publicat a

No volem aixó

Be, no crec que la solució es que tot sempre s’acabi a garrotades; fa poc es va veure a Barcelona, també a diverses poblacions del país, i una de les darreres va ser a Valencia, que ens passa a tots? es que nomes sabem actuar amb la violència?
No se com comença normalment l’enrenou, primer que es? la mala gestió dels politics de torn? o que els ciutadans exigim més del que segons ells ens mereixem? o es que hi ha prou mala “maror” de tots plegats, per la situació a que hem arribat? sigui el que sigui el motiu inicial, no hi hem de posar tots el nostre granet de sorra, per tal de que la situació no arribi als límits als que ho fa darrerament?
Si repassem els fets de les ciutats anomenades més amunt, trobem una similitud en els motius que van portar als ciutadans a sortir al carrer, descontents, per dir-ho en clau suau, amb les decisions i els actes de qui han de regir el nostre benestar, que ara ja ens volen convèncer de que no pot ser tan elevat com ens havien promès temps enrere; qui ha de decidir si els ciutadans tenen dret a reunir-se i a queixar-se? aquest grup de politics que els ciutadans van votar i que van prometre que treballarien en be de tots? a quin preu? perquè la veritat es que no tinc gaire clar com els ha afectat la crisi a la classe política, sabem que la gent del carrer, dels que treballen en empreses privades molts estan a l’atur, i els de les empreses publiques els hi han reduït els sou un bon tros. Com deia, seguim amb el fil, quan els ciutadans decideixen reunir-se i expressar el seu malestar, es cert que han de vetllar perquè no hi hagin aldarulls, i crec que tota la responsabilitat ha de recaure en els organitzadors, aquests son els que han de vetllar perquè a les manifestacions que es fan, no hi hagi cap individu infiltrat que el que fa es provocar fets que no son desitjats per ningú; dit això, ara be la segona part, el que no es pot tolerar, es que qui ha de vetllar pels nostres interessos, i que a més forma part del govern contra el qual es queixa el poble, actuí i mani carregues policials sense justificar, i es en aquestes situacions quan jo em demano perquè a qui li pertoca, sigui un fiscal, sigui el Síndic de Greuges, sigui qui sigui, no actua d’ofici? perquè qui te obligació d’actuar per defensar els drets de tots els ciutadans front a les accions que son desmesurades del govern no ho fa? i el que ja es del tot, del tot intolerable, es que com va passar a Valencia, un dels caps de la policia, es refereixi al poble, als ciutadans que van participar a la manifestació, com a enemics; be, sobren totes les paraules, i crec humilment que la decisió que el seu cap ha de prendre, ja tarda, no creieu?
Possiblement algun manifestant es passa, es molt possible, i qui organitza aquest tipus d’actes, ha de preveure mesures perquè no hi hagi cap tipus d’aldarull; ara be qui mana les forces de seguretat ha de saber manar, no pot tenir cap confusió, ni el país es el seu regne, ni la policia el seu exercit particular, i es responsabilitat seva que si hi ha un individu amb uniforme, que traspassa el límit de la violència gratuïta, l’ha de fer fora del grup; i que consti que això no es cap queixa envers el col•lectiu, es una queixa cap als qui manen aquest col•lectiu, que permeten que succeeixin aquest tipus de fets. Em sembla que es massa sovint que bona part dels senyors politics obliden que es el poble qui els elegeix, i es el poble qui els paga; ells s’entossudeixen en fer bandera d’una majoria que els hi sembla que els hi permet tot, i no parlo nomes pels d’ara, parlo per tots els que també han passat pels governs anteriors; i per entendre que vull dir fem una reflexió, a les darreres eleccions guanyades per majoria pel PP a Espanya i per CIU a Catalunya, si fem una lectura real dels votants, veiem que al PP no el van votar el 68,50% dels electors (l’abstenció va ser d’un 30%); i en el cas de CIU que l’abstenció va ser més elevada (un 40%) no el van votar un 75,10% dels electors, i d’això en diuen majoria, ja.