Etiqueta: Beneficis

Publicat a

Gastar en defensa, gastar en armament

Fa uns quants dies que es parla d’aquesta qüestió, s’ha de gastar més en defensa, cosa que es lliga amb el fet de que s’ha de gastar més en armes, si més no això es el que en podem treure de la darrera reunió de l’OTAN, en la que ha acabat imposant la seva voluntat el líder americà.

Això si, la despesa en defensa, que no podem oblidar que porta assimilat el fet de incrementar la despesa en compra d’armes, va lligat a que aquestes armes es comprin als americans, podem llegir a Joaquim Coello al seu article d’opinió al rotatiu Ara ens diu que hi ha la proposta d’augmentar fins el 5% del seu PIB la despesa en defensa “la idea es del president americà, que vol reduir la contribució dels americans al pressupost atlàntic, que ara suporten en prop d’un 58%” el que també ens diu l’article, encara no ho especifiquin ni els americans ni els europeus, es que actualment la UE, gasta al voltant del 2% del PIB en defensa, i que dels 75.000 milions gastats en material de juny del 2022 a juny del 2023, el 63% van ser compres als EUA.

A veure, no se si el president americà i la seva “camarilla”, perquè no ens enganyem mai un individu sol pot dominar res, sempre hi ha qui li riu les gracies, o qui sabent-ne molt més, el condueix a que faci el més convenient en cada moment per uns interessos particulars; no ens desviem, com deia ni conec al president americà, ni li he seguit la vida, però una cosa es certa, tot i no saber si es un bon polític, un bon president, si que li podem reconèixer un bon cop d’ull com a negociant o empresari, com li vulgueu dir, perquè ha aconseguit que els europeus es comprometin a gastar més del doble del que feien fins ara, en armament, això vol dir que els americans podran reduir la seva despesa, i paral·lelament els diners que es gastaran els europeus es destinaran en bona part a comprar armes als americans, negoci rodo, menys despesa i més benefici … “chapeau”.

No se si el que toca ara es gastar més en armament, no ho tinc pas gens clar, perquè això que ens diuen de que ara hi ha armes per destruir no se pas quantes vegades el món, es d’imbecils, amb una vegada en tenim prou, i ara que es vol poder destruir 30 vegades més el món, una vegada estigui ja destruït?

Hi ha milions d’armes, diuen les xarxes que d’aquestes, entre dotze i catorze mil son nuclears, ningú ho sap amb exactitud, tot son suposicions, però tot i així son moltes, masses. Segons he pogut llegir a les xarxes es parla d’un «clar interès internacional en el desarmament nuclear» amb l’aprovació ja any fa uns quants anys del tractat sobre la prohibició de les armes nuclears, aquest acord, que suposava l’únic compromís vinculant de desarmament en un tractat multilateral per part dels estats posseïdors d’armes nuclears, va ser aprovat per 122 països, però, sempre hi ha un però, entre ells no hi havia, precisament, les nacions en les mans de les quals estan les bombes nuclears.

Això significa una tendència preocupant, perquè el que el món realment necessita es un compromís clar, per treballar en un procés efectiu i legalment vinculant cap al desarmament nuclear, no podem continuar tolerant que ens venguin la moto de que necessitem les armes, tan les més convencionals com les nuclears,  pels desafiaments de seguretat territorials  i oblidar la nostra responsabilitat de buscar una societat internacional més pacífica. Voleu més informació, voleu poder tenir un punt de vista diferent, voleu pensar una mica … nomes cal que feu una ullada a la web de les Nacions Unides. Imatge de Pictures_With_Impact d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

El guinyol polític

Sempre hi ha articles a la premsa escrita o als digitals o als audiovisuals, altrament anomenats també televisió, que aporten motius més que suficients per parlar-ne, i en aquesta ocasió n’he agafat dues en concret, una d’internacional i una del país. O sigui que parlarem del Trump per la guerra d’Ucraïna, i del Mazón per la Dana de Valencia.

En ambos casos, son personatges que dirigeixen societats més o menys grans, els anomenem països o comunitats autònomes, han de gestionar agrupacions nombroses de persones, les quals en bona part, en principi els hi van donar el seu suport, no tots però els suficients per tal de que sols o fent pactes puguin presidir i regir les vides dels ciutadans que els van votar.

Em podeu dir que la situació i la responsabilitat d’ambdós es diferent, es cert, però tots dos han de gestionar una societat sacsejada per morts, en el cas internacional els morts s’han produït en un país extern degut a la invasió d’un tercer ja fa tres anys, i en el cas nacional, els morts els van provocar uns aiguats que ningú va saber prevenir.

Personalment no he estat en cap dels dos llocs, no he anat a la reunió que el Trump va tenir amb el president ucraïnès, acompanyat o recolzat o fent pinya amb el seu vicepresident, en el que segons han transmès tan la televisió com la premsa, va ser de tot menys cordial. El que s’ha vist es una imatge que sembla ben be l’escridassada que uns pares o uns professors fan a un nen empipador, conflictiu, fatxenda i batusser. Frases solemnes, frases per emmarcar i poder recordar-les en qualsevol moment a qui les va dir com per exemple “t’hi estàs jugant la tercera guerra mundial“ realment frases per rebutjar com “ara no tens les cartes a favor teu” o el de l’acomiadament amb un “no estàs preparat per a la pau”.

Tampoc he anat a seguir tots els giravolts que ha fet els darrers quatre mesos en Mazón, imatges i articles diversos qüestionen el que va fer el president aquell dia fatídic, i el que també critiquen es el relat que ha anat fent al llarg del temps, l’acusen de modificar presumptament el seu relat en funció del que li va be en cada moment. Desconec la veracitat del relat que ha donat aquest senyor, així com el dels seus acusadors; però si que hi ha una realitat segons els experts i es que sembla ser que les alertes a la gent es van activar massa tard, quan es van activar ja hi havia morts, no se si tots o una part important.

En ambos casos es juga amb la vida o amb la mort de persones, en ambos casos tenim, com a mínim jo, la percepció de que precisament això, la mort, es el menys important pels responsables de gestionar-ho. Ens diuen que al rerefons del problema ucraïnès també hi ha això que ara anomenen “terres rares” minerals que podrien ser de gran valor, i que els americans les volen, si més no una part, la meitat.

I al rerefons valencià hi trobem les ganes de manar, l’afany de tenir més i més poder, mentre l’oposició en demana la dimissió, i els familiars la presó, el susdit o propdit president s’aferra a ser el cap de la reconstrucció, quina reconstrucció pot prometre, quan el que han demostrat estan al front dels responsables vigents es precisament hi ha una manca de lideratge i una manca total de responsabilitat. Demana i exigeix ser el cap de la reconstrucció, quina mena de reconstrucció preveu en Mazón, la mateixa que es pot veure al vídeo de Trump sobre Gaza? Imatge de Nacymac a pixabay.

Publicat a

Salari mínim

Es una qüestió controvertida, es necessari augmentar el salari mínim? on es el topall? ja se que els estudiosos de la macro economia ens poden donar moltes explicacions i lliçons, sobretot a mi que no tinc molt clar per on navegar en aquest mar de dades, un enfurismat mar de dades que tothom utilitza i projecta de cara a la societat segons els hi convingui.

Llegint la premsa, n’hi ha que ho defensen a capa i espasa, fins i tot amb obstinació, per exemple la ministra de treball que deia que “per apujar els salari mini no hi ha hagut cap hecatombe» i que “en contra del que deia la teoria neoliberal pronosticant que destruiria ocupació i impactaria negativament en la capa més feble del teixit productiu patri, que són les petites empreses, els nivells d’ocupació avui són de rècord en tots els sectors».

Altres ho qüestionen, com per exemple alguns organismes com el Banc d’Espanya o l’OCDE dient que “l’escalada d’aquesta referència salarial ha perjudicat determinats col·lectius, com els joves o els majors de 45 anys, en termes d’oportunitats laborals”.

El que si que sembla ser, segons les dades d’afiliació a la seguretat social, es que mentre que a les microempreses no ha crescut l’ocupació sinó que s’han destruït llocs de treball, a les grans empreses l’afiliació ha crescut, i fins i tot en les de major grandària s’ha disparat.

Que hem de fer, apugem els salaris o no? apujar els salaris, dona més possibilitats als treballadors de poder gastar, o en la pitjor de les situacions tenen més possibilitats de poder sobreviure més dignament; apujar-los també significa més despeses per les empreses que les repercutiran en el preu final del seu producte o servei, amb la qual cosa els mateixos treballadors veuran, veurem, minvades les seves possibilitats de consum o subsistència, perquè no ens enganyem tot va lligat, ens volen fer consumir, i per consumir son necessaris diners, els que tenim o no tenim i els obtenim via endeutament que hem de retornar amb escreix.

Hi ha analistes que avisen de que algunes petites empreses “seran incapaces de suportar els aquests creixents costos laborals que significa l’augment del salari mínim, moltes acabaran desapareixent, cosa que deixarà el camí lliure a les grans companyies per augmentar la seva quota de mercat i mantenir els seus marges de benefici amb pujades de preus”.

Oi que us sona tot allò de la “globalització” de la que anys enrere ens parlaven i de la que ens deien que seria una millora pel conjunt de la societat?, oi que també us sona allò de que les empreses millorarien els seus ratis i la seva salut financera reubicant centres productius a països amb costos salarials més baixos?, i ara ens diuen que aquí si volem treballar hem d’acceptar salaris mes baixos, perquè en cas contrari les petites empreses desapareixeran i tot quedarà en mans de les grans multinacionals, que buscaran noves ubicacions per a les unitats automatitzades de producció i també buscaran nous mercats, globalització.

Les empreses es creen per intentar guanyar diners, no sempre es possible, hi ha molts factors que condicionen la seva viabilitat, i més quan sovint s’han creat amb precarietat financera, i sobre uns pilars insuficients, com son bones intencions, il·lusió i esperança d’encertar-la. No es una critica als emprenedors i emprenedores, a la meva família també ho hem intentat, es allò que es diu un bany de realitat i hem d’assimilar que la globalització ens ha portat a tenir uns llocs de treball no sempre remunerats d’acord amb les nostres expectatives, i massa sovint lluny de permetre’ns una vida relaxada, amb les necessitats mínimes cobertes i amb tot tipus de capricis que ens entren pels ulls, per un ulls enlluernats pel consumisme, encara que sovint nomes ens podem permetre sobreviure sense grans dispendis. Quan volem estirar gaire els nostres ingressos, tard o d’hora notarem que no arriben per a tot, i com més aviat ho albirem, menys problemes en el futur tindrem. Imatge de harrypham2000 de pixabay.

Publicat a

Turisme, oci, drets, convivència …

De tan en tan surten articles, notes de premsa, noticies a les xarxes i als mitjans audiovisuals que parlen de les mil i una situacions que provoca el turisme, com es normal en qualsevol activitat humana, el dret que tenim tots a l’oci, al turisme, a la diversió, però sempre buscant un encaix amb la convivència social.

Una cosa queda ben palesa, i es que avui en dia el turisme ha arribat a ser excessiu per als nadius i per a la població resident en qualsevol indret turístic. On s’ha de posar el llinda de la xifra, de la quantitat de turistes que pot absorbir un indret, un poble o un racó natural en concret?

Personalment fa anys que recrimino el fet de subvencionar, de facilitar financerament els moviments turístics massius, m’explico, no trobo just que ningú rebi una punyetera subvenció per portar turistes a cap indret, si aquests no es paguen el sobre cost que puguin generar tan en despeses d’aigua, de llum, de brossa, de metges i com no, de contaminació. No pot ser que per quatre euros mal contats, es moguin unes grans riuades de gent que poden generar unes despeses més elevades que els ingressos que s’obtenen, a costa de la butxaca dels ciutadans. I abans de que algú pregunti, com llegia a la premsa, es que tu no fas turisme? li diré que si que n’he fet, ara mateix per diferents motius no m’és possible, però si que he sortit de vacances, i reclamo que s’apliqui també aquesta premissa, mínim has de pagar el cost que generes i que no pot anar nomes a càrrec dels pressupostos ciutadans.

Diuen que hem arribat a un punt, en el que l’única manera de reduir el turisme seria viatjar menys, però la societat tendeix a viatjar més, per la qual cosa nomes podria tenir solució si es prenen decisions globals. Estic d’acord, comencem per repercutir la totalitat dels sobre costos generats pel turisme als mateixos turistes, i no ens deixem enganyar, quan ens presenten xifres del que es gasten els turistes, sovint son els diners que paguen pel paquet contractat, que cada vegada més es fa online, per això tenim clar on esta ubicada l’empresa amb la que es contracta?

Una altra casuística es la dels establiments d’oci i restauració, hi ha de tot com sempre, avui llegia que algunes guinguetes de platja s’han queixat per les sancions que els hi han posat per incomplir reiteradament les normes que regeixen segons el municipi, principalment les d’excessos d’ocupació de la concessió, que en algun cas havia arribat a ocupar quasi 100 metres més de l’autoritzat. En serio que es queixen perquè els sancionen per incomplir les normes? i si les complissin? i no oblidem que en ocasions, en masses opino jo, a molts “xiringuitos” les taules estan tan juntetes, que lògicament també els comensals estan tan apilotats que tens la sensació de que no dines sol o en parella o en família, no i ara, dines amb els ocupants de les taules veïnes, que més que veïnes ja podem dir que en realitat son taules compartides.

Turisme si, massificat no, ni aquí ni enlloc. El turisme ha de significar esbarjo, diversió, passar-s’ho be, gaudir de la família, dels amics, dels espais que visitem, no pot ser que nomes busquem aquella fotografia, sovint retocada, per fer dentetes a una colla de desconeguts via xarxes socials. Turisme vol dir deixar-ho tot tal i com ho hem trobat, turisme també vol dir pagar per les despeses de tot tipus que generem en aquell entorn que hi anem perquè ens han dit que era un lloc idíl·lic. Imatge de pexels a pixabay.

Publicat a

Refugi climàtic

Una combinació de paraules amb un significat prou conegut i assimilat a una realitat comuna, que cada dia veiem i notem que s’agreuja més.

Comencem pel principi, la gent, les persones, els humans fa anys que no mirem res de les conseqüències que pateix el nostre entorn, diguem-li natural, humà, o diguem-li genèricament flora i fauna, també hi estem inclosos, principalment per les accions induïdes per nomes uns quants, que busquen un benefici material a curt termini, i que signifiquen un enorme deteriorament, tan de la natura com de la vida en general, destrucció de ecosistemes, rius morts, boscos abandonats quan ja no cremats, aire contaminat i amb altes dosis de verí pels essers vius.

I tot plegat, possiblement influenciat també per les alteracions més o menys naturals que pot patir la terra i tot el sistema solar, ens esta portant a tenir cada dia o cada setmana o cada any, un entorn i unes possibilitats de vida que van minvant, cada dia es més difícil sobreviure en un món que no cuidem, en un món que destruïm, en un món que com sovint dic, no es nostre, ens l’han deixat, es dels nostres fills i nets, si es que hi poden arribar a sobreviure.

I ara, quan ho hem anat destruint tot, ara quan encara no hem fet res nomes que continuar degradant-ho tot, en lloc de agafar el problema de soca-rel i buscar solucions reals, que han de ser a costa de reconduir la nostra manera de viure, oblidant el consumisme esbojarrat i sense solta ni volta, retallant els beneficis materials de quatre auto escollits personatges  que viuen be amb el nostre esforç i patiment, combreguem amb una nova línia d’estratègia social, que no dic que no tinguem que aplicar, però que ens l’empassem sense qüestionar-nos res ni a ningú, es que no n’aprendrem mai.

Situem-nos on vulguem del nostre entorn més proper, en el fons suposem que es el més conegut per a nosaltres, i tot llegint a la premsa que les piscines publiques i privades es podran omplir si s’obren als ciutadans, i si tenen la consideració de refugi climàtic, pensem … el nostre poble, 9.100 habitants, capacitat de la piscina municipal, quan? un 3% de la població? un 4%?  es indiferent, es una quantitat irrisòria, i la resta de persones? i de l’altra 97% que en fem? on els fiquem?

La possibilitat d’afegir l’obertura de piscines privades a les publiques, jo no tinc piscina privada, no se si comporta algun avantatge, però si pot portar molts entrebancs i problemàtiques derivades del seu us, tothom ho te clar? tothom ho te assumit? Primer de tot, la seva utilització com a refugi climàtic serà gratuïta per el públic en general o es tindrà que pagar entrada o per dret d’us? estaran obligats a tenir socorristes? qui els pagarà? en cas d’algun accident, qui en serà el responsable? tindran que tenir espais d’ombres o tothom tindrà que estar-se sota un sol de quant? de 40 graus o més? tindran que tenir begudes perquè tots els assistents es puguin hidratar? de pagament o gratuïtes?

Tot el que sigui millorar la vida de les persones en general, tindra sempre el meu suport, però això d’obrir piscines amb un sol possiblement de més de 40 graus en el moment àlgid de la canícula estiuenca, no se si es la millor solució pel conjunt de la societat … i pensant, pensant i si obríssim més espais com la biblioteca i centres socials i culturals on a més de ser un refugi climàtic a raser del sol i amb climatització controlada i adequada, podríem dedicar les hores a entrenar i ampliar la comprensió lectora que tanta falta ens fa, segons els informes PISA dels darrers anys, devorant llibres en lloc de que el sol devori la nostra pell i la nostra salut? Imatge de elg21 a pixabay.

Publicat a

Divendres negre

Dit així sona fatal, divendres negre, he buscat a les xarxes el perquè d’aquesta denominació, i es curiós el gran nombre de versions sobre l’origen històric d’això anomenat “black friday”. Lligat a l’esclavisme, aquesta va ser una de les explicacions del seu origen, segons la qual els traficants d’esclaus baixaven els preus de cara a la temporada d’hivern, actualment descartada, una altra lligada al negoci de l’or, uns agents de borsa volien acaparar tot l’or del mercat i van subornar personatges importants, jutges inclosos, però el pla va fallar i el preu de l’or es va desplomar i molta gent es va arruïnar. Una altra versió parla de que amb motiu d’un partit de futbol americà entre l’exèrcit i la marina, la ciutat de Filadèlfia es va col·lapsar el divendres davant l’allau de persones que van arribar per a fer les seves compres de Nadal i assistir l’endemà a la trobada … en fi, diverses versions, les més punyents descartades.

Sigui quin sigui el seu inici, el moment actual ens presenta un “divendres negre” lligat única i exclusivament, com tantes altres coses, al consumisme pur i dur, on en teoria s’apliquen descomptes importants. Llegia a la premsa que la despesa amb targetes per compres en línia creix gairebé un 20% i les operacions presencials augmenten un 7% la setmana prèvia, i un altra titular ens fa coneixedors de que nomes un 14% dels productes van tenir descompte real, i jo em pregunto, això es veritat? aquesta dada significa que tota aquesta historia del “black friday” es una presa de pel? si continuem amb el detall del darrer titular, ens diu que en referencia als valors dels 30 dies anteriors, en la meitat dels casos, el 50%, els preus es van mantenir i en el 36% restant el preu del producte va ser molt més car.

Tot i el dubte de si aquesta campanya es realment beneficiosa pel consumidor, la realitat es que aquest increment del consum va lligat als sectors, sembla ser que els que van pujar més son els de lleure i restauració, i el cas contrari el del comerç minorista, que es va reduir. Cal destacar que tot i les facilitats de fraccionament actuals per les compres, una trampa més pels consumidors perquè va sumant fraccionament sobre fraccionament, el comerç minorista veu amb recel el “black friday”, i per aquest motiu forces dels petits comerços se’n volen distanciar, promocions a costa de beneficis, que ja son minsos, l’aspecte laboral, horaris … tot un reguitzell de variables que no sempre ajuden a tirar endavant un negoci petit, un negoci local, el negoci de proximitat que cada dia li costa més mantenir la subsistència. Imatge de vika-glitter a pixabay

Publicat a

Criptomonedes

Fa temps que es parla d’aquest “producte”, es que no se pas com anomenar-ho, es parla de moneda digital, de divisa digital, de productes digitals … la qüestió es que cada cop més, tots plegats ens endinsem a noves modes, nous conceptes, nous riscos.

Llegia avui que a Espanya funcionen més de 100 empreses, segons la CNMV, sense cap tipus d’autorització del regulador econòmic. Això no vol dir pas que siguin il·legals, en realitat son firmes que no s’adapten a les normes del regulador perquè senzillament no n’hi han, de fet tan el Banc d’Espanya com la CNMV adverteixen dels riscos per la manca de regulació i els buits legals.

Deia fa un temps un conegut economista que les criptomonedes actualment no son ben be monedes, el motiu? es clar i senzill, perquè la gran majoria de gent no les utilitza com a mitja de pagament habitual, si no com a producte d’inversió, el que la converteix en un producte d’especulació financera i de risc.

Cada vegada més sovint hi ha, diguem-ne empreses o empresaris, que fan reunions, trobades, i/o cursos per parlar i explicar tot això de les criptomonedes, recentment se’n va fer un a Badalona i crec que aquests dies hi ha una concentració a Madrid. Els crítics els acusen de secta i de rentar el cervell principalment als joves, i els partidaris del fenomen els consideren uns visionaris i que l’únic que volen es la fi de la dictadura de la banca tradicional, no se en que ens hem de quedar, busquem informació i siguem capaços de construir la nostra pròpia opinió. A Madrid sembla ser que es promocionava l’esdeveniment, segons la premsa, com si fos de franc, tot i que llegim també que s’ha de fer una reserva de “seient” que costa 47 euros, i si hi podien assistir unes 7.000 persones, ràpidament podem fer números. També es deia que la previsió era de que on line possiblement tindrien un nombre similar de seguidors, el que no es comenta es si aquests també havien de pagar o no.

A mi hi ha una cosa que em resulta curiosa, sempre em passa el mateix quan es tracta de poder obtenir beneficis fàcil i ràpidament, i es que quan hi ha la promesa de fer-te ric sense esforços i en poques setmanes, no entenc que fan els promotors d’aquests esdeveniments o cursos, que suposadament ja son milionaris, treballar encara per explicar a la resta com també s’han de fer rics … ah si, explicar com tots podem ser milionaris, tots milionaris? no m’ho crec. Imatge de Gerd Altmann en Pixabay

Publicat a

De qui són les dades sanitàries

Creiem que es un tema actual, perquè darrerament n’han parlat mes?, no, ja fa quasi una dècada, segons la premsa, que es parla d’això; les primeres mencions a les oportunitats que ofereix la informació mèdica dels ciutadans, les trobem a diversos documents publicats per allà l’any 2006. Ens diu la premsa que el 4 de juny de 2013, la Generalitat va aprovar el Projecte VISC+. Segons la nota de premsa publicada al seu web, l’objectiu del VISC+ és “posar la informació sanitària a disposició dels ciutadans, les empreses i la recerca” per “millorar els serveis de salut”, “millorar la recerca” i “posar en valor el coneixement”. L’enllaç on podeu trobar informació de VISC+, es: http://aquas.gencat.cat/ca/projectes/visc/. Tot això em sembla molt be, però si fins avui en dia jo encara no puc tenir accés a les meves dades mediques, perquè hi ha de poder tenir accés, per exemple un laboratori, o no es així?. Fa poc temps, vaig poder participar en unes jornades de l’ICS, referents a la previsió de futur de la relació entre la sanitat i els pacients; i en algun dels debats, van sorgir referencies al tractament de les dades mediques dels pacients. Jo continuo manifestant la meva postura, i es que jo vull tenir accés a les meves dades mediques, pel que necessiti, però no estic pas posant cap tipus de impediment a que es puguin utilitzar també per a la recerca medica. Ara be, el que no estic disposat a acceptar, es que es venguin les dades mediques dels ciutadans catalans, a uns investigadors que la única cosa que busquen es el benefici propi, amb total legitimitat vist des del punt de vista empresarial; però qüestionable des del punt de vista d’un organisme que ha de vetllar pel benestar dels ciutadans. En el cas de que es cedeixin dades mediques a investigadors, primer ha de ser amb la total garantia d’anonimat del pacient, i segon i també molt important, que un alt percentatge dels beneficis que generi la recerca en qüestió, retornin al sistema de salut publica, per tal de poder reduir la despesa sanitària actual; no val fer una venda de dades a canvi de quatre rals i deixar que el gruix important de beneficis els obtingui el sector privat. Dues darreres reflexions, la primera, es que com ja he manifestat en diverses ocasions, dona la sensació de que el mes important, es que les persones visquin molts anys, però sense acabar de creure’s allò de la qualitat de vida; i la segona i que no agrada escoltar, manifestada per la premsa, es si la recerca medica, va cap a la cura de malalties, o cap a un senzill manteniment dels pacients per assegurar-se clients de cara el futur? Que cada persona reflexioni com cregui adient. (Montpeita 1324 – octubre 2015)

Publicat a

Dret a …

Darrerament s’ha utilitzat molt, tothom hi afegeix la paraula que més li convé, i així podem veure a la premsa moltes referencies a la reclamació de un munt de drets. Com sempre, es qüestió de dividir, com més dividits estem els “súbdits”, més fàcil els hi es fer la seva als que manen. En realitat que es el que demanem?, uns volem el dret a la independència, uns altres volem el dret a l’avortament, altres volem el dret a un habitatge digne, sense oblidar els que volem el dret a una sanitat a l’abast de tothom …, i tants altres drets que exigim als polítics que estan al front de la nostra societat, i fixeu-vos que parlo de la nostra societat, no del nostre país, ja que al cap i a la fi, el problema es repeteix en menor o major grau a qualsevol racó. El primer que necessitem, es assumir i tenir clar que el que nosaltres hem d’exigir es el “dret a decidir”, perquè mentre no tinguem la possibilitat de decidir, crec que no aconseguirem quasi cap dels drets que reclamem; i perquè?, es molt senzill, mentre no tinguem el dret a decidir que es el que han de fer els polítics en benefici del poble que els ha votat, o sigui nosaltres, ells ens han demostrat que van al seu “rotllo” …., uns diuen aquí retallo el que em sembla (els seus drets no per això), altres diuen aquí munto els “xanxullos” que em sembla (en benefici propi, o de familiars i amics), a més a més altres, en uns moments en que hi ha moltes famílies que les passen molt magres perquè no tenen ingressos, ells (els polítics d’alt nivell) quan pleguen del govern, a més de tenir uns ingressos assignats de vergonya (per l’alt import, lluny del salari mínim interprofessional), encara fan d’assessors d’empreses de primera línia (també cobren), i algun encara diu que plega perquè s’avorreix …, vergonyós. Ja se que tot això que dic cau sempre en un sac foradat, al cap i a la fi els polítics no llegeixen pas els meus escrits, i en el suposat cas de que ho fessin, tampoc em farien cas. Però em nego a acceptar que això no pugui canviar, hem de fer els possibles, hem de fer tot allò que com a poble sobirà tenim dret, perquè els polítics de torn deixin d’imposar-nos la seva voluntat en benefici d’uns quants i en detriment de la majoria; i ara que dic majoria, em fa riure aquesta paraula, tots (els polítics) recolzen les seves decisions precisament en aquest mot, majoria …, la majoria que tenim ens legitima a poder prendre aquesta o aquella decisió, diuen …., si home, i que més, el fet de que governin no els legitima a res que vagi en contra dels “súbdits”, perdo del poble, i més quan estan al poder en base a unes eleccions amb els altíssims nivells d’abstenció que es donen sovint; si no vaig errat les darreres eleccions a Catalunya l’abstenció va ser del 30,44%, i a les darreres d’Espanya el 31,06%; això vol dir que el partit més votat de Catalunya nomes va tenir un 20,54% dels votants del cens, i el d’Espanya nomes un 30,37%; i d’això en diuen majoria?, i això diuen que els legitima a fer tot allò que fan, i que al cap i a la fi, l’única cosa que ens han demostrat es que les seves decisions i els seus silencis, ens han portat on ens han portat …., i encara tenen la barra de dir que estan legitimats. Jo nomes demano el dret a decidir.

Publicat a

Futur i crisi

Dues paraules que poden tenir diversos significats segons les diferents combinacions que utilitzem, com serà la crisi del futur? o be, tindrem crisi en el futur? o fins i tot amb motiu de la crisi, tindrem un futur?, no se quina combinació escollir, però abans de seguir amb el dubte, voldria fer una reflexió amb les paraules que el Sr Greenspan va dir en una entrevista publicada per la BBC; d’entrada esmentar que del 1987 al 2006, va ser el president de la Reserva Federal dels Estats Units; també dir que hi ha gent que el considera en part responsable de l’actual crisi, per ser el creador d’un model financer anglosaxó amb tipus baixos, i escassa regulació dels intermediaris financers aliens a la banca comercial. Un cop hem situat l’Alan Greenspan, i com ja deia abans, ell pensa que la crisi financera “tornarà, però serà del tot diferent” i el motiu que ens dona, es la capacitat insaciable de l’esser humà quan fa front a un llarg període de prosperitat, de presumir que aquest període continuarà indefinidament.
Pensem una mica en el que diu aquest senyor, en el futur també tindrem més crisi i cap serà com aquesta d’ara, perquè mai hi han dues crisi que s’assemblin, i mai tenen res en comú, a excepció de la naturalesa humana; o sigui que l’únic problema, en realitat, radica en la naturalesa humana, i a no ser que algú trobi el com poder canviar la naturalesa dels humans, malauradament la crisi es inevitable.
De cara al futur Alan Greenspan ha recomanat als governs i a les institucions financeres que han de lluitar contra el frau, i també que incrementin els requisits de capitalització dels bancs. Si un busca a internet, troba infinitat d’explicacions del perquè de la crisi, els motius i repercussions. Hi ha explicacions per tots els gustos i per totes les tendències, com sempre es busca culpables de la situació, encara que no he trobat a ningú que digui que tots plegats necessitem fer examen de consciencia; i perquè, algú es preguntarà, es molt senzill, tot i que segur que ell també ha fet coses malament, voldria donar la raó al Sr. Greenspan en una cosa, i es que bona part de culpa es nostra, de tots plegats, ell diu de la naturalesa humana, perquè majoritàriament posem davant de tot els interessos materials, i això fa que perdem la noció de la realitat, deixem de tocar de peus a terra, i acabem deixant-nos arrossegar pels guanys que aparentment son fàcils i ràpids, i ens oblidem d’allò tan nostre de tenir seny, i de que “ningú dona duros a quatre peles”.
Voleu dir que encara no es hora de reflexionar, d’actuar, de fer el petit gest individual que sigui el principi d’un nou camí que ens ha de portar a tenir, en un futur el més proper possible, aquesta societat que tan prediquem que volem, però que no hi fem gran cosa per aconseguir-la. Voldria recuperar les paraules de l’Alan Greenspan i que tots plegats les gravéssim profundament en el nostre cap: “si no modifiquem la naturalesa humana, la crisi es inevitable”, i si continuem així possiblement en el futur tindrem crisis més dures i també més doloroses que l’actual. I sabeu el que també es molt preocupant, que segons Xavier Sala i Martin una de les coses que tenen en comú aquesta crisi i la del 1929 es que els governs no s’enteren de res, ni ara i abans, i el fet de que els governs utilitzin la borsa per decidir les seves politiques econòmiques es una bogeria que demostra que estan ben perduts, tan els d’ara com els del 1929. Com som eh, no som capaços de fer res per evitar crisis, ja es diu que l’esser humà es l’únic que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra; encara que el més fotut de tot plegat, es que qualsevol fet, qualsevol situació, qualsevol fita, nomes es mira en clau econòmica, es a dir que el que importa no es el benestar de la gent, sinó els beneficis que s’obtenen; tan se val si parlem de medicina com d’educació, de la gent gran o de la quitxalla; si parlem de medicina, manquen metges; si parlem d’educació, el nivell educatiu es molt baix; si parlem de gent gran, pensions ínfimes, i si parlem de quitxalla ja tenim clar el futur que els hi volem deixar? em sembla que no, pensem-hi una mica, ja toca.