Etiqueta: Barcelona

Publicat a

Expulsats de casa per consolidar un terreny

Tots ho vam poder veure a la tele o llegir als diaris, “un esvoranc de vuit metres causat per les obres de l’L9 del Putxet obliga a desallotjar vuit finques” aquest titular en concret era de BTB, i ens explicava que sembla ser que per culpa de les obres de l’L9 es va esfondrar un lavabo, el pati d’una pizzeria i diversos habitatges van patir esquerdes. Es va parlar d’un forat d’aproximadament uns 8 metres de diàmetre per uns 4 de fondària i es van detectar uns moviments anormalment alts en les obres, el que podria ser un desplaçament de terres sobre el túnel de l’L9, total una amplia zona en perill d’esfondrament.

D’això fa quasi dos mesos, pero anem per parts, el que es va fer en aquells moments, segons el noticiari, va ser treballar per estabilitzar el forat bombejant-hi formigó, així com també l’estabilització de la zona. Llegeixo que són els mateixos tècnics que van fer les inspeccions als habitatges abans de l’obra i que coneixen la zona, els que en faran el monitoratge, i aquí sorgeix el gran dubte, quin estudi van fer els tècnics prèviament al començament de les obres, i que suposadament garantia que tot aniria be, que no hi hauria accidents?

Crec que es van desallotjar quasi un centenar d’habitatges, si 100 habitatges, i l’avís va venir del responsable d’una pizzeria que a l’obrir el seu establiment al mati va veure que s’havia enfonsat el lavabo i el pati interior de l’establiment, sort que no hi havia clientela perquè estava tancat. La responsabilitat d’aquells tècnics funcionaris o d’empreses externes on queda? havien donat els vist i plau prèviament al començament de les obres, no?

Ara dos mesos després, encara hi ha veïns afectats que no han pogut tornar a casa seva, i segons la Vanguardia d’ahir la delegada del govern a Barcelona va comunicar que “encara hauran d’esperar uns mesos fins que s’acabin les obres de consolidació” i la frase lapidària és “la prioritat es la seguretat de les persones”, apa, això ho sabien els tècnics que van fer el projecte inicial? ho sabien els polítics responsables que van aprovar aquesta obra?

Ara tot son justificacions de que es treballa 24 hores al dia, els 7 dies de la setmana, per acabar amb el malson dels veïns afectats, diuen que les administracions responsables han reforçat l’acompanyament als veïns, perquè puguin anar accedint puntualment a casa seva per agafar coses que necessitin, i també per fer el canvi d’armari agafant la roba necessària per quan arribi el fred, quin detall, oi?

A veure, quins tipus de controls es van fer abans de començar les obres? recordem que estan fent un forat per passar-hi trens, que no es un foradet per una arracada, i quan aquest esvoranc estigui ben tapadet, qui garanteix la seguretat dels habitatges de la zona? pero es que a partir d’aquí això de foradar per l’L9 continuarà, quina seguretat tenen a les noves zones on es treballarà de que no passi el mateix? suposo que diran que ja faran controls previs, i jo demano com els que van fer a la zona del Putxet? son de fiar els tècnics que han projectat l’obra? son de fiar els polítics que hi ha donat el vist i plau? la seguretat de la gent es important? o es més important sortir a la foto fent inauguracions? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

La calor mortal

Llegia ahir a el Periódico un article que Pau Lizana Manuel titula “El 50% de les residències de BCN no tenen aire a les habitacions” em va fer aturar a llegir-lo i aquest mati no he pogut estar-me d’escriure; no se si es per l’edat de que tinc o que, al cap i a la fi la pregunta es a quina edat la gent es veu “acompanyada” a anar a una residencia? I per quins motius? encara que això seria tema per a un altre escrit.

Anem al que avui m’ha engrescat, ressaltats com “la normativa actual no obliga a instal·lar climatització a tots els espais, només a mantenir una temperatura ambient inferior a 27 °C” o també un altre que si l’analitzem fa mal “les residencies concentren els usuaris a les zones comunes on sí que hi ha aire condicionat” i el que ja ha vençut la meva fortalesa anímica es “la mortalitat de la gent gran en episodis de calor extrema és més alta en residencies que no pas en domicilis”.

No es tracta d’acusar de res als gestors de les residencies, fan el que poden, encara que amb la ma al cor, tinc que dir que tot es millorable. Parlem de nits tòrrides, possibilitats de deshidratació, problemes estructurals per poder climatitzar correctament els interiors de les residencies, podem parlar del que vulgueu, pero hi ha una dada que entre tots hem d’exigir capgirar, i es segons l’autor, el nombre de residencies, en aquest cas parla de Barcelona, que nomes tenen aire condicionat a les zones comunes, es a dir als menjadors i sales de descans, pero no a les habitacions.

A part de les dificultats per climatitzar tots els espais de les residencies, cal remarcar que les residencies inscrites abans del 2015 no estan subjectes a la normativa que obliga a no superar els 27º de temperatura ambient, pero això es en el conjunt de l’establiment, no en cada una de les habitacions o espais destinats als usuaris, que som nosaltres mateixos o els nostres pares, que esperem a reaccionar?

No se quina relació te la calor amb les morts de gent gran, no soc metge, no se si les dades de que presumptament moren més a les residencies que a les llars particulars son esbiaixades o no, no soc gestor de residencies ni polític, encara que sovint tinc unes ganes boges de trobar la formula legal per poder controlar i fiscalitzar-los a tots dos, al polític que fa normes per a les residencies i als directius de les empreses que les gestionen, no oblidem que els primers han de vetllar per la seguretat i el benestar de les persones i els segons ho fan pels resultats de les seves respectives empreses, que per cert els seus honoraris no son pas assequibles per a tothom, i valorar aquests preus també es tema per un altre escrit.

Curiosament a la mateixa pagina hi havia un article de l’Olga Ruiz que titula “caducats per a la vida” on es demana “¿quantes de les ultimes 52 nits tòrrides que s’han registrat aquest any a Barcelona heu suportat sense aire condicionat?” i la seva resposta es clara i directa, diu: “jo cap, aleshores perquè ens sembla assumible que persones d’edat avançada, moltes amb una salut debilitada, passin aquestes nits en una residencia sense aire condicionat a les seves habitacions?” recordeu allò del que no vulguis per tu, no vulguis per ningú? com ho apliquem als avis?

Els polítics massa sovint ens fallen, els directius dels serveis privatitzats vetllen pel seu negoci, i qui vetlla per nosaltres? residencies, ensenyament, sanitat … tenim molt on escollir que s’ha de millorar. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Voluntariat en grans esdeveniments      

Avui llegia a la premsa digital, concretament a l’Esportiu delPuntAvui+ un article d’en Xevi Masachs amb el títol de “L’espectacle a casa” acompanyat d’un ressaltat que diu “el poder d’atracció del Tour es reflecteix als carrers de la ciutat, amb milers d’aficionats desafiant la calor i vibrant amb la primera arrencada de la cursa a Catalunya”.

En un apartat de l’article fa una comparativa de la resposta de la ciutadania en aquest esdeveniment i el de la Copa América, tot esmentant que costarà afinar els càlculs sobre tota la despesa i el retorn econòmic que teòricament ha de compensar la inversió publica, però la resposta als carrers estava assegurada, res a veure amb un altre gran esdeveniment recent a la ciutat, la copa Amèrica de vela.

Exposa amb claredat el que es va viure en aquest esdeveniment, ho puc assegurar, personalment he participat com a voluntari tan en aquest Tour com a la Copa América, i son dues activitats diferents, tan al desenvolupament de les mateixes, com en el seguiment de la ciutadania. No ens enganyem, ambdues son muntatges comercials que busquen un aparador entre milers d’aficionats, milers de seguidors i amb un rerefons totalment econòmic, beneficis per a la organització, que no critico pas, si ho fan be i en podem sortir beneficiats tots, endavant.

Unes referencies als seguidors que tenen ambdues modalitats esportives, de la vela he trobat que l’any 2025 hi havien 53.000 federats, i del ciclisme he trobat que n’hi ha uns 20.000 federats. Suposo que aquesta diferencia així d’entrada sobte, pero el fet de poder pilotar un veler que necessites llicencia fa que hi hagi més gent que es federi, no així amb els ciclistes que nomes si sortim a caminar o fem un viatge en cotxe, veurem que tan a la carretera com als camins n’arribem a trobar molts més del que reflecteix el fet d’estar federats o no.

La visió com a voluntari, es que participes en un esdeveniment d’una repercussió que va més enllà de les fronteres locals o nacionals, i del que nomes en vius la part en la que participes. A la Copa América estava a la Fan Zone de l’entorn del Port Vell, i vaig viure i l’ambient, les activitats i les celebracions que es feien en aquell espai. Pel Tour estava a la zona del carrer Aragó, coordinant amb dos companys mes les activitats d’una quarantena de voluntaris, i aquest es l’esforç i el reforç que vam aportar entre tots al Tour, pero vam viure únicament el que passava en aquella zona, concretament al carrer Aragó.

Ara podríem intentar valorar on hi havia mes gent, a la Copa América o al Tour, pero es que son dues manifestacions esportives totalment diferents, i com passa sempre ambdues tenen els seus defensors i el seus detractors. Com a voluntari us diré que vaig gaudir de les dues, i es que es tractava de viure en primera persona dos importants esdeveniments que no son comparables.

Ara a algú li tocarà valorar, si te suficient informació, si les aportacions publiques son correctes, son raonables, si tocava fer-les o no, i en base a aquesta informació a veure si algú s’atreveix a valorar el famós retorn econòmic que teòricament ha de compensar, l’esforç que en aquesta direcció han fet els diversos organismes públics amb la bossa dels nostres impostos.

Ah! i recordar que en qualsevol esdeveniment en el que hi participen voluntaris, aquests ho fan, ho fem, de manera totalment altruista, no cobrem ni esperem fer-ho, anem a gaudir de poder col·laborar en una organització que promou un espectacle determinat i fer que aquest arribi al màxim nombre de ciutadans possible. Crec que en ambdues ocasions es va aconseguir. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Taxa turística

Tornem-hi, es tracta de fer veure que hi ha una problemàtica on no existeix, i això de la taxa turística n’és un exemple des del punt de vista ciutadà. Podem parlar de qualsevol població, però centrem-nos en Barcelona que es una referencia molt valida, tan per la dimensió de la ciutat com per l’acumulació de turistes que la visiten.

Entrem a veure i valorar les taxes pels hotels de cinc estrelles , fins ara hi havia una tarifa general de 3,5 euros, més una tarifa local de 4 euros, en total els hostes pagaven 7,5 euros per persona i dia. A partir del primer d’abril la tarifa general passa a ser de 7 euros, la local de 5 euros i el total que pagarà el turista es de 12 euros per persona i dia, un increment del 60%, òstia ..!! però no ens deixem enganyar, ara fem la comparativa amb el preu dels hotels.

He buscat a les xarxes una habitació per a dues persones en un hotel de cinc estrelles, una nit, preus que de mitjana es situen entre els 400 euros i els 600 euros la nit, algun arriba fins i tot als 1.200 euros/nit … pregunta fàcil, l’increment de la taxa es significatiu? aquell 3% de taxes que pagaven de mitjana abans, ara es situa en el 4,8%, encara que si anem a la tarifa alta, aquest percentatge es redueix fins el 2% … ens volen fer creure que la taxa es el que enfonsarà el negoci hoteler?

Una altra qüestió es l’ús que es pot fer d’aquesta taxa, tindrà una bona destinació? els nois i noies que prenen decisions ho faran be? l’encertaran? aquí es on hi ha la mare dels ous. Sabeu que soc del parer de que els turistes, jo mateix quan m’hi converteixo, hem de pagar el cost de les despeses de fer turisme, i no em refereixo a transports, hotels, restaurants … em refereixo a totes les despeses que es generen al voltant del turista, consum d’energia, consum d’aigua, neteja, reparacions diverses … tot això qui ho paga? els propietaris dels negocis no, ells paguen les taxes que tenen establertes com a empresa, això vol dir que d’entrada ho paguem els contribuents en general amb els nostres impostos.

Per exemple, quan després d’una nit de gresca ha de passar l’equip de neteja amb maquinaria diversa, no ho paguen els usuaris de la festa, ho paguem els ciutadans, i ja no parlem de les bretolades sovint motivades diguem pels excessos de determinades substancies; podríem fer una llarga llista, però no cal, deixem-ho aquí i fem la pregunta indiscreta: perquè no hi ha d’haver una taxa turística que cobreixi tot aquest desgavell? em direu que el preu que s’ha d’aplicar per persona i dia es excessiu? realment pensem que desequilibrarà la balança i que farà renunciar als turistes a visitar el lloc de destinació escollit? Imatge generada amb ChatGPT.

Publicat a

Excessiva mobilitat

Aquest mati, amb motiu d’una formació del CEJFE, he anat a Vic. Un transit intens, prou intens com per fer-me pensar quin era el motiu que feia necessari que tanta gent estiguéssim plegats a la mateixa hora a la mateixa carretera. I no es pas una situació única, quan vaig a Barcelona sempre penso el mateix, recentment hi vaig anar tres dies seguits, i no se quin va ser el dia que vaig trobar pitjor el volum de transit.

Si tanta gent ens movem a determinades hores, suposo que part del problema es que vivim en una població i treballem o hem de fer gestions en una altra, i això sense oblidar la mobilitat motivada per l’oci, no hem de pensar que possiblement tenim una societat mal dissenyada?

Es necessari avaluar on es promou que s’instal·lin les empreses, on s’ubiquen determinats serveis, siguin de sanitat, d’ensenyament o qualsevol dels altres que les administracions han de posar al servei del ciutadà; no pot ser que per treballar estiguem obligats a fer dues o tres hores de cua en qualsevol mitja de transport per anar de casa a la feina, no pot ser que tinguem el mateix problema per anar a determinades consultes mediques, ni pot ser que els nostres fills també el tinguin per anar a formar-se acadèmicament.

Anys enrere ens van vendre la moto de que era necessari globalitzar-ho tot, ens deien que era necessari crear una interdependència de les economies a nivell mundial, amb la conseqüència directa de una reducció dràstica de les economies de les escales inferiors, locals, regionals i també les nacionals, tal i com les coneixíem abans. Però que hi podem veure realment si ho mirem per la porta del darrera? ens diuen que hi ha avantatges, per exemple creixement econòmic, generació de riquesa, creixement del consum … tot això ha permès, teòricament, un món econòmic més diversificat, amb la possibilitat de que determinades empreses trobin mà d’obra més barata en altres racons del habitat humà.

Però precisament això, també ha permès que els treballadors siguin més vulnerables, que creixi la competència deslleial, i un increment de fugues de capitals, i un increment de l’activitat a paradisos fiscals. I darrera de tot plegat hi trobem desigualtat entre països provocant la inestabilitat i precarietat laboral.

I aquí estem, que per anar a treballar per un sou mínim que en moltes ocasions no permet viure amb dignitat, hem de passar-nos hores i hores setmanals a la carretera amb un consum elevat de combustible, una creixent contaminació i un elevat nivell d’estres, nervis i neguit, pensant que hem de poder arribar a temps a la destinació, per desenvolupar aquella tasca que ens fa marxar de casa a hores intempestives.

Caldria facilitar la racionalització de les ubicacions empresarials, de les escoles i universitats, dels hospitals i centres mèdics de referencia, caldria pensar en les persones i deixar de pensar tan en els beneficis empresarials, i si això significa que deixem de consumir una mica, endavant, pensem que a la llarga, o sigui els nostres fills i nets, ens ho agrairan. Imatge creada amb Gemini.

Publicat a

Raonar o forçar la mobilitat

Dos noticies, una a nivell d’estat i l’altra a nivell de país; la primera la podem llegir a la Razón un article de Roberto L. Vargas amb el titular “Aena no frena el degoteig cruent als aeroports colpejats per Ryanair, que perden altres 48.000 passatgers al setembre” l’altra el podem llegir a la Vanguardia signat per Maite Gutiérrez i titulat “El Govern intenta frenar el forat milionari dels seus aeroports amb un nou pla industrial” ambdós reflecteixen una realitat en la que toca pensar-hi i que probablement toca revisar.

Tenim molts aeroports, no cal que ningú digui que hi ha altres països encara en tenen més, es indiferent, si aquí es un problema en aquests altres països que possiblement en tenen més, el problema pot ser més gros; a veure hi ha alguns aeroports en els que s’ha reduït la oferta del nombre de les places disponibles per a passatgers, es cert, però segons AENA en el conjunt dels aeroports que gestiona a Espanya es van moure entre gener i setembre passat 247 milions de passatgers, un 3,9% més que en els mateixos mesos de 2024 i continuen situats en xifres rècord. El problema no son el nombre de passatgers, el problema son la ubicació geogràfica dels aeroports, els que tenen més moviment son els de Madrid, Barcelona i Mallorca, i si aquests augmenten, quins son els que disminueixen més? Santiago, Valladolid i Vigo. Tot plegat es un estira i arronsa d’algunes companyies aèries per rendibilitzar el seu negoci, i es lògic al cap i a la fi els seus propietaris van crear-les per guanyar diners, però volen que siguin rendibles tots els diguem-ne punts de venda individualment, i en els punts on no hi ha suficient massa critica per rendibilitzar-los directament, volen que els ajudi a fer beneficis l’estat amb els nostres impostos, i ja veieu que no entro pas a parlar de si cobren poc o molt pels serveis que ofereixen, això es una qüestió entre les companyies i els seus clients.

Com deia tenim molts aeroports, alguns pensats, anava a dir amb el cul, però també podem ser malpensats, i alguns potser es van pensar més per complaure l’entreteniment d’altri que no pas com a visió de país. I si mirem, veurem que tenim alguns aeroports que no cobreixen ni els mínims necessaris per que siguin, no ja rendibles, si no per fer front als costos mínims de la seva gestió directa. Per exemple el de Lleida-Alguaire inaugurat el 2010 després d’una inversió milionària, tenia com a objectiu, deien, arribar als 400.000 passatgers anuals a mig termini, el 2024 n’hi van passar poc més de 39.000. I el de Andorra- La Seu congestionat amb el Govern del principat, va transportar poc més de 16.000 passatgers. Això si, ara correm-hi tots a buscar formules per incrementar l’activitat i els serveis en aquests espais, però sense oblidar que la seva construcció ens ha sortit a preu d’or.

No tinc molt clar quina mena de coloms es fan volar quan es vol fer entrar en calçador algunes brillants idees que ens acaben costant molts diners als contribuents, i no nomes les inversions inicials, si no també l’acumulació de pèrdues anuals. No se si a l’hora de programar i construir infraestructures es fa per a una mobilitat raonable o nomes per forçar la mobilitat del negoci cap on es consideri més adient. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

El que inclou el preu del bitllet d’avió

Aquests darrers dies es parla molt de les taxes aeroportuàries que vol aplicar Aena, i qui si ha enfrontat més directament es Ryanair, amenaçant amb la reducció d’un milió de places de passatgers i conseqüentment la reducció del nombre d’avions, principalment en aeroports petits de dubtosa rendibilitat, tan per l’aerolinia, es problema seu que pugin preus, com per l’erari públic, i aquí no val nomes quantificar l’import cobrat per les taxes, sinó també que aporten aquests vols a l’economia nacional. Recordem que enguany es preveuen una cent milions de turistes.

Consulto una plataforma de reserves de vols d’avió, busco anada el dia 6 de setembre y tornada el dia 7, un cap de setmana, de Barcelona a Santiago de Compostela, el preu que surt es un total de 301 euros per ambdós vols, inclou una maleta petita en els dos trajectes, però si afegeixo una maleta de 20 quilets, a l’anada hi tinc que sumar 57 euros i a la tornada n’hi sumaria 41 euros més, o sigui en total passaria a pagar 399 euros. En aquest cas el sistema oferta l’anada amb Vueling i la tornada amb Ryanair.

Es diu que les taxes pujaran el 6,50%, es poc o molt? no ho se, sembla ser que es una pujada de 0,68 euros per bitllet, es poc o molt? no ho se, amb aquestes dues dades sembla ser que el preu actual es d’uns 10,50 euros, es poc o molt? no ho se, compareu amb el preu de les taxes amb les dels bitllets dels que us he parlat abans, equivaldria a entre un 2,5% i un 3% del preu del bitllet. I en el cas dels bitllets mes barats? be, es una qüestió purament empresarial, al cap i a la fi les despeses afegides son les mateixes, no?

Hem de suposar que les companyies ofereixen uns preus amb els que s’hi poden guanyar la vida, no? no ens enganyem les companyies, com totes les empreses volen fer negoci, volen tenir beneficis, per la qual cosa quan fan l’escandall per quantificar els preus dels vols, es de suposar que tenen uns financers que en saben molt i ho calculen be i no pas per tenir-hi pèrdues, no ho creieu així?

Sempre he tingut la mateixa idea fixa, i es que quan es compri un bitllet d’avió, o de tren, o de bus, es igual, a més del benefici empresarial que d’entrada no entraré pas a qüestionar, cadascú que es mogui com i amb qui vulgui i pugui, s’hi ha d’incloure les despeses o sobre cost pel manteniment d’aeroports o estacions i per la contaminació tan acústica com ambiental, així com per  tots aquells conceptes que puguin repercutir en la salut i el benestar dels ciutadans; no pot ser que per facilitar la mobilitat d’uns quants, la resta tingui que fer penitencia assumint entre tots, allò que generen i no assumeixen les companyies comercials. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

El limit de la llibertat d’expressió

Llegit al VilaWeb un article de Clara Ardévol Mallol amb el titular “De Toni Albà al cartell de la Mercè: la banalització de l’odi i l’ofensa” ens deixa una pregunta per reflexionar “s’han acabat banalitzant i instrumentalitzant políticament” els anomenats delictes d’odi en el context de la llibertat d’expressió?.

I al mateix rotatiu hi trobem una columna de la Txell Partal que entrevista a Toni Albà, amb el titular “aquesta vegada no callaré” referent a una piulada que va fer en conèixer la mort de Javier Lambán, ex-president aragonès, i alguns consideren que l’Albà ha comès els delictes d’injúries i incitació a l’odi.

Avui he vist aquests dos casos, n’hi ha altres, molts mes, el fet es que uns fan o diuen una cosa i uns altres consideren que aquest fet o aquest pronunciament es un delicte, qui te raó? Comencem pel cartell de la Mercè de Barcelona, fent una incursió rapida a les xarxes he trobat que aquest cartell, clip o tot plegat o com li vulgueu dir, “l’ha concebut un escenògraf i realitzador, el cartell es presenta com un retaule barroc de mida humana, un carruatge de fira amb rodes que barreja la iconografia religiosa, l’imaginari circense i la teatralitat pròpia de la Mercè”, i a partir d’aquí comencen les critiques per escarni o vexació contra els sentiments religiosos.

A veure per un costat podríem dir que el delicte d’opinió no existeix perquè suposaria perseguir una opinió, i això estaria en contra de la llibertat d’expressió; per altra banda no s’han d’emparar certes conductes si poden topar amb determinats drets, es tan senzill, o no, com posar en una balança un dret fonamental i a l’altra els interessos amb què topa. Per la qual cosa d’aquest cartell en qüestió, ens hem de preguntar que es el que simbolitza i representa i també a quin sentiment religiós ofèn, i per acabar-ho de rematar no ens perdem en el batibull d’unes lleis que sovint no son pensades amb el cap clar. Perquè no ens enganyem, les ofenses religioses son tan diverses com diversitat de religions hi ha al món, el que es menyspreable per a uns no ho es per als altres, i després hi ha els que fins i tot defensen les barbaritats que avui mateix succeeixen arreu del planeta.

I en el cas del Toni Albà, no se exactament quin sentit volia donar ell a la seva piulada, jo ni el defensaré ni l’atacaré, perquè al cap i a la fi un pot estar en contra de les posicions i accions polítiques d’un altre, pot manifestar la seva opinió, però no per això ha de caure en el parany de situar-se al mateix nivell que els que critica. Per altra banda cal recordar que molt sovint tot aquest tipus de gent, em refereixo al difunt i similars, no deixarien de ser considerats mediocres i ignorats a nivell general, si no fessin manifestacions lingüístiques o visuals for de to, ja que no els escoltaria ningú ni sortirien enlloc. Per aquest motiu penso que un cop s’han fet conèixer les mancances, limitacions i posicionament d’aquest tipus de gent, la millor opció a continuació es ignorar-los, es el que més mal els hi fa. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Mobilitat de la residencia al treball

Molts milers i milers de persones es mouen cada dia per anar del seu habitatge al seu lloc de treball habituals, alguns ho fan en un entorn local, es a dir viuen i treballen en el mateix municipi; altres ho tenen a priori més complicat, viuen en un municipi i treballen en un altra.

He trobat un estudi de la UGT.cat que anomenen fitxa de mobilitat, i que valora el temps per anar de casa a la feina a Barcelona i a fora   i fa una comparativa del temps que necessiten per anar de casa a la feina i viceversa, els que viuen i treballen a Barcelona i els que viuen a Barcelona però treballen principalment a la zona metropolitana o a l’inrevés.

L’estudi o fitxa ens presenta una forquilla temporal que pot anar dels 20 minuts pels que viuen i treballen a Barcelona fins als quasi 45 minuts, per trajecte, pels que tenen un dels dos punts a fora de la capital catalana, sense oblidar-nos de que els que tenen la llar o la feina més lluny de Barcelona, el temps es lògicament més dilatat. Pensem que per exemple els que viuen fora de Barcelona i han d’anar-hi a treballar a la ciutat, que no tenen cotxe particular, ni servei de tren i depenen completament del bus, poden trigar més d’una hora i tot en arribar a la feina o als centres docents en el cas dels estudiants.

Quan es parla de mobilitat laboral, no es parla pas dels que tenen la vivenda i la feina a tocar l’una de l’altra, aquests hi poden anar en cinc minutets, però quan la distancia comença a ser més gran, per exemple un parell o tres de quilometres hi ha més entrebancs, però quan anem a valorar unes distancies a l’entorn dels 50 quilometres la situació es molt més complicada, i no diguem com ho es de difícil compaginar les distancies superiors, i tinguem clar que aquests temps de desplaçaments no computen com a horari laboral, la qual cosa vol dir que realment el temps que dediquem en anar i tornar de la feina, més el temps treballat, pot ser molt més dilatat del que hom preveia en un principi, en el moment de decidir si veiem adient viure en un lloc i treballar en un altra.

Aquest estudi ens diu que un xic més de la meitat son desplaçaments interns, la resta son desplaçaments que van o venen en funció d’on tenen l’habitatge i la feina. I aquí es comença a valorar quin es el mitja de transport utilitzat, es mouen a peu? amb bici? amb moto o cotxe? o be amb transport públic, metro, taxi, bus? el temps i el cost poden ser molt divergents, i si no ho creieu podeu parlar-ne per exemple amb les persones que per diferents motius s’han de desplaçar de la capital del Bages a Barcelona.

La qüestió es conèixer perquè tanta gent viu en un lloc i treballa en un altra, les empreses es traslladen? el preu de l’habitatge es dispara a l’alça en determinades poblacions? viure en una gran ciutat es torna insuportable? viure en un poble te mancances sobretot de serveis? segur que cada persona afectada tindrà el seu motiu, però si es veu que ja fa anys que aixo passa, que s’espera a incorporar, per exemple en els convenis laborals, clàusules que puguin alleugerar o fins i tot neutralitzar aquest problema creixent?

No pot ser que per anar a treballar la gent tingui que malviure en habitacions compartides, en caravanes o en altres espais més o menys salubèrrims, com els hi passa en moltes de les feines d’aquelles anomenades no qualificades i que a ningú li agrada fer, tan pel tipus d’activitat com pel salari a percebre, que en masses ocasions no arriba ni pels lloguers que se’ls hi demanen. Si volem una societat millor, l’hem de canviar entre tots, i no nomes els que es veuen forçats a desenvolupar una tasca laboral en el context de les capes més baixes de la economia. imatge de píxels d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Aldarulls, diversió o mala hòstia gratuïta

Aquests darrers dies n’hem vist o hem sentit a parlar d’aldarulls a diverses ciutats com Madrid, o Paris i temps enrere a Barcelona, i a més llocs d’arreu del continent o fins i tot de l’altra part del món. I ens preguntem que passa, que fa que determinada gent acabin alguns esdeveniments fent un salt diabòlic en el seu comportament, i passar d’una manifestació pacifica a quasi una guerra de guerrilles. Penso que en realitat son dos grups de gent que convergeixen en un acte, però amb finalitats ben diferents,

A Barcelona s’han viscut al llarg del temps forces accions d’aquesta índole, Madrid també es va convertir en un camp de batalla i darrerament Paris no ha estat aliè a aquest tipus d’actes; el motiu inicial es indiferent, manifestacions, reclamacions, botellots, celebracions …

I en cada cas si llegim el que hi diu la premsa, es similar, es parla de en aquest tipus d’actes, hi ha una colla d’oportunistes que es barregen enmig de la multitud per fer furts i robatoris amb violència entrant per la força a botigues i restaurants, que van a buscar brega, a fer pillatges, i que s’amaguen entremig de la majoria d’assistents, que el que volen es gaudir d’una festa o fer sentir les seves reivindicacions. O també podria ser que darrera d’algunes colles hi ha un rerefons que busca crear una desestabilització social.

Ja vaig escriure d’això en un article meu ara deu fer un any i mig, amb motiu d’unes Manifestacions a Madrid i deia que segons on es produeixin els aldarulls, les explicacions de qui son els que les provoquen varien segons la premsa. A Barcelona alguns mitjans en deien que “la violència era provocada per grups extremistes, organitzats per portar la lluita al carrer en contra dels drets dels espanyols i per alterar l’ordre constitucional, desestabilitzar el país i trencar Espanya”. Quan això va passar a Madrid, alguns mitjans deien que “els energúmens que buscaven brega i provocaven aldarulls nomes eren petits grups neonazis que volien rebentar la legitima manifestació anti amnistia”.

I de Paris en podem llegir “greus disturbis, vandalisme i enfrontaments amb la Policia amb més de 500 detinguts, quasi 200 ferits i nombrosos incendis, a més d’algun que altre mort”. A les imatges podíem veure, pillatges, containers cremats, en fi violència gratuïta i inacceptable.

Que tenen en comú els fets ocorreguts en aquestes ciutats? el motiu de les aglomeracions de gent es irrellevant, manifestacions i reivindicacions en un o altre sentit en el cas del nostre país, la celebració d’un triomf esportiu al país veí, però tot i que alguna premsa tergiversi la realitat, tot i que alguns mitjans intentin manipular el relat dels fets, la realitat es que en aquestes macro concentracions humanes, si amaguen grups de gent, que no volen celebrar res, no volen reivindicar res, els mou l’afany de crear violència, de crear inseguretat, cremant contenidors i cotxes, enfrontant-se amb la policia, trinxant botigues i negocis, això si mai s’obliden dels furts i robatoris, mai s’obliden de buidar les botigues de segons quins productes. Una cosa en la crida pacifica a manifestar-se o a celebrar un èxit esportiu o social, i una altra cosa es aprofitar-se d’aquest tipus d’esdeveniments per crear confusió, per emmascarar robatoris i violència sense cap més pretensió que fer mal gratuïtament. Imatge de StockSnap d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.