Etiqueta: Atracament

Publicat a

I després de l’atracament, que?

Ara fa quasi un any, publicava la primera part de les meves vivències i les meves experiències dels atracaments que vaig patir (veure Montpeità 1641). Explicava com vaig viure aquells atracaments i aquelles estressants situacions, perquè van ser diverses, en les que cada persona, cada individu, les viu i les pateix a la seva manera, al cap i a la fi no tots som iguals, ni amb el mateix caràcter, ni amb la mateixa resistència als entrebancs que ens presenta la vida, ni amb les mateixes pautes de recuperació post traumàtiques.

Sorpresa, desagradable però sorpresa, inquietant però sorpresa, pistoles, amenaces, ganivets, agressions, patiment, angoixa … això i més es el que significa un atracament amb violència.

Després, ara fa aproximadament mig any, posava en un paper el segon capítol, l’anomenava post-atracament amb trucades a tot arreu, a la direcció de l’empresa, a la policia, a la companyia d’assegurances, amb declaracions, identificacions … i deixava per a un tercer lliurament una part del recorregut per explicar: rodes de reconeixement, judicis …

No sempre es fàcil, el temps hi ajuda però també les desdibuixa, transmetre els moments, les vivències agredolces, les situacions amb una tensió negativa aclaparadora, aquelles coses que ens van fer mal i que al recorda-ho ens en tornen a fer. Després de tenir que patir també algun cap de l’empresa, diguem-ne un xic estúpid, després de tots els tràmits burocràtics amb l’asseguradora, després de fer les corresponents declaracions a la policia o a la guàrdia civil, després de reviure i visualitzar una vegada i una altra el forat del canó de la pistola davant dels meus ulls, comença un rosari de visites a les dependències o policials o judicials, per tal d’assistir a rodes de reconeixement de delinqüents o possible delinqüents.

Cal dir que en fer les declaracions et demanaven una descripció de l’atracador o atracadors, i tu deies el que creies recordar, i dic creies perquè no oblidem que nervis, acolloniment, estres, neguit, angoixa, no ajudaven gens a fer memòria, tot ho recordaves negatiu i fosc, Les rodes de reconeixement, ara no se com son, però en aquella època un cop havien “pillat” al possible atracador, es tractava d’anar on et manaven, policia, guàrdia civil o jutjats, i en una habitació, rere un vidre, o mirall, o això deien, et posaven quatre o cinc individus i a veure si reconeixies a algú; podia ser que si o que no, també podia ser que no ho tinguessis clar del tot. A les rodes de reconeixement hi podien haver també gent del carrer o fins i tot policies, per tal de que no hi hagués nomes el possible atracador.

En aquest punt del procediment, em vaig trobar en alguna situació diguem que curiosa, i es que per tal de preservar el nostre anonimat, en ocasions ens podien fer entrar al lloc on estàvem citats per portes discretes o laterals per no topar-nos amb el possible atracador, o sigui que anàvem mig d’amagatotis per evitar ser reconeguts. També m’havia trobat que en arribar el detingut, si era l’hora del piscolabis de mig mati, ajornaven una estona la citació, i en aquest temps t’havies de buscar la vida, o t’estaves a la sala d’espera, o anaves a fer un tomb, en funció del temps que es preveia que podia durar el refrigeri.

De fet, quan et poses a recordar, encara que la primera intenció sigui no “enrotllar-te” gaire, els record van sorgint, i apareixent anècdotes que semblaven oblidades, per aquest motiu i com que m’he estes una mica més del previst, deixaré el tema dels judicis per una propera ocasió, procuraré que no passin tants mesos. Imatge de fotorabe a pixabay.

Publicat a

Post atracament

Fa un cert temps, uns quatre o cinc mesos, parlava de la meva experiència en alguns atracaments que havia patit. També manifestava que l’atracament no s’acabava quan els atracadors marxaven, i ara, aleshores començaven les trucades a tot arreu, a la direcció de l’empresa, a la policia, a l’asseguradora … i així començava el següent capítol, declaracions, identificacions, judicis … i crec que avui en podem començar a parlar.

D’entrada us diré que no es fàcil oblidar un atracament, i si son varis encara menys, no es fàcil deixar de veure el canó de l’arma de foc que t’apunta al cap a l’alçada dels ulls. No es fàcil deixar de preguntar-te el perquè de tot plegat. No es fàcil, perquè a més de recordar que la teva vida estava a les mans de l’atracador, i possiblement per a ell no valia res, el sistema social no et deixa oblidar, i no podies oblidar en una època en que les víctimes no teníem cap tipus de suport, ni moral, ni anímic, ni psicològic … res de res.

Com deia primer de tot trucar a la direcció de l’empresa, a Barcelona, teníem caps que eren persones, i en teníem alguns que eren … diguem que no qualificables, recordo en un dels atracaments que un d’aquest darrer tipus de cap, el primer que em va dir es si no em feia vergonya que un tipus de la meva alçada i corpulència, tingues por d’un trist atracador … aquesta opinió suposo que la va canviar quan ell es va veure immers en un atracament a Barcelona … quan va veure que entraven uns possibles atracadors, es va anar a amagar directament als lavabos.

Després trucada a la companyia d’assegurances, i aquí també et trobaves gent de tot tipus, els que entenien el que estaves passant, t’havien atracat amb una arma de foc, i algun que es creia més intel·ligent, o es considerava més bon professional que els altres, i et deixava anar un “com es que tinguessis tants diners” … “com es que t’hagin atracat avui” … en fi, notaves ben be que et tractaven com a un possible companyó, un possible col·laborador de l’atracador.

A continuació les declaracions a la policia, a la Guardia Civil, que es qui s’ocupava d’aquests delictes fora de les ciutats. a quina hora era? quants eren? com van entrar? que va passar? com va evolucionar l’atracament? característiques físiques i lingüístiques dels atracadors, cap a on havien fugit?

Al final sempre els acabaven trobant i els detenien … en alguna ocasió, quan l’atracador ja s’havia professionalitzat, i atracava sovint a tot tipus d’oficines i en tot tipus de poblacions, entre elles Barcelona, en el cas també hi entrevenia la policia nacional, i això va significar alguna que altra visita, com a testimoni, a la famosa comissaria de la Via Laietana de Barcelona.

Encara queda recorregut per explicar: rodes de reconeixement, judicis … però ho deixaré per més endavant. Imatge de 4711018 a pixabay

Publicat a

Atracament

Aquesta setmana al programa Crims de TV3 ens van parlar d’un atracament de l’any 1985 al Banc de Sabadell de Valls. Em vaig mirar el reportatge, no per morbo, es que em va fer reviure vells temps, la dècada dels 80, temps en que els atracaments eren una cosa que sovintejava, malauradament pels que treballàvem en oficines bancaries.

Si em permeteu explicaré una mica la meva experiència, per sort per a mi no va acabar amb sang, aquells moments, eterns, moments que com sempre dic, bons i dolents, son els que configuren la nostra vida, la nostra historia, la nostra existència.

Efectivament, em trasllado a la mateixa dècada, en un local a la sortida del poble direcció Manresa, en aquella època hi treballava jo tot sol, sense cap més companya ni company. No jutjaré ni la persona que em va atracar, ni les seves motivacions, ni el sistema social que vivíem en aquell moment. Nomes explicar en primera persona la meva experiència.

Era el mati d’un dia qualsevol, com sempre havia començat a treballar amb normalitat, i de sobte, al migdia, entra un individu amb el cabell grisos i ulleres, es treu una pistola, em posa el canó a l’alçada dels ulls i em deixa anar el típic “això es un atracament” no recordo si en català o en castellà, però ho vaig entendre perfectament, nomes tenia ulls pel forat del canó de la pistola. Tot seguit em deixa anar una frase complementaria dient, més o menys: “estem vigilant la teva família, fes el que et dic i no passarà res”, com podeu comprendre aquesta sentencia va fer que em tremolessin les cames i se’m regiressin totes les vísceres del meu cos.

Volia els diners de la caixa forta, li vaig dir que disposava d’obertura retardada, crec que eren 10 minuts, i em va dir que molt be, que s’esperava. Després de tancar amb clau la porta de la carretera, ens vam amagar a l’arxiu, fora de la visió d’algun client que pugues venir a fer gestions a l’oficina; i en aquell període de temps van trucar al timbre i nosaltres, l’atracador i jo, quiets, immòbils, silenciosos .. i jo pensant, aquest ximplet et fotra un tret, era qüestió de nervis i era qüestió d’un trist segon.

Quan qui trucava veia que no hi havia resposta, marxava, estaven acostumats que al estar sol, si tenia que fer alguna gestió a correus o a l’ajuntament, tancava la porta i sortia a fer-la.  Tot i que ara pugui semblar grotesc o xulesc, el que us diré ara era pura intuïció de supervivència, el retard d’obertura de la caixa forta portava incorporat un avisador acústic, i li vaig dir a l’atracador perquè vaig pensar que quan sones l’avisador es pensaria que era una alarma i em fotria un tret al cap.

Finalment vam escoltar l’avisador de la caixa forta, la vaig obrir, va ficar els diners en una bossa, i em va fer anar al lavabo dient-me que m’estes allà quiet i que no sortir fins passat 10 o 15 minuts, i així ho vaig fer.

Després trucades a tot arreu, a la direcció de la meva empresa, a la Guardia Civil, en aquella època no hi havia Mossos, l’asseguradora, i va començar el segon capítol de l’atracament, declaracions, identificacions, judicis … però d’això ja en parlarem en un altre moment.

Que hi queda en el record? passar-ho malament, molt malament, nervis, molts nervis, por, molta por, la que vaig passar jo personalment pensant que podria ser el final de la meva vida, i la que vaig passar patint per la meva família ens mans d’un ximplet, que finalment vaig saber que no era veritat, l’individu en qüestió “treballava” tot sol.

El que si recordo, es que en el moment que vaig veure la pistola i vaig sentir la fatídica frase, la meva vista i el meu cap es van ennuvolar, com si mi m’hagués pujat de cop la sang al cap, als ulls, al cervell, tot un garbuix de pensaments, idees, imaginacions, que no em deixaven pensar fredament i amb claredat. Sortosament en vaig sortir il·lès. Imatge de Thomas Breher en Pixabay

Publicat a

Cop al Banc Central

Ahir a TV3, van emetre un treball que amb el títol de referència, va explicar els fets ocorreguts ara fa quasi trenta anys al bell mig de la ciutat comtal; el treball crec que es molt correcte, però si que vull fer-lo servir com a base per fer reflexionar a qui vulgui fer-ho. En el treball en qüestió, es va parlar dels motius que van propiciar el atracament amb hostatges, tots poden ser vàlids, però, i es aquí on vull introduir una altra visió dels atracaments, com deia tots els arguments poden ser vàlids per parlar-ne, però no per a tots els que pateixen ni per a tots els que hem patit atracaments, son convincents; jo no se que, ni qui hi havia darrera l’atracament al Banc Central, el que si que tinc clar, es que ho disfressin com ho disfressin, la realitat es que uns individus van entrar en un lloc de treball; pensem-hi, tots els que anem a treballar cada dia, ens hi podem trobar amb un fet similar, i més si acceptem que el fet en qüestió podia no tenir res a veure amb els diners; com deia uns individus van entrar en un lloc de treball armats fins a les dents, i fent possible que tot plegat s’acabés amb un brutal bany de sang, hi havien més de 300 persones, i no nomes hi eren els treballadors, també hi havien un munt de clients, o sigui que el fet del que parlo també podia haver passat en un super, en un parc, en una escola, en un teatre, o a qualsevol lloc imaginable.
En altres ocasions, ja s’han fet reportatges d’atracadors que per un motiu o un altre, diguem que s’han convertit en mediàtics, i es normal que qui fa el reportatge ho faci amb la lectura més adient per presentar un individu amb les característiques necessàries per a la finalitat que es vol aconseguir amb el reportatge en qüestió. La veritat però, pels que hem patit atracaments; val a dir que fa un cert temps que vaig ser víctima de diversos atracaments motivats per la meva feina, els problemes econòmics, delinqüents comuns, bandes armades, etc. de tot, hi va haver de tot; però com deia, la veritat es que en totes i cada una de les ocasions que m’hi vaig trobar, sempre era el mateix, uns individus que entraven al lloc on jo treballava, amb armes de foc, amb amenaces de mort, que en ocasions es feien extensives a la família, s’emportaven diners i en cada ocasió, també s’emportaven un xic de la meva vida; jo en cap moment vaig tenir necessitat de conèixer la motivació d’aquells delinqüents, i la veritat es que se me’n fotia, la realitat era que qui estava en perill era jo, tot i que la constitució ens garanteix el dret a la seguretat, ja. Ara em podria posar a criticar als politics de forma generalitzada, dient que possiblement alguns, amb les seves decisions el que fan es afavorir la marginació, cuna de la delinqüència, però avui no toca, avui nomes vull fer un exercici per tal de transmetre els sentiments i sensacions que davant d’un fet com aquest, jo personalment vaig sentir. Van ser diferents atracaments, i sempre em vaig acollonir; sempre vaig patir per la meva vida, pensant que tot podia ser qüestió de com estes anímicament l’atracador, i del que passaria el proper segon, que podia ser el darrer segon de la meva vida, i quan si barrejava la família, la situació era ja del tot desesperant, el temps passava lentament i es feia etern; i quan tot aquell patiment finalitzava, venien els formalismes policials, val a dir que del tot necessaris.
El següent patiment, es feia pales l’endemà, havies de tornar a la feina, sense excuses, sense cap tipus de garantía de que els fets ocorreguts no tornarien a passar; per això us deia que la visió dels atracats es molt diferent del que puguin presentar els reportatges gravats a l’entorn d’un atracador mediàtic, que com a pel•lícula pot estar molt be, però pel dia a dia dels treballadors que ho patien i ho pateixen, es a anys llum de la seva realitat personal i particular. Un altre dia ja aprofundirem en els motius que porten a la gent a delinquir.