Etiqueta: Articles

Publicat a

Per què sembla que no hi ha notícies positives a la premsa des del 2000?

Avui tenia neguit per escriure, obro el Word, i a partir de la darrera actualització veig que em surten uns imputs per ajudar a escriure i un d’ells diu textualment: “descriure el que li agradaria escriure” i he pensat i perquè no? i li he demanat: “Perquè no hi ha notícies positives a la premsa, tot són males notícies, guerres, atemptats, no hi ha res de bo? En català” i el resultat es aquest escrit que publico avui. En el mateix context li he demanat a Copilot la creació d’una imatge de noticies positives a la premsa, i el Designer m’ha generat aquesta imatge. Per la meva part, avui res a dir, els fets son els fets i el resultats son els resultats. Imatge i crònica generades amb IA (Word-Copilot-Designer).

Una reflexió sobre el predomini de les males notícies i la presència d’informació positiva

Vivim immersos en una era d’informació immediata on, a través de la televisió, la ràdio, la premsa escrita i especialment internet, rebem constantment notícies d’arreu del món. Però, moltes persones es fan la mateixa pregunta: per què la premsa sembla prioritzar les males notícies? Per què, des de l’any 2000, el relat informatiu sembla dominat per guerres, atemptats, crisis i desastres, mentre que les bones notícies passen desapercebudes? Aquesta inquietud és compartida per moltes persones i té arrels diverses, tant socials com psicològiques.

L’atracció pel negatiu: una qüestió humana

Diversos estudis en psicologia han demostrat que els éssers humans tenim una tendència natural a prestar més atenció a les informacions negatives que a les positives. Aquest fenomen, conegut com a “negativity bias” o “esbiaixament negatiu”, té un origen evolutiu: al llarg de la història, detectar els perills i els esdeveniments adversos era essencial per a la supervivència. Aquesta inclinació fa que, quan llegim titulars, tendim a fixar-nos més en aquells que anuncien conflictes, desastres o tragèdies.

La competència mediàtica i la recerca de l’impacte

Des de l’any 2000, la irrupció d’internet i les xarxes socials ha accelerat el ritme de consum de notícies i ha incrementat la competència entre mitjans. Les empreses periodístiques, per captar l’atenció d’una audiència cada cop més dispersa, han prioritzat sovint els titulars que generen emoció, sorpresa o alarma. Això ha portat a una cobertura més intensa d’esdeveniments negatius, ja que aquests tendeixen a provocar una resposta emocional immediata i una major vitalització.

  • Les notícies de guerres, atemptats o catàstrofes generen més clics i comparteixen més ràpidament a les xarxes socials.
  • Els mitjans depenen sovint del trànsit web per subsistir, i les males notícies, malauradament, “venen” més.

El context històric: del 2000 ençà

Els primers anys del segle XXI han estat especialment convulsos: els atemptats de l’11 de setembre de 2001, les guerres d’Afganistan i l’Iraq, la crisi econòmica de 2008, les onades de terrorisme a Europa, la crisi dels refugiats, pandèmies com la grip A o la COVID-19… Tots aquests esdeveniments han marcat la cobertura mediàtica global, contribuint a la sensació de que només passen coses dolentes.

A més, la globalització informativa fa que ens arribin notícies negatives d’arreu del món, magnificant la percepció de desastre continu.

No tot és negatiu: la presència de bones notícies

Tot i aquesta tendència, és fals afirmar que no hi ha notícies positives. El món també està ple d’avenços, de gestes solidàries, de descobriments científics, d’històries d’esperança i superació. Sovint, aquestes bones notícies passen més desapercebudes, però existeixen i en molts casos tenen un gran impacte.

  • Progrés mèdic: avenços en el tractament de malalties, vacunes i teràpies innovadores.
  • Solidaritat: moviments socials, accions solidàries, ajuda humanitària i iniciatives locals que canvien vides.
  • Avenços tecnològics: solucions sostenibles, energies renovables, projectes per protegir el planeta.
  • Històries inspiradores: persones que superen dificultats i contribueixen a una societat millor.

Molts mitjans han creat seccions específiques de bones notícies (“good news”, “notícies amb esperança”, etc.), i existeixen portals dedicats exclusivament a compartir històries positives. Això demostra que, si bé les males notícies predominen, la informació positiva té el seu espai i és apreciada per una part important del públic.

Cap a un consum crític i equilibrat de la informació

Per no quedar atrapats en la negativitat, és important adoptar una actitud crítica i activa envers el consum informatiu:

  • Buscar fonts diverses i fiables.
  • Reservar temps per a llegir seccions de ciència, cultura, societat o bones notícies.
  • Compartir històries positives i contribuir així a equilibrar el relat col·lectiu.
  • Recordar que la realitat és complexa: tot i els reptes, el món també avança a molts nivells.

Conclusió

La premsa, des de l’any 2000, reflecteix una realitat global plena de desafiaments, però també d’esperança i avenços. La tendència a destacar les males notícies respon a factors humans, econòmics i tecnològics, però això no significa que no hi hagi motius per a l’optimisme. Les bones notícies existeixen, i depèn de nosaltres buscar-les, donar-los veu i contribuir a construir una visió més equilibrada de la realitat.

Publicat a

No pensem fer-hi res?

Ahir dues pagines a la Vanguardia, els titulars no deixen, no haurien de deixar a ningú indiferent, el titular de la primera “assetjament escolar: on és la responsabilitat penal del centre?” i el de la segona de «la ideació suïcida en adolescents es vincula a un mal ús de la tecnologia» qualsevol dels dos articles ens tindria que fer reflexionar profundament, ja se que això avui en dia no es porta, ens han endormiscat, estem ensopits, hem entrat en un letàrgic en el que hem après a nomes considerar acceptable i adient allò que anomenen oci, sempre i quan sigui oci via consumisme, en cas contrari no te sentit en aquesta societat actual. De fet no es nomes l’oci, també ens diuen que es important el transmetre lideratges, desenvolupar accions que ens han dit que ens posicionaran en un segment elitista, en el que serem més i millor que els altres.

Però mentrestant, mentre assolim aquesta “elit social”, ai deu meu, podríem dedicar res, un parell de minutets a llegir aquest dos articles, n’hi ha altres també, per després poder dedicar tres o quatre minutets mes a pensar i reflexionar que es el que com a societat estem fent.

Em centraré en el segon, el relacionat amb els suïcidis d’adolescents, parla de jovent usuaris de xarxes, quitxalla de dotze anys, de catorze, de quinze … accions, pensaments de merda, solitud, ansietat … de sobte et trobes amb noves paraules, si més no paraules que molts adults o no les coneixem o no les utilitzem habitualment, ciberbullyng, grooming, sexting … o també les que son més conegudes per a la majoria, violència, pornografia, prostitució, violència de gènere, maltractament psicològic … el resum es, segons l’article de Celeste López, que els dispositius desencadenen problemes de solitud o patiment en un 56% dels menors.

I nosaltres, els adults, la família, que hi fem? es greu veure, quan fas un ullada al perfil de la quitxalla i adolescents víctimes del mal us de la tecnologia, que tot i que majoritàriament son dones, noies, no ens enganyem la mitjana sobrepassa amb escreix el 50%, com deia es greu, més ho es quan veus que l’interval d’edats es situa entre els 9 i els 16 anys, amb una mitjana de 12,5 anys. Son tots molt joves, ja se que diem i assumim que avui dia la quitxalla es fa gran més aviat i més de pressa que anys enrere, ho accepto, no se si morfològicament, socialment o per interessos de l’entorn, però el que no veig raonable es que nens i nenes de la franja baixa de la forquilla d’edat esmentada, o sigui nens i nenes de 9 anys tinguin problemes d’addicció tecnològica, no veig raonable que tinguin accés incontrolat als continguts de les xarxes, que seran bones o no, seran criticables o no, però si no deixem una botella d’alcohol o de substancies corrosives, a l’abast dels infants, perquè hi deixem aparells electrònics amb els que els hi permetem que s’endinsin en un mon ple de trampes, d’enganys, paranys i perills, que sovint ni els adults som capaços d’evitar, o es que ens hem convertit en una peça, en un engranatge d’aquesta roda que destrueix al nostre jovent i conseqüentment obre les portes a un futur incert … pensem, pensem, pensem … imatge de stux d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

La classe política s’ho busca

Un titular que no es gratuït, perquè encara que ja se que no tots els que es dediquen a la política son barroers, però com faig cada dia al llegir la premsa, sigui escrita o digital, trobo articles de periodistes o opinions de lectors, que fan referencia a aquestes mancances que alguns polítics d’arreu demostren tenir.

També soc conscient de que el que passa a molts indrets, no sempre en te una culpabilitat directa el polític o política de torn, però si que sovint, si aprofundissin una mica més en la seva tasca, i no nomes floritures i sortir a les fotografies, podrien millorar algunes de les mancances que trobem arreu dels serveis que rep la ciutadania.

Avui podem fer una ullada a educació i residencies. La primera va a cas d’una carta d’un lector de la Vanguardia, que es queixa de que com que ha minvat la natalitat, el govern diu que presumptament tancarà línies d’I3 i d’ESO, i la queixa es perquè, segons el lector, aquesta reducció es practicarà a l’escola publica, i el que demana el signant es perquè no es a la concertada. No se si te raó o no, no n’he fet seguiment, però si que deixo la pregunta a l’aire perquè sigui contestada perquè li pertoqui … es cert que nomes es tancaran línies a les escoles publiques? poden explicar-se, tan si es cert com si es una mala interpretació que fa el lector.

Jo per la meva part puc dir, que he fet una mica de seguiment de la qüestió referent a l’escola inclusiva, he parlat amb pares i mares, mestres, representants del departament, associacions que treballen per la inclusivitat, i la meva opinió es que hi ha moltes paraules i molt bones intencions, hi ha algun decret aprovat fa quasi 8 anys que segons professionals del sector, presumptament el que hi ha es una manca de recursos tan econòmics com humans, per això el que no tinc clar es si tot plegat es un “voler quedar be amb la vianda al plat” o hi ha un interès real perquè això funcioni; si es així el que manca d’entrada són mes explicacions.

L’altra qüestió d’avui, es el d’algunes residencies, la premsa parla d’una demanda per desnutrició i males praxis en una residencia del Vallès, es indiferent quina es a la premsa ho podeu llegir, la qüestió es perquè passa això i perquè ningú de l’administració actua amb fermesa davant d’aquestes males praxis. Es tracta d’una entitat gestora col·laboradora de la Generalitat des de l’any 2009 i fins que se li va revocar la col·laboració l’any 2017, després de diversos expedients sancionadors. Segons el ministeri públic els acusats “atemptant contra la seva dignitat com a essers humans, tenien els avis en un estat d’extrema precarietat i brutícia”.

Dit tot això, qui gestiona els recursos de la ciutadania, son els electes a qualsevol plenari sense oblidar els tècnics i funcionaris corresponents que tenen al seu voltant, i tenint molt clar que ells no son els responsables de que hi hagi descensos de la natalitat en el primer cas, ni de les males praxis de les empreses que gestionen alguns geriàtrics en el segon dels casos, però si que tenen la responsabilitat d’estar plenament actius en el seguiment, control i verificació de que les coses es fan be, molt be, perquè no ens enganyem el buscar l’excel·lència en el servei a la ciutadania es la seva obligació, els impostos han de servir per això, per dotar de serveis a la societat, però perquè no siguin serveis mediocres, s’ha de buscar sempre l’excel·lència, encara que primer potser tindríem que aconseguir la excel·lència política. Imatge de sabinevanerp a pixabay.

Publicat a

Llogar el luxe

Durant una pila d’anys, ens han anat inculcant que si volem ser algú, si volem ser importants i volem ser ben considerats pels altres, hem de “figurar”, hem d’aconseguir no nomes que parlin de nosaltres, si no ser el mirall on els altres es puguin reflectir. I es clar, al final som milions de personetes que desitgem el mateix, ser visibles, ser importants.

Avui llegia que el lloguer de la moda de luxe es dispara, i posaven com a exemple una coneguda persona del nostre país, que per una vetllada concreta, va portar un vestit d’un reconegut dissenyador que costava quasi dos mil euros, però com que el va llogar, el va poder portar un dia per menys de tres-cents euros.

A veure, tot i que ja fa un cert temps, tota la meva vida professional la vaig passar vinculat al mon financer, al costat de les famílies, els emprenedors i les empreses, i comercialment entenc totes les opcions legals que es poden desenvolupar per aconseguir el màxim exponent empresarial, fer beneficis.

Dit això, i llegint la pregunta que es feia a l’article del luxe, “perquè gastar un munt de diners en un look de festa que segurament no tornes a posar-te? al cap i a la fi del que es tracta es de que aristòcrates, artistes i altres persones amb presencia televisiva, volen i puguin lluir tendència i models diferents en les seves cites més importants, i no ens enganyem això també es trasllada a la resta de mortals.

Això de llogar peces de roba per un temps limitat, com tantes altres idees empresarials, va néixer ara fa una dècada als EUA, i després de passar pel Regne Unit, va acabar saltant al nostre país. La gent te ganes d’anar a esdeveniments, això es el que ens han inculcat com a important, anar de festa, com deia tenim ganes d’anar a esdeveniments diversos, i això significa comprar molta roba perquè el fet de penjar-ho a les xarxes, implica que si no volem fer el ridícul, no podem repetir look.

Entenc la vessant empresarial d’aquesta idea, entenc que es tracta de continuar fent rodar, i valgui la redundància, la roda del consumisme en un entorn capitalista, i reconec que hi ha gent que te un cap ben despert a l’hora de trobar nous nínxols de mercat, el que no entenc es tota aquesta veneració que com a societat acabem assumint, del que es important a les nostres vides, encara que sigui d’una falsa importància, segur que no som capaços de distingir quines coses son realment importants per a nosaltres i el nostre entorn més proper, sigui nomes familiar o fins i tot social? Imatge de livingframes a pixabay.