Etiqueta: Ara

Publicat a

Tot te un preu

Fins i tot destruir presumptament la vida present i futura de la quitxalla. Això es el que podríem extreure de l’article publicat a l’Ara “Meta claudica i pagarà 17.000 milions per evitar un judici que hauria revelat la seva cara més fosca” i signat per l’Antònia Crespí Ferrer on diu també que “29 estats dels EUA l’havien acusat de dissenyar les seves xarxes socials amb dinàmiques pernicioses per als adolescents”.

De que va aquesta historia? senzillament de què s’acusa la companyia tecnològica d’haver dissenyat xarxes socials addictives per als menors i haver enganyat el consumidor sobre la seguretat dels seus productes. Es diu que els fiscals del cas volien seguir les petjades marcades pel cas de la industria tabaquera; o sigui que no es tractava d’acceptar si la companyia era responsable o no dels danys causats, si no que havien preferit fer ulls clucs, fer caixa tot i ser conscient de les conseqüències nocives dels seus productes. I ara sembla ser que es pretén seguir el mateix camí.

No se que va significar allò per a les tabaqueres, no se quants diners van pagar ni on van anar a parar, als que havien patit malalties i fins i tot la mort ningú els hi pot ni reduir ni restaurar el seu patiment, i en aquesta ocasió tampoc sabem com acabarà. El que si sembla ser es que, segons el rotatiu, la companyia havia previst una clatellada a l’entorn dels 1,4 bilions (amb B) de dòlars, i ara pacta amb 52 fiscals generals dels dos partits dels Estats Units, una quantitat ridícula, feu un petit càlcul i ho veureu, nomes es tracta de contraposar les previsions amb la realitat, i podreu mesurar l’abast de l’escarni.

Ara si, ara es parla de límits de temps, es parla de que mentre estiguin connectats rebin avisos periòdics del temps que porten a la xarxa, es parla de bloquejar l’accés dels nens al nombre dels «m’agrada» i reforçar les mesures per impedir que puguin veure contingut inapropiat, i també es parla de posar eines al servei dels pares per poder exercir un control real. I el mal que han fet fins ara? qui i com es paga? a quan surt per nen o nena destrossat? tot i això, la realitat es que, segons el mateix article, no hi ha ni una sola menció a com funcionen els algoritmes d’aquestes xarxes. El 2022 es va produir un escàndol quan es va saber que eren coneixedors de que s’estava incitant les noies a patir trastorns alimentaris i tot i així l’algoritme els recomanava comptes que fomentaven l’anorèxia i l’obsessió amb la primor. Si això es així, no n’hi ha prou amb una multa més o menys quantiosa, sempre serà insuficient per les destrosses de jovent que s’ha fet.

Tot i que l’acord encara no es oficial, els fiscals consideren l’acord i la retirada del cas com un pas «significatiu» i diuen que «va molt més enllà del que qualsevol tribunal hagi ordenat o pugui ordenar» ??? i es queden tan amples dient que “l’objectiu d’aquest cas era protegir els nostres fills: desactivar les notificacions i alertes a la nit, i quan estan a l’escola, animar-los a descansar de les xarxes socials, protegir-los contra funcions nocives, implementar tecnologia de verificació d’edat i més», perquè potser si que a  partir d’ara es podria transformar el vell corriol en un camí més adequat per a la quitxalla, pero i les destrosses fetes fins ara qui les arregla? Imatge generada amb IA de Gemini.

Publicat a

El preu de les Festes Majors

L’article de l’Ara “Quant costa portar el teu artista preferit a la festa major del teu poble?” signat per Sebastián Marín em fa pensar i rumiar en tot això dels actes d’una Festa Major, son apropiats? son barats? qui els paga realment?

A l’article hi ha diverses comparacions de grups, de preus i de poblacions, no entraré pas a lloar ni a criticar els catxes que es paguen, no es el quid de la qüestió, perquè al cap i a la fi la idoneïtat del grup a contractar i el preu que s’està disposat a pagar no tenen res a veure amb la qualitat musical, es senzillament una preocupació per agradar als votants en el cas dels polítics locals, o per cridar l’atenció dels que s’hi han de gastar els calerons en el cas de concentracions purament comercials.

Com a negoci, si tenen una bona organització i compleixen amb tots els requisits legals i fiscals res a dir, ara el que si que hem de mirar es quan l’esdeveniment esta adreçat a la ciutadania i a més organitzat per un organisme oficial, digueu-li Ajuntament, Consell Comarcal, Diputació o Generalitat, els actes organitzats son els adequats? que no passi com a Sagunt amb el famós “un forat es un forat” i els diners gastats son els adequats? els organitzadors polítics s’obliden d’altres inversions més necessàries per pagar els artistes de la Festa Major?

He dit que no parlaria de catxes, i no ho faré, pero reflexionar una miqueta no fa mal, dels grups anomenats a l’article de l’Ara, el que més cobra son 150.000 euros i el que menys no arriba als 10.000 euros, un forquilla que fa pensar, lògicament molts dels artistes es queixen de que els diners que cobren justet si arriben per les despeses i alguns en finalitzar es com si haguessin fet el “bolo” gratuït; fins aquí ho entenc, tot i que com a tots sempre ens queda o quedava els recurs de canviar de feina.

Ara anem a la part de qui organitza i paga, si es un ens oficial, fins on tenen dret a fer actes gratuïts d’oci per uns quants assistents, pocs o molts, amb els diners de tots els contribuents? entenc que si s’ha de fer qualsevol acció social sigui amb càrrec als pressupostos locals, ara una festa? els assistents no han de pagar-la? soc dels que penso que tot allò regalat, tot allò pel que no s’ha de pagar, no se li dona valor, no es important, pero es que a més hi ha responsables municipals que no tenen mirament amb el que gasten i més ara que s’apropen eleccions.

Estic convençut de que si miréssim be les necessitats socials de molts municipis, veuríem que hi ha mancances que no es poden assumir perquè no tenen assignada cap partida pressupostaria, pero també estic convençut de que si ho miréssim be, segur que hi trobaríem alguna partida de festes i festetes. Potser ja es hora de que es deixin d’oferir serveis i activitats d’oci gratuïtes o a baix cost, crec que tindria que ser com les escombraries per exemple, que segons una directriu europea els veïns han de pagar el cost total del servei, i amb l’oci s’ha de fer el  mateix, al cap i a la fi els serveis paral·lels que s’hi ofereixen ja son de pagament, no? Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Orgull de veïnatge

Dubtava del títol, perquè algú pot fer pensar que dono suport a qualsevol atzagaiada d’algunes faccions terrícoles, d’aquelles que sembla que ja nomes els hi queda una neurona, que va boja fotent-se garrotades per l’interior d’un cervell en un procés de necrosi irreversible.

També podria ser que algú penses que soc d’aquesta ceba, si de la de denigrar a les persones i especialment a les dones, pero no, no dono cap tipus suport a eixelebrats, vagin en manada o es dediquin a gallipontejar tots solets.

El perquè del títol, l’he tret d’un article de Mapi Casabán publicat al diari ARA “Un forat és un forat, per a una vesprada està bé: el cartell d’una penya taurina que indigna Sagunt” en el que es diu que Vox va compartir una fotografia del seu portaveu exhibint una samarreta amb aquesta llegenda i recolzant-t’ho amb uns arguments, segons el diari, tan ronyosos com «és un orgull veure com els nostres veïns mantenen viva la identitat, l’esforç i la unió que caracteritzen el nostre municipi», i es que no es nomes la llegenda, es que els cartells fets per a l’ocasió son, segons la Coordinadora Feminista de Camp de Morvedre “una imatge sexista i clarament denigrant» per a les dones.

No us posaré la imatge en qüestió, perquè la trobo … no trobo paraules que no siguin mal sonants per referir-me als dropos que l’han ideat, i es que amb aquesta imatge han fet cartells, l’han difós per les xarxes socials, n’han fet samarretes i bosses, o sigui un merchandising ben complert, no se com no els hi explotat el cap de tan pensar. Encara que tinc un dubte, en aquesta penya nomes hi ha homes, nomes hi ha “super mascles”?, no hi ha una punyetera dona que els qüestioni?

No se si tot plegat era volgut o no, es a dir amb tota aquesta historia s’ha parlat d’aquesta associació i de les festes d’aquesta població, si perseguien això, més o menys ho han aconseguit encara que limitadament, això si el camí escollit deixa als seus responsables al mateix nivell que el betum en totes les seves presentacions, a ras de terra perquè pugui ser trepitjat per tothom.

Si va ser un fet involuntari, por tindria de que uns individus d’aqueta baixa qualitat humana i social, dirigissin cap tipus d’entitat, perque poden ser capaços de justificar qualsevol barrabassada que es pugui fer, o es que van començar la festa abans d’hora i ja tenien algun tipus d’afectació artificial al seu cervell? nomes us diré que la imatge en qüestió a més de l’eslògan, s’hi representa també una dona i un  bou. N’hi ha que diuen que es una broma, que son tradicions, que no cal ser exagerat.

Després tot son bones paraules intentant treure-li foc a l’incendi creat, aquesta penya no ha rebut directament diners públics, s’han de respectar els principis d’igualtat, dignitat i convivència, i la responsable de l’Institut Valencià de les Dones, va assenyalar que «aquest tipus de manifestacions no tenen cabuda en una societat que aspira a ser més igualitària, respectuosa i lliure de discriminació», a veure si volem una societat que funcioni, comencem a netejar també el nostre nivell social i aleshores potser, i noms potser, podrem acabar netejant els esglaons superiors. Imatge generada amb IA de Copilot.

Publicat a

Canvi climàtic i deixadesa

N’hi ha que diuen que quan hi ha una catàstrofe natural, no es el moment de buscar culpables, el que toca fer es anar per feina i solucionar el problema que hi ha, sigui per aigua o per foc, o fins i tot podríem dir que sigui per envair altres països o regions alienes.

I en part es cert, quan hi ha una catàstrofe s’ha de treballar amb la finalitat de que no avanci i aturar-la el més ràpid possible; pero dit això hi ha d’haver també algú que comenci a “treballar” per esbrinar el perquè de la catàstrofe, pensem que nomes entre aigua i foc portem dècades de no fer els deures, es podia haver evitat? l’impacte ambiental i humà podria haver sigut menor? que s’havia d’haver fet i no s’ha fet? qui i com s’han gastat els quartos en altres bajanades?

Si fem cas d’alguns, segons la premsa molts dels que voten dreta i extrema dreta, ens tindríem que plantejar si això del canvi climàtic, com diuen ells, no es veritat, es un invent de l’esquerra, de fet segons el diari Ara, el líder de Vox “atribueix el foc a la corrupció, el fanatisme i la màfia del president espanyol, no a l’emergència climàtica, sinó a la ideologia i l’abandonament del camp», i segons escoltem uns o altres ens parlen de negacionisme climàtic o de fanatisme climàtic. Hi ha gent que es creu aquestes bajanades.

Penso que per un moment podríem partir de la base de que, com diuen els dretans, el canvi climàtic no existeix, aleshores el que ens tenim que preguntar es quin es el motiu pel qual els boscos i els entorns de les urbanitzacions estiguin tan malmesos, arbres morts i secs, matolls abundants, porqueria a dojo, llaunes, papers, vidres … no tot es culpa del canvi climàtic, es cert, pero l’esforç que hi hem de posar la gent, les persones que hem de cuidar els boscos perquè no siguin un autèntic polvorí, on queda?

Exigim als nostres polítics que facin menys celebracions de reptes assolits si es que n’han aconseguit algun de veritablement important per la societat, fa dècades que no fan els deures, i els no assolits? i perquè no dediquen més esforç i treball per millorar la vida i l’entorn de la gent, al cap i a la fi això es el que van prometre que farien, no?

Com molts, de tan en tan passo per zones diguem-ne boscoses, ahir mateix, passàvem per un determinat indret que pot ser qualsevol, a la dreta un bosc net, sense matolls, sense brossa, sense porqueria, amb els arbres esclarissats, es dir que sembla que algú es cuida d’endreçar aquell espai; a l’esquerra un bosc amb una altra visió, matolls, brossa, arbres apilonats uns a tocar dels altres, encara que no hi hagués canvi climàtic una trista espurna sense mala intenció podria causar una catàstrofe infernal, imaginem si com en alguns cassos hi ha mala intenció.

Endreçar un bosc val diners, es cert, pero no fer-ho també, si més no en un futur prou proper, mentre uns dediquen els seus esforços a lluitar contra el foc, en podríem tenir uns altres que dediquessin els seus esforços a lluitar contra la deixadesa, l’abandonament, la desídia, sense oblidar la mala llet i la mala fe, busquem quin es el millor camí tan per revertir el possible canvi climàtic, que tot i ser figues d’un altre paner també ens ho hem de creure, com per prevenir la droperia humana de les calamitats actuals, sobretot l’estupidesa dels responsables polítics que no saben ni volen estar a l’alçada que el seu càrrec els hi requereix. Menys rodes de premsa, menys jaquetetes de comandament, més serietat, més professionalitat i més renuncies o més expulsions de tots els que son una colla d’ineptes per fer una cosa tan senzilla d’entendre, com es estar al servei de la ciutadania, i els que no fan la seva tasca amb coneixement de causa, han d’entrar directament en presó preventiva. Imatge generada amb IA de ChatGPT.

Publicat a

Abusos per afany de protecció

Recentment el cap d’estat espanyol va dir públicament que “durant la conquesta d’Amèrica, Espanya va cometre molts abusos, malgrat l’afany de protecció dels Reis Catòlics”, ho podeu llegir a la premsa en general, per exemple a l’article del diari Ara signat per N.O.G. el que passa es que ja li han sortit persones que opinen que això es cert i altres que son del tot detractores de les seves paraules.

Avui ens centrarem en els que segons la premsa critiquen al mandatari espanyol per manifestar-se així, i qui creieu que poden ser els crítics? lògicament els que defensen tot el que es va fer en nom de la religió i sota mandat de personatges que volien conquerir nous mons a qualsevol preu, volien sobretot apropiar-se i arrambar amb tot allò que podia significar riquesa i poder, encara que per aconseguir-ho calgués massacrar als seus veritables propietaris, si, aquells als que s’anomena indígenes i/o nadius, encara que malauradament els “conqueridors” no van permetre que els nadius originals poguessin mantenir les tradicions ancestrals, perquè els van aniquilar massivament.

Si no podeu imaginar-vos qui hi ha en aquest costat crític de la balança, llegiu l’article de Martí Odriozola i Marcí  també publicat a l’Ara amb el titular «Ayuso planta cara al rei: calia civilitzar Amèrica, hi vam arribar i vam posar un nou ordre» i ho descobrireu. Hi ha frases posades en boca d’aquesta noia, ho dic amb tot el respecte, que o posen els pels de punta o realment la desacrediten com a representant del poble “vam arribar els de la Creu i vam posar un nou ordre i, sobretot, una manera d’entendre que la vida és sagrada, calia civilitzar-los” i això en nom de Deu, i ho remata dient que “els abusos els cometien bàsicament els asteques i els maies contra la mateixa població autòctona perquè entenien els sacrificis com a part dels rituals”, i la noia es queda tan ample.

A veure mai podem defensar els sacrificis rituals, però si volen parlar de sacrificis parlem-ne, lògicament els nadius no havien de matar, d’assassinar a ningú en nom d’un ritual ni d’unes creences divines, però els colonitzadors van sacrificar, assassinar, aniquilar milers de persones en nom d’una religió que predicava estimar-se els uns als altres, i els que no volien creure a bones se’ls hi donava directament el passaport a l’infern, torturant-los i martiritzant-los per acabar assassinant-los, i així poder arrabassar-los a més de la seva vida, les seves possessions terrenals.

No se si, com diuen alguns, aquest reconeixement d’haver actuat malament segles enrere arriba tard, no si ara serveix de res, no se si com diuen altres aixo es “fer presentisme, és a dir, ara no es pot mirar amb els ulls del segle XXI el que va passar al segle XV» potser tenen raó, però si que no podem oblidar mai el que van fer malament els nostres avantpassats, perquè precisament no criticar-ho, oblidar-ho voluntàriament ens ha portat on som ara, a acceptar que pel benefici d’uns quants tot va ser vàlid, i això connecta a que ara passi el que passa en benefici d’uns quants i condicioni el futur de tots plegats. Prou barrabassades, prou abusos en nom del que sigui i de qui sigui, aquest món i el seu futur ens pertany a tots, no a quatre galifardeus temuts per la seva força, maldat i falta de seny. Imatge creada amb ChatGPT.

Publicat a

Referencies generacionals

Llegia l’entrevista que la Paula Solanas li fa a l’Analía Plaza al diari Ara, amb el títol “Els boomers mai et reconeixeran el seu privilegi» tot parlant de la publicació del seu llibre. Després he llegit els comentaris, n’hi ha una colla, un centenar, i lògicament tothom hi aboca els seus pensaments i el seu posicionament, que com passa sovint, surten seguidors i detractors.

Si es fa una revisió mental dels darrers diguem cent anys, veurem que en cada moment, en cada època hi ha la dèria d’assignar un mot representatiu de cada una d’elles; m’explico, per exemple es diu que la gent nascuda entre mitjans dels anys vint i mitjans dels quaranta del segle passat, son la generació de la guerra o generació silenciosa, austers i acostumats a callar, austers per força perquè no els deixaven pas avançar, i silenciosos per força perquè si volien obrir la boca per reivindicar, no els hi deixaven pas fer, els hi fotien un mastegot, suposo n’hi ha pocs que recordin en primera persona que a plantofades els obligaven a entonar els càntics que enaltien el patriotisme imposat de l’època.

Després de mitjans dels quaranta fins a mitjans dels seixanta, podríem ubicar-hi la generació dels boomers, aquesta que la escriptora diu que son uns privilegiats. Diu l’autora que no s’esperava que tanta gent se sentís atacada per aquest llibre, això no ho vaig entendre. Be, es fàcil entendre que si no hagués aixecat polseguera dient el que diu, ningú parlaria ni del llibre ni d’ella, i ara en parlem tot plegats i a més li fem publicitat gratuïta. Seguint amb la revisió mental, trobaríem la generació X, després els milenials, a continuació la generació Zeta i els nascuts en aquests darrers anys sembla ser que ja els anomenen la generació Alpha, encara que entremig si han d’afegir denominacions curioses com per exemple ser un NPC, busqueu el seu significat, es curiós.

Però parlem dels “privilegiats” dels boomers, jo seria un d’aquests, nascut a la dècada dels 50, jubilat després de cotitzar més de quaranta anys, vam viure en general una vida millor que la dels nostres pares, les mancances que també en teníem, eren inferiors a les dels nostres pares, tot i viure un xic la post guerra espanyola, no vam viure “el alzamiento” de ple com ells, la majoria dels nostres pares no van poder estudiar gaire, les quatre regles com ho deien ells, nosaltres ja vam cursar algun estudi de “més nivell”, la gent va començar a fer “carreres universitàries” i amb l’expansió posterior amb carrera o sense van treballar per evolucionar en una societat precària i amb molt camí per recórrer.

Dir ara, com ho fa l’autora, que “pensava que trobaria molta més gent que hagués viscut a xaboles, i realment la majoria ja van créixer en pisos” es menysprear a aquella gent, i es desconèixer la realitat social del país, o no s’ha informat prou o ja li va be aquesta mostra volguda de desconeixement com a presentació del seu llibre. Segur que alguns ho van passar millor que altres, ara també, al llarg dels anys, al llarg de les generacions es diguin com es diguin, hi ha hagut gent que s’ha esforçat molt, altres no tan, però això no es garantia de res, altres han tingut ajuda dels pares, altres possiblement no podien o no volien fer-ho, la realitat es que en cada època vivim la vida que ens toca viure, situacions socialment pensades i creades en benefici d’uns quants, els de sempre, si que es cert que possiblement a les darreres generacions els hi hem inculcat que en aquesta societat tot es pot aconseguir amb poc esforç si es desitja intensament, i ens hem oblidat de ensenyar-los-hi que ni tot es vàlid, ni tot es possible, una cosa es el que volem i l’altra es la realitat. Imatge pròpia generada amb prompt de Gemini per IA de Canva.

Publicat a

El veïnatge desprotegit

A vegades ens costa de veure-ho, quan ho veiem ens costa d’acceptar-ho, i tan si ho acceptem com no, ens costa d’entendre-ho, perquè no assumim que aquells que han de treballar pel nostre benestar, aquells que han de treballar per emparar els nostres drets, facin figa amb les seves obligacions.

Llegiu l’article de la Martina Alcobendas que amb el titular “col·lapse a Mollerussa: per què l’alcalde demana al Govern que intervingui l’ajuntament?” al diari Ara, on explica que “un problema amb la interventora municipal paralitza processos burocràtics com factures, contractes i iniciatives locals” que segons l’alcalde, es degut al bloqueig al qual s’ha arribat dins del consistori degut a la inacció de la funcionària.

Paral·lelament també podrieu veure el ple d’aquesta setmana del meu poble en el qual en un moment determinat l’alcalde qüestiona la tasca de tres tècnics de l’ajuntament, afegint que “quan algú els hi diu prou, marxen tots i desfilen” i continua dient “el fet de que aquest personatges marxessin ens ha sortit barat a tots els ciutadans.”

Son dues situacions que en principi no tenen cap relació directa, són poblacions distanciades per uns quants quilòmetres, més diferencies, Mollerussa té uns 15.000 habitants amb un equip de govern format, crec, per persones de Mollerussa Primer, Junts i PSC, Sant Fruitós amb poc més de 9.000 habitants i amb un govern amb majoria de Gent Fent Poble.

Però si, tenen quelcom en comú, i es el fet de les desavinences o discrepàncies entre les persones que governen i alguns tècnics de l’ajuntament; i aquí es on voldria aprofundir, no tan en si tots plegats ho fan millor o pitjor, o si la gestió dels responsables podria ser millor, segur que si perquè al cap i a la fi no hi ha ningú perfecte, però m’agradaria conèixer el parer dels alcaldes d’ambdós pobles, el parer dels tècnics afectats i perquè no, el parer de la Generalitat davant d’uns fets que poden perjudicar als ciutadans.

Hi ha dues qüestions a plantejar, si la culpa fos dels polítics que ho fan malament, que impedeix als tècnics locals, diguem als d’intervenció i/o als de secretaria denunciar-ho? i si les errades les fan els tècnics, que impedeix als governs locals denunciar-ho? i si ambdós no se’n surten que impedeix que la generalitat hi posi cullerada?

No pot ser que per la inacció d’alguna persona responsable del bon funcionament d’un ajuntament, es tinguin que retirar punts de l’ordre del dia davant la impossibilitat de poder-los votar per falta de tràmits administratius, després de diversos amonestaments, els informes reclamats no arriben, i “l’alcalde demana ajuda perquè el bloqueig és total i absolut». Tampoc hem d’acceptar que tenint tècnics suposadament ben formats, es tingui que requerir informes a lletrats externs.

No se si en ambdós cassos la culpa es dels polítics o dels tècnics, no hi entenc, no se que coi ha passat perquè en ambdós cassos unes relacions teòricament correctes, professionalment parlant, es torcin amb tanta intensitat que arribin a fer perillar la bona governanta dels pobles, amb el perjudici que això pot significat pels veïns i veïnes afectats. Escoltin tots tenen un sou més que correcte, mirin-se el full de nomina o de compensacions econòmiques i intentin esbrinar quina es la finalitat d’aquestes remuneracions, intentin esbrinar que es el que toca fer i no fer com a contraprestació pel que cobren. Imatge de skyliner222222 d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Deixarà de ser la nostra

La veritat es que quan se’n feia publicitat d’aquest nou programa amb bombo i platerets, no se si en català ho podem dir així, però el cert es que era una presentació amb un excés de lloances envers un programa suposadament d’entreteniment, que després de llegir un article de la Mònica Planas a l’Ara amb el titular “La degeneració de TV3 sí que és bestial” i el munt de comentaris afegits, un s’esgarrifa, be per la duresa que els telespectadors mostren amb les seves critiques  o/i paral·lelament per la manca d’idees interessants dels programadors de “la nostra”.

No vaig veure el nou programa, la veritat es que la publicitat no em va encoratjar a dedicar-hi ni uns minutets, no puc opinar en primera persona, però després de llegir la Monica intentaré fer-hi una ullada, perquè el seu article es tan demolidor que un es pregunta com es possible que els responsables de “la nostra”,dirigents i programadors, puguin tenir una visió del que volem els catalanets i catalanetes tan lluny de la realitat en que ens endinsa la periodista.

He fet una aturada en aquestes quatre ratlles per fer una immersió en el programa en qüestió, es cert que l’he mirat a saltirons, les tecnologies actuals ens ho permeten, però continua sense cridar-me l’atenció per enganxar-me, ni per aquest primer programa ni de cara als futurs, si es que continua programat; encara que el que més dol, tal i com diu l’article, es que substitueixi al “30 minuts”, no se si puntualment que podria ser un pecat menor o definitivament que ja passaria a ser un greuge als telespectadors.

I es que frases de l’article, com per exemple “les promocions del programa ja feien saltar totes les alarmes … i, dolorosament, diumenge es va confirmar” o també “Bestial és el festival de la vacuïtat més absurda. És un programa terriblement estèril” i no oblidem fer una ullada rapida als comentaris que, llevat d’algun que intenta comprendre, encara que possiblement sense compartir-la del tot, l’actual línia dels programadors, son prou devastadors, programes “repetitius, manca de frescor i qualitat humana; cada dia més, ens mostren personatges, buits, frívols, avorrits, decadents … és què s’han convertit en el reflex de la societat catalana?” i si ens endinsem a les xarxes, la situació no millora.

Si ens posem a pensar, podríem pensar que nomes es manifesten els crítics, podríem pensar que son la minoria, podríem pensar que qui escull els programes a emetre va tenir un mal dia, en podríem pensar tantes de coses, tantes que difícilment ens portarien a entendre que coi fa que algú decideixi tirar endavant un programa pensant que serà la hòstia de bo, i que la resposta de molta gent es totalment contraria, amb critiques a qui presenta el xou i critiques al seu contingut; sembla ser que l’acceptacio per part del públic esta molt lluny de les previsions dels responsables de “la nostra” i l’anomeno així, perquè es la que ajudem a pagar entre totes i tots. Imatge pròpia generada per IA de Canva.

Publicat a

Falsa felicitat a terminis

Article d’Andrei Boar envers “els perills de finançar les compres quotidianes” avui a l’Ara i que avui en dia es facilíssim, comprem allò que diuen que necessitem, alerta amb la publicitat, i com que se’ns fa feixuc o no podem pagar-ho trinco trinco, ens agafem amb els ulls clucs al finançament ajornat.

En ocasions acabem finançant coses que utilitzarem poques vegades, o nomes una vegada o fins algunes ni les acabarem utlitzant mai. Crec que el primer que s’ha de fer es valorar si allò que volem pagar a terminis es necessari o nomes es un caprici prescindible, no es fàcil decidir-ho, i més després de que publicitàriament ens han bombardejat amb el missatge de que es imprescindible per lluir més, més ser més o per sobresortir més que els altres.

Si finalment decidim que necessitem aquell producte o servei i el volem comprar, tot seguit hem de pensar be el que anem a fer, per una operació d’ajornar el pagament d’una compra no passa res, però quan ho fem una vegada i una altra, acabem ajornant el pagament via quotes mensuals de dues, tres o quatre compres supèrflues o no, perquè entremig de les necessitats imposades socialment, en ocasions n’hi hem d’afegir altres urgents sobrevingudes, i aquí es quan tot plegat es comença a convertir en un problema, ja que anem sumant quotes i d’una primera de per exemple 50 euros, acabem passant a unes afegides de 200 euros o més, i aquí comença el nostre calvari.

Finançament ajornat, si, però amb precaució, i valorant seriosament les necessitats i les possibilitats de cada persona o família; llegia no fa gaire que quan ens endeutem sovint cometem l’error de no valorar la possibilitat de que la nostra vida pot canviar amb el temps, ens podem trobar que incrementem els ingressos, perfecte, però també ens podem trobar amb entrebancs familiars que dinamitin les nostres finances, o també que l’empresa on treballem faci algun tipus de reducció que afectarà al nostre salari, o fins i tot ens podem quedar sense feina i sense els ingressos que teníem anteriorment, i en aquell moment com pagarem les quotes mensuals compromeses?.

I si ens trobem en aque sta situació, es possible que ens acostumem a una paraula complexa, refinançament, ajuntem quotes, allarguem terminis i tot solucionat … NO, això pot ser el començament del gran desastre que ens pot portar a una veritable ruïna, tan personal com familiar … es això el que volem? com que suposo que no, nomes diré el que havia dit durant  tota la vida laboral, inclòs abans de signar un finançament ajornat, pensem be que volem comprar, pensem be si ho necessitem, pensem be si ho podem pagar i pensem be quantes quotes afegides ja estem pagant.

Aquesta darrera podria ser allò del ruc que portava una carrega molt pesada i en travessar un riu un peix li va saltar al damunt i el ruc es va enfonsar per un excés de carrega, per un trist peix, i això es el que ens pot passar, anem afegint quotes de finançaments ajornats fins que n’arriba una que fa insuportable, inviable assumir el total de pagaments compromesos. No ens refiem de les facilitats de pagament, la nostra economia es finita. Imatge de Franz26 d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Diferents criteris o diferent legislació

Si, no se exactament quin es el motiu, però avui llegia a l’Ara un article amb el titular “Jair Bolsonaro, condemnat a 27 anys de presó per l’intent de cop d’estat” on explica que li imputen cinc delictes, entre els quals hi ha el d’intent de cop d’estat, liderar un complot amb l’objectiu d’impedir que Lula da Silva fos investit president, i amb l’assalt d’edificis governamentals per part dels seus partidaris, segons han determinat els jutges.

L’article afegeix que Bolsonaro que actualment es troba sota arrest domiciliari, s’enfronta a una pena màxima potencial de 40 anys, però esta obert el camí de les impugnacions que podria durar fins a la campanya de les eleccions presidencials previstes per al 2026, en les que te la intenció d’optar a la presidència, tot i que en aquests moments té prohibit presentar-se com a candidat.

Jo no soc pas qui per jutjar si aquest home ha fet tot el que han dit els jutges, tampoc se si la sentencia es idonea o no, el que si que m’ha cridat l’atenció es precisament que l’home acusat esta en arrest domiciliari, tot i que l’acusaven de intent de cop d’estat.

Aquí, al nostre país les coses son diferents, per això començava aquest article tot dient si es tracta d’una qüestió de diferents criteris o es una qüestió de legislació diferent, al cap i a la fi aquí hem vist que segons quins delictes i segons quins acusats, els posen en presó preventiva el temps que calgui, màxim dos anys segons la legislació vigent, i després els condemnaran o no, lògicament tot depèn de les proves i els criteris que s’acceptin com a vàlids. No ha de ser acceptable per ningú que un cas com el d’en Rosell el tinguin dos anys en presó preventiva i després no tenen probes per jutjar-lo i sentenciar-lo, això es deplorable; però es que el mateix va passar amb els anomenats imputats del procés.

Diuen que la presó preventiva descompta dies per a una possible condemna, si hi ha condemna, així ho estableix l’article 58.1 del codi penal, però i si no hi ha condemna? ah! això son figues d’un altra paner, pots recórrer o reclamar o denunciar, no se com funciona, i llavors l’estat, si ho veuen be i just, et podrà abonar una indemnització, però i el o la responsable d’haver-lo fotut dos anys a la presó, que li passa? res? això no pot ser, no pot ser que algú decideixi privar de la llibertat, que es un dret fonamental, a un individu i després d’haver passat fins a dos anys en presó preventiva, no aconsegueixi probes pes imputar-lo, jutjar-lo i sentenciar-lo i es quedi tan ample, potser tocaria aplicar-li el mateix xarop. Imatge pròpia generada per IA de Canva.