Etiqueta: Agressions

Publicat a

La monstruositat de l’ego

Avui llegia al diari Ara un article de l’Alba Alfageme titulat: Exhibir la ‘meva’ dona on fa una repassada a un fet ocorregut, si més no conegut els darrers dies, es tracta d’un grup a les xarxes, un més, on una colla d’individus, un quadrilla d’homenots, compartien fotografies de les seves parelles en diferents moments de la seva vida quotidiana i en diferents situacions, penseu el que vulgueu i segur que us quedareu curtes i curts. La periodista ens enfronta a una realitat concisa i del tot transparent “ningú t’ha demanat permís per utilitzar la teva imatge, ni el teu cos, ni a tu com si t’haguessin exposat en un mercat” es trist i dur assumir que “aquell amb qui fa anys que comparteixes vida i en qui confiaves ha decidit mostrar-te al món a través d’una plataforma carregada de comentaris sexualitzats i denigrants”.

Estic totalment d’acord amb el que diu l’Alba Alfagema, però m’agradaria anar una mica més enllà, a l’article ens parla d’uns fets contextualitzats en el món del “masclisme” i tot i assumir-ho i combregar-hi al 100%, com deia m’agradaria anar una mica més enllà, i si, es cert, en el petit mon del nucli d’una diguem-ne família, més o menys estructurada, es produeixen uns fets, uns actes com els podem anomenar, vandàlics? monstruosos? diabòlics? es igual el nom, el fet es que es produeixen actes que son amagats a la resta de la família i del veïnatge, també pot ser que en ocasions molts fem els ulls clucs a determinades senyals d’alarma,  i que deixen a una part de la raça humana, en aquesta ocasió els masclistes, com a energúmens i criminals, no tanquem els ulls, pensem que son fets que ens converteixen o ens retraten com animalots, com a essers infernals i malèfics.

Em repeteixo, però m’agradaria fer extensiva aquesta queixa, a més dels masclistes amb actes tan recriminables i punibles com aquests, per exemple als pederastes que es diu que tot i els escàndols de les darreres èpoques, la major part de les agressions es produeixen a l’entorn familiar, o als que un context de feina o d’oci o de qualsevol tipus com per exemple el de la mili o el de residencies de col·legis o de gent gran, i que sovint s’han denunciat en reportatges periodístics, es tracta d’identificar a aquests individus i sense menystenir els cassos denunciats en aquest article en qüestió, fem sortir de l’armari als bretols, als bandarres, en definitiva fem sortir de l’armari als delinqüents.

Crec que tenen un tret en comú i es que això els fa  sentir-se poderosos, creure’s amb el dret d’estar per sobre del be i del mal, i ni es volen qüestionar si aquests actes son idonis, son correctes, son cívicament i socialment acceptables e innocus, nomes es tracta de fer el que volen sense mirar les conseqüències, total no els afecten a ells, però si que els retraten com son, i aquest retrat es el que tindríem que difondre tota la societat en ple, son individus que no han de tenir el dret a viure entre nosaltres, com els apartem es cosa de tots, no nomes de les víctimes. Imatge de StockSnap d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Publicat a

Una agressió embruta l’esport

Això es el titular, més o menys, d’una noticia publicada aquesta setmana per Regió7, i dic més o menys perquè no tinc ganes d’escriure noms, al cap i a la fi aquesta vegada es una situació propera, però en altres ocasions ha passat i passarà en altres indrets, i per desgracia i vergonya comuna son accions repetitives i que van in crescendo.

Un partit, suposadament paraules gruixudes i gestos provocadors, de qui? es indiferent, els i les incíviques, les i els caradures, personatges que podríem anomenar “xulo piscines” n’hi ha a tot arreu … continuem, després d’un inici de suposades provocacions, repeteixo es indiferent qui sigui l’incitador, s’arriba a les mans i en aquest cas a les puntades de peu. Acaba amb ferits.

Després, segons un ressaltat del mateix diari, “nombroses patrulles de Mossos van haver d’intervenir i van fer identificacions”. I aquí comença la meva petició: investigar be que va passar, definir i esclarir qui van ser els culpables dels aldarulls, i actuar en conseqüència. I que vol dir en aquest cas actuar en conseqüència? Primer, després d’identificar i castigar jurídicament els culpables, se’ls podria expulsar definitivament de zones d’esports arreu del país, prohibir-los entrar a cap esdeveniment esportiu, sigui com a públic o com a jugador, i segon, tot el cost del desplegament de Mossos i SEM fer-los-hi pagar a títol individual. I pels clubs? pels clubs si es demostra que van ser incitadors o partícips dels fets, expulsar-los com a mínim del campionat que estan jugant actualment, i en cas de ser reincidents expulsar-los de per vida.

Si volem educar en valors i en ciutadania, hem de començar per no permetre aquests tipus d’actuacions, que pel que sembla per algunes de les xerrades a les que he assistit, el problema no es que afluixi, no, al contrari, cada vegada va a més. I això es intolerable com a persones i com a societat. Això es el llegat d’exemplaritat que volem lliurar al nostre jovent? Imatge de gartengg a pixabay.

Publicat a

I després de l’atracament, que?

Ara fa quasi un any, publicava la primera part de les meves vivències i les meves experiències dels atracaments que vaig patir (veure Montpeità 1641). Explicava com vaig viure aquells atracaments i aquelles estressants situacions, perquè van ser diverses, en les que cada persona, cada individu, les viu i les pateix a la seva manera, al cap i a la fi no tots som iguals, ni amb el mateix caràcter, ni amb la mateixa resistència als entrebancs que ens presenta la vida, ni amb les mateixes pautes de recuperació post traumàtiques.

Sorpresa, desagradable però sorpresa, inquietant però sorpresa, pistoles, amenaces, ganivets, agressions, patiment, angoixa … això i més es el que significa un atracament amb violència.

Després, ara fa aproximadament mig any, posava en un paper el segon capítol, l’anomenava post-atracament amb trucades a tot arreu, a la direcció de l’empresa, a la policia, a la companyia d’assegurances, amb declaracions, identificacions … i deixava per a un tercer lliurament una part del recorregut per explicar: rodes de reconeixement, judicis …

No sempre es fàcil, el temps hi ajuda però també les desdibuixa, transmetre els moments, les vivències agredolces, les situacions amb una tensió negativa aclaparadora, aquelles coses que ens van fer mal i que al recorda-ho ens en tornen a fer. Després de tenir que patir també algun cap de l’empresa, diguem-ne un xic estúpid, després de tots els tràmits burocràtics amb l’asseguradora, després de fer les corresponents declaracions a la policia o a la guàrdia civil, després de reviure i visualitzar una vegada i una altra el forat del canó de la pistola davant dels meus ulls, comença un rosari de visites a les dependències o policials o judicials, per tal d’assistir a rodes de reconeixement de delinqüents o possible delinqüents.

Cal dir que en fer les declaracions et demanaven una descripció de l’atracador o atracadors, i tu deies el que creies recordar, i dic creies perquè no oblidem que nervis, acolloniment, estres, neguit, angoixa, no ajudaven gens a fer memòria, tot ho recordaves negatiu i fosc, Les rodes de reconeixement, ara no se com son, però en aquella època un cop havien “pillat” al possible atracador, es tractava d’anar on et manaven, policia, guàrdia civil o jutjats, i en una habitació, rere un vidre, o mirall, o això deien, et posaven quatre o cinc individus i a veure si reconeixies a algú; podia ser que si o que no, també podia ser que no ho tinguessis clar del tot. A les rodes de reconeixement hi podien haver també gent del carrer o fins i tot policies, per tal de que no hi hagués nomes el possible atracador.

En aquest punt del procediment, em vaig trobar en alguna situació diguem que curiosa, i es que per tal de preservar el nostre anonimat, en ocasions ens podien fer entrar al lloc on estàvem citats per portes discretes o laterals per no topar-nos amb el possible atracador, o sigui que anàvem mig d’amagatotis per evitar ser reconeguts. També m’havia trobat que en arribar el detingut, si era l’hora del piscolabis de mig mati, ajornaven una estona la citació, i en aquest temps t’havies de buscar la vida, o t’estaves a la sala d’espera, o anaves a fer un tomb, en funció del temps que es preveia que podia durar el refrigeri.

De fet, quan et poses a recordar, encara que la primera intenció sigui no “enrotllar-te” gaire, els record van sorgint, i apareixent anècdotes que semblaven oblidades, per aquest motiu i com que m’he estes una mica més del previst, deixaré el tema dels judicis per una propera ocasió, procuraré que no passin tants mesos. Imatge de fotorabe a pixabay.

Publicat a

016 .. 024 .. i quants més?

Al nostre país hi ha diversos telèfons per denunciar diferents accions d’agressions a les persones, a les dones, als infants … tot i que darrerament uns dels que son més publicitats per diferents organismes i associacions, son els de la violència contra les dones i el de conductes suïcides.

El Ministeri d’Igualtat, per mitjà de la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere, va engegar el servei telefònic d’informació, d’assessorament jurídic i d’atenció psicosocial immediata per personal especialitzat a totes les formes de violència contra les dones, a través del número telefònic 016.

El Ministeri de Sanitat promou la línia telefònica d’atenció a la conducta suïcida. Es tracta d’una línia d’ajuda a les persones amb pensaments, ideacions o risc de conducta suïcida, i als seus familiars i afins, a través del numero telefònic 024. Tot i que cal contactar directament amb els serveis sanitaris del 112 en els casos en els quals s’apreciï una situació d’emergència vital imminent.

Cal donar tot el suport i reconèixer la necessitat de tenir elements d’aquest tipus a l’abast de la societat, però no podem emmascarar una realitat i una situació angoixant per una munt de persones i tots plegats no fer-hi res.

Aprofundim en la qüestió, per exemple per la violència de gènere o violència masclista, com vulguem dir-li, portem un munt de dones mortes, busques a les xarxes, i tot son estadístiques, comparatives i grans discursos sobre aquesta xacra de la nostra societat, però situem-nos, es diu que des de 2003, la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere ha comptabilitzat un total 1.203 víctimes mortals per violència de gènere. I les que es desconeixent.

Continuem escrivint, continuem fent minuts de silenci, i continuem clamant desesperadament al cel en busca de solucions miraculoses, sense esforç i sense patiment social, però no hi son, no existeixen, continuem sense fer res de res per reconduir aquesta situació injusta, sanguinària i totalment menyspreable. S’ha de continuar amb totes aquestes accions, recolzament, telèfon d’emergències, minuts de silenci … però no podem deixar-ho aquí, a més tenim la obligació moral i social de fer-hi mes, després  de tants anys de comptabilitzar mortes, encara no es hora de prendre mesures dràstiques contra aquests delinqüents que massa sovint no son castigats proporcionalment a la gravetat del seu delicte?

I el mateix passa amb la conducta suïcida, podem posar-hi discursos, podem crear línies d’ajuda, podem destinar-hi recursos econòmics i humans per alleugerir les situacions que empenyent a determinades persones a pensar en el suïcidi … però que hi fem, per evitar arribar-hi? que hi fem per reconduir i/o eliminar les pautes prèvies, personals i socials que fan que un es plantegi si val la pena viure?

Crec que ja es hora de que tota aquesta colla diguem-ne de vividors públics, es posin les piles i es guanyin el sou que sense cap tipus de reclamació per part del poble, els hi paguem per fer les coses be; i si no en saben, que pleguin.

El poble, els ciutadans volem solucions ja. Imatge de counselling a pixabay

Publicat a

Atenuants i agreujants

Fa temps que, dintre el meu cap, dono voltes a aquesta qüestió, i cada vegada que ho faig m’emprenyo. I avui llegint una noticia a la premsa ja hi he tornat, ja m’he tornat a emboirar.

Resulta que rebaixen la pena de presó a un violador, perquè el Suprem ha pres la decisió aplicant la llei del “només sí es sí” més favorable al condemnat.

Ara no entraré pas a valorar si la condemna es justa o no, això ho deixaré per un altra dia, el que es molt greu, el que com es diu sovint, es de jutjat de guardià, valgui la redundància, es el fet de que la pena imposada al individu en qüestió, es una pena atenuada per embriaguesa i drogoaddicció, i aquí es on crec es burlen de nosaltres.

I dic que es burlen de nosaltres, tan els legisladors com el col·lectiu jurídic si no demanen ja la reforma de la llei vigent. I perquè, direu, senzill, molt senzill … resulta que si hom viola una dona, una noia, una nena, i va borratxo i/o drogat se li pot aplicar un atenuant, perquè? perquè  no sap el que fa? en canvi si tens un accident de circulació i vas begut o drogat (soc abstemi de tot) et cau el pel, es un agreujant.

No estic a favor ni d’anar borratxo ni d’anar drogat, però si la beguda i la droga es un agreujant per conduir ha de ser un agreujant per violar. No pot ser que a l’hora de conduir tinguis que ser conscient de que estàs fent un acte delictiu, i a l’hora de violar no sàpigues el que fas.

O es sempre un agreujant o es sempre un atenuant.

Ara se que sortiran els que com sempre ho justifiquen tot, perquè resulta que bla, bla, bla … a veure perquè no posen controls d’alcoholèmia i drogoaddicció a qualsevol carrer de qualsevol poble, ciutat o polígon, i tots el que agafen beguts o drogats, si a la carretera els hi pressuposen la possibilitat de que tinguin un accident de circulació, per la mateixa regla de tres tots els beguts o drogats pel carrer els hi poden pressuposar la possibilitat de que acabin fent una violació.

Ho demano als legisladors, a les forces de seguretat, als juristes, al defensor del poble, ho demano i ho suplico a qui calgui … la borratxera i/o la drogoaddicció mai pot ser un atenuant per violar, que s’ha de fer per canviar-ho? imatge de Geralt a Pixabay.

Publicat a

Rutes segures

Es despisten, no tenen clar quina línia han de seguir a l’hora de tractar, regular i solucionar afers de convivència social, que impliquin problemàtica legal, és a dir activitats delictives. Em refereixo a la darrera proposta de la ciutat de Barcelona i segur que a d’altres també, de crear rutes segures entre les zones d’oci i els transports públics, per tal que les persones, principalment noies, sense oblidar altres col·lectius agredits, puguin sortir de festa amb menys possibilitats de ser agredides.

Com deia una de les noies, resulta que són elles les que han de modificar la vida, les costums i les rutines, per intentar que no les agredeixin, i en canvi els agressors  no sembla pas que els preocupi, al cap i a la fi les dades oficials que rebem continuament, diuen que aquests tipus de delictes continuen creixent. Ara si han afegit les ja famoses, penoses i perilloses punxades a zones d’oci.

Com els hem de demanar a tots els responsables de vetllar pel nostre benestar, que davant de qualsevol agressió s’ha d’actuar amb rapidesa i duresa? però quan a més hi ha agressions dures que comportin danys físics i psicològic, és a dir quan hi ha violència masclista, violència sexual, amb agressions, violacions i fins i tot assassinats, els responsables de locals, espais públics, policia i juristes, han d’estar al peu del canó, han de ser corresponsables per tractar, corregir i eliminar totes aquestes accions i activitats delictives. No podem continuar anant amb el lliri a la ma, no podem continuar valorant una violació o un assassinat, des d’una perspectiva nomes moral, dient o pensant allò que això no és correcte, això no és fa… no, hem de ser valents , ens hem de deixar de tonteries i dir prou,

Si els actes delictius superen la línia de la incorrecció moral, el càstig també ha de superar el llindar de la reprimenda de bon rotllo. Actuem amb contundència, els agressors han de saber que els seus actes indecents i criminals, tenen una conseqüència dura i irreversible sobre ells mateixos, no nomes sobre les víctimes. Imatge de S. Hermann & F. Richter a Pixabay

Publicat a

Violència vicaria

He buscat a les Xarxes, i he trobat que la violència vicaria s’ha definit com un tipus de violència exercida per un pare abusiu com un instrument per causar danys a una mare, que utilitza a els seus fills i fins i tot descendents en comú, i pot arribar en casos extrems a posar fi a les seves vides. Normalment s’exerceix en menors d’edat, però també és pot dur a terme sobre qualsevol altre bé que sigui apreciat per la dona maltractada.

No entenc perque sempre volem posar noms a les coses i als fets que s’escapen a la normal comprensió a la majoria de les persones … els fets que han ocorregut aquests darrers dies tenen un nom molt clar: assassinat.

Hem llegit que sembla ser que un individu ha assassinat al seu fill de dos anys, per fer mal a la seva parella … segur que ell explicarà moltes excuses per justificar la seva acció, per justificar que ha assassinat a una criatura de dos anys.

A més s’ha escapat, o sigui que sabia el que feia, sabia que estava cometent un Assassinat, i possiblement com a societat buscarem a els motius que el van fer actuar aixi, furgarem en la seva vida per entendre quins problemes mentals tenia per assassinar al su fill … i potser no tenia problemes mentals, potser tenia i te molt clar que li agrada fer mal gratuïtament.

Després fem minuts de silenci, demanem que s’ha d’actuar perque no passin aquestes coses, no volem conviure amb aquests tipus d’individus, però la realitat és que molt sovint hi ha qui exerceix violència envers les dones i com en aquest cas amb els fills, i no oblidem que és tracta sempre d’assassinats i potser ja ha arribat el moment de que a qui li correspongui, prengui les mesures, que tot sovint ens  fa por d’anomenar, per tal que aquests tipus d ‘individus deixin d’estar inclosos en el context de la nostra societat, no els hi volem.

Avui llegia unes reflexions d’altres persones que deien que és absurd que a aquests assassins els manin que no és podin apropar a menys de 500 metres de les víctimes, com a mínim a 500 quilometres, recordem que l’infant assassinat ja no cal que tingüi mes per, ja no hi és, és mort … i aquest individu encara podria continuar con els seus actes violents a altres racons del mon, amb altres persones a les que vulgui fer mal. Perqué no l’expulsem definitivament de la societat?

Tot sovint llegim que després de matar la parella i/o als fills, l’individu en qüestió s’intenta suïcidar pero molts no ho aconsegueixen, i jo em pregunto … com és que conèixen com poder assassinar a la parella i als fills i després a l’hora de suïcidar-se no saben com fer-ho? Acabem amb aquesta xacra, prou, volem solucions. (Montpeità 1560)

Publicat a

Samuel

Aquests dies a la premsa ha sortit Molt aquest nom, els fets ocorreguts a aquesta persona, que va morir, han estat titulars tan als mitjans escrits com als televisius. Tot fent gener ullada als diaris, podem trobar expressions com pallissa mortal, brutal violència gratuïta, i de les declaracions del President de la Xunta en podem extraure altres com homofòbia, irracionalitat, instint assassí … tot i que el que més m’ha impactat és una frase que els testimonis dels fets van explicar que ho deien els agressors, i publicada a al web de la sexta: «et moriràs, marieta, no tinc res a perdre».

Aquestes cinc paraules finals són demolidores, pel que diuen, no tinc res a perdre, i pel que signifiquen, així és com es senten molts dels transgressors de les mínimes normes de convivència, i així és com ho perceben molts ciutadans, principalment els que ho pateixen. Sovint llegim i escoltem que a els que tenen l’obligació de defensar els drets dels ciutadans, els que tenen l’obligació de regular i garantir la convivència entre iguals, és lamenten d’aquests tipus de fets, de que no hi ha dret, de que s’han de revisar les lleis, que no és pot legislar en calent …

Però nomes són paraules, mai canvia res. Mireu, quan matin un noi com ara, o un dona, o a qualsevol persona, és fan uns minuts de silenci i un parell o tres de dies de dol, quan és produeïx una violació és gesticulen moltes paraules de rebuig envers a els fets delictius, però mai és canvia res, hi continuen havent violacions, agressions i assassinats, i el mes ridícul, el mes patètic que diuen els polítics és que no és pot legislar en calent … quantes dones violades i assassinades, quantes persones agredides i assassinades, hem d’assolir al nostre país perque d’una vegada per totes els que s’anomenen els nostres representants i defensors, regulin, legislin i facin complir les lleis?

Si no ho fan estan incomplint la legislació i constitució vigent? Que esperem a demanar responsabilitats polítiques, civils i penals? Montpeità 1556

Publicat a

Boig ???

Em sap molt de greu que cada vegada que hi ha algú que fa un acte reprovable ho acabem acceptant i dient que no esta be, que esta boig i que en el fons no es responsable dels seus actes perquè no sap el que fa.
Un dels darrers casos, el que va passar aquests darrers dies a Oslo, m’ha tret de polleguera llegir que el seu advocat ja feia aquest tipus de plantejament de cara al futur judici, s’ha de començar a preparar tot el circ mediàtic per tal de que en el fons aquest individu ens faci pena, i tots acabem dient allò de pobre xicot esta boig, ell no es així.
Però si creiem sincerament en la bogeria d’aquest individu, donem una ullada a altres de les accions violentes que hi ha a qualsevol reco del mon, ens quedem amb les de Síria per exemple, o preferim recordar els atemptats de Vic, o be ens fixem en les imatges que ens arriben des de Somàlia; es del tot indiferent on succeeixen els fets, es del tot indiferent qui en son els protagonistes, la realitat es que sigui pel motiu que sigui, hi ha massa gent disposada a matar, a fer patir als altres, perquè tots plegats ens hi acostumem i encara ens facin pena. Prou, cridem PROU no podem, no hem de tolerar més violència, si les persones no som capaços d’aturar això, de quins drets parlem? Ah!! si, es clar, parlem del nostre dret a viure amb els ulls clucs, i no voler veure ni sentir que es el que passa més enllà del nostre nas, es que ens hem convertit en el melic del mon? es que no som conscients de que el mon no pot tenir tans melics?
Si, ja se que algú lògicament criticarà el que dic, de que va aquest tio? barreja les pomes i les peres; si, d’entrada els fets en qüestió no tenen cap tipus de relació entre ells, a no ser que tot plegat sigui la conseqüència del tipus de societat que ens han muntat, que hem deixat que ens muntessin; perquè? es molt senzill, aquest individu d’Oslo, diu que ho va fer per defensar Noruega, i en algun article de premsa, ja diuen que es una persona que te problemes psicològics; però tot i que ell es el que ha obtingut “gloria”, quanta gent hi ha, que amb l’excusa de defensar la seva pàtria, la seva bandera, arriba a ser el causant de fets com els que parlem.
Al cap i a la fi a Síria, també hi ha algú que defensa no se que i no ens enganyem, a Somàlia pasa el que pasa, perquè hi ha gent en algun lloc que defensa un nivell de consum i un tipus de vida fora de tota lògica; i si volem anar repassant fets que han ocorregut més aprop de casa nostra, que es el que en realitat defensaven els que van idear l’atemptat de Vic? Hem de ser conscients que aquest mon actualment es mou per interessos, i això fa que quasi tot sigui vàlid, això fa que tots ens estem tornant una mica massa tolerants envers fets que son totalment reprovables.
Ei!! que no estem pas parlant d’una pel•lícula qualsevol, tots aquest fets passen en el mon real, el nostre mon, no hem de dir PROU? fem-ho.

Publicat a

Viure

Curiós títol per aquest escrit, ja que parlarem de morts; viure …. es una expressió que utilitzen algunes persones quan se’ls hi demana que es el que volen a la vida, i la resposta es tan simple com dir això: viure; i en aquesta ocasió voldria parlar en nom de tots aquells que ja no ho poden respondre, senzillament perquè son morts, i el que es pitjor, son morts perquè els han matat. D’entrada demanar disculpes a les víctimes i familiars per parlar en nom seu, disculpes a La Vanguardia per utilitzar el seu títol del suplement salmonat del dissabte, però es que era aquest suplement el que va propiciar aquest escrit, no es una critica al diari, al contrari, i es que aquest suplement parlava precisament dels darrers aconteixaments que han ocorregut a casa nostra i que estan relacionats amb la gratuïta delinqüència d’alguns individus.
El titular del reportatge: “Menys delictes, però més violents” ens endinsa en una realitat complexa i com sempre ens porta a parlar de la relació que hi pot haver entre desesperació econòmica i augment de violència en actes delictius; no soc cap expert i no puc demostrar la relació o no de la situació econòmica inestable que pateix una persona amb el fet de cometre un acte delictiu; el que si que queda pales, es el fenomen de que cada vegada hi ha més presencia d’armes de foc, siguin autentiques o simulades; i una cosa hem de tenir clara, si un individu es decideix a cometre un acte delictiu, pel motiu que sigui, quan agafa un arma de foc autentica, d’entrada ja demostra abans de cometre l’acte, que esta disposat a utilitzar-la perquè si no fos així agafant un arma simulada en tindria prou, perquè l’efecte per a la víctima es el mateix, us ho puc assegurar. Encara que les estadístiques que ens ofereixen els responsables politics, volent reflectir que els darrers anys s’ha produït una reducció dels actes delictius no podem obviar el que diu el criminòleg Vicente Garrido, quan apunta a que hi ha una tendència en els darrers deu anys a incrementar els robatoris que acaben amb morts. Vaig parlar de la delinqüència fa unes setmanes (Montpeita 1085), manifestant el que sentia jo com a víctima; puc dir-vos que no tinc cap simpatia pels delinqüents, ara be, dit això agafo de nou el fil de que pot ser el que incideix en una persona per convertir-se en delinqüent; el mateix reportatge parlava d’una dona, mare de família, que volia atracar una entitat bancària, per poder alimentar als seus fills, al quedar-se sense feina, dient que es poc freqüent; ho crec i això ens porta a una altra qüestió, si la crisi no es la principal causant de la delinqüència, quins motius fan que una persona faci aquest pas tan complicat i dur, com es el de delinquir, que quasi mai te marxa enrere? Un dels responsables de seguretat al nostre país, deia que els mossos persegueixen i fan la detenció dels delinqüents, tot portant-los davant la justícia; ho crec, però si els delinqüents son detinguts però amb posterioritat tornen a delinquir, tornem de nou al principi de la qüestió, que es el que falla en aquest sistema que empeny a les persones a fer actes d’aquest tipus? la crisi? ens podem creure que per cobrir les necessitats mínimes una persona matarà? suposem que si, quants atracaments farà per tenir teca per la família? perquè les noticies en ocasions, parlen de gent que ha fet un munt de delictes, i es quan ens podem preguntar on acaba la necessitat individual i on comença el resultat d’un tipus de societat, malaltissa, sense valors i que magnifica el fet d’enrriquir-se ràpidament, sense escrúpols, pagant-ne globalment un preu molt excessiu, desorbitat, i que ens encamina per un sender amb una meta, que per dir-ho amb suavitat, no es gens desitjable. En un mon, en el que ja no a molts i molts quilometres de distancia, que fa que tot ens quedi llunya, sinó que a casa nostra mateix, hi ha molta gent amb problemes, gent que te fam, gent que pateix agressions, pel que hem de lluitar amb totes les nostres forces, es per aconseguir canviar aquesta societat amb tants desequilibris i tantes injustícies. No ens oblidem que es feina de tots, aconseguir un mon millor, i no es retòrica. Imatge de Vika_Glitter a pixabay.