Publicat a

Llibertat d’expressió

Aquest dies un ja no sap que pensar, ja no sap com ens mirem la nostra societat i cap a on la volem fer anar; hi ha molts motius per escriure aquestes paraules, però en concret el d’avui es per la anomenada “llibertat d’expressió”.
Per la premsa hem pogut seguir els estires i arronses que s’han produït amb la retirada per part de TVE del programa de Jesús Quintero en el que va entrevistar al periodista José Maria Garcia. El motiu, segons tinc entès, es perquè la cadena televisiva considera que aquesta, no pot ser una plataforma pels insults, que l’entrevistat va proferir contra determinades persones conegudes del país.
Ha sorgit una polèmica envers si en aquest cas, TVE te el dret a “censurar”, diuen, les imatges i continguts dels programes emesos per la televisió, ja que les opinions de les persones entrevistades son personals i lliures; i si algú les considera ofensives o fins i tot lesives per a les persones afectades, que per això hi ha la justícia.
Abans de continuar, he mirat el diccionari i he pogut llegir la següent definició:
Llibertat.- Estat o condició del qui no es esclau .-. Estat dels ciutadans, els drets dels quals són protegits per una comunitat civil organitzada.
A partir d’aquí ja ens podem centrar en la qüestió: on comença i on acaba la llibertat de cada persona, i la de cada col·lectiu. Jo crec que la llibertat de cada persona, que ha de ser total, acaba precisament on comença la llibertat d’una altra; i amb això que vull dir? es molt senzill, vull que pensem, que utilitzem el nostre coco i reflexionem envers si tenim el dret de dir el que vulguem sense que sempre en tinguem proves, tots sabem que en masses ocasions algunes qüestions estan fonamentades en rumors, o en el cas de que no tinguem proves, no tindríem que fer públics els nostres pensaments.
Anem una mica més enllà, si som coneixedors, amb proves lògicament, de fets que podríem qualificar com antisocials, o com a perjudicials per a una persona en concret o be pel conjunt de la societat, tenim que denunciar-ho o be per no ferir susceptibilitats ni deixar a ningú malament tenim que callar; estem legitimats a dir-ho? estem legitimats a callar-ho?
En aquest cas en concret, l’entrevistat, sembla ser que va fer afirmacions referents a determinades persones, que en el cas de ser certes, podrien considerar-se com a possibles delictes per part d’aquestes, si això es així, te dret un periodista callar-les tan de temps i no posar-les en coneixement de la justícia? tot plegat que vol dir? que les persones, quan assoleixen cert poder, ja no poden ser mereixedors de la nostra confiança perquè poden trair allò per la qual cosa precisament els hi vàrem dipositar en el seu moment la nostra confiança?
Crec que ja es hora de començar a informar, a ensenyar a tothom que vol dir i com ha de ser la llibertat, des de el més gran (inclosos polítics) fins el més petit (inclosos els infants) hem de conèixer que significa ser lliure i hem de conèixer també totes les limitacions de poder ser lliures. Com sempre crec que el millor es l’ensenyament, enfront de totes les demandes que puguem presentar per resoldre les confusions de una llibertat mal entesa.

Publicat a

Més habitatge

El els darrers temps hem llegit i rellegit un munt de informacions que fan referència a les pretensions de determinats organismes públics, de instaurar un gravamen per tots els habitatges vuits, la qual cosa segons ells, ha d’ajudar a que l’increment dels preus dels pisos es desacceleri i tots plegats puguem accedir a un habitatge amb més facilitat, ja que així serà més assequible.
En altres ocasions ja he comentat que en lloc de començar per gravar els pisos vuits que en moltes ocasions acabaran per ocupar familiars directes dels propietaris: fills, germans etc, la qual cosa seria una senzilla maniobra recaptadora per part dels organismes públics. Els anomenats governants, tenen que legislar tocant de peus a terra tot tenint present el problema real de l’habitatge.
Ara ens assabentem que la premsa publica que Adigsa te quasi 1500 pisos desocupats fa més de mig any, i que sis mesos enrera aquesta xifra era de quasi 2300 vivendes. Si això es cert, que passa, que es volen riure del poble, que al cap i a la fi som els que els votem?. A veure, si accedim a la web de gencat.cat ens diuen que en els darrers cinc anys a Catalunya s’han iniciat quasi 500.000 habitatges, i segons tinc entès del sol que s’ha considerat urbanitzable s’en ha de destinar un percentatge a vivenda protegida, si realment es així, només una pregunta: quina quantitat de vivendes protegides es poden construir encara a Catalunya, i que si sortissin al mercat ajudarien a regular els preus?.
I això no passa només aquí a Catalunya, no, a la web del diari “El Pais” s’hi pot llegir un article on es diu que a la zona sud, la comunitat de Madrid, te una bossa de terrenys per a construir-hi 200.000 habitatges.
Realment alguns dels nostres governants, encara ens volen fer combregar amb rodes de carro? Si-us-plau senyors, desenvolupin línies d’actuació series i reals, tocant de peus a terra, i no busquIn revolts ni justificacions per voler imposar un nou gravamen, que com sempre afecta majoritàriament a un munt de gent estalviadora, que tot pensant en la possible reducció futura de les pensions que vostès mateixos van predicant: ampliació del període contributiu, ampliació de l’edat de jubilació ….., encara que aquest tema ja l’anirem tocant més endavant, i amb tots els seus esforços han aconseguit alguna propietat que possiblement o be utilitzaran els seus descendents, els quals tindran que pagar l’impost de transmissions corresponent, o be els hi servirà per ajudar-se a passar una tranquil·la, merescuda i agradable jubilació.
Realment creuen que la solució a l’increment dels preus dels habitatges passa per posar un nou gravamen a tots els pisos vuits? Recapacitin senyors governants.

Publicat a

Nens soldats

Avui he llegit un reportatge d’en Lluís Uria, publicat a la Vanguardia referent a la Conferencia Mundial sobre els nens soldats, on es destaca un titular “Paris censura el reclutament de menors”, i en el que s’atribueixen les següents paraules a Douste Blazy, ministre francès d’afers exteriors: “Som uns quants els que pensem que a les escoles de guerra, inclòs a les grans democràcies com els Estats Units o la Gran Bretanya, els nois no tindrien que entrar-hi abans de la majoria de edat”
També parla de l’Ishmael Beah, que als dotze anys va ser reclutat a la força per lluitar a la guerra, i que va explicar les seves vivències als participants a la conferencia, els hi va deixar anar reflexions tan serioses i punyents com: “No hi ha excuses per a la manca d’acció” i també “Si no actueu ara amb aquests nens, en el futur tindreu problemes molt més greus”.
Per la seva part l’Unicef calcula que actualment hi ha al mon uns 250.000 nens soldats.
Fa pocs dies reflexionava sobre la fam al mon, lacra que afecta a milions de persones, entre els quals hi ha un munt de nens; aquests darrers dies també han estat noticia altres abusos als menors, ja hi aprofundirem en un altra moment, i em faig dues preguntes, que voldria que si algú llegeix aquestes ratlles, també se les faci seves: ¿realment creiem que es necessari tenir escoles de guerra, no ja de menors, sinó inclòs d’adults? i la segona: ¿que tenim en contra de la quitxalla, que primer la portem al mon, i desprès els hi oferim abusos i patiment?
Voleu dir que no comença a ser hora de que en lloc de demanar, o més be exigir, tantes mal enteses comoditats i satisfaccions materials, demanem el que senzillament podem denominar amb una senzilla paraula: “viure”. Si, si, viure, tan senzill que es d’escriure, no? i tan senzill que es de definir, he trobat una Enciclopèdia Catalana i defineix viure com: “tenir vida, ésser viu” i a més ens diu que “deixar de viure” es morir.
I em pregunto de nou, viure es fer que els nens del mon pateixin fam, viure es utilitzar aquests nens com a joguines pels adults, viure es fer que els nens matin i es matin per tal de que alguns personatges aconsegueixin més poder. Que ens passa que acceptem aquestes situacions i en canvi condemnem els arbitratges futboleros del cap de setmana, es que les nostres fites no son aconseguir un mon millor pels nostres fills, es que l’única meta que perseguim es el mal entès benestar que comprem amb els diners que pels quals hem de treballar més i més hores cada dia. Obrim els ulls, i demanem ja, als nostres governants, que senzillament volem “viure”, nosaltres i els nostres fills, i perquè no, també els fills dels nostres veïns, i els de l’altra punta de món.

Publicat a

Habitatge

Aquests darrers dies, entre altres noticies, que si no fos perquè a la majoria del poble ens afecten molt seriosament, les podríem definir com a bromes de mal gust, he llegit en els mitjans de comunicació escrits, i també se n’ha fet ressò la radio i la televisió, que els governs Català i d’Euskadi, estan estudiant la possibilitat d’impulsar un gravamen pels habitatges vuits, i que per la seva part el govern de Madrid també hi vol donar un cop d’ull, suposo que més que res per tenir-ho en compte de cara al futur.
La veritat es que l’habitatge s’ha convertit en un seriós problema per a molta gent, els habitatges son de preus elevats i el finançament s’ha de fer a molt llarg termini, en cas contrari es fa difícil accedir a un habitatge, i això fa que a llarg termini, l’adquisició de l’habitatge encara ens costi mes diners. També es cert que si ens mirem els increments dels preus dels darrers quatre o cinc anys, podrem observar que el cost del diner no es la principal causa del problema actual de l’habitatge; sense voler justificar res ni a ningú, només hem de voler tenir una visió retrospectiva i comparar el preu de l’habitatge i el cost del finançament que tenien els pisos fa poc mes de una dècada amb l’actual. I a més volen que ens creguem l’IPC que diuen, ja.
No puc solucionar aquest problema, lamentablement no esta a les meves mans, però si que puc opinar i fer veure a la gent que el primer problema de l’habitatge es que sempre esta considerat com a un component mes de un negoci, no una necessitat i un dret de les persones.
Si els governs han de començar a imposar gravamens per a pisos vuits, crec que tindran molta feina en valorar els pisos que son per especular i els que son per a utilitzar en un futur més o menys immediat, pels familiars dels propietaris: germans, fills ……
Però deixeu-me dir una altra coseta, si aquests governs volen ser justos amb el poble, no tindrien que començar a imposar els seus nous impostos a les grans finques que hi ha arreu dels nostres països; pensem, milers i milers de metres que o be no hi ha res i son els que actualment formen part de l’entorn de una finca immensa, o be que actualment encara no estan qualificats, i estan es espera de la seva nova qualificació urbanística. Senyors que diuen que governen, legislin normatives tocant de peus a terra, legislin de cara al be de la comunitat, no afavorint als especuladors, han de procurar anticipar-se a la especulació i fer lleis i normes que prevegin un desenvolupament just amb totes les persones, no només amb els que tenen mes possibilitats. I crec que una de les mesures amb les que es podrien anticipar, es la d’alliberar tot el sol per construir-hi cases, això si d’acord amb una regulació urbanística adient i justa, ja saben el mercat es mou per la oferta i la demanda, i davant de una possible alta oferta d’habitatges, vostès saben que passaria amb el preu?…….

Publicat a

Reforma de les pensions

Fa pocs dies, a la premsa vaig llegir un article, on es parlava de que França prepara la reforma del sistema de pensions; el fet es que es vol endarrerir l’edat de jubilació.
Desprès de la disposició adoptada a la reforma del 2003, que va permetre les jubilacions abans dels 60 anys per als assalariats que van començar a treballar als 14 i compleixen el període de cotització, que actualment es de 40 anys.
Els experts prediuen el col.lapse del sistema actual de pensions, i per tal d’evitar-lo es proposa, entre altres, que augmenti la taxa d’ocupació dels treballadors mes grans de 55 anys. Ara ens diuen que les propostes endegades fa un cert temps i que van permetre assolir determinats nivells de qualitat de vida, ja no son valides, que s’ha de tornar a augmentar la edat de jubilació, i a mi em venen al cap diverses preguntes:
Desprès de que els experts ara ens diuen que les propostes fetes anteriorment no son valides, perquè els hem de creure si ja es van equivocar abans?
Si el sistema actual es dirigeix cap al col.lapse, a qui hem de demanar responsabilitats, al cap i a la fi es el que ens van proposar fa pocs anys com la millor opció?
Per tal d’aconseguir que augmenti la taxa d’ocupació dels treballadors del segment esmentat, que tindríem que sacrificar, la ocupació dels joves?
Perquè no ens enganyem, immersos com estem en un mon globalitzat, el nivell d’ocupació serà el mateix tan si treballen els joves com els més grans, i el que realment passarà, es que si no hi ha jubilacions, no es produirà la contractació de gent jove, que si no vaig errat, ja te un índex d’atur prou elevat.
Que es el que volen els experts, que els joves s’emancipin encara més tard, que no tinguin cap tipus d’estímul, ni personal ni professional?
S’ens ha de respectar com a persones i s’ha de deixar de jugar amb la nostra vida i amb la nostra felicitat. No podem continuar pagant els errors dels experts de cada època, si aquests no encerten les seves prediccions.
Es possible que l’actual sistema de pensions no sigui viable en un futur, per la qual cosa s’han de buscar solucions, que siguin viables, que no siguin invents d’algun il·luminat. S’ha de trobar un punt d’equilibri que permeti mantenir un alt nivell d’ocupació de tots els segments d’edat, una excel·lent qualitat de vida i una jubilació adient, sigui total o parcial.
Per començar que es busquin els canals adients per tal de que tothom hi pugui dir la seva, ja que els experts dels darrers anys ens han acabat demostrant que no l’han pas encertat. També es necessari que s’aconsegueixin llibertats individuals a l’hora de poder escollir la edat de jubilació; es molt possible que determinades persones es vulguin jubilar abans que altres, i en el cas de complir determinats requisits, que es jubilin. En canvi n’hi ha altres que possiblement estaran disposats a endarrerir la seva jubilació, i en el cas de que les seves condicions, tan físiques com psíquiques, els hi permetin, que treballin.
S’ha de demanar serietat, actitud positiva i valentia als experts, i que de una vegada per totes proposin una reforma real de les pensions, tot tenint present la diversitat tan de pensaments com de cultures, tan individual com col·lectiva. Imatge de pasja1000 a pixabay.

Publicat a

La fam al món

Fa temps que tenia guardat en el meu ordenador un retall de premsa que va ser publicat per La Vanguardia, el vaig veure ara fa un parell de mesos. La veritat es que em va impactar molt; no es que un ja no sigui del tot conscient de la problemàtica que envolta a la nostra societat, però es possible que anímicament en aquell precís moment estes més predisposat a pensar en el que realment veia i llegia. La imatge era una part de l’article que parlava de la fam al mon, el titular per ell mateix es molt clar: “les xifres d’una lacra” i la mateixa imatge ens fa una clara referència als països que tenen més d’un 35% de la població que pateix fam. I el que més dol son les impactants xifres: quasi 850 milions de persones afamades al mon. I la traca final explota quan llegeixes que l’objectiu que l’any 1996 es va proposar la FAO pel 2015, era el d’aconseguir reduir a la meitat el nombre de les persones afamades al mon; per aconseguir-ho seria necessari una reducció anual de 31 milions de persones, la qual cosa s’estavella amb la realitat: actualment la xifra creix a un ritme de 4 milions a l’any.
Tot aquest temps transcorregut entre la publicació del reportatge i ara, en que el meu cap a començat a abocar tots els pensaments interiors que com a persona bullen dintre meu, tot veient i reflexionant envers el que això significa en un mon que cada dia sentim a dir-ne “globalitzat”, la veritat es que tenia moltes ganes de poder posar en un paper aquestes reflexions, però la veritat es que no trobava ni una paraula adient, no sabia com exterioritzar tot el que sentia.
Ara mateix, fa pocs dies que hem celebrat la diada de Reis, en la que molts dels nostres infants han viscut la màgia d’aquesta nit; infants que quan els hi mires els ulls hi veus il·lusió, la il·lusió de poder gaudir d’aquesta nit màgica; por, la por del fet d’enfrontar-se amb el desconegut, i alegria, la alegria de que tots els seus somnis es faran realitat.
I jo em demano, com podem globalitzar aquest fenomen, i no em refereixo pas a la nit de Reis, sinó al fet de que en el dia a dia de l’ésser humà, tots i cada un dels infants i dels adults del mon, puguin gaudir de la il·lusió, la màgia i la alegria de menjar cada dia, de tenir la certesa de que el demà per a ells també existirà, i que la única cosa que s’han de permetre perdre, es la por, la por al desconegut, la por a la fam, la por al patiment, aquesta por que en masses ocasions es la seva única companyia. Tan bonic que seria poder tancar els ulls i que la màgia de la diada de Reis esdevingués realitat per a tothom. Imatge de ArtTower a pixabay.

Publicat a

A una amiga

La màgia de la nit de Reis

En ocasions els aconteixaments que encadenadament ens succeeixen dia rera dia, poden arribar a fer-nos perdre les nostres il·lusions, la nostra fe en les persones i sovint les ganes de lluitar un dia més.

Però precisament aquest dia més, ha de ser sempre la nostra fita, el nostre punt a l’infinit que hem de mirar amb la màgia i la il·lusió del que significa el jo, aquest jo que cada dia reviu i que cada dia te necessitat d’amor, de comprensió, de recolzament, en definitiva de sentir-se estimat, de sentir-se important pels altres, de sentir-se viu.

No podem oblidar la màgia de la vida, no hem d’oblidar que al llarg del nostre camí, ens trobarem amb un munt d’ensopegades, amb un munt d’entrebancs, i a més hem de ser del tot conscients de que trobarem un munt persones que faran tot el possible perquè caiguem; però tampoc oblidem que en alguns racons d’aquest camí, sempre hi trobarem gent que ens farà costat, gent que ens recolzarà en els moments difícils i delicats del nostre pelegrinatge.

Tanca el ulls, imaginat el que vols aconseguir, i lluita amb totes les teves forces per assolir la fita somiada. Tanca els ulls i la màgia dels Reis esdevindrà realitat.

No hem volgut jugar amb tu, no hem volgut fer-te sentir malament, si que desitjàvem fer-te sentir la màgia de que ets una persona molt important, i que en un raconet del teu llarg viatge, sempre hi tindràs dues persones amigues. Imatge de JosepMonter a pixabay.